L'horitzó temporal

Entre els diferents models de sepultures dels cementeris en la modalitat de blocs d'apartaments de temporà, és a dir, els nínxols més comuns, n'hi ha un model que seria el que més m'atrau per a una eternitat narrativa interessant: els mostren darrere d'un vidre una espècie de diorama dramàtic. Generalment són molt tirats a l'exacerbació religiosa, però pense que eixa modalitat també podria incorporar les referències que ja sovintegen en les làpides gravades i planes a les aficions, oficis o habilitats dels qui hi deixen els ossos o les cendres.

En format de diorama guanyarien molt, amb uns ninotets ben elaborats i reproduccions en tres dimensions. Pense que podria mostrar darrere eixe vidre una bona llibreria amb una finestra oberta a un paisatge, un bon cadirot i algú —el titular de les sumes i restes— ben escarxofat llegint o mirant l'horitzó temporal amb el llibre a la mà.

La velocitat curiosa

La pilota de goma circula veloçment per l'aire. Sense arribar a vore-la pot ser que pergues la curiositat, i un ull.

Cita dominical / 936: Adolf Piquer Vidal

En el cas dels narradors valencians podríem parlar d'academicisme, si no ultrancer, sí desorientat.

Adolf Piquer Vidal, Aproximació a la narrativa valenciana, 1994.

La foto del sàbat / 325

Deixem-ho reposar

L'Ubuntu pretenia posar-se al dia al meu ordinador passant del 24 al 26, però ha trobat que tinc una versió d'nvidia d'origen desconegut que no és la que proporciona el seu repositori, aixina que m'ha recomanat resoldre-ho abans de canviar de la versió més actual. I això he fet, perquè segur que no serà cosa de deu minuts, el canvi: poc faltarà pa que me se desballeste l'ordinador. Supose que hauré de passar pel Windors, per l'ms-dos i coses aixina, fins que torne a reconstruir la meua configuració habitual.

Tal com hem diu sovint l'algoritme massiu amb què faig les macros, «si ja funciona, més val que no ho toques»... És clar, això és més vell que anar a peu i per això ho té ben interioritzat —estadísticament— el nostre «inteŀlecte» cibernètic. Per tant, la nova versió del sistema operatiu, la deixarem reposar un poc més, que l'arròs perga calentor i agarre gust.

Entrampaülls cibernètic

Mentres Takse dina en un japonés, ixc al riu a desemboirar-me de l'algoritme massiu. Trobe que faig les mateixes passes, però que fa uns anys que em done més marge de temps..., per dir-ho aixina. A banda, o me s'ha despistat —o m'han llevat— la fita on gire i he pegat passes de més.

A l'hora de dinar, per sort, el riu està encara prou buit. Quatre hologrames per ací, algunes aŀlucinacions per allà, però el circuit i la vegetació estan ben aconseguits, pareixen molt reals, si no fora que la barreja gens naturalment atzarosa d'espècies que provenen de latituds i climes diferents evidencia que estem davant un de tants entrampaülls que cuina el cretinisme cibernètic. Acabarem lligant mosques.

Falsetats sense artifici

Sospita: arribarà el dia que la mentira massiva de l'algoritme mos deixarà baix taula.

Una cosa són els errors i les aŀlucinacions actuals en combinació amb la sinceritat que li pressuposem, però si qui mou la màquina de l'algoritme massiu no té cap motiu per a ser sincer, si li concedim el poder autoritari, autocràtic, arbitrari i dòcil... Si renunciem a la tasca de fiscalitzar, al risc d'errar, al pesar pels nostres desficacis involuntaris, a la responsabilitat i la reparació..., a la democràcia inclús, també en la transmissió, l'accés i la gestió de les dades i les idees, mos convertirem en falsaris ambulants. Ni tan sols serem ficció, només falsos, falsetats sense inteŀligència ni artifici.

Nació que s'imagina

Al final, els magistrats suprems d'un tribunal espanyol han entés la idea que la nació també forma part de la imaginació. I n'omplin les sentències.

Suaument amunt

L'ortografia és l'orografia del text.

He mirat si li estava furtant a algú eixe pensament despentinat —que diria Lec, ^w versió Calaforra—, i no he trobat res. Bé, aixina comence a pujar la setmana suaument.

Cita dominical / 935: Amira Hass

Hi ha una frase en hebreu que diu: «No deixis que els fets et confonguin.»

Amira Hass, segons l'entrevista que li fa Cristina Mas, Ara.cat, 07.10.2026. 🔗

La foto del sàbat / 324

El vídeo entabuixat

Arran de les recerques d'estos dies encara massa càlids, espere que els acadèmics tinguen en compte el vidiet (diminutiu de vídeo) que diuen Baldoví Roda i Calabuig Vanyó en l'hemicicle valencià.

