Tindre temps per a escriure és essencial: no estar subjecte a les regles capitalistes del mercat per a sobreviure és indispensable per a mantenir la llibertat d'expressió.
Alexandra Badea, «J’ai grandi dans une dictature. Il m’a fallu arriver en France pour oser écrire», Le Nouvel Obs, 18.11.2025.🔗
El programeta per al mòbil del diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua s'ha actualitzat fa poc. Es veu que l'han posat al dia amb un error que fa que no pugam fer la consulta avançà. Els he escrit i, pel que siga, almenys en estos detallets informàtics responen amb un poc més d'agilitat del que és habitual quan es tracta de temes lingüístics: m'ho han agraït i m'han dit que ho estaven mirant, que la setmana que ve ho tindrien resolt.
Anàvem xarrant sobre el fet que l'administració de les Corts Valencianes encara no ha implantat un model d'administració democràtica que mos semble acceptable: encara funciona amb el paternalisme i autoritarisme típics del final del franquisme i dels inicis de la democràcia. Si et comportes com esperen els qui gestionen l'administració, et fan un favor i no t'apliquen les normes; si no et comportes com ells desitgen, revisen les normes, les empitjoren i et carreguen la «culpa» —sí, no hi ha responsabilitat, hi ha culpabilitat—: resulta que n'estaves abusant.
La institució que hauria de ser la mostra i la garantia del funcionament democràtic funciona amb dinàmiques autocràtiques assentades en el poder personal: qualsevol aspecte reglamentari o legal és objecte d'interpretació. No hi ha res que siga regular i previsible. Els presidents i presidentes consecutius de la institució no han tingut encara cap projecte per a posar-la al dia i millorar-la amb una perspectiva d'aprofundiment en la gestió professional, ampliació de recursos i millora de les condicions i dels procediments.
¿Quant de temps poden durar les comissions de servei? ¿Quins requisits calen per a ocupar un lloc de treball? Pel que hem vist, depén de qui sigues i de com et portes amb qui t'has de portar bé. Fa vora vint-i-cinc anys que hi vaig arribar, i des del primer dia. Takse diu que cada passa avant n'han segut dos a recules. Som uns desagraïts, no mos mereixem la democràcia concedida en què vivim. Estan mirant de recular un poc més.
Al final de la participació de Magí Camps en el programa La Selva em sorprén quan fa una crida per a que, qui siga, que vaja escrivint l'onomatopeia uaŀla, ja que diu que no l'han introduïda en el diccionari «perquè no la trobem escrita, no se'n fa un ús general»... Bé, se'n deu fer un ús ben general, ja que la fa servir «el jovent» —per pocs que en siguen actualments els jóvens—. Ho deu haver dit per a animar l'escriptura.
Fa alguns anys que la sentim en tv3 mateix —alguns anys, no sé quants... ¡I que no la digueren en Plats Bruts!—, aixina que no és del tot una innovació. De fet, el mateix Magí Camps en va parlar l'any 2017 —i també posteriorment Enric Gomà— tal com recull el Rodamots 🔗.
En fi, sí que n'hi ha documentació escrita, però la cosa més rellevant és que, encara que no l'escriguera ningú, les normes ortogràfiques són l'instrument que permet predir la grafia de les paraules i, per tant, les que faciliten escriure això que sentim: «ual·la». Per cert, ja ho va escriure aixina Jordi Colomina l'any 1985 per a mostrar la pronúncia de guatla 🔗 —efectivament, la lletra t del dígraf tl o tll no s'ha de pronunciar... ¡Uaŀla!
Al llegir Lletres de resistència de Santi Cortés, quan topes amb les polèmiques periòdiques i repetides dels anys coranta, cinquanta, xixanta i setanta, perceps l'actualitat com una reedició mal corregida i molt augmentada d'alguns fenòmens d'aquells temps que es mantenen en l'actualitat: autoritarisme, intransigència, prejuís, dogmatisme... La democràcia ha permés que no hages de témer tant les conseqüències de les actituds i els caràcters dels qui tenen poder polític o personal; i la modernitat ha canviat els mitjans, però manté el contingut. Recorde aquell «cabinista» del diari Las Provincias o les «cartes al director»: ara tot això són comentaris a dojo que circulen per la xarxa; les maledicències circulaven entre línies, en pamflets i notícies —o en els edictes dels poders feixistes, que eren temps més foscos—: ara són videos i xarxes socials inclements.
Canviem els mitjans, però som els mateixos caràcters, i l'educació pública amb mitjans i recursos insuficients mal serà que permeta que millorem les actituds tant com pretendríem pensant que el progrés hauria de ser també això.
