Punts humorístics

En lloc del multilingüisme —que tant fa cridar als «nacionals» espanyolistes d'allà i d'ací— caldria promoure l'habilitat de contar acudits. Això sí que hauria de donar bona cosa de punts en les oposicions, en els concursos i en les ofertes de treball. Hem vingut al món a patir i, per tant, el servei públic de l'humor no es pot concedir o subcontractar sense un mínim de garanties de qualitat. Encara que parega mentira, la democràcia sempre està en joc per xorrades aixina.

Audiència encegada

Encara hi ha una cosa en Espanya que es diu Audiència Nacional —sembla que perseguix el «terrorisme» humorístic aplicant-hi sentències sarcàstiques— que és molt «nacional», més encara, i que fa molta «audiència» a eixa «nació», i orelles sordes als suposats drets de la resta. Tot han de ser cometes, perquè les paraules les carreguen els «sentiments» ofesos, que es convertixen en accepcions anòmales de la llibertat d'expressió en una «democràcia».

Les proteccions desiguals

Sembla que en la nostra societat la protecció dels drets encara s'ha de convertir en obligació d'exercici si volem continuar tenint-los. És com les vacances anuals, que si no foren obligatòries, és possible que els assalariats no en tingueren. És gros, això. El cas és que s'esdevé un cas semblant, però amb l'agreujant del sexisme: l'obligació de la dona —només de la mare, vullc dir— d'usar sis setmanes del permís per part en les sis setmanes posteriors al naiximent. ¿I per què el permís del pare no rep eixa «protecció» legal? En les Corts estem mirant de canviar-ho, si és que legalment la cosa es pot millorar. És possible que si els dos progenitors —és a dir, també el pare— tingueren eixa «protecció» obligada, algunes coses, llavors, no s'adjudicarien només a les dones. I solen ser innecessàries i inclús injustes.

L'aire no s'ho emporta

La sinceritat s'ha d'agarrar amb pinces. Una vegada més hem de repassar una lliçó coneguda perquè els humans persistim en fer cas a la ràbia i la malíccia i acabem votant per impuls venjatiu. Aixina arriba Trump a la presidència dels eua. Llavors confirma que és sincer, sincer en l'ús de la mentira, i sincer en les promeses, perquè, de fet, està intentant complir totes les idees esbojarrades amb què va decorar els seus mítings electorals. Els rics, això sí, tindran purificadors d'aire, mascaretes i, si convé, exoplanetes on fugir. Molts americans estan disposats a complir la promesa de la contaminació i el canvi climàtic. Haurem de vore fins a quan. I si, ja posats, també mos hi apuntem. Diu que les falles de suro blanc fan una «una contaminación puntual rápidamente eliminada por el aire». L'aire, la mar, els rius... Sí, s'ho emporten tot. I això és la contaminació, ¿no? Per tant, mos ho tornaran.

Bona cosa d'etcèteres

La gramàtica de l'iec promet una versió en línia. Esperem que ho facen prompte, ara que ja deuen haver compensat la faena editorial. Seria la manera més ràpida i eficaç de consultar i fer estendre les noves percepcions sobre moltes qüestions de la llengua que he notat de passada en molts punts d'eixos que servien per a allobir els que no seguien el criteri —dis-ne criteri, dis-ne dialecte, dis-ne registre, dis-ne...— de referència. En eixe sentit, cal agrair-los la visió extensa i intensa de la llengua que es reflectix en les mencions que fan als registres i, sobretot, a les diverses opcions disponibles territorialment: «en alguns parlars», «en els parlars septentrionals», «en alguns parlars baleàrics», «com es pot observar en els exemples baleàrics i valencians següents», «en mallorquí, menorquí i alguerès», etcètera. Bona cosa d'etcèteres.

Cita dominical / 436: Alain Rey

Les paraules són acumuladors d'energia.

Alain Rey, «Préface», Dictionnaire historique de la langue française.

S'esdevé al restaurant

Per passar anys i empényer aniversaris, Takse em convida al Sucede de València. Un lloc especial com a restaurant, enterrat entre les restes arqueològiques romanes, àrabs i gòtiques. Abans hi havia hagut el restaurant Arrop de Ricard Camarena. La cuina actual de Miguel Ángel Mayor juga amb la recreació de les receptes romanes i hi afig per a acabar dos tocs de cuina «musulmana» i «cristiana». Cada plat mos ha entrat pels ulls. I cada mos ha provocat un petit delit artesanal. Amb dos vins diferents que mos han convençut i més encara: El Sequé (Alacant; monestrell) i Valtravieso (Ribera del Duero; tinta fina). La sommelier (o passavins) va encertar la recomanació.

La pega fonamental: els falta tindre la carta en valencià. Per contra, una de les cambreres, que em sembla que és cubana, xarrava en anglés amb una parella holandesa. Sense adonar-se'n, mos se va adreçar en anglés, va canviar quan es va adonar que no érem els holandesos i mos va dir que li falta poc per a parlar també en valencià. Per a això hi havia un cambrer del Perelló.

Dos pigues divertides

La dermatòloga va decidir que em volia llevar dos pigues. Hui han caigut en el miniquiròfan mentres jo xiuxiuejava amb els ulls tancats. Pels voltants anaven movent-se la dermatòloga i les tres companyes que col·laboraven en l'operació. Ho han convertit en un petit espectacle teatral per a entretindre's i entretindre el pacient, que era jo fent palmes, si convenia, sense quasi mai obrir els ulls. Una d'elles, que coneixia La Gossa Sorda i posava música en francés en el mòbil, li retrea a l'altra que fóra massa pija i que no coneguera la discoteca Mirror de València. La que posava la música parlava en valencià (també la dermatòloga) de Campanar, tot i que ha dit un «cusir» que m'ha botat a l'orella.

El pitjor de l'operació han estat les punxades de l'anestèsia. Per la resta, si el m'ho cos no s'ho agarrara tan malament —jo estic tranquil, però el meu cos opina que no—, componen una peça teatral ben divertida. I encara em queden bona cosa de pigues. Però preferixc deixar pintadetes on estan.

Les presses i els llançols

Les presses no porten cosa bona, em dia ma mare, i encara hui, al cap dels mesos d'una urgència forçada i empipadora en les negociacions de les Corts, he hagut de comprovar que és ben cert. I llançol perdut. Provarem a recuperar-lo, aprofitant que volem tornar a «millorar» l'acord de condicions en les qüestions dels permisos per gestació, naiximent, acollida o adopció.

I ja vorem com quedem. És ben cert que, qui té boca, s'equivoca, com també dia ma mare. I que rectificar és de savis, cosa que es repetix molt, tot i que dubte que tinga un fonament massa encertat, vist que jo hauria de ser poc menys que un Salomó o un Galileu —no he aconseguit trobar un savi per antonomàsia més casolà i irònic —hi ha un Savi Camotes que no he aclarit fins a on ha arribat proverbialment. Pot ser que tinga relació amb la frase tòpica «memòria o cames».