A banda, m'ha quedat pendent demanar-los als del dnv que afinen un poc més què són els agrons, perquè de moment els han deixat sense noms científics que els identifiquen, 🔗 excepte que busques al revés, pel nom cientític i, aleshores, una es diu adragó (Ardea purpurea), l'atra es diu bernat pescaire (Ardea cinerea) i, vaja, la que també visita la marjal valenciana, l'Ardea alba (també dita Casmerodius albus o Egretta alba), em sembla que no apareix per cap racó d'eixa albufera lingüística valenciana que és el diccionari acadèmic.

Les calors que encara aguanten han dut gelors a les oficines i costipats als nassos. I el cap entabuixat. He dit vídeo i em ve el record d'aquell esquetx de la Vanessa de Lloll Bertran. 📽

A la voreta de la sinonímia

Tirar-se pedres a la pròpia teulà, és un dels errors que massa sovint mos fa cometre la indignació o la controvèrsia ideològica. La nostra convicció o les nostres certeses mos haurien de permetre valorar que la por i els clixés del moment, per sonors i pomposes que siguen, generalment no són més certs, excepte que els atorguem eixe valor de certitud i que actuem en conseqüència.

D'acord, estem acostumats a les religions, l'esoterisme, la publicitat, la propaganda, els enganys, les mentires, aixina que sabem que hem de conviure amb eixa part de ficció, d'ensomni, de desig que també mos mou, i precisament eixa part mos ha d'ajudar a mirar més llunt i a coŀlaborar en la faula d'un món millor... Clar, perquè millor no vol dir 'perfecte'. I la crueltat també és una opció que mos acompanyarà. L'evitem, sí, però mos acompanya.

I tot això perquè Grasset ha tornat a deixar-se dur hui en La Selva 🔗 per un clixé que no sé qui alimenta més, si els qui estan a favor o els qui estan en contra. La paraula «valencià» que servix per a anomenar la llengua —atres en diuen «català», i més noms que n'hi ha— en l'estatut d'autonomia del País Valencià no crea cap llengua nova, tot i que sí que comfirma una sinonímia antiga amb «català», sinonímia que massa normativitzadors i ideòlegs han estat massa anys volent convertir en ensomni o fantasia, enlluernats per la recerca de les solucions unívoques, del purisme, de la llengua «pura», «genuïna»... I quan agarrem eixe camí, ai, encara que tingam bons sentiments, no tan sols mos venem el patrimoni, sinó que voregem el precipici.

El català antic, encara

Han publicat la Gramàtica del català antic, 🔗 que és una d'eixes obres que en un primer moment penses que has de tindre en casa — pa posar-la al costat de la gcc, de l'Onomasticon de Coromines, de la glc... També penses que són més de quatre mil pàgines i que no ho necessites pa sopar. I que són 250 euros.

A banda, pensant que són faenes científiques, que són materials per a la difusió del coneiximent sobre la història de la llengua —i alguna cosa aportarà per a l'ús normal actual del valencià, supose—, que quan el català antic, si més no abans del segle xvi, no existia internet, però ara mateix les institucions que han pensant de publicar-ho hagueren pogut posar en xarxa eixa faenassa per tal que tiguera possibilitats de difondre's i tindre efectes ràpidament... I que no calga esperar que ho facen al cap dels anys —com ha passat amb el dcvb 🔗 o amb els dos monuments de Coromines— 🔗 🔗 o no mai, per ara —gcc.

Bé, m'ho mire des de fora, el publish or perish ^w a mi no m'afecta, però encara és molt important en els ambients universitaris. Això dels clics ho deixen per a insultar-se per les xarxes.

No dic que m'esperaré que traguen la peŀlícula: en este cas es tractaria del pdf.

Ensomnis autoritaris

El franquisme no enyora el franquisme, perquè ara ja són majoritàriament jóvens que no han conegut aquell règim. No van conéixer el règim, però aspiren a aconseguir aquella posició: el franquisme actual deu ser només ànsies dictatorials. Quan som xiquets mos sentim herois invencibles, fantasiegem amb els poders màgics o els superpoders de dibuixos animats, juem a decidir sobre les vides dels atres —també sobres les morts—, enyorem diàriament els ensomnis en què tots els desitjos es feen realitat... Hi ha qui arriba a un tribunal suprem volant en núvols d'impunitat i prepotència.

Ho explica molt ben explicat Joaquín Urías en «Un tribunal contra la democracia» (Eldiario.es, 12.10.2026): 🔗

A Espanya, els magistrats del Tribunal Suprem no es nomenen per oposició. Ni tan sols arriben a eixe lloc per antiguitat o qualsevol altra classe de mèrits. Els nomena directament, a dit, un òrgan polític. Tot i això, fins ara, intentaven dissimular i guanyar-se certa legitimitat d'exercici. Ja s'ha acabat. Ara és un tribunal cada cop més deficient tècnicament i descaradament polititzat.