No sé si és per inèrcia que va topant amb els murs que tanquen el camp de joc, o si és que anem pegant-li trompà cap ací, trompà cap allà. L'any 1978 hi va haver una passa de rebot violent contra l'eufòria democratitzant d'aquell temps; ara, la llibertat d'expressió mos permet notar que hi ha un rebot masclista d'excessos verbals contra l'avanç feminista acabat de consolidar i encara tendre. La vida no és que vaja botant, és que va rebotant.
El primer dia de la setmana el Copilot em proposa una macro complexa per a crear autotexts a partir d'una llista de paraules. Es veu que n'hi han versions de Word per a parar un carro i les SUB i les Function van avisant que hi poden haver errors i per això proposa alternatives. No funcionen, però regire un poc el Word que tinc instal·lat i trobe la instrucció correcta per a activar la creació dels autotexts. ¡Bingo!, i en pocs minuts, no ha segut cosa d'hores com en atres ocasions.
Inici positiu, doncs, tot tement que la cosa no anirà del tot bé cap al final, quan s'han de conxorxar uns diputats del parlament valencià per a continuar l'obra de l'inefable Mazón Guizot.
En tota causa, a més de l'afirmació de fe, hi ha una jerarquia de valors morals i de caps d'acció.
Manuel Sanchis Guarner, carta 87, 10.11.1967, a Nicolau Primitiu Gómez, Lletres de resistència, edició de Santi Cortés.
La fitxa s'allarga, a pesar que he acabat la macro per a quan arriben les esmenes dels pressuposts: ara va i Alfonso Sastre va utilitzar en dos obres de teatre dels anys xixanta l'expressió «con perdón de la mesa» (segons els Corde). No és recular massa arrere, la documentació en valencià és més antiga (1926), encà que l'expressió parlamentària «con perdón de la mesa» es documenta ja en les Corts espanyoles del segle xix. Pegue els últims retocs, però no l'acabe.
En relació amb això de la indecència que pretén salvar l'expressió anterior, estem expectants per vore si mos envisquem una volta més, «amb perdó de la taula», llegint la sentència del president de la sala penal del tribunal suprem espanyol que deu estar redactant ara mateix. La parcialitat, els prejuís i la impunitat no haurien de tindre perdó en eixes les magistratures democràtiques.🔗 En això consistix la democràcia, en ser responsable dels encerts i dels errors. La corrupció i els àmbits d'arbitrarietat rovellen els fonaments del sistema. Sense perdó.
Hauria d'estar acabant la fitxa sobre l'expressió «amb perdó de la taula» que es sol considerar una originalitat del poeta Estellés —tot i que té precedents— i que alguns han convertit «amb perdó de taula», però em deixe dur pel relax que suposa aïllar-se dins de la ginmàstica cerebral d'anar pensant com fer anar les macros de Word que no t'acaben d'eixir —ni tan sols amb l'ajuda dels logaritmes augmentats, l'ia, eixa 'informació amuntegada' que confonem amb la inteŀligència.
Les macros de Word acaben eixint bé, encà que tinguen una sintaxi i uns procediments embolicats i millorables. En canvi, la realitat no té sintaxi, és com és, diria Takse mirant el paisatge humà amb què topa en l'ra, la realitat artificiosa en què vivim: cinc magistrats del tribunal suprem espanyol han decidit participar en el lawfare i, segons Martín Pallín (La Selva), 🔗 en un colp d'estat judicial. Hui, l'aniversari de la publicació del Tirant lo Blanch. Vaja.
Més amunt de la Sénia també diuen «encà» ('encara'), un tret occidental que les normatives han tendit a ignorar, cosa que no és eficient ni útil, perquè la funció d'una normativa hauria de ser mirar de regular la llengua en tots els aspectes, inclús en els detalls que són de lliure ús.
Bé, les regulacions democràtiques no s'han d'entendre coercitivament —eixa concepció és una rèmora de subordinació que sempre està en conflicte amb la coŀlaboració—, sinó com a instruments que faciliten els usos lliures de l'expressió en qualsevol àmbit. I només es poden facilitar coneixent-los, reconeixent-los, atenent-los i obrint-los portes i finestres expressives. He escrit «portes i finestres», com si fera un dibuixet infantil, amb teulà a dos aigües i xumenera... Com si estiguérem en una casa que mira i mos obri la porta al món.