Els motius no són raons

Hui he obert els ulls com un mussol i m'he accelerat més del compte per a raonar una qüestió laboral que, després d'un any de debat i negociacions pareixia que estava resolta, però encara cueja en un aspecte marginal. És clar, precisament perquè és un aspecte marginal i fàcilment resoluble, haver d'argumentar tantes coses i no aconseguir tocar la tecla correcta que els active la reflexió per a vore que tenen la solució a l'abast, doncs, resulta que em pot provocar un cert excés d'arguments a doll.

Per sort, el meu interlocutor era raonable i espere que estenga les seues reflexions més enllà de les disputes formals. Perquè per baix dels formalismes amb què s'entretenen alguns, hi ha la faena feta per unes persones que han de rebre la retribució que s'han guanyat. A fe que no van tindre en compte eixos formalismes quan els demanaven als treballadors —als quals ara pretenen no pagar— que feren la faena.

En fi, l'atemptat de Londres m'ha fet recuperar-me d'esta acalorada de colp. Els motius no són sempre una raó per a tot.

Burocràcia bancària

El sector dels bancs necessita una neteja. Estic immers en el procés de recepció dels comptes de l'herència i en lloc de la suposada (i trobe que fantasiosa o propangadística) eficàcia i eficiència del sector privat bancari, estic topant amb el burocratisme més tòpic. Els meus referents educatius de la transició espanyola em fan pensar: que torne Larra —«un altre dia»— i que en parle. ¿Algú s'havia pensat que la fama de la «gestió privada» tenia ací realment l'objectiu de millorar la vida dels ciutadans?

Llàstima. En fi, per a fer eixa neteja cal voluntat i espenta política. Si em fixe en el que passa ací, en les Corts, és evident que haurem d'espentar un poc més. Molt més. S'apunten a una apagada destrellatada de llums en dissabte —per sort les Corts estan buides—, però fins ara han estat incapaços de posar una placa solar en el terrat.

Pla eclèctic

Puge al tren tornant cap a València. Una parella jove, pare i mare, amb la xiqueta, Marina, que té dents i pega crits, però que no parla. És un viri que va amunt i avall i que tot ho vol tocar. Els pares li parlen en castellà, després en valencià, després en castellà, després en valencià... No em sembla que tinguen cap ordre establit ni cap dependència temàtica o parental. Van alternant conforme els pareix. Espere que els ixca bé l'intent. Supose que deuen tindre algun pla per a la xiqueta. Eclèctic, si més no.

Cita dominical / 435: Christiane Taubira

Hi ha batalles que no es donen mai massa prompte i que sobretot no s'han de donar massa tard.

Christiane Taubira, «Introduction», Codes noirs de l'esclavage aux abolitions.

Sentiments injustos

Les persones i el món són elements complexos. El món no es simplifica ni es reduïx a l'absurditat de fingir res. En canvi, hi ha molta tendència entre els humans a concloure que els nostre sentiments són el millor instrument per a entendre els problemes i donar-los una solució justa. O adequada, si més no. Progressista, fins i tot. El món no en fa cas, però els sentiments, per sort, no mos fallen ni mos falten, i podem tindre la seguretat que darrere de cada fracàs en l'apreciació del món hi haurà un sentiment a punt per a exculpar-mos dels errors. O una estadística. El cas és m'agradaria saber què haguera passat si haguérem optat per la justícia. Amb més reflexió que sentiments. Ixc a córrer pel circuit de muntanya: 14:09. Oxigen sense misericòrdia.

Residus de la història

Tal com diu el president dels eua, la immigració és un privilegi, no un dret. És un privilegi que es gestiona entre uns quants que «immigren» amb diners i seguici, amb prebendes i proteccions socials i econòmiques. En canvi, la resta no té dret a eixa protecció, sinó que ha de captar 🔗 amb submissió de la beneficència, de la caritat, del rebuig. Estes veritats com a punys haurien de servir, precisament, per a desqualificar i destituir a qui en lloc de denúncies i reparacions, en fa proclames cíniques. No les estava denunciant Trump, sinó que les està apuntalant com a sistema de privilegiats, llastimosament alimentat per la visceralitat del qui no té recursos per a meditar abans de defallir, abans de convertir-se en residu de la història humana.

L'hora mirant i escoltant

Una hora de plantó davant l'oficinista del banc esperant que la xica acabara d'atendre el client anterior i destijant que, vegent que li s'acumulava la faena, li passara pel cap que podria posar un poc més de ritme i un poc menys de conversa amb amics i coneguts. En tot cas, Takse comenta una impressió que em sembla ben probable: si això mateix passara en una empresa pública, el personal estaria rebotat renegant, criticant els funcionaris i el mal funcionament proverbial de les institucions públiques. Mos ho agarrem amb calma i passem l'hora mirant qui passa i qui torna i què diuen. Com que és en la Vall, notem la tonadeta del veïnat del poble, la dels que vénen de Simat... És dijous de Falles i, per tant, també hi ha el rebombori del mercat, que s'ha traslladat esta setmana davant del banc.

Les converses dins del banc es donen també en castellà, fins i tot de maneres inversemblants entre persones que les comencen en eixa llengua i, per algun atzar sociolingüístic, l'acaben en valencià. És clar, la retolació i els cartells del banc són invasius i n'hi han allà on mires: tot en castellà i només en castellà. I aixina veus que tenen bases sòlides la vergonya i estupefacció que sents quan alguns polítics i tertulians es dediquen a pontificar sobre plurilingüisme mentres confonen drets i educació com si foren uns derivats secundaris de les identitats i els nacionalismes. De les seues identitats i les seues inflamacions nacionals.

Incomprensions i insistències

Pel que siga, em refugie en la música sueca que la ràdio d'Spotify relaciona amb el grup Raymond & Maria. I és que les converses i les telefonades em resulten confuses i insatisfactòries. Preferixc la comunicació escrita: cartes, missatges electrònics, sms... Això em resulta paradoxal, perquè no fa tants anys que em passava hores penjat del telèfon xarrant per fer passar el temps... ¡Vaja!, escrivint escrivint em sembla que ho he trobat: ho fea per passar el temps, sense més interés per la precisió o l'expressió clara i concisa. Això degué canviar algun dia sense que me n'adonara, o quan em vaig adonar que les converses telefòniques (i les altres) no solien anar tan bé com havien anat, quan el fet de no entendre l'interlocutor representava un problema, una angoixa o un disgust, en lloc d'un joc d'incomprensions i insistències. Veronica Maggio, Kent, Håkan Hellström, Laleh... Distància semàntica, però comprensió musical.

Mil quatre-centes per setanta

Veig que la nova gramàtica de l'iec és molt grossa i té paper finet i lletra menuda. Ah, i no la regalen precisament: més de setanta euros. I això que em sembla que li falten unes quantes pàgines, diria jo, perquè pareix que no s'han preocupat d'aclarir del tot què volen dir quan diuen segons què. És cert que avisen: «resulta inevitable haver de recórrer a l'ús de la terminologia específica de l'àmbit de la lingüística», però si, al capdavall, diuen que s'adrecen a «un lector culte no necessàriament especialitzat», trobe que eixe lector haurà d'esperar la versió resumida i, per dir-ho aixina, «explicada».

