Els vencedors són els qui definixen què és un crim de guerra. Jo estic en el camp dels vencedors, aixina que jo decidixc què és un crim de guerra.
Adi Zulkadry, a partir del doblatge al castellà del documental Jagal ('carnisser'; El acto de matar) (2013). 🔗
Això que en anglés és un pretés «bird slum» pot ser que els pardalets ho vegen com un barri popular. Hi ha pardalets per a tot. I n'hi haurien d'haver més en la ciutat. Urbanisme mediambiental.
En la convocatòria d'oposicions d'assessors lingüístics de les Corts Valencianes es demanen coneiximents lingüístics i gramaticals. Curiosament, no s'indica a quina llengua es referixen quan demanen: 📃
¿L'apostrofació en castellà? ¿L'ús de l'article en basc? Per contra, en el temari de legislació, la referència a la constitució indica a quina es referix, amb nacionalitat i any: «La Constitució espanyola de 1978». Llàstima, podríem dissertar sobre la de Ruanda. 🔗Tema 3. Les indicacions de lloc. L’ús de l’article, l’ús de les preposicions a i en. L’adreça. Vocabulari i expressions de lloc.
[...]
Tema 3. La apostrofación y la acentuación gráfica.
El mateix metge que mos menysprea en castellà en el centre de salut, mos atén amablement en valencià passiu en l'hospital. L'arbitrarietat de la burocràcia és un camí ple de sorpreses i revoltes amb obstacles inesperats o passeres insospitades. En tot cas, el mínim de gestió lingüística democràtica encara no ha arribat a impregnar els usos i costums del funcionariat públic valencià, cosa comprensible si hem estat educats amb l'herència permanent i sistemàtica de la genuflexió davant els poders i la subordinació lingüística davant qui siga que parle en castellà.
De poc ha aprofitat eixa xenofòbia de baixa intensitat que s'estilava quan era menut i que encara es sent de tant en tant: «uns castellans», per a fer referència despectiva a uns forasters. No mos hem llevat la xenofòbia de damunt, però segur que l'aplicaríem amb gust contra mosatros mateixos. Supose que el masoquisme és una avanç respecte al sadisme.
Un dia de sol, airet i temperatura agradable. Quatre notes de toponímia al vol: la séquia Dreta, la de l'Obera (del Pontasgo, del Regall o de Sant Agustí), 🔗 la del Mig, el Trefoquet (açò no sé si ho he entés bé). Garsetes, agrons, picaports, esplugabous, coetes d'all —aixina n'hauria de dir jo, de les Motacilla alba, si ho haguera aprés a la Vall—, polles d'aigua, gavines d'albufera, fotges, alguns soliguers i possiblement un arpellot de marjal.
La banda del Perelló té més aigua (no sé si és el preludi de la «perellonà») i hi ha més tràfec d'ocells. Tornant pels camins de la marja, un eucaliptus antic fa una ombra gegant en la imatge de Google Maps.
Em passe la vesprà —esta pronúncia tan prototípica també hauria d'aparéixer en el diccionari— amb el tema Hipwords del Wordpress per a vore si resolc algunes incongruències de la revisió que vaig fer fa un temps en el bloc del Diari per a Tècnics Lingüístics. 🔗 Al final entenc que va fallar la creació del tema afillat i la incorporació de la traducció general (amb els arxius .po i .mo). Em queda un detallet d'estil que no sé on està localitzat (les etiquetes dels peus dels apunts), però ja no és tan greu i crec que em falta poc per a trobar-ho.
La gestió l'he poguda fer amb certa fluïdesa gràcies al Filezilla, 🔗 que m'ha permés pujar i baixar arxius al servidor d'Strato, 🔗 que és on els tinc situats. Com quasi sempre, alguns sobreentesos informàtics són uns dels principals entrebancs que obstaculitzen la resolució dels problemes més banals o senzills de disseny o de gestió. Fins que te s'encén la llumeneta o trobes el web on algú explica la «xorrà» poden passar hores. Quan et poses davant de l'ordinador, no és mai cosa de cinc minuts.