Un racó d'illes

Després de deixar-mos dur pel film ^w basat en la sèrie de llibres d'Anni Blomqvist sobre la vida de Maria Maja Mikelsdotter ^w en un racó de les illes Åland que en la ficció és Stormskäret —no sé per què, el film té un cert encant—, mire si els cinc volums estan localitzables traduïts a alguna llengua en què els puga llegir, però sembla que no. Sí que els trobe en suec, nous o de segona mà... 🔗 Ai, els d'Ikea podrien fer una versió en valencià d'estos llibres per a col·locar-los de mostra en els estants de les seues exposicions. Anava a dir que no, però sí, crec que eixos sí que els furtarien. N'hi ha gent pa tot.

De totes formes, no seria cosa de posar-se a llegir-los, però tot podria ser si tinc temps i me s'antoixa tirar per ahí en lloc d'agarrar algun volum dels estants de les lectures pendents que m'acusen en veu baixa. Encara em queda un trosset llarg amb Jean Valjean, Cosette i Marius, aixina que puc esperar a vo si la botiga de mobles fa el pas.

Cita dominical / 934: André Blanc i Lucien Pernet

Un creuament de pobles. Des de ben aviat, per mar o per terra, invasors i conqueridors van penetrar al nostre país. Els pobles germànics i celtes es van barrejar —en proporcions variables segons la regió— amb els pobles mediterranis.

André Blanc i Lucien Pernet, «La France en Europe», Géographie. Classe de troisième.

La foto del sàbat / 323

Em diluïxc

Escric des del futur, des del dissabte, perquè em vaig confondre divendres festiu: em vaig botar un dia de la setmana. Tampoc haguera passat res si no me n'haguera adonat, perquè el Nou d'Octubre pot servir per a això, per a pedre la noció del moment i el país en què vius.

Hi ha qui, en un poble de la Ribera, no cobrix la baixa de l'encarregat del cementeri i deixa que les instal·lacions vagen degradant-se —això dona una pàtina transcendent, supose—, i al mateix temps incorpora una senyera simbòlica beneïda com «Déu mana» i amb provessó pel poble. Ho comenta un antic alcalde rival del partit actual, que no vullgues saber si això que diu ara quadra amb la seua línia d'actuació d'atres temps. Li afig a Takse que els morts no voten. Va morir el rei Jaume I fa 750 anys: hagueren pogut festejar que l'enterraven ací, cosa que haguera servit per a pegar-li una rentaeta de cara al cementeri.

En fi, tot això mostra quines són les prioritats polítiques i socials que tenim, perquè sovint decidim el vot més pel símbol que mos enlluerna que per les instaŀlacions municipals. A banda —atenció, ara venen conceptes que no tenen trellat, però poden tindre molt de predicament—, tinc present que també hi ha la perspectiva del valencianisme d'arrel popular —que és com a la rosà del matí— o la que incorpora l'espanyolisme més claudicant i impositiu —que marca els cors i les ànimes amb ferros roents.

No sé què van triar, perquè m'ho vaig pedre amb excusa: me se va trabucar el dia i vaig viure un dissabte en divendres fent apanyos casolans. Em diluïxc, però no em dissolc.

Mirar d'entendre-ho

L'oposició ideològica, la confrontació, el desacord d'arrel no haurien d'impedir la comprensió de l'atre, l'intent d'aprofundir en el pensament que èticament i políticament rebutges, sobretot fins que topes amb els incoherències i les hipocresies. O millor encara, si topes amb coherències absurdes, nocives i inhumanes —estúpides, en diuen—, que realcen el valor heroic i gratificant de l'autodestrucció.

Em resumix Takse l'article d'Alberto Garzón «Manual para que la izquierda no se ponga de acuerdo», 🔗 aixina que em sembla que l'hauré de llegir. Jo diria que soc d'esquerres, però m'interessen sobretot els clavills que fan que l'aglomerat ni siga compacte ni dogmàtic, sinó una adaptació constant que no perd de vista uns objectius inassolibles —perquè la vida no té premi.

Després de sentir algunes estupideses del fill, estic pensant de llegir alguna cosa de Rafael García Serrano, 🔗 que seria un poc com tornar al blanc i negre d'aquelles fotos de quan era menut i la meua germana es pensava que mon tio algutzil era un heroi del règim, poc menys que Franco. Mirar d'entendre-ho, si fora possible.

