N'he sentit tantes i tan grosses per la boca de l'encara president de la Generalitat valenciana Carlos Mazón i dels membres del seu Consell —que són del pp, que no mos s'oblide—, que ja deuen haver creat imitacions seues amb inteŀligència artificial —per no dir-ne «estupidesa informàtica»— i segur que les estic sentint i m'estan semblant autèntiques, no perquè siguen creïbles, sinó perquè són absurdes. Encara no fa gràcia.
Segons determinades ideologies polítiques (essencialment antidemocràtiques), els valencians som prescindibles. I els valencianoparlants, som més prescindibles encara. Aixina ho demostren algunes pràctiques institucionals de la dreta valenciana (incloent-hi la part del pspv-psoe que també ho fa) —deixant de banda ara les actuacions criminals per negligència o per deixament de funcions—: el tres missatges d'alerta enviats este mes d'octubre no tan sols han estat redactats al revés del que convindria en un missatge d'alerta, sinó que, a més, han deixat la versió en valencià darrerre, subordinada, prescindible.
Deixant per a un atre dia la subordinació general del valencià, és cert que la llengua en este cas és secundària, perquè una sirena d'incendis en el nostre edifici no va precedida per una introducció justificativa o una exposició de motius en cap llengua: si tot funciona bé —que ja fa no sé quants simulacres que la sirena no sona en tots els edificis de les Corts—, l'avís sonor ben potent s'entén i no cal que ningú t'explique que perquè algú li s'ha descontrolat la torrà de xulles que estava fent per a celebrar seu aniversari en el càrrec d'esgarramantes oficial «es deu evitar» el foc.
En canvi, la redacció dels tres missatges d'alerta enviats per sms, presenten primer dos capçaleres, en valencià i en castellà, una introducció de motius i l'orde que s'ha de seguir. Mirant la que tinc en el mòbil, que va arribar quan ja no calia a les 20:11 del dia 29 d'octubre:
(capçalera) Alerta de protecció civil
(capçalera) Alerta de protección civil
(motiu 1) Por las fuertes lluvias y
(motiu 2) como medida preventiva se
(orde) debe evitar cualquier tipo de
desplazamiento en la provincia
de Valencia. [...]
No tan sols es posa l'orde en últim lloc, sinó que encara que es puga pensar que és una orde imperativa, el dia 31 n'envien una que sembla desmentir que eixe «se debe» tinguera la força que requeria, ja que diu «se recuerda la necesidad de evitar los resplazamientos por las carreteras». ¿Era una necessitat? ¿La necessitat de qui? ¿La necessitat o l'obligació?
Després de les negligències i les mentires, la necessitat de Carlos Mazón i companyia de dimitir dels càrrecs de president i consellers de la Generalitat valenciana no és una orde, és una evidència. A pesar que siga evident ('clar a la visió o a l'enteniment de manera que no pot donar lloc a dubte'), 🔗 em sembla que pretendran que no ho vejam.
Exigir el nivell C2 podria ser una solució si no fos perquè es regala i perquè saber català no vol dir fer-lo servir.
Pol Viñas Jiménez, «Ensenyar a (no) ensenyar en català», Núvol, 29.10.2024. 🔗
S'acaba la setmana, el fang, la ferralla, les escombraries provocats per la combinació de desgavell urbanístic i negligència s'empudeguen amb les mentires, destrellats i tergiversacions del govern del president valencià Carlos Mazón Guixot, que pretenen aixina justificar-se per a no haver de dimitir a pesar dels més dos-cents morts que haurien de sentir insuportables. Em senc quasi incapaç de fussar i remenar en eixa pega sinistra que són les seues paraules i actuacions. Ho ha fet molt bé Manel Rodríguez Castelló en «Mai més» (Diari La Veu, 08.11.2024): 🔗
Des de la contenció que exigeix el treball solidari i el dolor compartit volem que tragèdies com la que estem vivint els valencians no es tornen a repetir mai més hem de transformar la indignació i la ràbia, els projectils de fang i crits, en un horitzó polític que funde les bases per a una reconstrucció del país en termes radicalment diferents als imposats des del franquisme i que han donat carta blanca a l’especulació del sòl i l’urbanisme descontrolat, l’amuntegament de carn de treball i marginal en ciutats i barris lletjament infradotats, la subsidiarietat del transport públic, la construcció aberrant en llocs inundables, la destrucció de l’horta i els espais naturals i un llarg etcètera.
Senc que una politòloga valenciana —no recorde ara si era en el programa La Selva del Grasset— recomana la lectura del llibre Cultural Backlash de Pippa Norris. El llibre, per ara, només està en anglés, però trobe una sinopsi 🔗 que em permet fer-me una idea d'alguna cosa interessant, com ara unes pinzellaes sobre què són el populisme i l'autoritarisme (versió meua):
El populisme es definix com un estil de discurs que exposa principis superficials sobre qui ha de governar i afirma que el poder legítim depén del «poble», no de les elits. Per contra, no exposa quins són els principis més profunds relacionats amb què cal fer, quines polítiques s'han de seguir, quines decisions s'han de prendre.