Cap al minut 19 de l'episodi 6 del segona temporada de la sèrie Hanna, apareix un personatge, un suposat veí, que saluda una de les protagonistes d'esta temporada en una escala d'una casa de Barcelona. La nota curiosa i de valor ambivalent és que en la versió original de la sèrie, la protagonista, que és nord-americana, parla en anglés, i el veí de Barcelona parla en castellà. En canvi, en la versió doblada al castellà, la nord-americana parla, evidentment, en castellà, mentres que el veí que apareix per a donar la nota local, parla en valencià-català. I la protagonista li respon més o menys que no entén massa el català.
És una llàstima que en la versió original no hagen sabut donar eixe toc cultural de fer que el xicon parlara en valencià, i és una sort que el doblatge haja provat la solució més senzilla. Més avant, en el mateix episodi, s'obri una porta i la protagonista sent com una mare i un xiquet parlen en valencià-català tant en la versió original com en la versió doblada.
Fa cinquanta anys de l'«I am a catalan» de Pau Casals, 🔗 i encara es pot pensar que això també es nota en algun moment —fins i tot audiovisual— en la llengua que, encara ara, es parla a Barcelona. Encara que siga en la versió doblada. (Fixeu-vos en l'Oriol Junqueras de la introducció del vídeo: ningú ho haguera dit, ¿oi?)
El 3,5 % és una espècie de barrera de l'èxit, segons van demostrar ja el 2011 les investigadores Erica Chenoweth i Maria J. Stephan en el llibre Why Civil Resistance Works: The Strategic Logic of Nonviolent Conflict (Per què funciona la resistència civil: la lògica estratègica del conflicte no violent). Quan aquest percentatge, com a mínim, de la població participa de forma activa i sense fer servir les armes en una gran campanya política com ara un intent de canvi de règim, aquesta triomfa.
Antonio Pita, «El umbral que da la victoria a las protestas pacíficas», El País, 07.09.2021.
Quasi en la plaça dels Navarros, l'endemà del rodatge d'unes escenes de la sèrie d'Amazon Citadel, la paret apareix ambientada amb estos curiosos cartells. El gos perdut deu ser la clau de la història.
Per tal d'eliminar papers de damunt la taula, repasse un article que no sé per què vaig arrancar del suplement del diari un dia de desembre del 2019. Es tracta de l'article d'Esther Paniagua en què traça un petit perfil personal i científic de Cleis Santos, 🔗 una investigadora que pretén aconseguir un sistema eficient, portàtil i barat per a purificar l'aigua. Consulte en la xarxa a vore com va la cosa, però no trobe res que no siguen entrevistes del mateix any o del següent i referències als articles que està publicant seguint la seua recerca acadèmica.
Cal dir que al final de l'article en el suplement del diari es mostra prudent:
¿Quan tindrà la científica el seu prototip? En un any i mig, calcula. No obstant, no creu que es puga comercialitzar abans de cinc anys [...].
No sé si a algú li ha sorprés l'expressió «en un any i mig» —en vaig parlar ahir: espere no pegar la vara molt més 🔗—, perquè les normatives de l'espanyol-castellà i del valencià-català no accepten eixe valor semàntic que s'ha fet usual des de fa unes quantes dècades, per no dir quasi un segle. De totes formes, la cosa és que d'ací a cinc anys supose que ja l'hauran acceptada. I espere que en eixe moment encara estigam a tampe de celebrar-ho amb un glop d'aigua, no sé si ben pura, només que siga potable. En tres anys, més.
Són les deu i ho programe per a les deu i mitja. «En mitja hora es publicarà». Hui m'he deixat embolicar per alguns usos de la preposició en, en concret, seguida de «sintagma nominal quantificat», 🔗 com diuen Bosque y Demonte en castellà, on tampoc és considerada adequada per la normativa quan s'utilitza per a dir «en un parell d'hores t'ho conte» ('d'ací a un parell d'hores'). Si vullguérem dir que em costarà dos hores contar-t'ho, sí que seria un ús que consideren adequat.
