A causa del supremacisme espanyolista

Ara, i fa dècada i mitja («Petit balança anual», 31.12.2007), continue xarrant en la xarxa pensant que, per sort, hem pogut canviar els partits polítics que nodrixen el govern, i lamentant que les idees polítiques que duien per a la gestió lingüística són com una torxa al vent contra un tuit en l'espai neuronal:

Em molesta que encara pretengam formar part d'una noció patriòtica que mos exclou de soca-rel. Deu ser una síndrome que mos hauríem de diagnosticar.

Llegint l'article «Per la igualtat lingüística» d'Antoni Ferrando, 🔗 trobe que hi ha expressions que actualment ja podríem considerar massa «diplomàtiques» o estranyament ingènues. En tot cas, assumixc que és inevitable llegir-les i concloc que mostren que la partida continua perdent-se.

De totes formes, la demostració més clara de com va la cosa es va donar amb el juí contra els governants independentistes catalans davant el Tribunal Suprem espanyol: els suposats independentistes no van exigir disposar dels mitjans per a poder-se expressar en valencià-català en la sala i es van expressar en castellà-espanyol. ¿Com volien convéncer aleshores que eixa llengua és necessària per a res? ¿Què estaven exposant si fallaven en el suport lingüístic de l'exposició?

L'espanyolisme habitual de les institucions espanyoles, que és constant encara que sovint apàtic, es va vore sorprés i compromés per la possibilitat d'un procés polític que no esperaven tan intens. Però ràpidament va interpretar que, si els líders renunciaven a la llengua on més i quan més la podien fer valdre, tenien l'opció d'unflar el velam i accelerar.

En eixe sentit, el final de l'article de'Antoni Ferrando m'entristix quan diu: «si no volen ser còmplices d’unes discriminacions més que òbvies, fruit de l’incompliment flagrant d’un mandat constitucional». ¡Mare meua! Una apel·lació en condicional sobre una qüestió que ja s'ha demostrat que és incondicionada: són còmplices, volen ser-ho i saben que el mandat constitucional s'interpreta i s'aplica d'acord amb els paràmetres de la despenalització però no de la comprensió, acceptació i construcció d'un estat diferent del que va consolidar el franquisme en este àmbit. «Respecte i protecció» són expressions limitadores i opressives, del tot oposades a l'ús, la difusió, la promulgació i la promoció.

El president de la Generalitat valenciana Ximo Puig continua penjant en el seu web 🔗 les notes de premsa en castellà. ¿Que no volen ser còmplices? És cert, en diuen partícips, col·laboradors, continuadors... Hi ha molts eufemismes disponibles.

Perdó pel rotllo. ¡Que vaja bé el cap d'any!

Codi empeny

La combinació de programes que tracten formats diferents de documents és un procés delicat i complex, ja que són transvasaments imprevists o improvisats i els programes no s'entenen tan bé com voldríem.

Amb la intenció de crear una taula de dades en html he convertit un pdf a .docx (amb Ilovepdf), 🔗 he modificat en el Word de Microsoft el document i he creat la primera versió de la taula, l'he trasllada com si fora un apunt en Wordpress (mode visual); 🔗 en el mode text del Wordpress he copiat el codi i l'he tornat al processador Word per a simplificar el codi; amb la interfície de W3schools 🔗 he comprovat que el codi funcionava i he anat fent afegits css.

Ho conte resumint uns quants passos, perquè encara n'he fet alguns més que m'han dut a embolics i atzucacs, com ara quan l'editor de taules inserit TablePress no ha segut tan eficaç com esperava i ha retocat el codi amb resultats estranys; o quan l'editor de Wordpress ha eliminat codis que li són sobrers, però que mi em feen falta per a mantindre salts de paràgraf o altres detalls. En tot cas, pegant-li unes quantes voltes he aconseguit un codi i un format acceptables.

I aixina aixina, qui dia passa, codi empeny, i també l'any, que ja en queda poc.

El valor de les connexions

Hui tocava cançons en francés. A més del Bénabar, 🔗 Zaz 🔗 i Jean Elliot Senior, 🔗 he afegit Alfa Rococo 🔗 (que no sé si m'acaben de convéncer), Fred Pellerin, 🔗 Ariane Moffatt... 🔗 A més, a través de Bernard Adamus 🔗 —que he vist que ha caigut en comportament sexistes— he arribat a Safia Nolin. 🔗 La connexió a través del ressò de les denúncies per sexisme o racisme del món muscial francés, no seria la millor, però dins del mal, té eixa part positiva.

