dimecres, 11 de gener de 2017

L'ànsia de l'excepció

En la faena dels tècnics lingüístics estem acostumats a espigolar recomanacions i propostes d'institucions diverses. Com que no tot està en un sol lloc, anem fent aplecs i combinacions de criteris. Per això acabem acostumant-mos a un cert grau d'incoherència, per dir-ho malament; per dir-ho d'una altra manera, no mos acabem de preocupar del ltot per la cohesió interna del conjunt de criteris que apliquem.

Ara, també és habitual que arribe el dia que mos posem a fer el nostre llibre d'estil. Supose que és aleshores l'ocasió de comprovar si farem com ha pretés fer, per posar un cas, l'iec: simplificar i complicar alhora. Encara que semble estrany, «contribuir a reduir l’ús del guionet i a simplificar l’ortografia» —que és el que es proposaven en l'institut— no han segut dos accions necessàriament coherents entre elles, tal com demostra la reforma que han dut a terme —i que ja vam comentar en desembre amb un poc de foie gras. [1] / [2]

En un altre punt, mos trobem el cas dels documents i tramitacions de l'administració. En general, la preferència és que només duguen la majúscula que designa la classe de document (com ara la Llei d'habilitació de...). Per contra, vegem que també és habitual que hi haja qui no puga evitar incloure excepcions, per innecessàries que siguen i, per tant, en lloc d'un predictible i simple «Constitució espanyola», no descansa si no hi posa alguna majúscula més: «Constitució Espanyola». I a partir d'ací, van devaluant el criteri general i fent-lo cada volta més particular, d'acord amb discrecionalitats més o menys extravagans: constitucions, estatuts, codis, etc., un catàleg tan extens com vullgues de normes, depenent de la genuflexió —tal com ho qualificava Martínez de Sousa, si no ho recorde malament— que més mos apanye.

Publica un comentari a l'entrada