Els valors autoritaris es centren en la prioritat absoluta de la seguretat per a protegir la tribu de les amenaces de fora, l'adhesió a les normes de grup convencionals i l'obediència lleial als líders tribals.
Li pegarem moltes voltes al tema, perquè el coneixem de tota la vida, començant pels dinars de Nadal de les famílies nombroses, on és fàcil trobar i interactuar amb tots els colors ideològics. Llàstima que després mos s'oblida que les societats són extensions de la família i que convindria aplicar algunes de les tècniques que fem servir en els dinars per a conviure, organitzar-mos i no barallarar-mos tant... Bé, no sempre l'encertem i hi ha reunions familiars que acaben en una picà de fesols.
La sinopsi proposa un enllaç 🔗 per a conéixer el medi ambient polític europeu des d'estes coordenaes. La descripció (amb dades anteriors al 2014) facilita revisar les nostres malíccies polítiques:
Han passat uns anyets, i la banda «Auth» ('autoritària') s'ha unflat un poc, com eixes bambolles que algun dia sumaran.
Per no pensar en l'acumulació de desastres que s'han produït últimament —la desfeta del «personatge» Errejón, la negligència mortal del president valencià Mazón Guixot en la gestió hidrològica del 29 d'octubre passat, la nova elecció de Donald Trump com a president americà, els bombardejos de Netanyahu i Putin sobre la població...—, em fixe en el fet que la gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans manté la grafia irregular de resecció amb una justificació poc clara:
S’exceptua el mot resecció, amb grafia presa directament del llatí.
Vaig mirant documentació i, deixant de banda que l'etimologia no hauria de justificar res —totes les paraules venen d'alguna llengua i seria racisme, xenofòbia o, si volem, apartheid etimològic validar o rebutjar res per eixa causa—, en realitat no deu haver vingut «directament» del llatí, ja que en llatí era resectio i hem canviat -sc- en -cc- sense problemes. Si les dates quadren, no m'estranyaria que fora una adaptació del francés (résection) o del castellà (resección).
El cas és que també podem documentar la forma ressecció 🔗 en obres d'autors i institucions de prestigi —ai, el prestigi, l'autoritat, no acabem d'escapar de les rutines eclesiàstiques—. Aleshores veig que Enric Gomà ja proposa en Canvi d'agulles 🔗 que deixem de fer eixa excepció. I proposa com a idea general:
No ens hem d'arronsar ni sotmetre'ns a les convencions de les altres llengües. Busquem el nostre propi camí.
Pel camí aprenc que en llatí hi havia disertus 'eloqüent' i dissertare 'discutir'; que el llatí resonare va «directament» a ressonar, però en esta paraula sí que posen les dos esses; que en català antic resecar —escrit aixina aleshores, però probablement pronunciat amb esse sorda— era 'corregir'... 🔗 I, clar, em pare amb les dades, les separe de les justificacions, observe els fets, comprove els fonaments, busque els arguments, intuïxc les causes, em confonen les decisions...
En diuen ara «dana», i Takse opina que això despista més que aclarix. Un poc com el conseller de sanitat valencià, Marciano Gómez, que va eixir a explicar que hem d'evitar que mos s'infecten les ferides amb el fang o la runa... Bé, ¿pa que anem a dir-ho tan fàcilment si podem fer-ho difícil? La pompositat i la petulància van en el paquet ideològic, ah, i només en castellà: 🎬 «herida abrasiva o cortopunzante»... Curiosament, el diccionari de la rae du punzocortante i no cortopunzante, que sí que apareix com a americanisme, i els termes tenen definicions diferents:
punzocortante (drae): 'Dicho de un objeto, especialmente de un arma blanca: Puntiagudo y muy afilado'. 🔗
cortopunzante (Diccionario de americanismos): 'Referido a arma o utensilio, que corta y pincha'. 🔗
S'hauria de tallar i punxar la bambolla d'incapacitat i negligència de Guixot Mazón i el seu govern, que es va acabar d'infectar dimarts de la setmana passà.
Al meu país la pluja sí que sap ploure, però fa massa anys que no mos enrecordem que l'hem de saber deixar caure. Mos faran triar de nou entre l'especulació immobiliària i el dret constitucional a una casa digna. I ja sabem qui guanya i qui perd. Sant tornem-hi.
L'encara president valencià Mazón Guixot mostrant com es genera una riuà de mentires a través dels mitjans. Les deixa caure, pluja fina.
El valencià és el gra en el cul que una minoria bascosa i catalanista s’entesta a mantenir molestant (o siga, imposant) a una majoria que hauria de tenir la llibertat de forçar-nos a callar.
Rosanna Martínez Ferrándiz, «Gestors de l’odi», Diari La Veu del País Valencià, 17.10.2024. 🔗
El recompte de víctimes de la gestió de Carlos Mazón i del seu govern respecte a la dana i les inundacions no para de créixer. N'eren alguns casos incerts, n'eren 62 massa contundents, en van 205... Després, ja en van 207... I Takse s'indigna sentit la consellera Nuria Montes de Diego en el Telenotícies poc menys que enviant —a pasturar...— a tancar-se a casa els familiars dels morts. A pastar fang... Més tard, la consellera ha intentar disculpar-se i demanar perdó. 🔗