Ahir, a través d'Olalla Rodil vaig topar amb dos grups que no m'acaben d'agradar, Das Kapital 🔗 i Parkway Drive, 🔗 però em va agradar que la candidata gallega tinguera eixes inclinacions musicals, que no pareix que pretenguen quedar bé amb sectors majoritaris de la progressia —Takse diu que alguna cosa hi deu guanyar—. En este ocasió la connexió no em va satisfer musicalment, però va ser més agradable i divertida.

Sàtira gallega d'interés social

Estic tan acostumat a l'agilitat i eficàcia oratòria de tants polítics demagogs, reaccionaris i retrògrades, que em semblava prou evident que la facilitat, la fluïdesa i l'expressivitat eren facultats que s'incrementaven gràcies a la poca exigència lògica del contingut, que la falsedat, l'engany i les gracietes absurdes o falagueres facilitaven el discurs.

Doncs, no sempre havia de ser aixina. Un poc de contingut reivindicatiu, un poc de dades acceptables, un poc de perspectiva solidària amb consciència social són elements que es poden combinar amb desimboltura, gestualitat, eficàcia i fluïdesa divertida, tal com mostra Olalla Rodil, política gallega del bng, en una intervenció parlamentària que podem vore en vídeo en la xarxa. 

A més, servit en clau d'humor en una actuació que quasi permet agarrar-ho com un monòleg amb un to satíric ben adobat i ocurrent, convida a esperar que això tinga coherència i continuïtat en una possible gestió de govern.

L'explicació de cada època

Els dies de Nadal servixen per a anar recordant oblits essencials i per a anar omplint el bagul de records nous, tant si són coses actuals com si són coses del passat que hauríem d'haver oblidat si les haguérem sabudes. Enguany he descobert algun d'eixos records apresos: el restaurant Mena de les Rotes de Dénia és un lloc que pertany a la geografia de mon pare dels anys xixanta, hi va dinar amb un tio meu.

L'altra novetat és que he conegut l'explicació d'unes fotos molt holivudenques de ma mare i les amigues quan tenien al voltant de vint anys —final dels cinquanta i inici dels xixanta—, totes amb rostres de mirada intensa i gest dramàtic, amb un decorat molt de film de cinema negre. Doncs, era l'entreteniment de l'època, en lloc d'anar als futbolins, anar a fer-se una foto. O quan estrenaven l'abric o una peça de roba... O quan començaven a ballar el twist, la colla de ma tia va anar a fer-se la foto fingint que ballaven en una festa ben animada.

Tardaven una setmana en revelar el roll de fotos i arreplegar-lo a «ca Sanjuán», però eren els selfies de l'època, podríem dir.

Cita dominical / 684: Estefania Blanes León

Les conseqüències afecten a totes, perquè a nosaltres ens van negar el dret a utilitzar el valencià en gran part de la nostra terra i el que em sembla més trist, a generacions senceres se’ls va negar el dret a aprendre valencià.

Estefania Blanes León, «Les males llengües», Nosaltres La Veu, 18.12.2021.

La foto del sàbat / 74

Esclat nocturn d'espígol la nit de Nadal.

Iŀlògicament persistents

La lògica política es separa sovint de la lògica comuna, de la lògica humana, inclús de la lògica sense adjectius. El cas de la imposició actual de la mascareta per a anar pel carrer en seria una mostra. Cert és que eixa imposició transmet la idea que hem de patir i estar estressats per la possible transmissió del còvid ¡al carrer!, perquè en el moment que puges en un autobús, un tramvia o un tren, es veu que el virus agarra un bitllet i s'assenta quetet en una plaça... Pel que sembla, per als governants, els amuntegaments sense distància només són un perill al carrer.

Sense ironies, diria que la contravenció més lògica que caldria fer contra eixa mesura és que a l'aire lliure i mantenint les distància és molt difícil la transmissió del virus. Per tant, han decidit que un element de protecció s'utilitze en un entorn en què no és necessari i, per tant, l'element va degradant-se inútilment mentres vas pel carrer i, quan arribes a un lloc tancat o un lloc on no pots mantindre les distàncies, ha perdut eficàcia, amb la qual cosa l'hauries de canviar per una mascareta nova.

I aixina haurem malbaratat un recurs sanitari, haurem contribuït a incrementar la degradació ambiental produint i utilitzant productes innnecessàriament i, és clar, haurem incrementat la incomoditat i les neures que tots tenim pensant en eixes circumstàncies que van fent-se tan iŀlògicament persistents.