Acabe marejat consultant llibres diversos, a vore com ho justifiquen o com ignoren eixa possibilitat d'ús. Sempre em sembla sorprenent quan les gramàtiques no comenten un tret usual i, per tant, pareix que l'hajam de considerar rebutjat. En realitat, si entenen que cal considerar-los rebutjables i erronis, ho haurien de dir clarament: «no s'hi va al...», almenys aixina ho féem quan érem menuts.
La conversa dels obrers sobre els que parlen en valencià i que ells —sud-americans que no sé quant de temps fa que estan per ací— encara pensen que no entenen:
—¿Tu los entiendes cuando hablan en valenciano?
—No, nada.
—Yo tampoco, o un poco. Lo que yo hago es decir que sí a todo.
L'altre riu.
—Sí, les dices que sí... Eso hago yo.
A mi em semblava que m'havien entés. De fet, m'han entés quasi del tot, perquè m'han explicat la caiguda que tenia el balcó que faria que l'aigua de pluja eixira cap al carrer. No calia res més, que tampoc tenim tanta amistat encara. I a pesar que m'han entés, com que no he canviat de llengua, han tingut la sensació que no m'entenien, o no del tot. Supose que és la sensació que tens de no acabar de saber com has pogut entendre el que t'han dit, si en realitat no sabries reproduir res d'això que has sentit.
Amb eixos malentesos i confusions de la pràctica, amb les frases simples amb «obrir», «tancar», «demà», «treballar», etc., es fa camí i anem assimilant qualsevol llengua. La professora no parava de repetir: «Verstehen sie mihr?» ¡I tant que si!, essencialment eixa frase que tant repetia. I quant a dir que sí, sol ser una bona recepta, dir que sí a entendre la llengua dels altres.
En Els Matins de tv3 (07.10.2021), 🔗 amb Francesc Xavier Vila i Teresa Cabré tornem a tindre una mostra de la boira i les falsedats que envolten la política lingüística espanyola. Segons les paraules de Lídia Heredia reproduint les declaracions del ministre Miquel Iceta:
Ajudarem a la producció en llengües que no són el castellà.
Supose que ho degué dir, però en el tall de vídeo que trauen, el ministra diu unes quantes banalitats i una obvietat tan faŀlaç com siga de gran la bona intenció que anem a creure que podria tindre Iceta:
Si no les protegim des de l'estat, ¿qui ho farà?
Si acabàrem d'estrenar la democràcia o la constitució del 1978, mos podríem creure que eixa suposada obvietat té algun fonament real, però ja fa massa anys que sabem que l'estat «espanyol» —les clavegueres, els embornals, les aixetes i la granereta— no està desprotegint només, sinó que està actuant contra totes les llengües que no siguen el castellà. Eixe estat nega permanentment l'ús de les llengües dels «altres espanyols» en tots els àmbits on li és possible impedir-ho. I les dades mostren que s'està aconseguint l'efecte —i a pesar del que recomanava aquell, 🔗 es nota molt la cura i l'interés que hi posa eixe estat d'ideologia aŀlòfoba.
Per altra part, on no ho pot impedir, també aconseguixen l'efecte del desistiment amb altres mitjans (convencions socials, subvencions, menyspreus polítics, ocultament de l'existència d'eixes altres llengües...). I a pesar d'això, ací estem, reclamant, utilitzant el valencià-català com si tinguérem dret a fer-ho en qualsevol àmbit i fent-los més nosa que una brossa en l'ull a alguns que tot s'ho miren com si la diversitat i la diferència foren un greuge contra la seua concepció de la pàtria lingüística.
Un milacre quotidià en un dia entravessat d'ànim, al fer anar un boli amb el tubet de la càrrega i la boleta que he tret d'un altre boli: ¡eren compatibles! No em sol passar això, sinó que generalment hi ha mínimes diferències entre els models que fan que els tubets de la càrrega no encaixen o que no s'ajusten al polsador. O que, quan em ve al cap això de fer el canvi, les boletes i la tinta s'hagen llançat a perdre.
La salut va un poc aixina també, són eixes mínimes diferències que mos fan encaixar alhora entre l'alegria i la temor.
