dissabte, 16 de juliol de 2005

Perfumeries Júlia, per compensar Mil Ranas.


Al carrer de Russafa de València: botigues retolades en valencià. Posted by Picasa

¿Mil Ranas s'esforçaran per entendre el català?

Avís

Les setmanes passen i ja hem arribat a les vacances. Com a prèvia de la necessitat de fugir cap a Bretanya, descobrim que a Mil Ranas, la botiga de la roba Skunk Funk que hi ha a València, a la banda de darrere de Santa Caterina, fent cantó, el dependent, si el deixes córrer, fa de feixista espanyol disfressat de progre canuter. Almenys aixina es va comportar dijous quan hi vam entrar per buscar-li una falda a Illa.

Ni més ni menys que li va dir a Takse que li costava un cert esforç entendre-la, per la qual cosa millor que li parlara en espanyol. Takse, en detectar una actitud hostil i petulant, li va preguntar si és que no l'atendria si continuava amb el seu bell catalanesc, i ell va assoltar en un exemplar discurs imperatiu —que em va recordar algunes monges o retors d'infantesa— que ho entendria perfectament a partir d'ara perquè li parlaríem en castellà. Sorpresa i desconcert majúsculs! Takse va demanar pel preu de la falda, i ell va insitir en el to: «Al precio te debes estar refiriendo...». He d'afegir una broma que vaig intentar fer sobre les virtuds preventives contra l'Alzheimer del poliglotisme. Fent cara de no voler-la entendre va reconvertir-ho en una pregunta: no ho havia entés bé, però si havia estat un insult, doncs...

Em vaig plantar i li vaig dir que jo sí que entenia perfectament que m'estava amenaçant. En eixe moment Takse va dir que millor que ho deixem córrer i no mirem més faldes. Ell va assentir ràpidament, adduint a més que no tenia faldes de la talla que li demanàvem, però llavors vaig demanar el llibre de reclamacions. ¡Oli en un llum!

Hi havia faldes, no calia arribar tan llunt, hi havia hagut un malentés, que ells ho rebien tot del País Basc, que imagina't que al País Basc no sé què (en tenen d'imaginació, però els fa por!), no tenia els fulls de reclamacions ací, però el demanaria a la botiga del carrer de la Corretgeria (Dos Mil Ranas), etc. Ara ens entenia —com adés—, però ara sense protestar d'eixe suposat gran esforç intel·lectual —que amb una mica d'ironia cruel podríem no posar en dubte.

A partir d'un quart d'hora esperant i veient que a pesar de comprar-li la falda —ja que ens havia trobat la talla que volíem— esperàvem el llibre de reclamacions, va baixar del bou espanyol que portava enganxat a les neurones. Excuses, mals rotllos del dia, malentesos, etc.

Vam eixir al carrer, per parlar amb més comoditat. I amb tantes excuses i quasi súpliques, vam vore que havíem arribat al punt de poder recalcar que nosaltres també pactàvem un acord, a pesar de tindre raons per al contrari, perquè acceptàvem el seu penediment. Que ens havia entés al 80% —i en canvi jo només l'entenia al 60%, si he de tindre en compte la seua expressió ideològica—, i algun altre comentari sobre el tarannà de cadascú, que ell no era el que havia representat, que havia comés un error i ho reconeixia. No sé si va entendre que per a nosaltres no era gens agradable haver reclamar els nostres drets ciutadans cada minut del dia.

Un altra dia ho comprovarem, i qui siga que lligga açò, doncs, pot fer-hi un volt.

diumenge, 10 de juliol de 2005

Abelard Saragossà i la ciència al nostre país

Esta setmana hem fet el curset d'estiu amb l'Abelard Saragossà. Quin repàs! Vullc dir que ens hem enterat de la poca consistència científica de la nostra formació i fins i tot de la producció lingüística que ens hem engolit al llarg dels anys. I aixina anem encara, sense poder definir amb claredat què és una lletra, un fonema o un misteriós grafema!, ¿què n'hem de dir dels subjectes i els predicats o de la gradació dels demostratius? Complicacions inútils, a això ens hem avesat contínuament. Per exemple, ¿què és una «unitat mínima»? Doncs, això, una unitat, i prou. ¡I n'hi ha d'adorns d'eixe tipus!