Coneiximent comprimit

Fa poc que he aprés que els documents de Word amb l'extensió .docx i els llibres electrònics amb l'extensió .epub són documents comprimits. És a dir, que es poden descomprimir i veus aparéixer l'estructura de documents codificats que els componen. Això m'ha permés entendre algun cosa que no sabia com es menjava en l'aparença dels documents. En el cas del Word, no he arribat a saber com puc intervindre en eixes coses rares, perquè els documents descomprimits són .xml i encara no sé com aprofitar-los per a obtindre resultats en el Word.

En canvi, amb els .epub sí que em puc entretindre canviant-los el codi —són html i css— per a obtindre el resultat desitjat. Posteriorment, puc convertir-los en documents pdf o altres formats.

Molts inconvenients informàtics molt sovint et donen esta possibilitat, aprofundir en algun àmbit de les codificacions, els formats, els llenguatges, etc., i aixina aprens per a intentar resoldre el problema. I en general descobrixes elements que pots millorar i opcions que no sabies que tenies a l'abast. La llàstima és que habitualment malbaratem les possibilitats de coneiximent i cada dia pretenem descobrir la sopa d'all. I ací òbric un terminal (ctrl.+alt.+t) i faig un «poweroff» per a tancar l'Ubuntu sense utilitzar el ratolí.

Timete deum jugant al pàdel

Dels nou als deu anys vaig estar un curs intern en el coŀlege per a òrfens Sant Vicent Ferrer. Si no fora perquè tinc tios més majors que jo i que podrien contar batalletes més antigues, mirant ara cap arrere, tinc una sensació de gelor, el fred que vaig sentir l'hivern en aquella residència envoltada de pins, sobretot quan havia de matinejar en Carcaixent per a que algú em duguera dilluns a Sant Antoni de Benaixeve. Una vella història en blanc i negre. I els dies de festa que vam tindre quan va morir Franco, mirant passar la gent davant del sepulcre pel televisor.

En aquell temps jo parlava en castellà, i no recorde si la meua família em parlava en castellà, encara que entre ells parlaren en valencià. En tot cas, el castellà era la conseqüència de les idees que es coven en l'emigració a França: els meus pares volien que aprenguérem la llengua útil i important d'Espanya, una llengua equivalent en importància al francés que aprenia en París.

Quan es va acabar el curs, quart d'egb, li vaig plorar prou a ma mare per a que em duguera amb ella. Aixina que l'any següent, al Divina Aurora de Tavernes, va començar la meua assilvestració lingüística. No em va costar massa començar el procés, perquè érem menuts i sense hàbits massa profunds, al principi encara es cantava el Cara al sol al pati mentres s'hissava la bandera d'Espanya, i hi havia el grupet de marquesos del potet que parlaven en castellà. Aixina que jo no era tan estrany.

A poc a poc, a pesar que jo sempre parlava en castellà, es veu que vaig topar amb bona gent que no parava en brosses amb això de les vergonyes, les pretensions i els autoodis: els meus amics, en general, em parlaven tant en valencià com en castellà. Als tretze anys, un dia d'estiu, mentres dinava, li vaig dir a ma mare que em parlara en valencià, que jo també ho faria. I aixina vam començar una nova etapa en què ma mare utilitzava cada llengua per a un fill: en valencià, per a mi; en castellà, per a la meua germana, que va tardar més temps a decidir-se a fer el pas.

M'ha arribat un exemplar del Timete Deum, el butlletí informatiu d'«excolegiales» de Sant Vicent Ferrer. Han inaugurat unes pistes de pàdel. Supose que no deu quedar cap monja ni cap retor de l'època. Vaig anar a missa i vaig fer d'escola alguna volta. No m'hi vaig confessar mai —no ho he fet mai—, i vaig haver de fingir que ho fea en Carcaixent per a evitar-ho —em fea por eixe ritual que desconeixia—. Tenen el web només en castellà. 🔗 Supose que deuen fer classes de valencià, però no s'han assilvestrat tant com jo. I ara juguen al pàdel.

Tan tard com siga possible

Incitada pel síndic de greuges, la secretària autonòmica de Justícia i Administratió Pública emet un informe sobre la queixa 2103129 que vaig obrir pels incompliments lingüístics en el seu web. En lloc d'agrair-li que em maltracte amb tan bona predisposició, va i em pega per replicar un poc:

La intervenció del Síndic de Greuges sembla que ha aconseguit que la Generalitat diga que farà una cosa que no havia previst. La Generalitat hauria de complir sistemàticament els seus deures lingüístics, però en este cas no ho ha fet ni pareix que s'haja dotat d'un protocol d'actuació per a fer-ho, atés que no ha respost res sobre esta qüestió, que també formava part de la petició que els va arribar a l'abril del 2020 (veg. queixa 202002302).