El despotisme no es combat a la babalà, sinó de manera progressiva, mitjançant programes educatius, el compromís de l'elit i la implicació de la premsa com a servei públic.
Luz Gómez García, «Un pensador contra los tiranos», Babelia, 16.01.2021.
El tallacames pareixia molt tranquil confiant en el seu camuflatge damunt de la Portulacaria afra. No sabia que el filtre de la càmera el delatava.
El succeït principal de la jornada ha segut prou com una ficció que rosega l'estructura de l'estat i d'un món impensable: el Tribunal de Comptes espanyol actua d'equivalent en esta democràcia —«versió espanyola»— de la veterana i immarcescible Inquisició espanyola d'altres èpoques, però amb mitjans semblants. Els falta un poc de sang i fetge per a compondre el producte de terror que pretenen. 🔗
En el camp també de les ficcions certes, i inclús assimilables, el rodatge de Citadel al centre de Valéncia —topònim que hauria d'anar amb accent agut: hauríem de corregir el falsejament de la versió oficial, abans que els prejuís normatius fixen «Dènia» o «Sènia»— mos permet reviure, gràcies als assajos i els moviments dels extres, La nit americana de Truffaut (1973). Mos hem passat un hora pensant que véem Priyanka Chopra, 🔗 però era una figurant. A l'últim moment ha aparegut ella per a calcar el que estava fent l'altra xica, però en versió prenyada i fugint de la policia.
A l'hora de dinar, amb ravanell, timonet de Sòria, verdolaga, anous i oli hem fet reviscolar, i inclús hem millorat, un hummus supervivent del mes passat que teníem en la nevera. I això també pareixia ficció, però esta no ha calgut avalar-la.
De passada, pensant en actrius d'anys passats que li venien al cap fent un exercici de memòria d'entreteniment, Javier Marías («Nombres y rostros nocturnos», 18.07.2021) 🔗 es preocupa:
Sobretot em fan llàstima les dones, amb gran capacitat per a iŀlusionar-se i més propenses a l'optimisme.
Un poc més avant diu que n'hi han moltíssimes que desconeix del tot. Per tant, totes eixes dones (actrius) que li fan llàstima entenc que són les actrius, que són dones i, essencialament, pensa que les dones són aixina. Bo és saber-ho. L'experiència de cada u és la que és, i les generalitzacions que cada u fa amb la seua experiència —si tens molt de costum de generalitzar—, és perillós convertir-les en prejuís, que solen ser recurrents, però erronis, inútils i degradants massa habitualment. En el fons, he d'assumir que eixe antic diari de capçalera meu em va arribar a fer carregar amb el prejuí de la propensió al desencert i el pessimisme dels articulistes mascles.
El cambrer no sap segur si el «llobarro» que li demane és la «lubina» que ell sap que hi ha a la carta del restaurant. Ho encerta. I quan Takse demana «abaejo» es queda dubtant un ansigne però també l'encerta, perquè anava seguir d'«a la brasa», cosa que l'ha ajudat. S'ha alegrat d'encertar-ho, s'ha disculpat però no saber-ho segur, però diu que amb un poc més de pràctica li se quedarà gravat.
La carta té versió en valencià, castellà i anglés. El cambrer només mos ha parlat en castellà. En valencià es veu que no s'ha llegit els noms dels plats. Mos ha faltat comprovar com porta d'assimilada la versió anglesa del «seabass in a mussels jus...». El cas és que estava tot molt bo, el cambrer ha resolt amb simpatia els seus dubtes i cal agrair que l'Habitual de Ricard Camarena tinga un mínim de sensibilitat pels «productes locals», com ara la llengua. Ecologia lingüística amb «sabor i textura», com ell diu. 🔗
La Lobularia maritima (abans denominada Alyssum maritimum té molts noms en valencià (caps blancs, semprenflor i més), però també hi ha qui simplement en diu «brossa que hi ha vora els camins». Doncs, és una variant, pel sabor, del ravanell (Diplotaxis erucoides), que té un nom més habitual (també ravenissa) i que es donava a menjar als animals, amb safanòries i verdolagues. Però quan hi havia gana, en alguna de les postguerres que mos conten, tot això era ben menjable i apreciat.