Pel poc que he vist encara —i ja he trobat alguna novetat que farà que la llei de la gravetat comence a ser considerada inevitable—, em resulta curiós que sí que «expliquen» a què es deu l'incoatiu «no recomanable» servixca —fan bé de dir-ho, perquè l'ús habitual faria pensar el contrari, ¿oi?—, però no diuen res de l'incoatiu serveixi, que no sé si quedarà com a misteri palatal insondable.

Hi ha faena per davant i per darrere durant mil quatre-centes pàgines.

Velis nolis, de la figa

Esta setmana és un poc curta, que són Falles i toca fer festa. Enguany, per sort i trellat, els fallers del carrer van posar ahir un castell unflable on els xiquets s'ho van passar d'allò més bé pegant bots. La gràcia ha segut que s'han estalviat turmentar-mos amb la música a tota pastilla. N'he vist un apanyant un endoll i he temut que encara la posarien, però no. I els xiquets no pareix que ho hagen trobat a faltar. Detalls com eixos et reconcilien un poc amb eixe món del velis nolis festiu i el seu sentit ètic. Llàstima que la ploguda de hui i l'aire han «aigualit» la jornada. Ho ha compensat, pel to exagerat i l'ànim festiu i reivindicatiu, un vídeo d'una xicona de la Marina Alta: Miss Tagless. Que li ix de la figa, això del valencià, diu.

Cita dominical / 434: Vicent Boix i Ricarte

Per un descuit en les condicions de l'obra van construir l'escala després d'alçada la torre.

Vicent Boix i Ricarte, «Catalina Mártir (Plaza de Santa)», Valencia histórica y topográfica (1862).

Actituds i alegries

Mentres anem en el cotxe Takse reflexiona sobre els ingredients del benestar, fins i tot de la felicitat, si vols. No arribem a entendre els mecanismes que mos fan estar bé o malament, no sabem si són substàncies, actituds, o la combinació de les sustàncies que segreguem segons les actituds que adoptem. Podem ser els més solitaris i aspres, però, en una altra circumstància, els més socials i simpàtics del grup. I n'hi ha que mos movem entre dos aigües, amb derives cap a un cantó i cap a l'altre. Fa un pèl massa de calor, que ha arribat massa prompte, i això pareix que provoca alegries i tristors excessives. Un collistaire considera «vergonyós» que la Generalitat de Catalunya dedique (més) diners a l'àmbit «Lesbianes, gais, transgèneres, bisexuals i intersexuals» que al de la llengua. Em sorprén que li ho recriminen i que fins i tot el facen fora de la llista. Això de moure's en la línia del que és «políticament correcte» i el que és «políticament dogmàtic» no dóna per a moltes alegries.

Flocs i borles

La calor mos ha dut una astènia primaveral abans d'hora. A pesar d'això, deixe caure unes quantes fitxes als diferents rebosts de termes que elabore en paraŀlel. He intentat fixar un criteri estable per a les majúscules i minúscules dels noms de les guerres, que és una cosa que va com va entre unes obres i altres. I el cas de les eres i períodes estratigràfics també és cosa de vore. La cosa és reduir la «majusculització» innecessària. Per sort, en este segon cas el Termcat ha mantingut la minúscula d'estos adjectius que han esdevingut noms. No crec que quin reporte cap avantatge el fet de tractar diferent el juràssic o el campanià quan fan d'adjectiu o de substantiu. Però la tipografia és una empresa estètica i, per tant, mos agrada posar-hi flocs i borles com si això mos enriquira els sentits.

Venedors de deures democràctics

Les Corts han estat mitjanament àgils i s'han apuntat a la parada internacional de dones. L'hem feta durant poc més d'un quart d'hora davant les Corts, on han acudit companys del diari oficial de la Generalitat, que fea temps que no vea. Hi havia també la xica Martina Gual (de Torreblanca) que acabava d'eixir la vespra en el programa El Intermedio per a contar-li a Gonzo la seua experiència de dona transsexual.

Hem comentat amb els companys la falta de criteri i de planificació que denota l'externalització de la traducció en la Generalitat, on pareix que hagen començat el procés pel final, perquè, és clar, el que resulta complex és el procés anterior —de formació, mèrit, requisit i utilització— que hauria de desembocar en la reducció dels tècnics lingüístics en plantilla. Això, s'ho boten, i tornem a recular en el temps, a eixa «prèdica» lingüística que dien i tornen a dir «promoció», com si foren ofertes dels grans magatzems. Per a fer això no calen tècnics lingüístics —als quals demanen coneiximents de tècnics lingüístics—, sinó venedors..., o psicòlegs, sociòlegs i experts en publicitat. A fe que no es fa «promoció» del compliment dels deures ètics i legals dels treballadors públics. ¿Hi ha tècnics de «promoció» de la igualtat en l'administració?

---

• Més tard, me'n vaig a córrer pel riu, on es nota que fa caloreta: 6:50 + 6:53. No avance.

Es fa llarg o curt

Em distrac amb una mosca que passa, i me s'ha fet l'hora de tancar la paradeta. Això de la mosca que passa és un dir. La distracció són unes majúscules per ací (la «Segona Guerra Mundial» però «la guerra dels Segadors»), unes concordances per allà (el verb haver que només que concordar i tot és vore-hi discordances), un «cúmpleme» més cap allà, etcètera. Òbric dos o tres diccionaris i alguns manuals de criteris, i me s'ha passat volant el dia, ocupat en traducció i correccions inversemblants.

En canvi, estic uns minuts (¡ni tan sols sé si deuen ser segons!) esperant en la cua del banc, al forn o davant de la caixera del súper, i me se «fa llarg esperar» i sense cantar. Sóc pacient, però note la inquietud que rosega el temps.

Urticària democràtica

La síndrome Trump no és nova. En ocasions molt més greus ja es va aplicar el mateix patró de comportament. Tot i que podríem recular molt més i anar molt més llunt, no puc evitar pensar en l'intent de manipulació política de l'atemptat de Barajas del 2004. No cal dir que també és proverbial aquell «alguien ha matado a alguien» de Gila. I ara l'Associació de la Premsa de Madrid (poder dir «apm» i somriure si pensem en la semblança de la sigla d'eixa associació amb el programa de la tv3) deixa caure que Podem du avant una campanya d'assetjament personal contra alguns periodistes (veg. Ara.cat).

Això, la síndrome Trump, per tant, ni és nova ni és pròpia només dels eua. Podem entendre que és un «narcisisme maligne»; o podem sospitar que és una variació del mateix atzar democràtic que tant reforça la figura ideal del sistema com aconseguix debilitar-lo en el funcionament real. Dis-ne la síndrome de la democràcia, dis-ne una urticària.

Vesprades murcianes

Després de sentir dos vegades les disculpes que demanaven les presentadores de les notícies de La Sexta per haver-se adreçat al periodista que informava des de Múrcia amb un «bona vesprada», els envie un missatge on els recorde que també hi ha un petit trosset de Múrcia —el Carxe— que forma part dels territoris on encara es parla en valencià. No servirà massa per a refer el mapa mental de les llengües que es deu ensenyar en escola i que supose que ja no es practica més, però almenys els ho he dit. Els he enllaçat també la informació de la Viquipèdia.