Tenint en compte això, l'expressió «al més aviat possible» a la qual remet la secretària autonòmica l'existència de la versió en valencià, és enganyosa, ja que, contra el que insinua a l'inici del seu escrit, no estem tractant «necessitats noves», sinó que l'obligació de gestió lingüística documental té més de trenta anys.

De totes formes, no és a remolc de la queixa d'un ciutadà que la Generalitat (en qualsevol dels seus departaments: IVAP, DGTIC, SALAP, etc.) hauria de resoldre les mancances que localitza, sinó que les hauria de solucionar quan les detecta, en lloc d'enllaçar continguts elaborats per la mateixa administració abans que estiguen en la llengua oficial corresponent a la versió del web on s'han d'incorporar. Si l'administració no soluciona les mancances que detecta, està desatenent les seues funcions i incomplint els seus deures.

El fet que els documents no apareguen en la llengua oficial corresponent a la versió del web, no es deu a un problema de traducció, sinó que és la conseqüència d'una gestió inadequada. L'administració no hauria d'elaborar i difondre documents que incompliren els requisits legals i els drets dels ciutadans valencians. No es pot mantindre que està prestant un servei quan l'està oferint de manera incorrecta: actuant aixina, està prolongant i agreujant la discriminació lingüística injusta dels ciutadans.

¿Què diríem si el DOGV publicara les normes només en una llengua oficial i indicara que, «al més aviat possible», les publicaria en l'altra llengua oficial? Per a evitar eixa arbitrarietat, els documents es publiquen en el DOGV seguint un protocol d'actuació que vigila pel compliment dels requisits necessaris (també els lingüístics) per a que siguen publicables.

Espere que el Síndic de Greuges vetle pel compliment de les obligacions lingüístiques relatives a este cas i al compliment del deures lingüístics de la Generalitat valenciana de manera general.

Saben que la democràcia no és això, però els la bufa prou.

La burocràcia, la imprudència i el sadisme

Divendres passat vaig reclamar de nou (a través de la secció sindical de l'stas) la implantació del teletreball en les Corts Valencianes. Des del mes d'abril que els polítics i els qui gestionen la institució van aprovar que farien alguna cosa, estem altra volta immersos en una situació padèmica greu, no han regulat res i en lloc d'implantar el teletreball insistixen en la utilització d'una mesura de seguretat sanitària menys eficaç com és el presencialisme innecessari amb mascareta.

El cas és que hi ha molts llocs de treball que hem estat fent i podem continuar fent exactament la mateixa faena des de casa, i aixina estalviaríem desplaçaments, contaminació, ús de mascaretes i gels alcohòlics, però per algun motiu que barreja la imprudència i el sadisme, mos obliguen a estar presents en el despatx amb la mascareta posada. No vullc donar idees, però és un poc com si mos feren formar abraçats a tots els treballadors i treballadores en el pati abans d'entrar a treballar: seria alhora una imprudència sanitària i a més no aportaria res a la faena. Doncs, això.

En fi, si no fora per eixos absurds que es generen al voltant de les organitzacions administratives humanes, mos haguérem perdut un bon grapat d'obres creatives de tot tipus, com ara El procés de Franz Kafka, el film Plácido de Berlanga o la sèrie The Office de Greg Daniels, les que em venen al cap ara. Si pense un poc més, incloc L'acusació de Bandi, Bananas o Zelig de Woody Allen, Being There de Jerzy Kosinski... No he trobat cap compendi en xarxa sobre el tema. Algú l'hauria de fer, i no cal que siga un funcionari de les Corts.

Cita dominical / 683: Jacques Vèrges

Un dia algú em va demanar: «¿Hauríeu defés a Hitler?». Novament el somriure del gat. Vaig respondre: «Inclús defendria a Bush».

Jacques Vèrges, segons l'entrevista que li fa Emmanuel Carrère en «El día de Hollande», El País, 21.11.2021.

La foto del sàbat / 73

 

La sociolingüística a foc lent

Les explicacions més simples són molt acceptades i digerides per persones que tracten de combinar de manera plaent els prejuís i els ideals que poden conformar una creença ideològica. Certament, són una derivada més de l'economia del llenguatge, de l'estalvi energètic, dels dolços en lloc dels llegums i les vedures, o de l'economia del pensament.

