La foto del sàbat / 306

S'allarga

No faré cap fitxa sobre la paraula pana, per ara, mentres es mantinga en l'ús recreatiu sud-americà i als diputats valencians no els pegue per introduir-la en el nostre lèxic comú, cosa que sí que han fet amb pagafantes, que ja he fitxat. He afegit la locució cervell de TikTok, però me s'ha oblidat suggerir que deu ser una variant de cervell de canari o de lligar mosques, ves a saber quin valor li donen els polítics, que pareix que perdran el debat si no innoven per a insultar o desqualificar.

A banda, tinc ocasió d'anar a fer una correguda pel riu. M'he deixat el rellonge en casa, i la veritat és que a estes altures preferiria assegurar-me del temps que em costa fer el trosset, que no voldria estar allargant-ho més del que em pense. Estan començant a obrar al convent de Sant Josep del segle xvii que hi ha al final del carrer de Salvador Giner. Sembla que acabarà sent un hotel. S'està allargant també eixa passa.

Devesa d'ensomni

Mentres féem un poc de temps un dissabte de matí, vegent vindre un arruixó d'estiu primaveral, després d'anar mirant per damunt damunt, vaig topar en les estanteries de la biblioteca de Sòria amb la revista Trama&Texturas, editada per l'editorial madrilenya Trama Editorial. La llum, l'espai i el bon ambient del lloc em van decidir a fullejar-la. És una revista sobre el món de l'edició. Hi havia un article sobre José Martínez de Sousa —vaig descobrir que havia mort al gener d'enguany—, que vaig començar a llegir, i poc més, perquè mo'n vam anar, que anaven a tancar.

La vaig encomanar, perquè m'havia interessat eixa lectura sorpresa d'un dissabte de matí. La van dur ben prompte, ja fa uns dies. I he descobert que no és només que els articles em semblen interessants i ben escrits. La cosa que més m'atrapa és que, allà on estiga quan l'òbric, d'ensomni estic llegint en la biblioteca de Sòria un dia de primavera poc abans de deixar-mos ruixar per un núvol de calor passejant pel jardí de l'antiga devesa soriana.

La macro i la missa

Acabe una macro ben content i pagat, que funciona perfectament en el meu ordinador. Però arriba el moment de trasplantar-la a un atre ordinador i, ¡crac!, la cosa no funciona. Em toca repassar i acabar d'entendre a què es deu eixa divergència de funcionament. La conclusió és que són debilitats del codi que es poden millorar amb paciència i un poc d'ajuda experta.

Aixina es fa una macro i, tirant cap amunt —mirant l'actualitat— una catedral. Ara bé, la macro no cal que la beneïxca el papa de Roma, que ara està empastrat amb la missa de la Sagrada Família de Gaudí... La van fent en català —també les primeres paraules i algunes més del papa—, espere que no siga només com a deferència amb l'arquitecte. Més avant, també hi ha el castellà de rigor.

Mos encantem un poc amb la missa, per sentir la música i vore l'edifici. L'«évêque de Digne» de Les misérables de Victor Hugo n'haguera dit alguna bona. Per la part sociolingüística, l'antífona laica de Míriam Nogueras en el senat espanyol, parlant de coses de missa, hauria de fer repicar algunes campanes democràtiques:

Que el Sant Pare hagi parlat més català en una hora que vostè i Feijóo junts en tota la seva carrera política...

Declaració de la renda lingüística

Després de la queixa al síndic per l'embolic de si tenen o no tenen en l'ivap els documents que han de tindre en valencià i que diuen que els tenen, però que després va i no els tenen i diuen per un atre conducte que no els tenen, tot i que fingixen que els tenen, i no els tenen perquè a algú no li ha donat la gana tindre'ls, perquè la llei és del 1983, aixina que mos hem passat mitja vida esperant que eixe algú col·lectiu ideològicament identificable considere que és normal, democràtic i saludable complir les obligacions de l'administració pública i els drets de la ciutadania, però no, més ingenus que repatanis, mos costa assumir que els drets lingüístics són menys que qualsevol dels drets explícitament declarats en l'article 14 de la Constitució «espanyola», que per a segons què no és valenciana.

I ara toca fer la declaració de la renda, per a pagar-los el sou a eixos funcionaris i funcionàries que empastren els drets i deures que haurien d'estar aplicant, complint, protegint i millorant. La declaració lingüística també s'hauria de fer.

Unes poques paraules per a Gaudí

Mirant això de la visita del papa Prevost, Takse m'assenyala el paronet que fan per a un canvi d'indumentària. ¿Com es diuen eixes peces que incorpora per a una cerimònia? No ho sabem segur, pot ser que alguna siga estola/, però hi ha diverses peces i no recorde els noms, ni tan sols en francés, que fa poc me n'eixien algunes en Les misérables de Victor Hugo.