Anem repetint esperances, afectes, malentesos, coincidències, odis o rancúnies... Sempre és temps de repetir l'animadversió exaltada de Maximilià Thous —supose que el fill— contra Xavier Casp, cap als anys quaranta o cinquanta, no ho recorde ara. Ara també tenim la nostra collita de neures i maledicències, antipaties o idolatries. ¿Per què? Perquè sí, i podria ser pitjor —podem mirar cap a Bangladesh, on estos dies han condemnat a mort l'antiga primera ministra del país—,🔗 aixina que, encara sort.
Mirem i escoltem un poc de la compareixença de l'encara president valencià Carlos Mazón Guixot, el president del Consell d'ineptes i negligents càrrecs del pp recolzats en l'ultradreta —ho apostrofe a posta, perquè no diguen que no ho han documentat...—. No és un juí encara, però no pareix que els diputats s'ho hagen preparat per a traure res en clar, ni tan sols per a intentar que Mazón aporte cap veritat que vullguera callar o que caiga en mentires evidents que siguen perseguibles judicialment —encara que és probable que no ho puga evitar—... El parlamentarisme democràtic espanyol a voltes sembla posseït per l'esperit dels procuradors del franquisme: la transició va transformar el feixisme en partidisme, que deu ser el substrat orgànic on creix l'exhibicionisme.
Per contra, entenc que les víctimes accepten el poc de consol que poden sentir quan alguns dels diputats li han fet engolir a Mazón un poc del fang —en forma d'insults i retrets— que ell va repartir amb la seua indolència mortal aquell dia d'octubre que encara és un guixot per explicar en la seua biografia.
La crítica legítima es basa en fets verificables o interpretacions fonamentades i honestes; la difamació conté informació falsa, exagerada o manipulada amb l'objectiu de perjudicar algú.
Eva Piquer i Vinent, Difamació.
Després de la mamografia, més encara en el cas de les mamelles denses, convé fer com a prova complementària una ecografia. Espanta que et telefonen administrativament per a comunicar-te la cita sense cap més explicació de la causa. Damunt, esta setmana és una d'eixes en què, com diuen, ¿vols caldo? Dos tasses. Entre la prepotència insultant d'uns, les obsessions sulfuroses d'atres i l'estrés acumulat per un clima laboral insalubre, només faltava la tocà inesperà de l'hospital per a reblar el clau i malmetre un poc més els ànims.
Passem per Abacus i carreguem uns quants llibres, a vore si una riuà de lletra pot entintar les idees i que tot siga com un relat que podrem somiar.
El «Backpacker» —malnom que un company li va posar a un polític del pp que venia amb motxilla al parlament valencià— fa hores i hores en la terrassa del bar de baix de casa. Entre setmana i caps de setmana.
Segons Takse, eixa és la seua faena, fer temps al bar, xarrar amb uns i atres i telefonar a càrrec dels diners públics. Sembla que en lloc de tonificar-se, ha tornat amb un extra musculat de demagògia del gimnàs, tot i que no dic que no siga certa la seua percepció —en coneixem alguns—, però és possible que això siga una part de la faena política: estar en contacte amb el viver dels vots, el carrer, el bar, la plaça... I no podem oblidar-ho: fins a El Ventorro i més enllà.
Tornant pel mercat de Mossén Sorell, per davant de La Rentaora, una conversa en valencià casolà: un cambrer parla sobre les llistes d'espera de la sanitat pública amb uns clients. Estava fent-me a la idea que Copilot, Gemini, ChatGPT —i tants com n'hi haigguen— serien els nostres futurs interlocutors... Com si encara tinguera la iŀlusió que és possible dialogar amb una màquina... Bé, segons com, l'experiència quotidiana ja m'ha demostrat que és cada volta més estrany allò que es dia, no ja fer un barret, sinó conversar, dialogar. S'estilen més els monòlegs o, poant en atres temps, les catilinàries. Autoritarismes comunicatius paraŀlels a algunes pretensions polítiques borrascoses.
¿A què trau cap discutir periòdicament amb estúpids? A res de bo, ja ho diu el llibre. El llibre no dia que te s'apegava: notes com vas enviscant-te, fins que quedes apegat a les rancúnies i els retrets, a les rèpliques insultants i rabioses. Fuig, fuig —diries, però no convé ni insinuar-ho.
Intentem anar deixant passant les hores, els dies, mirem de desenviscar-mos amb racions de silenci, però hi ha una malíccia a l'aguait, maürant les males idees des de la talaia.
Les neures —sense arribar a fòbies— i el Dormicum tenen la somnolència com a conseqüència que no t'esperes. Sents parlar, anotes mentalment una expressió, una paraula volandera...., sí, l'«asprella» que hi havia en les séquies mentres estiraves la corda del mornell que ton pare dirigia amb la perxa. I te se fon tot a negres, com el film que et pesaves que estaves vegent... O era el Polònia. Té igual, son per a apagar la mola de cal dentista.