Però si pretenem tindre uns valors humans que combinen certeses, veritats, solidaritat, coŀlaboració, equitat i tots eixos valors qualificats de progressistes, convindria no pensar que la simplicitat es pot rebatre amb una simplicitat equivalent de sentit contrari. El contingut d'aquella simplicitat que podem considerar negativa no és gens simple, sinó que està fonamentant en la reflexió i els usos habituals durant segles d'opressió, falsedat, engany, adulació i autoritarisme en combinació amb ànsies i ràbies.

Per tant, la síntesi pot acostar-mos a la simplicitat, però el mal que fa eixa reducció a la facilitat i l'esquematisme, no és pot reparar amb improvisacions i bona voluntat, sinó que requerix mitjans complexos, dedicació constant, idees provisionals, revisions coherents i documentades, i un munt d'esforç interpretatiu que no dona l'energia immediata i satisfaent de la mel de la demagògia i l'autoengany. Ha de ser un procés de cuina lenta.

Un poc del camí d'aprofundiment i reflexió es pot observar en els debats nocturns diaris, a propòsit de la gestió lingüística a Catalunya i, en general, a Espanya, que he pogut vore en el Més324 de tv3 esta setmana, on s'han combinat aportacions desiguals i variades sobre esta qüestió:

• Dilluns 13: Joan Maria Clavaguera, Bel Olid, Joan Queralt
• Dimarts 14: Iva Anguera, Ernest Benach, Jordi Cabré
• Dimecres 15: Jordi Amat, Arnau Gonzàlez Vilalta, Núria Orriols
• Dijous 16: Odei Etxearte, Magda Gregori, Joan Esculies

Avançant amb la setmana han anat aprofundint en la manera d'enfocar el tema. M'ha interessat principalment el debat del dimecres. Supose que hui continuarà, encara no ho sé. Però segur que sí, a foc lent, ¡i per molts anys!

És absurd, és humà

Em torbe —com diu la meua cosina de l'Alqueria— mirant de fer un escrit que «anime» la Mesa de les Corts a regular i implantar el teletreball en la institució. Això d'haver de dur la mascareta, les ulleres i els auriculars en el despatx de la faena podent fer la faena des de casa sense tant de risc de contagi no tantes incomoditats, hauria de ser quasi un deure per als responsables de gestionar la institució. Però no.

Perquè pareix que el seu deure és posar-se solemnes, fer discursos grandiloqüents, però incomplir sistemàticament els discursos i, si convé, la lògica més bàsica. Segons ell, el contacte, la convivència sense distància, els aerosols que expulsem, tot són factors de contagi del còvid, i per això mateix sembla absurd —i imprudent— que, podent fer la faena des de casa, mos facen anar al despatx.

Prompte farà dos anys i l'única cosa que ha demostrat la pandèmia és que el món dels humans s'acabarà i ho farà malament. Per als humans i a causa dels actes dels humans. És absurd, és humà.

Me se tanquen els ulls

Envie les novetats del mes passat, revise errades de les fitxes, una companya em passa la resposta que ha rebut de l'avl sobre el fet de no incloure solter -ra en el seu diccionari —jo ho vaig demanar al 2019 i 2020 i em sembla que no m'han respost—, compile les novetats d'enguany del diec per a passar-les a format html i poder-les penjar d'una forma més pràctica que els pdf que oferix l'institut... I me se tanquen els ulls de tanta pantalla, i de matinejar un poc massa.

Toca anar fent previsions sobre les festes de Nadal. Un munt de còmics esperen que els embolique amb algun paper agradable, a vore si enguany el còvid (versió òmicron) no impedix el dinar de les estrenes. Mentrestant, abans que s'acabe l'any no me s'hauria de despistar alguna queixa que tinc pendent —com ara la del web del president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, 🔗 que continua penjant les notes de premsa en castellà, com si tinguera algun ultra espanyolista en el seu equip periodístic—. I me se tanquen els ulls.

Entreteniments burocràtics

Ara mos tenen entretinguts —altra volta— regatejant-mos l'ús i el desús de la llengua, ara amb els esquers de quina ha de ser la llengua vehicular ací —la d'allà no es posa mai en qüestió—, de la immersió, del doblatge, de les quotes en les plataformes... Tot són tàctiques que conformen una estratègia de distracció permanent dels temes essencials com són el finançament, el funcionament dels servicis públics, la infiltració ideològica i factual del poder judicial, que són els temes que realment couen.