Ara ho tornem a descobrir per salut i per sostenibilitat ambiental. No cal dur l'encisam —que abans em sembla que només era cosa de Pasqua— per a fer una «ensalà» amb tots els ets i uts. Només deixant que creixquen les plantes de l'entorn dutes pel vent, pels pardalets o per un esqueix que agarres passejant per la natura de vora el poble pots omplir un trosset de terra i anar collint quan arriba el moment. S'insinua ja el plantatge entre els caps blancs i ravanells. Espere que el jolivert torne a aparéixer algun dia.
Visitem una botiga de fusters de tota la vida de Castellar, una home major i un xic de la nostra edat o un poc més jove. Takse es queda sorpresa de sentir que parlen en un castellà que pareix que no compartim l'aigua de l'albufera. Un poc més tard arriben a amollar quatre coses en valencià, mentres estem xarrant, però com a clossa humorística o fent-se ressò del que acabem de dir.
Per contra, mos acostem a ca uns fusters de Beniparrell. Un xic jove inicia la conversa en castellà, però canvia a un valencià quotidià quan mos sent. La cosa és que del tema dels llistons entén un altre xicon: este parla en castellà del sud d'Espanya (o de l'Amèrica del sud, que no he acabat de captar-ho). L'entenem pel milacre de la capacitació lingüística.
I tots mos han entés i atés sense cap problema. No és cap novetat ni cap heroïcititat, que això diuen que ja ho fea sant Vicent Ferrer, com si fora un milacre. Milacres molt casolans.
Va ser ella qui va idear la llei que obligava les autoritats a requisar els objectes personals —joies incloses— dels refugiats per tal que es pagaren les despeses de manutenció; qui va orquestrar una campanya mediàtica contra la immigració libanesa; qui va posar els anomenats «guetos» en la diana; qui va voler desterrar els migrants que havien de ser deportats a una illa al Bàltic; fins i tot qui va celebrar la seva cinquantena llei antiimmigració bufant les espelmes d'un pastís, una estampa que va pujar a les xarxes socials i que va alimentar la bronca migratòria que ha imperat a la Unió Europea durant l'últim lustre.
Belén Domínguéz Cebrián, «'Impeachment' a la danesa», El País, 16.01.2021.
Un coleòpter mos fa una visita per a anunciar-mos l'arribada de la tardor i de les síndromes postvacacionals.
Deixe alguns comentaris en l'article «Estat, sigut i la falsificació de Fabra» d'Ignasi Moreta (Núvol, 06.10.2021), 🔗 que és un d'eixos articles que trobe que mereixen un gran «¡Algú ho havia de dir!» del Tardà aquell del Polònia.
De fet, realment no és cap novetat el que diu Moreta, però sí que pot ser útil per a punxar alguns tècnics lingüístics que van memoritzar quatre formuletes simplificadores de la normativa sense pensar-hi massa —com si la faena fora sempre recitar-ho en un examen d'eixos que encara es fan—, i es van gitar a dormir una volta aprovats.
I ja veus, quin mareig haver de rellegir «correctament» ara el que va escriure Fabra fa un segle. Ja mos anava bé creure-mos qualsevol cosa que mos empapussaren. En el fons, tal com diu Takse estos dies: «ez dago zer eginik».
Hui, estranyament, el metge que fa un mes al centre de salut no entenia res en valencià, ha segut amable i ho ha entés tot a l'hospital. Sí, va fer com en el joc de l'oca i va enviar Takse del centre de salut a un cita en l'hospital… ¡amb ell mateix! Ja havíem previst que ompliríem una reclamació per la incapacitació o desatenció lingüística, però no ha calgut. Amb tot, el metge ha repetit la jugada fent un reenviament a una metge diferent: esperem que esta volta no torne a ser ell mateix amb una disfressa. I que continue la seua evoluciuó positiva entenent el valencià. Convé «consolidar» el bon tracte en la conversa bilingüe.