Per sort, a més de desvagats com jo, hi ha Eugeni Alemany i la policia murciana, que han tingut molta agilitat i mà per a tractar esta qüestió, tal com comenten en Vilaweb (consulta: 06.03.2017).

Cita dominical / 433: Steven Pinker

No hi hi ha cap contradicció si es diu que qualsevol persona normal pot parlar alhora de manera gramatical (en el sentit de sistemàtica) i agramatical (en el sentit de no prescriptiva), talment com no hi ha contradicció si es diu que un taxi obeïx les lleis de la física però que transgredix les lleis de Massachussetts.

Steven Pinker, The Language instinct, a partir de la traducció francesa d'Odile Jacob.

Entre glop i glop

Tastem el Xi'Ipal Syrah (sirà, Navarra, 2013), que mos sembla molt bo. Això no és dir massa res. Puc afegir que —pot ser a causa dels medicaments contra el refredat i, per tant, sense el seu rigor habitual en este camp— a Takse li sembla que al final deixa gust de carameŀlo de café. És un detall al qual arribe una volta m'ho ha dit. Ja mos ho va dir la nostra sommelier de capçalera: els nostres sentits són molt sensibles a la suggestió. D'altra banda, la meua gradació —amb alguna excepció— només dóna per a aquinat, roïn, fluix, bo, molt bo i deliciós. Si arriben a fer gust de pebre negre, de regalèssia, de fusta, de canyella o de fruits del bocs... Em va bé que m'ho recorden entre glop i glop.

El masculí marca

Ara en coses de llengua, al final de la correguda de les interpretacions que massa sovint mos estalviem, vegem que les gramàtiques parlen dels «gèneres» de les paraules i, més encara, els denominen «masculí» i «femení». Això no té res a vore amb mascles i femelles ni amb el masclisme o el sexisme, llevat que ho dugam a l'absurd de considerar-ho literalment i que pretengam que els carrers són «hòmens» en valencià, però «dones» en francés.

El llenguatge sexista té poca relació amb el gèneres gramaticals. Amb tot, sí que caldria revisar la denominació històrica que han heretat estes categories i, de passada, l'absurda consideració consegüent —i, esta sí, sexista— que pretén que el masculí és el «gènere no marcat»... Ai, des del mateix moment que es denomina «masculí», ja està ben «marcada» la confusió històrica i actual entre sexe i gènere gramatical.

Perquè, realment, projectem molts absurds en el llenguatge. I, a més, els absurds afegits amb què hi ha qui vol resoldre la qüestió sense entrar en l'arrel del problema. El sexisme no està en la marca gramatical, sinó en la discriminació real de les dones (i altres coŀlectius) en la societat. La marca gramatical no és «masculina» ni «femenina», sinó que és un record de les declinacions llatines i és la marca de la concordança que s'establix amb l'article. Cap gènere no és marcat si li poses el nom correcte: el singular distingix entre gènere el i gènere la; i el plural utilitza el gènere el amb caràcter inclusiu.

Bé, un altre dia podríem mirar de pensar un poc més en el llenguatge realment sexista, que és el que deriva de no voler acceptar que podem tractar els noms amb marca de gènere d'una manera acurada i incloent, com ara en el cas dels noms que tenen una forma singular que usem amb marques diferents per a referir-mos a hòmens o dones. Pensem en president i presidenta. En tot cas, em sembla que hi ha molts llibres i manuals que ho han aclarit prou, llevat que els vullgam interpretar-los sense llegir-los i agafant com a norma absurda les exageracions dels qui tenen més interés per semblar políticament correctes que per mostrar i aclarir els embolics de la igualtat i l'equitat.

Coses que no passaven a Suècia

Les paraules que llegim o que sentim costen d'interpretar. Sabem que no tan sols hem d'esperar que tinguen un sentit literal que mos semble unívoc i invariable. Ahir mateix, el president de les Corts, Morera i Català, va cloure un acte amb els treballadors de les Corts (abans de les dos del migdia) dient que ja només quedava tirar cap a la mascletà. Naturalment, podem fer una lectura literal: ¡mos estava donant permís per a eixir abans d'hora! En canvi, sabem que calia «interpretar-ho» i que no estava donant cap permís, sinó que estava fent ús d'una fórmula simpàtica per a cloure un acte recordant la festivitat de les Falles que ja està mig en marxa.

Són habituals en molts àmbits els problemes que generen confusions terminològiques paregudes. Fins i tot a voltes són confusions intencionades. No cal dir que és un maldecap en lingüística o en informàtica, però és un fenomen que també mos afecta en la llengua general, i que va de les paraules als gestos. Hi ha qui diu —com Trump— Suècia quan només vol dir una mentira que li servixca per a despertar la por i l'odi i, a més, menysprear idees diferents de les seues. Hem de fer la interpretació corresponent perquè, tant si haguera passat res a Suècia com si no, el cas és que volia fomentar la por i l'odi.

Més que riure-se'n, convindria demanar explicacions, sobretot als ciutadans que han votat el personatge, per si realment és que volien això. I, vaja, és ben possible que sí que ho vullgueren, però no per a ells, sinó per als altres. El dilema humà que mos pot destruir: la coŀlaboració o la competència excloents.

Encerts i excessos

Este bloc de cabòries s'hauria de limitar un poc i no tendir tant a consignar les..., això, idees més peregrines que me s'ocórreguen. Al cap i a la fi, tot el que jo puga pensar, vés a saber si ho sabré escriure i, encara que ho fera mitjanament bé, el fet que ho haja pensat jo no indica que tinga el més mínim valor o interés —llevat del d'entretindre'm i satisfer-me, quan és el cas—. Fins i tot he de reconéixer que, si he pensat res encertat, Walter Benjamin ho degué pensar i escriure abans i molt millor. I ho fan ara mateix Joseph Stiglitz, Paul Krugman, Adela Cortina, Enric Sòria, Sílvia Senz, Elvira Lindo, Joan Garí... Això, en el cas que n'haja pensat mai una de correcta. Per a la resta, tant els tuits de Trump com les reflexions més inversemblants de qualsevol científic nacionalista castellà o valencià poden fer camí sense que jo haja d'augmentar el nombre d'estupideses innecessàries.

Un poc per això me n'he anat a córrer al riu. Malament i constant alhora: 6:55 + 6:57. Merles, corredors i passejants. Fea bon dia.

Humor ofés

Davant les suposades «ofenses» que provoquen alguns artistes o humoristes en les mentalitats catòliques arran de l'ús de la seua simbologia, hi qui, immediatament, pretén que això és una mostra de covardia en lloc de valentia (o provocació) artística, i llancen un repte: «Segur que no ho feu amb els símbols islàmics».