Sobre això de la tàctica i l'estratègia, m'han demanat que adduïxca un mèrit dels que he fet en els últims anys per a progressar en la carrera professional de les Corts, tal com preveu l'Acord 313/X del tema eixe. La cosa és que en el bolletí de les Corts no es van publicar els annexos on haurien d'aparéixer descrits quins són eixos mèrits. Els ho dic als que gestionen el tema, i no fan més que fer-me pegar voltes sense aclarir-me on estan descrits eixos mèrits, que si mira ací, que si mira allà...

Al final me s'encén la llumeneta: van tardar més de sis mesos a respondre'm i, per tant, s'ha complit el termini i s'ha d'entendre que he obtingut el grau següent. Doncs, no m'ho han dit ells ni m'han reconegut que els annexos dels mèrits no estan publicats —jo pretenia això o que els publicaren ja d'una—, sinó que m'han estat marejant fins que he acceptat recórrer a això del termini. Ara espere que m'accepten el canvi de grau. Això, amb els annexos sense publicar, la cosa és anar botant-se els terminis.

Entretinguts mos tenen.

Parcialitat saludable

Una mirada parcial —o excessivament parceŀlada i fragmentària— és la que fa que alguns dels entrevistats en el reportatge del 30 Minuts 🔗 sobre la possible ampliació de l'aeroport de Barcelona comenten la necessitat d'eixa ampliació per a l'economia de la ciutat, els beneficis competitius i econòmics, la repercussió laboral i econòmica, sense que expliquen com es valoren i compensen o neutralitzen els perjuís relacionats amb la contaminació que generen tant les obres d'ampliació com l'ús d'un dels mitjans de transport més contaminants.

Eixa és la «gràcia» d'un cert capitalisme inhumà: la socialització del patiment, de la pol·lució, de les malalties, de les desigualtats que subjauen al fet que algú pretenga utilitzar l'avió com si fora un taxi —ni tan sols un tren de rodalia—, però multiplicant per tres la contaminació 🔗 i rebent subvencions públiques contradictòries amb la idea de fomentar la sostenibilitat de l'economia i del funcionament de la societat, ja que només promouen l'augment d'avions i de distàncies de vol, carregant els efectes nocius sobre el medi ambient, la salut i el pressupost de tots.

El combustible, el soroll, els fums, les infraestructures contaminants, no són gens volàtils. El medi ambient, tampoc, i es suposa que el necessitem per a respirar i alimentar-mos saludablement. Això també és parcial, però de la part que més hauria de comptar.

Cita dominical / 682: Tribunal de Justícia de la Unió Europea

El 2009 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va avalar que s'obligara els operadors de televisió a destinar el 5% dels seus ingressos al finançament anticipat de continguts europeus i, més concretament, el 60% d'aquest 5% a obres en llegues oficials de l'estat espanyol.

Nosaltres La Veu, 02.11.2021. 🔗

La foto del sàbat / 72

Silenci i velocitat

El problema de l'ordinador hp de fa uns dies era el disc dur (hdd). Al cap de deu anys ha dit que fins ací hem arribat. El tècnic informàtic diu que em rescatarà els continguts i que ek canviarà el disc mecànic per un disc ssd- De fet, li dic que en pose dos i aixina tindré separats el Windows i el Linux (que continuarà sent l'Ubuntu).

Abans de decidir posar dos unitats ssd i no tornar a posar-ne una hdd, consulte en Xataka l'anàlisi de Yúbal Fernández 🔗, i m'assegure que no estaré clavant la pata. Al cap i a la fi, la duració pot ser pareguda i pot acabar igual d'inesperadament, però els ssd tenen molts avantatges —llevat del preu—. Com ara el silenci i la velocitat. Vivim temps sorollosos i d'impaciència.

De barret a sentència

Escriu Jordi Nieva un article 🔗 sobre la fantasia del 25% que s'han tret de la màniga en el Tribunal Constitucional espanyol en una decisió que Nieva considera política i ben poc pròpia del que hauria de ser la funció d'eixe tribunal —i de tota la resta.

Però hem d'assumir que eixe és el funcionament d'esta democràcia: hi ha persones ben assentades en alguns cadirots institucionals que poden fer qualsevol destrellat fora de les seues atribucions i allà ho tens, sense que semble possible esmenar eixes pixarrades fora de test de calibre superior, tal com assenyala Nieva:

El que no podia fer el Tribunal Constitucional és elevar el caràcter vehicular ni més ni menys que a la categoria de “principi” –gairebé es podria dir dogma– [...].