Una adjunta del síndic de greuges em demana informació sobre la reobertura de la queixa que pretenc, ja que, segons m'explica, «abans de presentar-nos aquesta queixa, vosté s’hauria d'haver dirigit a l'administració corresponent o als seus agents o concessionaris, per a reclamar o denunciar prèviament la qüestió que ara ens planteja».
La cosa és que no vullc presentar una queixa sobre fets nous (no són noves actuacions de la Generalitat valenciana), sinó sobre actuacions objecte de queixa que l'administració va dir que acceptava resoldre, cosa que el síndic va acceptar, però que, de fet, la conselleria no va resoldre i, per tant, els documents continuaven sense versió en valencià. Això sí, el síndic va tancar la queixa.
En esta ocasió, encara que podria dedicar-me a renegar sobre la poca perspicàcia de la sindicatura a l'hora de comprovar si és cert que la conselleria estava complint els seus deures —en este punt, la meua opinió és que la sindicatura no complix les seues funcions adequadament—, em centre en fer vore que l'objectiu de la queixa encara s'havia incomplit, ja que la conselleria només havia posat alguns documents en valencià, però no tots els que jo havia assenyalat.
Els torne a enviar una llista de documents, esta volta conté els tres que havia indicat anteriorment com a exemple però també la resta dels que apareixen en eixe web, perquè tots continuaven senser versió en valencià:
La documentació per la qual vos interesseu està inclosa en l'al·legació meua amb registre d'entrada vostre 15686 del 26.11.2020, corresponent a la queixa 202002302.
El dia 11.06.2021 vaig enviar una al·legació de reobertura a través del vostre web, però es veu que hi va haver algun problema de funcionament del servidor, perquè no la teniu registrada. Per tant, no n'ha quedat rastre.
En aquella al·legació vaig assenyalar que l'«error» aparent es reproduïa en altres apartats del web, «on s'aplica la mateixa pauta enganyosa amb títols en valencià que remeten a documents que només estan en castellà».
Això era aixina el dia 26.11.2020 (tal com vaig documentar aleshores), el dia 11.06.2021 i es manté el mateix «error» de gestió lingüística en tots els documents als quals podem accedir ara en eixe apartat.
El dia 26.11.2020 en vaig posar tres d'exemple; ara he fet la llista de tots els que hi ha (incloent-hi aquells tres, perquè continuen sense estar en valencià).
Vos agraïxc l'esforç, i espere que l'administració de la Generalitat aplique en la seua gestió els principis d'antiformalisme, senzillesa i eficàcia que han de presidir totes les actuacions administratives, també per a complir els seus deures de gestió lingüística.
Això dels «principis d'antiformalisme, senzillesa i eficàcia» pot sonar carregat de bombo, però diria que és una expressió d'un informe de la sindicatura i, per tant, espere que ells sàpien si cal aplicar eixos principis també en este cas. Espere que no siga només per a fer bonic mentres la Generalitat incomplix els seus deures, malmet els drets dels ciutadans, viola les màximes de Grice i, si li va bé, la llei de la gravetat. ¡I tant que poden!, diria Takse. Ja, ja.
A voltes, això de tindre un poc de temps lliure permet caure en descuits que provoquen que el temps lliure me s'escape pels badalls de la concentració: un poc més i em carregue el Windows. De fet, me l'he carregat amb el programa Gparted que estava utilitzant en l'Ubuntu per a mirar d'apanyar unes quantes unitats usb que tinc alçades en una capsa.
Sort que el servici de recuperació en línia de l'ordinador Dell —publicitat gratuïta que els faig— ha funcionat bé i he pogut rescatar el sistema —un sistema que no solc utilitzar massa, però que necessite que funcione només per si de cas—. He perdut poca cosa, però sobretot el temps que pensava «perdre» d'alguna altra manera, com ara continuant amb alguna de les lectures que vaig picotejant per ací i per allà ( com ara hui, avançar amb Nosaltres les fusterianes).
Torne a l'Ubuntu amb la lliçó apresa, cosa que no és cap pèrdua de temps, sinó, proustianament, diríem que retrobat.
