Uf, tot pareix que vaja tornant a l'anormalitat —aixina, amb eixa a inicial negativa que desapareix immersa en l'article femení—, perquè quan va començar la pandèmia, i més encara quan vam haver de passar el confinament, era això que es diu de sentit comú molt repetit, solemnement i amb sentiment, que hi havia unes quantes coses que ja no havíem de repetir, que havíem d'evitar, que havíem de resoldre...
Mos estan vacunant i ja estan els depredadors pensant en ampliar ports i aeroports, el lleure torna a fonamentar-se en la degradació ambiental, social i econòmica, les iniciatives polítiques tornen a parlar de «minimitzar» els impactes sobre el medi com si mos poguérem permetre continuar posant laca als cabells tirar confeti en els camarots de primera del barco que s'afona...
El sentit comú ja mos ho devia dir que tot allò era un engany. Hi pensem molt, escrivim llibres (Mazzucato, Blom, Oliveres...), els llegim a voltes, però mos agrada més practicar la combinació d'inconsciència i victimisme que utilitzem com a coartades. No volem esforçar-mos per provar cap normalitat possible que no siga continuar la pandèmia humana del planeta.
Vaig a córrer per un jardí on es veu que es reunixen per a fer festa en algun moment —no a les hores que córrec jo, que fa bona solana—: sempre me'n torne cap a casa amb una bossa de llandes, botelles de plàstic i de vidre, plàstics d'embolicar... Inclús tiren sancers les anelles de plàstic eixes que unixen els pots de beguda. Aixina mos ofegarem.