Doncs, pot ser cert que no ho facen amb el mateix ànim amb els símbols islàmics. Però els motius són prou clars, la salut va per davant de tot i l'humor no necessita víctimes (ni ací, ni allà). A més, qui llança el repte oblida un detallet: la pressió de la jerarquia catòlica en la societat és molt més present que la de la religió islàmica (amb algunes excepcions vergonyoses que hauríem de revisar, és clar). I, per sort, a pesar de les pretensions d'alguns, el catolicisme jeràrquic s'ha hagut de «civilitzar» i «esmenar» prou respecte al que era la seua pràctica habitual no fa encara prou generacions. Ara es suposa que s'han de comportar, en general, almenys en l'actitud, com a subjectes sotmesos a drets i obligacions. I tenen el dret de sentir-se ofesos, però la resta no tenim l'obligació de fer-los massa cas en eixos sentiments, que tots tenim els nostres.

L'humor també té requisits, tant si és per a riure com per a fer riure. I no sempre aprovem.

La pausa que t'enganya

T'hauries de preguntar sovint fins a quin punt estàs disposat a assumir l'esforç i la responsabilitat de mantindre la teua posició ètica o política. Has de preveure la possibilitat d'haver de deixar de mantindre-la i, per tant, d'haver d'acceptar que, en eixe cas, hauràs de demanar disculpes o hauràs d'explicar els errors que has comés; tot seguit hauries d'assumir el cost de la reparació, sempre que siga possible o la pena i les conseqüències de no poder-ho fer.

Eixa doctrina que m'acabe d'inventar té a vore amb la constatació que és molt fàcil dir que u és d'esquerres o progressista —i realment ho desitges—, mentres no tens ocasió de demostrar que, en el fons, eres un neoliberal egoista si s'han de fer sonar els doblers. Els drets humans en l'Aràbia Saudita pareix que siguen menys humans. Ahí comença a complicar-se la cosa.

No és simple ni senzill, perquè la simplicitat i la senzillesa del cinisme de la dreta no és l'alternativa possible, ni tan sols una opció, només una excusa faŀlaç. La complexitat cansa, i mai no desapareix per molt que l'amagues. L'estudies i proves a explicar-la. Però seguit seguit: la pausa és enganyosa.

Cita dominical / 432: Bertrand Russell

Un bon món necessita coneixement, benevolència i coratge; no un penedit anhel del passat, ni posar bastons a les rodes del pensament amb paraules pronunciades fa molt de temps per homes ignorants. Cal una mirada no atemorida i una inteŀligència lliure.

Bertrand Russell, «Per què no sóc cristià», segons la traducció d'Antoni Defez, L'Espill, número 30.

Els bisos

A Taksenet, en general, no li agradava massa Beethoven. Preferix Mahler, essencialment, i té especial devoció per la segona. A pesar d'això, va anar a un recital de piano de Sokolov i diu que es va emocionar amb les sonates de Beethoven que va interpretar el pianista rus. Emili ja havia avisat que Sokolov fa molts bisos. A les deu passades, al Palau de la Música de València, una parella de mitjana edat eixia renegant: «¡Que maleducat! ¿Que no veu l'hora que és?» I se'n van eixir amb presses del palau.

Jo estava fora llegint i apuntant coses. Entre les cadires estretes i incòmodes i l'obligació d'estar pendent amb tots els sentit quan només necessites les orelles i podries estar llegint, no solc entrar a la sala. M'espere fora, on també arriba un poc de so. I continue amb Guerra i pau de Tolstoi, que em donarà per a combinar-la amb moltes sessions de Beethoven, Mahler i Xostakòvitx.

L'Snöfrid

L'última troballa casual en música que m'ha sorprés —a més del primer tema de la la land és un disc de Sibelius titulat Snöfrid. El vaig sentir perquè va a aparéixer en la pantalla de l'Spotify en el mòbil, on estaven sonant àlbums de Sibelius amb les simfonies mentres fea altres coses per casa. L'afigc a la llista al costat de la cinquena de Xostakòvitx o la novena de Bruckner i tot eixe repertori dramàtic o cadenciós que m'agrada escoltar mentres em concentre en la lectura. O mentres torque la pols, que també va bé.

Som esmenables

Doncs, sí, faig de tècnic lingüístic i em passe el dia traduint i esmenant errades de tot tipus, gramaticals, ortogràfiques, tipogràfiques... Més tard, es veu que les torne a abocar totes en els escrits que faig. Ahir, en lloc d'«igualitaris» vaig titular «igualitzaris». Si haguera segut un poema, segurament ho hauria deixat, perquè combinava bé amb «atzar» i amb la idea que pretenia exposar. Però com que es tracta només de l'apunt sense massa pretensions d'un bloc de cabòries, ho he esmenat abans que ho veja Taksenet.

Mirant-ho bé, encara que costa aprendre a fer-ho, això d'esmenar-se ajuda a fer el món un poc millor. Hauria de ser una assignatura escolar. I, és clar, una actitud política permanent. Uf, quasi que mos semblaria un miratge.

Atzars igualitaris

A la pista de patinatge del riu n'hi ha tretze xics quan passe per allí després de córrer. Algun dia hi ha alguna xica que acompanya un xic, però poques vegades n'hi ha cap que patine. No hi ha hagut encara cap dona que haja segut lletrada major de les Corts. Sí que n'hi ha hagut dos presidentes, però els altres huit han segut hòmens. Al Consell de Personal de les Corts hi ha cinc dones i —no en conseqüència, però sí consensuadament— la presidència és d'una dona.

Això és un recompte anecdòtic, però tinc quimera que encara hi ha massa àmbits on les majories homínides interferixen la participació de les dones. Tornant a les Corts, la mesa la componen quatre hòmens i una dona, i això que a la cambra hi ha ara mateix 54 hòmens i 45 dones. Em continua semblant que el recurs a l'atzar —en lloc de tanta loteria espermàtica en cinema o en acadèmies de llengua— també faria menys atazarosa la desitjada igualtat.

---

• Torne a tocar malament el cronòmetre: 6:53 + no sé què.

Superàvit de voluntarisme

Això del voluntariat lingüístic en les Corts va bé: sembla que hi ha superàvit de voluntaris i dèficit d'aprenents. Per això mateix no m'hi he apuntat, perquè jo faig voluntariat minut a minut amb els companys tot lo dia. Entenc que hi podria haver companys, tal com passa en el carrer, que vegen frustrat el seu intent de practicar l'ús del valencià, perquè encara existix eixa «mala educació» de canviar al castellà quan l'interlocutor parla en eixa llengua.

La majoria dels castellanoparlants ni se'n deuen adonar, perquè es deuen pensar que això és poc menys que una llei física de la natura (humana), però també n'hi han que deuen vore estranya i frustrant eixa subordinació al castellà i eixa renúncia a intentar que els nostres interlocutors es familiaritzen amb la llengua, amb les converses bilingües, amb el bilingüisme passiu i que, finalment, arriben a l'ús actiu de la nova llengua adquirida tan graciosament.

En fi, pel mateix preu, anem a vore este dèficit com una cosa positiva. Ja comprovarem algun dia si això és aixina.