¿De veres que «no podia» fer-ho? Doncs, es veu que sí, i que un dia poden decidir que, vist que tenim l'obligació de conéixer el castellà-espanyol, tal com indica la carta magna del 1978, tenim l'obligació de demostrar-ho parlant-lo com a mínim un 25% del temps que dediquem a cada barret que pugam fer durant les nostres ben constitucionals jornades xarradores. Aclarixc que «fer un barret» és sinònim de tindre una conversa sense pretensions xarrant amb algú. 🔗 A voltes, eixes converses, sabem massa bé per quin milacre indegut, passen de ser barrets a convertir-se en sentències, i sí que pot ser.

El vent de l'obsolescència

Me se penja l’ordinador hp que tinc des de fa uns deu anys. Ja fa un temps que va un poc més lent del compte, però em semblava que això no era res greu. No sé si el podré ressuscitar. No acaben d'arrancar ni l'Ubuntu ni el Windows. El Windows em diu que hi ha alguna cosa que no va, però no me l'apanya. Aixina que prove a passar el Memtest86+, que no sé per a què aprofita, però a vore si resol res.

Mentrestant, em toca posar al dia el Linux Mint de l'Eeepc 1201N, que em em sembla que també és del 2010 i que llevant-li el Windows i amb el Mint, després de provar altres versions de Linux, inclús va més fi que fa uns anys. Aprofite i provaré a vore si li puc instaŀlar el navegador Chrome que no acceptaven les altres distribucions de Linux.

El vent d'estos dies pareix que tot ho mareja i destarota.

Possible, però poc probable

El ressò mediàtic —en Nosaltres La Veu— que estan tenint algunes notícies relacionades amb els drets lingüístics al País Valencià, generalment amb caràcter negatiu i discriminador contra els valencianoparlants— deu ser símptoma d'alguna cosa i espere que no siga que en quedem tan pocs que fem ús del valencià en qualsevol situació formal o oficial que mos fem vore més del que convindria.

Veig la foto que es torna a fer Enric Morera 🔗 amb una iniciativa sobre la llengua —que contrasta amb la seua gestió en les Corts Valencianes en este tema (veg. dsc, 29.06.2018)—, la treballadora de sanitat que pretenia malvar la salut lingüística d'un ciutadà, 🔗, per parlar en valencià expulsen unes persones d'un local de València🔗, els tribunals tomben la boirosa Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat 🔗 mentre la Plataforma per la llengua inaugura un local al centre de València 🔗.

Sent sincers, no són senyals de proactivitat en favor de l'ús del valencià, sinó els avisos de sempre que una mala gestió en política lingüística no pot ser cert que obtinga resultats positius per a l'ús de la llengua, per molt que mos ho mirem a través de les coartades possibilistes, com la que diu que no hi ha hagut mai en la història tants «possibles» parlants de valencià-català. El mal és que són possibles, però van deixant de ser probables.

Idees sense llustre

Els titulars d'alguns diaris parlen de la «caiguda del bilingüisme» al País Basc («La caída del bilingüismo revuelve el sistema educativo basco», El País, 21.11.2021) —estranyament, no parlen mai de de la caiguda en el bilingüisme d'Extremadura o Andalusia—, o dels baixos índexs d'ús del català-valencià en determinades situacions i llocs en Catalunya o del País Valencià, o del fet que els webs del govern espayol no tenen encara versions completes en totes les llengües oficials... I estranyament, eixos titulars i les dades corresponents que els fonamenten, no són objecte de cap política estatal coneguda que pretenga resoldre el «suposat» problema pel qual s'alerta.

Ben al contrari, les polítiques i els titulars relacionats amb les actuacions de l'aparell estatal espanyol, de qualsevol de les seues administracions «nacionals», tenen a vore amb decisions contràries a l'ús de les llengües oficials diferents del castellà-espanyol (com ara en les institucions europees), amb la imposició excloent del castellà-espanyol en qualsevol àmbit. O inclús de manera paradoxal i cínica, hem de llegir notícies i opinions sobre una suposada renúncia dels governs espanyols a garatir l'ús de castellà-espanyol ací o allà o sobre una llegendària i tràgica discriminació dels castellanoparlants a Espanya.