S'acosta el moment que llegirà alguna cosa en català a Barcelona. Serà cosa de vore si un dels milacres que li adjudiquen a Gaudí no serà simplement que parlar en català en un acte públic internacional siga un fet quotidià, amigable i acceptat per la cúria espanyola. Seria un milacre del camp de la política lingüística. I en el cas de la trajectòria de Gaudí 🔗 també valdria allò d'ora et labora.

Cita dominical / 916: Jason Stanley

Quan l'educació, els coneiximents de les persones expertes i les distincions lingüístiques són menyspreats, només queda poder i identitat de tribu.

Jason Stanley, «How fascism works : the politics of us and them».

La foto del sàbat / 305

Les nimietats contants

Una nimietat, una minúcia, una menudència —esta només apareix en plural en el diccionari—, un bon no res, sí, hi ha coses que mos ho semblen fins que notem que alguns dels efectes que provoquen són desproporcionadament intensos, sobretot si són repetits, constants, permanents.

No sé massa si s'ha valorat com mos deu estar afectant als valencianoparlants no tan sols la indisponibilitat lingüística sistemàtica de l'administració pública, però segur que deu estar tenint efectes psicològics i socials. I més encara si la reclamació o l'exigència dels deures i el compliment dels drets es tergiversa i gira com un calcetí reinterpretat com a hostilitat, imposició, abús.

Tinc un curs pendent de l'ivap que es publicita en valencià, al qual accedixc des d'un web en valencià i que té l'obligació d'estar en valencià, que m'adrece a la seua bústia de contacta i em confirmen que «tots» els seus continguts estan en valencià, però que quan accedixc als materials per a començar a fer-lo, només estan en castellà. Sempre la mateixa frustració, el mateix disgust obligat i preventiu per voler viure com a valencianoparlant. Vorem què diuen.

Passant el temps

Mentres em pense que faig amb alguna de les subscripcions que em sembla que hauria de donar de baixa, tenint en compte els anys que done suport i la poca espenta que han tingut d'estendre l'aplicació de les idees que mantenen també al camp de la llengua, m'arriba un bolletí dels continguts de la revista El Temps. Faig una llista per orde d'aparició dels qui firmen els articles:

• Moisés Pérez
• Miquel Payeras
• Violeta Tena
• Miquel Payeras
• Miquel Payeras
• Moisés Pérez
• Víctor Maceda
• Moisés Pérez
• Miquel Payeras
• Jaume Fàbrega
• Esteve Plantada
• Moisés Pérez
• Xavier Aliaga
• Xavier Aliaga
• Víctor Maceda
• Àlex Milian
• Violeta Tena
• Àlex Milian
• Violeta Tena
• Eliseu T. Climent
• Eliseu T. Climent
• Miquel Payeras
• Àlex Milian
• Moisés Pérez
• Xavier Aliaga
• Moisés Pérez
• Violeta Tena
• Violeta Tena
• Àlex Milian
• Manuel Baixauli
• Blanca Garcia-Oliver
• Xavier Aliaga

A banda del temps, alguna cosa rara diria que encara està passant. S'intuïx prou clarament que a El Temps passa, o que passa.

Compressió temporal

Alguna cosa passa, el temps va comprimint-se, els mesos s'entrebanquen, els dies passen volant, les hores s'acurten... Per sort, la claror del dia s'allarga encara, però sempre arriba la fosca a deshora, quan els munts de brins i brosses que pensaves resoldre esperen pacients que t'acostes per a envolar-se amb el trist corrent que alces.

Arriba el missatger sud-americà que entén els números que li dic. Ho fa com si els entenguera. Em du més material per a cremar hores, si això fora possible, que ja vorem.

La tauleta

«Al qui no té faena, el dimoni li'n dona», era la versió de ma mare. N'hi ha qui la diu amb algun déu que atre, però trobe que la idea és la mateixa.

La cosa és que m'ha arribat l'hora d'obrir la capsa de la tauleta gràfica XP-Pen i, per tant, no és només la instal·lació, sinó el munt d'opcions configuració i les decisions impossibles de pendre mentres no entenga què estic fent o què estic tractant de fer. Si es tractara només d'un teclat, encara, però la part de la llapissera i la superfície on l'he de fer anar són la part que necessitarà un poc d'entrenament. I més encara en Ubuntu, on caldrà descobrir quins programes són més apanyats i útils.

Espere no torbar-me massa, que ja tenim una edat per a segons què i m'arriben miraes maliccioses des de les estanteries. No sé si els deportaré aprofitant el desastre ètic europeu.

Mil metres a la vora

Vora huit-cents quilòmetres a més de mil metres, resseguint cigonyes, àguiles, falcies, merles i estornells, apreciant la flor de les roses canines i les espigues encara verdes, espiant la lluna grossa que apareix per darrere la fosca de la muntanya. A vora mar la cosa continua pastosament lleganyosa, corrosiva i malicciosa. Hi havia alguns punts de neu encara per allà, però toca anar fonent-se en vagues que eduquen i pressuposts que malmeten l'educació.