A més, dijous, sopant amb un socialista suposadament progressista, ens explica la seua concepció del procediment electoral i de representació política que hauríem de tenir al País Valencià: res de disciplina de vot a les Corts, circumscripcions electorals més reduïdes i obtenció del 5% dels vots... a tot el País Valencià! I això últim? Doncs, per impedir l'«Alicantón». És a dir, no hi ha cap motivació positiva, sinó per manipular els vots contra algú. I algú que ja els va bé com a excusa.

Així, doncs, uns usen l'espantall del perill català que ens furta l'aigua i la Geperudeta, i uns altres es veu que pretenen trobar una alternativa igualment demagògica i productiva en l'«Alicantón». Meravellós, això és la política democràtica progressista, sí, senyor! —com dirien l'Ovidi i l'Albert Om. Encara en diria política ecològica d'un procediment que a més d'eliminar les plagues de la creïlla es carregue les oronelles. Així, si a més d'impedir no sé quin Alicantón suposadament nociu —que eixa és una altra, vés i identifica de què parla—, si ens carreguen les alternatives al psoe, doncs, un efecte col·lateral assumible, supose. Com dia aquell, jo era un badoc, i el que he vist m'ha fet badoc i mig.

En un altre camp, el Jordi Colomina me se queixa que l'anomenem «el Colomina» en Migjorn, i no sé si pel to d'algun missatge meu en què demostrava jo un cert desacord polític amb ell. Com a represàlia —així ho veig— decidix que l'esborre de la llista de receptors del missatge setmanal de les novetats de les Fitxes. El 5 de maig del 2003 em va agrair que li ho enviara; el 5 de juliol del 2005 em diu que són «interessants» —ho diu entre cometes— però que no li interessen. Quin país tenim!

Finalment, descobrixc en la segona edició del llibre d'Eugeni Reig, acabadeta de traure, un fantàstic «fer parapeu». Interrogue l'Eugeni, però no m'ho sap documentar mínimament, i tot són referències vagues a Francesc Ferrer Pastor o un company seu de l'Alqueria de la Comtessa. Això últim és imperdonable, el poble de mon pare! Ma mare no en sap res del parapeu. Li dic a l'Eugeni que espere que no caigam en el «valencià en perill de traducció».

divendres, 1 de juliol de 2005

Estatut barat a un país

He passat la setmana entre paperets per ací i per allà i converses sindicals. I final amb traca: nou Estatut de llanderola, tal com li pertoca a un país que tria dirigents amb l'ànima de sopa, ensopida. Com dia aquell, esperem que arribe un dia que dure anys.

Per les Corts, a més dels desgavells habituals del president De España amb el micro o del diputat Maluenda Verdú criticant els transcriptors pels errors que ell comet, el cap de Publicacions, arran de l'espenta que li vam donar perquè convocara la suplència del coordinador, ha decidit convocar ara una baixa d'un mes. És a dir, abans no arribava i ara se'n passa. Això és eficàcia!

Una conversa amb la secretària de la comissió de valoració del concurs d'arxivers servix perquè em mire fins al moll del cervell dient-me que ells no actuaven amb secretisme, tal com ens havia explicat, i que els mecanismes eren els mecanismes. Es veu que li agrada perdre's en les excusatio non petita.

Poca cosa més. Només alguna frustració inesperada que m'han provocat unes companyes que considerava més equànimes i raonables. Una decepció, causada per una fantasia malatissa meua. Unes mirades no em podien assegurar que una persona fóra progessista i equànime fins i tot en allò que seria injust que se n'aprofitara de manera egoista. És a dir, és bonic reclamar la justícia i la igualtat quan ets el dèbil, el perseguit —com en el cas dels drets dels homosexuals—. Tanmateix, si pots aprofitar alguna ocasió de privilegiar-te laboralment...

I tanque amb novetats d'Abelard Saragossà: ara ja considera possible una construcció barata a —jo continue amb el meu (i de Taksenet) barat a. Puix ho raona, vejam-ho. La setmana que ve curset d'estiu amb ell.