Es mire per on es mire, la gestió i la política lingüístiques de l'estat espanyol des de l'aprovació de la Constitució cap ací, la continuació de la idea franquista —o anterior— del que representen els «dialectes» que es parlen en llocs incivilitzats del territori espanyol. I aixina, discriminant per qualsevol dels motius pels quals no ho haurien de fer, segons l'article 14 de la Constitució espanyola del 1978, es veu que es pensen que es pot construir i avançar democràticament. O no s'ho pensen i som mosatros els qui vivim enlluernats per eixes lletres i idees desllustrades.

Cita dominical / 681: Vivian Gornick

Mira, la cosa és aixina: viure una vida de lluita iŀlustrada és una cosa grandiosa, un privilegi. La vida de ma mare i de moltes altres va ser vixcuda en quietud: en silenci, en aquiescència, sense educació, sense agitació. Per això la majoria de les dones es sentien miserables, perquè no hi havia manera d'expressar el que sentien, el que vivien. Ara tenim la sort de participar a la gran lluita. Tenim sort de viure vides sacsejades. Tu també tens sort.

Vivian Gornick, entrevista de María Sánchez Díez, El País, SModa, desembre 2021.

La foto del sàbat / 71

Sembla que les botigues del centre de València tenen molt de comboi amb la marató. Esport decoratiu.

«Uf, contracta un traductor»

Em pregunte què degué fer el periodista de la cadena radiofònica espanyola que li va demanar a Valtònyc que repetira en castellà-espanyol les declaracions que acabava de fer en valencià-català. «Uf, contracta un traductor», 🔗 es sent com li respon Valtònyc. Fa uns anys que mos hem acostumat a vore com fan eixos «autodoblatges» la majoria de personatges públics, en una mostra més de la campanya permanent d'imposició del castellà i d'ofec en els mitjans dels discursos en qualsevol de les altres llengües oficials.

La resposta mesurada, directa i concreta de Valtònyc és una altra finestra d'oportunitat que s'ha obert —el juí del procés a Madrid es va malbaratar de manera absurda— ara que estan tan preocupats pel desús del valencià-català a Catalunya, ara que han descobert que s'estan quedant sense aigua lingüística per a la proverbial immersió.

El fet biològic

Una companya està molt il·lusionada i satisfeta dels passos que s'han fet en la visibilització —a través de les pautes lingüístiques— de l'existència social de les dones. És crítica respecte a la política lingüística i pensa que tant la situació de l'ús social i administratiu de la llengua, com la situació laboral i professional dels tècnics lingüístics en la Generalitat valenciana, s'haurien d'enfocar de manera de trobar els procediments que aconseguiren efectes semblants.

Em sembla que la intenció és bona, i l'èxit de la maniobra per a visibilitzar lingüísticament l'existència lingüística de les dones en molts els àmbits ha donat alguns fruits, perquè la societat també pot avançar amb trompades i ensurts cosmètics d'eixe tipus. I sobretot s'ha provocat un debat sobre la complicació morfològica de la visibilització del gènere gramatical femení. I per eixe costat, crec que en el fons sabem que molta de la política lingüística que s'ha fet al País Valencià s'ha acollit a mecanismes pareguts: la gestió del retolet i la hipertròfia del suposat estàndard aprés en l'ensenyament.

Aixina que, per eixe camí, diria que mos enganyem si pensem que repetint eixe fórmules buides avançarem a la velocitat suficient per a vore-ho abans de desaparéixer sotmesos a allò que dien del «fet biològic», 🔗 l'eufemisme de quan havia de morir el dictador Francisco Franco. Els morfemes de «gèneres» va estenent-se, però la constitució espanyola continua fòssil i té només uns suposats «pares».

Terra en l'Havana

Ha arribat una estudiant en pràctiques d'edició a l'oficina. És cubana i fa poques setmanes que està per ací. He topat amb ella a l'entrada i l'he guiada fins al seu lloc de treball. En algun moment m'ha comentat que no és d'ací i que encara està aterrant. Li he demanat d'on era i m'ha dit que cubana. I m'ha entés quasi del tot sense demanar-me que li ho diguera en castellà. El primer dia ha tingut la bondat i l'interés de començar amb bon peu fent un petit esforç de comprensió. A mitjan matí, quan l'ha presentada la cap a la resta dels companys, fins i tot ha dit «bon dia».

Doncs, això, percepció de necessitat —només entrar ha topat amb mi, que només parle en valencià—, interés laboral i professional, i caràcter amable, no cal massa més per a comprovar que la diversitat de les llengües en ús passiu i actiu són variacions agradables per a fer sentir la melodia de les nostres veus. Coses de Cuba. Haurem de parlar amb ella d'allò de tindre molta terra en l'Havana. 🔗