Les Corts del «sinofós»

Intente descobrir com es gestiona el «riksdag» suec. Entre la versió anglesa i la traducció automàtica que fa Bing de la versió sueca trac algunes conclusions. Amb tot, em sembla que no sé si arribaré tant llunt com pretenc amb la proposta de reorganització per a les Corts valencianes. Al cap i a la fi, no sóc cap expert en eixes qüestions i tampoc sóc qui té les atribucions de proposta sobre eixa qüestió. En tot cas, la revisió de les estructures i les funcions de diversos llocs sí que confirma que tenim una organització molt millorable i que els problemes que observem tenen possibilitats de solució.

Llàstima que la iniciativa política sobre la modernització del parlament valencià no sembla que siga una qüestió que tingueren en ment més enllà d'una retòrica genèrica benintencionada fins que no ho hem tractat de posar en marxa de manera voluntarista per una assemblea que mos se va fer prou indigesta de crits i una mala pensada que vam tindre en el Consell de Personal.

Això sí, és entretingut vore quantes coses es podrien millorar, si no fóra... Ahí acabarem, en el banc del «sinofós».

Cita dominical / 431: Joan Fuster i Ortells

El mite de la sobirania de l'Estat forma part del repertori d'idees comunes precisament d'aqueix tipus d'hòmens que arriben a ésser diputats de qualsevol país.

Joan Fuster i Ortells, «4 de setembre, nit», Dietari inèdit (31/VII/54 - 2/X/55).

Llibertat per a ser esclau

Lligc en una pnl del pp valencià en les Corts que el govern de la Generalitat està utilitzant l'anglés contra el castellà en favor del valencià. Ells proclamen, en canvi, una suposada «llibertat» que mos ha permés als valencians tirar si parlem en valencià o en castellà. Estic segur que és cinisme, que saben massa bé en què consistia eixa «llibertat» contra els parlants de llengües que no foren el castellà. Hi ha hagut alguns canvis polítics, però la dreta encara pareix que aspire a fer reviscolar les procuradories franquistes en lloc de participar en una administració democràtica progressista avançada.

Eixa dreta sap que el nacionalisme és l'opi que han de fer aspirar als ciutadans perquè s'els entele el pensament. Una bandera per la qual morir, una frontera a defendre o a botar, una nació que mos identifica contra algú, una raça que mos caracteritza com el pedigrí als gossos, un esperit que mos ha de fer avançar sense reflexió, un déu inexistent que mos ha d'omplir de buidor, de fanatismes o d'aŀlucinacions, una llengua —només una, que no donem per a més— expressiva, simple i sense gramàtica —com si això fóra possible—, un treball... Bé, mentres no siga possible l'esclavitud.

Decidim pel valencià

Tot i que aplaudixc la possibilitat de participar en l'elaboració dels pressuposts de València —per cert, València oficialment, des de fa uns dies; llàstima que les males interpretacions i les confusions dels «normativistes» del català no hagueren previst que, en realitat, era «Valéncia», com Dénia— en el web DecidimVLC, després de votar per a que destinen uns diners a dos coses del barri antic, he hagut de fer una queixa al síndic de greuges, perquè el web sobre esta iniciativa no estava complet en valencià.

En fi, ja que no milloren aplicant la coherència amb protocols d'actuació, que ho facen a força de reclamacions. Aixina, vaja, el ciutadans tampoc no perdem punt i hem d'estar actius en la reivindicació.

Decoració llatina

Veig en les notícies (de tv3, que fa temps que no les vea) que a la seu de l'otan han penjat el lema «Animus in consulendo liber» ('esperit lliure per a decidir'). Una organització dedicada al tràfic d'armes —que pareix que eixa és la principal activitat descontrolada dels exèrcits— té moltes llibertat d'esperit per a decidir qualsevol cosa que li parega. No hi ha argument més convincent, ¿oi?, que un bon bombardeig.

Ah, almenys posant-ho en llatí pareix que hi vullguen posar un poc de no sé què que els falta en els fets. Una cosa com el lema que hi havia en una bandera dels eua darrere Donald Trump: «E pluribus unum». El llatí dóna encara per a molt en certs ambients. Llàstima que només siga decoració.

Efe líquida

Un company troba un cartell interessant en Villena: «L'frutería». Un ús enginyós de la normativa del català. I és curiós, a més, perquè és a la zona castellana del País Valencià. Deu ser impossible per a algunes ideologies aŀlòfobes —com continuen manifestant els dirigents del pp valencians—, però és ben possible que per simple sentit de l'oportunitat i perquè és millor aprofitar els avantatges educatius de la pluralitat lingüística, els ciutadans saben comprendre que un monolingüisme absentista —absentista d'aprendre valencià, d'aprendre anglés...— és un entrebanc. O un privilegi capciós.

Poció normativa

Si no fóra perquè tenim «excusa», ¡ia ara!, més encara, moltes i bones raons, pareix que no fem res bé. D'una banda l'iec no tan sols va al seu aire com si encara estiguérem en plena transició i els territoris del domini lingüístic català estigueren buits de lingüistes, sinó que, segons alguns, està colonitzada per emèrits barbaristes camuflats d'acadèmics afaenats en el cultiu de guionets, que van flitant accents i omplint els diccionaris de castellanismes.

En un altre cantó, l'avl és una institució que, com que va ser creada quan governava el pp de Zaplana al País Valencià, és poc més que una reunió de casino de poble dels anys cinquanta; a més, s'han pensat els acadèmics que tenen dret a coŀlaborar en la normativa de la llengua perquè ho diga una llei... quan tots sabem que un decret de 1976 (¡1976!) va baixar l'autoritat de la llengua a la terra a través del boe i no hi ha res més a dir... Bé, si no fóra que l'iec ha perdut la senda de la paraula de Fabra, que fa molts anys que va morir, però que té uns «mèdiums» que l'interpreten miŀlimètricament des d'ultratumba, i per tant, sense no tan sols haver de llegir-lo.

En fi, sort que el català encara és una llengua i no una poció màgica elaborada per algun druida boig.

---

• A migdia, pel riu, amb mal de cames: 6:44 + 6:59. ¡Uf, malament!

Un temps de café recalfat

Si et fixes bé, els rellonges no mos anuncien que el temps passa, sinó que hi ha un temps que es repetix constantment. En canvi, som mosatros els qui els mostrem el pas del temps que mos passa per damunt. Voldríem repetir-lo, però no és possible. Sempre és un altre temps per a mosatros, un temps repetit, reciclat, remullat, recalfat com un café del de bar del cine d'estiu aquell, a mitjan vesprada, poc abans que aquella dona fera estríptis la nit de la «festa dels camioners».

Cita dominical / 430: José Martínez de Sousa

veu estrangera. Veu que pertany a qualsevol idioma que no siga l'espanyol.

José Martínez de Sousa, Diccionario de lexicografía práctica.

Desemparança de temps

Crec que no podré afegir mitja hora més setmanal a les faenes de xarrar que em toca fer des que em dedique a la representació sindical. Hauria de participar en això que han impulsat en les Corts dels emparellaments lingüístics temporals, supose, però em sembla que d'això, de «voluntariat» d'eixe —sense cap voluntarisme, certament— en faig a tothora. Realment m'alegrarà molt vore companys de faena que es busquen mitja hora per a parlar en valencià amb algú. N'hi han que, quan parlen amb mi, aprofiten per a practicar, però en són molts més els que desaprofiten eixa possibilitat.