El model de capitalisme instaurat a actualment la Xina vol ser la quadratura del cercle comunista. Evita els articles, les preposicions i les conjuncions, deixa alguns pronoms inadvertidament. El llenguatge simplifica les idees democràtiques. Entre somriures i bastonades, la doble moral burleta del govern xinés s'expressa sense embuts. A l'altra banda de l'espill, la caixa de Pandora.
Em convida un company de tfv a fer un balanç sobre la política lingüística del govern valencià actual. A pesar del que pense sobre el tema, tinc alguna prevenció a atrevir-me a entrar en eixa aigua tan térbola:
Trobe que dec estar molt desconnectat de la realitat de la política lingüística del govern actual, perquè tota la informació que m'arriba es dividix massa clarament: de manera negativa (segons els tècnics amb què parle) o en forma d'autobombo (dels dirigents i càrrecs).
Segur que m'estic perdent alguna cosa bona que deuen estar fent, perquè un govern tan interessat en el tema (tal com m'han reiterat alguns càrrecs amb qui he pogut intercanviar impressions arran de les meues queixes) no pot ser que tinga una balanç tan magre com seria no fer-ho pitjor que els governs anteriors (amb l'excepció de les Corts Valencianes, on la gestió de la direcció de Morera i els seus suports del psoe i Unides Podem encara ha segut pitjor en uns quants aspectes ben rellevants).
Fa uns dies encara vaig tindre ocasió de presentar una queixa davant l'odl i una altra davant el síndic de greuges, les dos relacionades amb el desinterés per una gestió lingüística que «normalitze» l'ús del valencià. No hi ha mans, només veig la mateixa retòrica compensatòria de la desídia (sempre en proporció directa). Les Corts Valencianes en són una bona mostra.
A més de les meues prevencions, Takse té una percepció clarament negativa, i ho pot argumentar amb alguns exemples d'actuacions i d'inactivitat concretes. De fet, dijous passat encara estaven aprovant una proposició política —no és cap norma ni cap obligació— en el parlament espanyol que pretén facilitar la reciprocitat de les emissions de les cadenes públiques de l'estat espanyol... Encara estan aixina, ¡i això que es poden vore per la televisió en línia!
La cosa és si tenim més mitjans en valencià, més professionals que treballen en valencià, més parlants i més interaccions en valencià al País Valencià, a Espanya o a Europa (i ara, ¡si el govern espanyol encara es nega a permetre el valencià com a llengua de treball a la Unió Europea!). Si mos posem a discutir si l'autobús del valencià, si les campanyes de publicitat en la ràdio, si les subvencions als mitjans en castellà per traduir de mala manera, si l'acompanyament lingüístic per als funcionaris, si la resurrecció de Canal 9 (perdò, ara es diu À Punt, però poques millores) i algun canvi de nom oficial municipal, no aclarirem res.
Les dades, en la pàgina de la Generalitat Valenciana, són del 2016. 🔗 I el balanç s'ha de fer amb dades sobre ús real i sobre eliminació de barreres a l'ús del valencià. No hi ha dades, però hi ha normes i reglaments: una persona pot aprovar les oposicions sense tindre ni idea de valencià. Les percepcions estan massa clares, però, és clar, són enganyoses, sobretot «autoenganyoses».
Estem fent una lectura totalment errònia de la realitat si no ens pensem com una minoria lingüística dins del propi territori.
Gerard Furest i Dalmau, segons l'entrevista que li fa Joan Burdeus en Núvol, 16.09.2021. 🔗
A l'interior, la llum reflectida, les ombres i les hores prometen un cel que no arribarem a tocar. Sense coquetes amb mel.
Sense saber massa bé cap a on tirar, si és que he de tirar cap a enlloc, ni si serà prou..., m'agarre un temps de llicència. Dic si serà prou, però no sé per a què, i això pot convertir-se en un motiu per a una absurda mortificació posterior, perquè ès massa fàcil lamentar-se pel que hem deixat de fer i oblidar que bé mos ho hem passat fent això o allò, o mirar com passen les oronelles, els estornells, alguna blanca, els pardalets i les hores.
