Vacances i altres entitats concretes

Ja fa una setmana que hem deixat les vacances arrere. Els diputats han fet una comissió falsa que ha tingut conclusions oficials indecents sobre l'accident del metro de València, per a vergonya pública valenciana, una vegada més.

Per a més escarni, podem llegir el dictamen de la comissió en el Butlletí oficial de les Corts Valencianes número 218, del 9 d'agost del 2006 [PDF], més o menys correctament redactat en castellà i traduït a un català mentirós farcit d'errors ortogràfics i lingüístics, estil conegut i molt del gust d'alguns diputats amb un autoodi valencianer directament proporcional a les seues exaltacions intestinals de valencianerisme.

M'han comentat que Ferraro Sebastiá, per donar algun nom prototípic, li demanà al seu col·lega Maluenda Verdú un intèrpret per a la intervenció d'un gestor públic que va dir que parlaria en «valencià del nord» (eixa denominació simpaticota amb què els catalunyesos denominen la llengua que compartim). Maluenda no hi va accedir: per a la pròxima, només caldrà que Ferraro —i tots els afectats de la mateixa síndrome— escolten atentament el compareixent mirant-lo reflectit en un «espill», una «traducció» simultània perfecta i nítida.

I això ens hem trobat en tornar a ca n'autonomia.

Altrament, sí, les vacances a Ploumanac'h i altres llocs. Llargues passetjades per la costa bretona i alguna cervesa acceptable com la Tonerre de Brest. A més d'això, retorn a Saint Mathieu, a la cuina excel·lent de Philippe Corre i els preus excessius i inabastables dels vins en tots els restaurants. Quant al bretó, només en l'emissora de ràdio Kerne, en les retolacions viàries i en la retolació exterior del Super U. De parlants, ni un. De fet, en la festa marinera de Plumanac'h, que es fa una vegada cada sis anys en un poble diferent, hi havia un grup de cantants mariners, però només cantaven en francés (galleg, crec que en diuen els bretons).

Naturalment, a més, un dia de visita a Dialogues, la gran llibreria de Brest, que realment es mereix una setmana de retir espiritual interior. Els llibres que no vaig voler carregar llavors, per Internet, com l'obra fonamental de Grotius, que era un pèl gruixuda. I a Brest mateix, La maison du bonheur al cinema, una comedieta previsible però entretinguda, on vam observar que els francesos riuen baixet; i jo, que també sóc discret, estava baquejant-me.

Quant a França, els conductors no estan tan ansiosos com altres anys i els francesos són uns romancers molt cerimoniosos per a tot. Un espectacle permanent de salutacions, disculpes i comiats. Deu ser un grau de civilització que encara no ens ha arribat.

D'altra banda, he assatjat diversos programes de gestió de continguts —LifeType, Dotclear, SPIP, Bamboo i algun altre— i m'he quedat per a un projecte nou (Eines per a tècnics lingüístics, encara en fase de disseny i sense adreça) amb el WordPress que he aconseguit instal·lar de manera bastant simple i agradable —si ho compare amb els altres— en el servidor Lycos.es.

I l'altra de l'estiu ha segut la nova versió de l'Ubuntu (6.06, Drapper Drake), que no sé per què no actualitza l'anterior, sinó que cal reinstal·lar-ho tot. Tal com la versió anterior, té un funcionament correcte. A més, conté millores, tot i que continua sense indicar de manera directa com cal fer per connectar-se a Internet —és una cosa que tampoc entenc—; o l'altra és que acabat d'instal·lar calia fer una actualització de no sé quants megues, cosa que pot despacienciar una mica. Per cert, cal tindre tots els depòsits del Synaptic connectats per tal de poder trobar les versions correctes de Lame, si vols convertir a Mp3.

Finalment, faig recompte d'unes poques lectures d'estiu:

• Memòries del subsòl de Fiòdor Dostoievski
  
• Histoire de la langue bretonne de Fañch Broudic
  
• Contacte i contrast de llengües i dialectes de Joan Veny i Clar
  
• Manual de edición literaria y no literaria de Leslie T. Sharpe i Irene Gunther
  

Comentaris marginals sobre les lectures: el de Dostoievski em resultà interessant cap al final; el bretó té la lletra «ñ» en el seu alfabet, lletra que servix per a indicar la nasalització de la vocal anterior; quant a la traducció argentina del llibre d'edició, està plena de «luego que» (i sense cap después que). I, és clar, el llibre de Joan Veny, que és una passetjada necessària per les relacions del català amb llengües veïnes (amb apunts molt útils sobre castellanismes, gal·licismes, mossarabismes —encara!— i aragonesismes).

Finalment, parlant de llibres, l'AVL ha perpetrat el Diccionari ortogràfic i de pronunciació valencià (dopv), una obra ortogràfica que els acadèmics pretenen normativa, però que torna a cometre un delicte d'un estil Humpty Dumpty: sabem que tenen el poder, però no sabem què volen dir. És a dir, posen els bous davant del carro (¿o potser és al revés?) i pretenen que escrivim «correctament» paraules que tenen un significat desconegut per a mosatros: ¿què volen dir «xiste», «nombre», «nombrar» o «llevar»? ¿En quina llengua? ¿En quin país?

A banda d'això, l'AVL s'ha permés dictaminar normativament també sobre majúscules i minúscules o sobre la cursiva, la negreta i altres detallets estètics. A banda dels meus desacords en algun punt, trobe que tornen a caure en algun excés que altre: fan prescriptiu el que únicament hauria de ser recomanació; no indiquen per què es desvien d'altres criteris usuals; i inclouen algun misteriós «etc.» quan donen una norma. Per exemple:

o) Les entitats abstractes instituïdes, impostos, etc.:

Quantes coses poden arribar a cabre en eixe etcètera! A més, amb majúscules —diuen— ¿«Impost sobre la Renda de les Persones Físiques»? I, doncs, «fogatge», «maridatge», «bovatge» i tants altres fins a arribar a l'«ecotaxa» o la «quota d'abonament»... ¿amb majúscula inicial!?

Després d'haver enviat a l'AVL una queixa perquè intervingueren davant la directora general de Promoció Lingüística, que fa servir en la seua correspondència publicitat de la Copa de l'Amèrica únicament en castellà, em contestaren enviant-me el logo en valencià —potser per si vull decorar la nevera—. Ells sí que em pareixen una entitat abstracta i un impost no sé si majúscul o minúscul, però sovint —rima fàcil— ridícul.

Finalment, un detall que hauria de servir per a l'AVL i per a la política lingüística: és més fàcil sentir parlar en valencià en l'Ikea de Múrcia que en alguns grans magatzems de València. Previsiblement, si retolen en àrab les carreteres, prompte retolaran en valencià els centres comercials de Múrcia, i el català serà el factor de cohesió d'aquell «Levante» persistent.