En eixe sentit, estaria bé que la iniciativa els permetera captar com de trist pot arribar a ser que desaprofiten l'horari laboral complet que tenen disponible per a parlar en valencià amb els companys. I fins i tot com ajuden a camuflar l'aculturació baix la capa de la «bona educació» que habitualment fa que molts catalanoparlants resignats i parlen en espanyol amb ells seguint el joc de l'omnipotència apresa dels monolingües castellans i la desemparança apresa dels bilingües valencians.

Donació compensatòria

No tenia massa ganes de repassar les dos reunions de hui sobre les coses laborals de les Corts, ni tampoc els destrellats de Trump contra les víctimes del dia o la batalla pública gens interessant —gens instructiva i ni tan sols desinfectant— de Podem per la rodalia de Madrid, mentres prop d'allà està congregat el partit majoritari de la dreta econòmica i social, on no hi ha debat, perquè és més complicat i menys gratificant que l'adhesió empresarial. O sentimental. Compense un poc de tot això fent una donació a Proactiva Open Arms.

En això, va i bota un collistaire de Migjorn, deixant-se dur per una retòrica més pròpia de les creuades («espanyoles» o anteriors): «Els castellans, usurpadors de l'espanyolitat romana, ens deuen sis segles de disculpes.» Anava a dir que costa de creure que algú les amolle aixina hui. Lamentablement, no costa gens.

Regió europea sense valencià

La primera queixa d'enguany, sobre el web d'una altra fundació de la Generalitat: Fundació Comunitat Valenciana-Regió Europea. Encara no tenen la versió en valencià de molts apartats i continguts. És clar, encara no han establit un protocol d'actuació lingüística en l'administració i, per tant, la gestió dels continguts dels webs va com va, prou a la babalà, però amb la mateixa deriva de sempre. I és que aconseguir canvis dins de l'administració pareix que és cosa d'estar en el lloc adequat en el moment oportú. Si no és aixina i no enganxes l'ocasió, qualsevol millora costarà déu i ajuda.

Sona la flauta

Recital de flauta en Silla. Els alumnes toqueregen les peces i les tecles de l'instrument. Fa uns quants anys que hi anem i l'evolució tècnica i física dels xiquets —quasi tot xiquetes, per cert— es nota en tots els sentits. Enguany hi deu haver algú de fora, perquè la professora parla més en castellà que mai; no puc evitar pensar que per ací pareix que sempre estem disposats a demostrar que el valencià és innecessari i que l'hem de sacrificar per a caure'ls bé als monolingües, que es veu que n'hi han que estan convençuts que tenen dret a no sentir-se ofesos per la flauta dels idiomes. Els ofenen els sabers dels altres i no la pròpia ignorància. Presagi trumpià, és clar.

Cosa de colps

Dimarts amb bon temps, passe per la Vall i arreplegue les cartes de la comunitat. Hi ha reunió, però no hi podré anar. Estranyament, a l'entrada del poble no hi ha cap cartell que anuncie que tal i tal es casen. No estaria malament que ja ho hagueren deixat córrer. Deuen ser conseqüències del canvi climàtic i les polítiques de Trump i d'eixa Europa que no sap si vol tindre un futur o només un passat tancat a colps de desastres humans. I més encara perquè casar-se també pareix cosa de colps.

L'aire de la boca

Al final de la reunió, en què mos havia comentat el seu punt de vista sobre alguns aspectes de la reorganització de les Corts que estem impulsant en les Corts, amolla: «I no digau que ho he dit jo, ¿oi, Miquel?» En eixe moment me s'havia oblidat la causa del comentari i, per tant, responc a bones i relativitzant el fet que, als sindicats o al consell de personal, no mos solen fer massa cas. Quan ja hem eixit del despatx, recorde que qui em comenta això és qui em va dir una cosa quan li vaig demanar assessorament de manera informal en el bar i qui va dir la contrària quan vaig demanar un aclariment sobre eixa qüestió en una reunió formal, als membres de la qual havia comentat la solució que m'havia manifestat. Em vaig quedar a quadres, però em vaig conformar, perquè era la seua paraula del bar contra la seua paraula de la reunió i, és clar, al bar ja sabem el registre que s'hi fa servir.

En fi, per a això m'agrada fer les consultes per escrit i intente aconseguir les respostes també aixina, escrites, cosa que he comprovat que ofén o incomoda a unes quantes persones, essencialment, les que no estan disposades a mantindre una mínima exigència ètica amb ells mateixos ni permeten que els l'exigixquen. En canvi, les paraules del bar o de qualsevol reunió, se les endú la memòria de cadascú. I resulta que les pintem amb matisos diferents i ben variats. Amb coloraines fins i tot. No m'acalore, perquè no és el primer cas que em diu una cosa i en fa una altra. Sempre verbalment, mai per escrit, és clar, no fóra cas que la lletra li llevara l'aire de la boca.

Cita dominical / 429: Antonio Juan Onieva Santamaría

I ell, que havia parlat cara a cara amb el mateix Déu, va tindre la humil resignació de lliurar-se a la voluntat divina, que va disposar que Josué, i no ell, entrara en la terra de promissió.

Antonio Juan Onieva Santamaría, «Moisés», Cien figuras universales.

Estadística d'ús parlamentari

M'adone que no he actualitzat el formatgets de seguiment de l'ús de les llengües en el parlament valencià. Com que ara em dedique a la traducció correcció, me s'ha oblidat anar apuntant en el web quina preferència lingüística tenen els diputats valencians d'esta legislatura en la cambra. Tampoc és una recerca massa rigorosa, però sí que em sembla indicativa —almenys per mi—, perquè, si més no, intenta que evitem generalitzacions massa pessimistes sobre la vitalitat del valencià. «Massa» he dit, que no cal ser un Schopenhauer per a preveure que molt «hauríem» de canviar les coses per a que el valencià no acabe en l'aparador dels records lingüístics abans del que voldríem.

A vore si trobe un poc de temps i de memòria. Amb tot, supose que el resultat no s'apartarà molt de la previsió que podem fer a partir de les dades de la legislatura anterior.

Entre biga i biga

Una companya mos descobrix un sinònim de revoltó que s'utilitza, si més no, en Beniopa: «maulà». Al principi no sabem d'on ve la cosa, però una altra companya té una intuïció i pensa en un derivat de motle. Efectivament, el dcvb ho certifica (s. v. motllada o motlada; consulta: 03.02.2017):

2. Revoltó; volta que deixa el motlle entre cada dues bigues d'un sostre (val.) [...]
Fon.: muʎʎáðə (or.); moʎʎáðɛ (occ.); moɫɫáðə (mall.); moɫá (Val., Sueca); moɫɫá (Cullera, Alcoi); moɣlá (Cocentaina, Pego, Sanet).
Etim.: derivat de motlle.

No ho havia sentit mai. En Carcaixent hi ha l'expressió quasi proverbial «entre biga i biga, revoltó». És quasi proverbial, perquè ho sembla, però en realitat és una simple descripció de la forma tradicional de construir els sostres.