Algú que és incapaç de destriar el gra de la palla, de distingir allò que realment està malament d’allò que és una neura personal, algú que es dedica a rectificar coses que ja estan bé, no és un bon mestre.
Jaume Salvanyà Cristòbal, «Virgili, l’influencer del bon català, un venedor de fum», Núvol, 27.10.2025.
No sé quants números de telèfon deu haver al món, però tinc la sensació que, en uns quants anys, sense adonar-me'n —o ben conscientment i torbat—, arribaré a tindre'ls tots bloquejats, llevat dels pocs que tinc registrats a la meua agenda —i, si m'encante, també eixos. M'acaba de telefonar algú: m'espante, el rebutge i al perol.
Una de les víctimes de la incompetència del Consell valencià durant la dana del 2024 ha comentat quins resultats positius poden haver tingut les compareixences. S'ha centrat en la part positiva —com han volgut ressaltar totes les compareixents— sense pretendre fer sang, perquè diria que també ha tingut eixe paper en negatiu, eixa atra cara fosca que vegem però que preferim deixar de comentar: l'actuació hipòcrita en colla dels polítics de la dreta ultra espanyola que fingix pesar i que acull les víctimes, però que no deixa d'aplaudir i exaltar els victimaris.
En este cas, a més, ha servit per a constatar la falta d'ètica i de valors democràtics d'un munt de representants polítics que han estat un any donant suport a Mazón Guixot i al seu Consell, tant durant la seua negligent gestió de la dana com durant les actuacions posterors del govern, un temps en què han aprofitat la debilitat parlamentària, ètica i política de l'executiu valencià i del seu partit polític per a falcar-los presoners en el poder i aconseguir impulsar polítiques classistes, racistes i xenòfobes adobaes amb mentires, enganys i menyspreus... Bé, això últim, no cal que mos enganyem, com sempre.
Arretirem l'aixeta electrònica Oras que mos ha acompanyat durant quinze anys. Encabotamenta de l'arquitecte —i uns euros que es degué embutjacar per coŀlocar-mos-la—. Era una aixeta pràctica per a unes coses i gens pràctica per a atres: sense mans, però amb les mans. Pels meus comptes, la bateria estava a punt de caducar aixina que m'he estalviat haver-la de canviar.
Després de rodar un poc amb dependents monolingües en castellà que no tenien l'aieta que volíem, mo n'han venut una nova en una botiga on devia fer vint anys que no havíem tornat, però on encara mos tenien registrats en l'ordinador. Això no ha valgut per a que mos férem algun descompte per la reincidència tan tardana i poc probable. Almenys, la xica ha tingut el detall empàtic i simpàtic de parlar en valencià, que és notava que no era el seu fort i menys encara a l'hora de descriure aixetes. Monocomandament, airejaor i acer cromat.
En la correspondència de Sanchis Guarner publicada en Lletres de resistència, editada per Santi Cortés, apareix un comentari de Coromines sobre la forma aldre 'atra cosa' —«conegudíssim», diu— forma que no apareix actualment en els diccionaris acadèmics, però que sí que apareix en l'Alcover, perquè pertany a la llengua clàssica —en el Tirant hi ha la variant alre—.
Mos falla l'acadèmia si no consent atendre la llengua actual com si no n'hi haguera un demà —per a la llengua—, i també quan no l'atén del tot omplint el present amb l'experiència del passat. Les obres cabdals que s'haurien de poder llegir amb el diccionari més usual i corrent obrint camins en els dos sentits.
Una peça oratòria infame, insultant, emfàtica, que hauria d'aparéixer en les antologies del narcisisme perdonavides i de la pocavergonya: el discurset de mitja hora en què Carlos Mazón Guixot ni diu que demana perdó ni diu que dimitix. No ha parat de mentir, i només ha deixat clar que ell és la víctima dels seus de les maldats d'atres. Tal com l'ha clos: hem pogut entendre que algú que s'equivoca també pot ser una mala persona.
Per a una anàlisi més concreta i encertada, l'inici de l'Està passant de hui. 🔗
«Avui, 29 d'octubre de 2025, no volem..., exigim que no estiga, perquè ell és un ocupa en eixa institució, per tant, no pot estar.»
Rosa M. Álvarez parlant del president de la Generalitat valencia, Carlos Mazón Guixot, durant l'entrevista concedida a Carmen Domingo en Àpunt, 29.10.2025. 🔗
Una de tantes varietats de mosques que imiten les vespes. Amb el mòbil no l'he poguda agarrar massa bé.