L'efecte de la queixa

M'avisa el síndic de greuges que la queixa que li vaig enviar sobre el web de Fisabio ha fet efecte i es resoldrà positivament. Almenys això declara un membre de la fundació Fisabio i un escrit de la directora general d'investigació, innovació, tecnologia i qualitat.

El web del síndic diu que els he fet 96 queixes i 75 consultes. En pensava que n'havia fet més, perquè he tingut ocasió i motius, però es veu que no sempre ganes i temps. La primera registrada és del 1998. El web no em permet consultar-ne el contingut, només a partir del 2003. Tampoc és cosa de posar-se a llegir-les totes, però deixe esta llista com a mostra.

1. Queixa número 201613273: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
2. Queixa número 201613241: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
3. Queixa número 201612151: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
4. Queixa número 201603605: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
5. Queixa número 201602453: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
6. Queixa número 201513348: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
7. Queixa número 201511239: Reducció de prestacions econòmiques
8. Queixa número 201503885: Dret a triar la llengua en tots els procediments
9. Queixa número 201412649: Reducció de prestacions econòmiques
10. Queixa número 201410653: Reducció de prestacions econòmiques
11. Queixa número 201408583: Reducció de prestacions econòmiques
12. Queixa número 201408387: Reducció de prestacions econòmiques
13. Queixa número 201408270: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
14. Queixa número 201408153: Reducció de prestacions econòmiques
15. Queixa número 201400864: Reducció de prestacions econòmiques
16. Queixa número 201400609: Reducció de prestacions econòmiques
17. Queixa número 201400285: Reducció de prestacions econòmiques
18. Queixa número 201400275: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
19. Queixa número 201318641: Reducció de prestacions econòmiques
20. Queixa número 201318615: Reducció de prestacions econòmiques
21. Queixa número 201318458: Reducció de prestacions econòmiques
22. Queixa número 201317844: Reducció de prestacions econòmiques
23. Queixa número 201316733: Reducció de prestacions econòmiques
24. Queixa número 201316555: Agricultura
25. Queixa número 201316097: Reducció de prestacions econòmiques
26. Queixa número 201314858: Reducció de prestacions econòmiques
27. Queixa número 201304054: Reducció de prestacions econòmiques
28. Queixa número 201214182: Reducció de prestacions econòmiques
29. Queixa número 201200776: Reducció de prestacions econòmiques
30. Queixa número 201111378: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
31. Queixa número 201111183: Ús del valencià
32. Queixa número 201110502: Reducció de prestacions econòmiques
33. Queixa número 201109296: Ministeri de l'Interior
34. Queixa número 201108072: Administració local
35. Queixa número 201106234: Hisenda
36. Queixa número 201102506: Reducció de prestacions econòmiques
37. Queixa número 201101052: Reducció de prestacions econòmiques
38. Queixa número 20108689: Administració local
39. Queixa número 20108382: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
40. Queixa número 20108203: Reducció de prestacions econòmiques
41. Queixa número 20107401: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
42. Queixa número 20107392: Reducció de prestacions econòmiques
43. Queixa número 20107343: Reducció de prestacions econòmiques
44. Queixa número 20106637: Reducció de prestacions econòmiques
45. Queixa número 20106620: Reducció de prestacions econòmiques
46. Queixa número 20106190: Dret a triar la llengua en tots els procediments
47. Queixa número 20104501: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
48. Queixa número 20100342: Reducció de prestacions econòmiques
49. Queixa número 20092530: Reducció de prestacions econòmiques
50. Queixa número 20092432: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
51. Queixa número 20091758: Reducció de prestacions econòmiques
52. Queixa número 20090482: SERVOF
53. Queixa número 20090161: Dret a triar la llengua en tots els procediments
54. Queixa número 20090052: Dret a triar la llengua en tots els procediments
55. Queixa número 20083838: Reducció de prestacions econòmiques
56. Queixa número 20083548: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
57. Queixa número 20083374: Dret a triar la llengua en tots els procediments
58. Queixa número 20083326: Reducció de prestacions econòmiques
59. Queixa número 20083282: Reducció de prestacions econòmiques
60. Queixa número 20083281: Reducció de prestacions econòmiques
61. Queixa número 20083066: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
62. Queixa número 20082810: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
63. Queixa número 20082374: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
64. Queixa número 20082251: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
65. Queixa número 20082036: Administració local
66. Queixa número 20080042: Dret a triar la llengua en tots els procediments
67. Queixa número 20071412: Dret a triar la llengua en tots els procediments
68. Queixa número 20061725: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
69. Queixa número 20051840: Dret a triar la llengua en tots els procediments
70. Queixa número 20042148: Dret a triar la llengua en tots els procediments
71. Queixa número 20041966: Dret a triar la llengua en tots els procediments
72. Queixa número 20041856: Dret a triar la llengua en tots els procediments
73. Queixa número 20041786: Dret a triar la llengua en tots els procediments
74. Queixa número 20041679: Dret a triar la llengua en tots els procediments
75. Queixa número 20041623: Dret a triar la llengua en tots els procediments
76. Queixa número 20040888: Dret a triar la llengua en tots els procediments
77. Queixa número 20040017: Reducció de prestacions econòmiques
78. Queixa número 20040016: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
79. Queixa número 20040015: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
80. Queixa número 20031548: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
81. Queixa número 20031249: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
82. Queixa número 20031191: Reducció de prestacions econòmiques
83. Queixa número 20031190: Reducció de prestacions econòmiques
84. Queixa número 20031091: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
85. Queixa número 20030890: Provisió
86. Queixa número 20030867: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
87. Queixa número 20030778: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
88. Queixa número 20030647: Reducció de prestacions econòmiques
89. Queixa número 20022124: No determinat
90. Queixa número 20022035: No determinat
91. Queixa número 20020900: No determinat
92. Queixa número 20012344: No determinat
93. Queixa número 19980401: No determinat

Invitats

Poc de temps per a res, tan sols escoltar un poc de música mentres conduïxc. Arreplegue els papers de l'herència, passats ja pels registres, segellats, rubricats i mal escrits. I em quede amb l'última frase de Senior i el Cor Brutal en El signe dels temps: «Jo no sé, la gent, quan ho aprendrà: que tots som invitats.»

Un petit espai democràtic

El cap d'opinió d'un diari escriu quatre banalitats aŀlòfobes sobre el valencià i els valencians. Hi ha qui estaria disposat a precisar i replicar les seues apreciacions polítiques i sociolingüístiques. Per sort ja ho han fet alguns lectors del diari en els comentaris. Al cap i a la fi, eixa persona no és ignorant ni desinformada, sinó que té una ideologia i un producte que ha de vendre.

Per tant, en lloc de comprar-li el discurs i ajudar-lo a «vendre'l» amb rèpliques que són impossibles davant d'un discurs autoconvençut i demagògic, crec que l'única cosa interessant que es pot fer amb eixe article és llegir-lo, localitzar els prejuís i la ideologia que difon i, a més, estudiar no tant les pautes que ajuden a inserir eixes idees en la realitat social, sinó les que cal seguir per a permetre que tinga un espai propi en una societat democràtica. I no «contra» eixa societat, encara que ho pretenga.