La ratlla

Toca planxar-se uns pantalons llargs que no són vaquers, sinó de tela fina, per a passejar i protegir-se del sol. Els he dut este estiu. Tampoc estan tan arruats, però això afecta segons les sensibilitats tèxtils. No sé si cal fer-los la ratlla o si les arrues que em deixe convaliden com a ratlla, inclús com a línia política. En època de tardor electoral, millor no deixar-los la ratlla, perquè tampoc està tan clar que anem a tirar-mos al pou dels temps retrògrades, que també són estos —ho són en massa països i ben a prop—, si no anem a espai. En tot cas, a Takse no li agraen les ratlles que deixe. Diktat.

De proximitat

Encara n'hi han nectarines bones —perquè estava a temperatura ambient, diu Takse—. El món està tancant una nova etapa, les forces progressistes es centren en les necessitats de tots, com ara l'habitatge, l'educació, la sanitat, la contaminació, els transport... Les faccions retrògrades fantasiegen volent que vejam enemics de tots colors —immigrants, independentistes, ocupes, violadors...— mentres dissimulen l'especulació que fan amb els rèdits i patrimonis que acumulen gràcies a les desigualtats i inequitats del sistema de redistribució de càrregues i guanys.

Ha tardat, però està arribant també el raïm del sud valencià bo al súper. Hem d'anar a votar al novembre, i no es tracta de trobar raïm o nectarines de proximitat i bons només per a mosatros, sinó de pensar pel bé comú, que n'hi hagen per a tots, frescs o a temperatura ambient.

Plaça sistòlica

Tinc la sensació que la placeta sempre està buida, però ixc al balcó un moment i compte el temps que passen fins que torna a rebre una visita —sense comptar-me a mi ni a cap dels veïns que solen eixir alguna vota al balcó—: el meu cronòmetre mental no arriba als dos minuts —tampoc compte els gats, que pareix que trenta segons per a ells siguen una calma oceànica que els permet travessar-la—.

No hi arriben les manis —sí que passen per ací algunes provessons— ni els turistes la tenen com a epicentre dels seus trajectes, però en l'activitat quotidiana té més tràfec que no em pensava. Ah, sí, deu estar al centre de la ruta dels pixa i cagacarrers, perquè de gossos en podem vore de tots els colors i caràcters. Anit una veïna, que té un gos al balcó que lladra quan passen els gossos de la ruta excrementària, els renegava a crits: «A pixar al riu!» Algú li responia sense fer massa cas des del carrer que estava boja.

Bé, el bar no obri els dillunsos. Hi ha més tranquiŀlitat, però manté un ritme sistòlic que impulsa la gent per les passeres. Curiós, el flux ha fer coincidir cinc bicis per poc no han topat entre elles. Uns quants segons en silenci i els gats tornen a travessar.

Cita dominical / 933: Carme Junyent Figueras

El lleure és un entorn que afavoreix l'ús espontani de la llengua.

Carme Junyent Figueras, El futur del català depèn de tu.

La foto del sàbat / 322

La clau de volta

L'alerta de pluja del color variant d'ahir va fer que el bar de la plaça acabara tancant per falta de públic. Hui torna a estar ple, a pesar que també hi ha un cert grau d'alerta. La caiguda dels decrets pegot sobre l'habitatge ha segut «molt greu», diuen alguns mitjans, però eren pegots a una llei que només es va arribar a aprovar fa tres anys i es veu era una obra d'art del cinisme constituent de l'estat espanyol —«estat» com a estructura i «estat», vaja, moltes voltes sembla més una manera de ser que d'estar—, aixina que, tira milles, no t'estranye que demà torne a eixir el sol sobre la plaça —que no s'ha omplit de tendes de campanya, sinó de la clientela habitual del bar— i que troben alguna excusa per al «porco governo» tòpic i que deixem de vore l'abre o el bosc, té igual.

I ara una relectura de l'article de «Les trampes de la Ley Vivienda» de Montserrat Vinyets (17.05.2023) 🔗 il·lustra el camí de llambordes de la desprotecció dels drets immobiliaris del comú dels mortals:

La solució no passava per aquí, sinó que implicava blindar un parc públic potent de lloguer, de titularitat pública, a uns preus decents, que anés arraconant el mercat immobiliari privat. L’administració ha d’entrar amb força a satisfer la demanda d’habitatge amb immobles que siguin de la seva propietat. I això, donat el context d’emergència climàtica que anem patint, no cal que pivoti sobre la nova construcció: cal fer revertir l’acaparament fet pels grans fons voltor.

Es pot fer més i millor. I els vots no són paper mullat, però no arriben encara a ser la clau de volta de l'edifici democràtic.

A canterets

Este matí encara fosc, la lluna a mitges allà dalt, envoltà de núvols a borreguets, i que vinga l'aigua a canterets, que faça cas de l'alerta que ha arribat més tard, quan encara fea bon sol i prou de calina, mentres en l'hemicicicle de les Corts Valencianes anaven barallant-se a vore qui la dia més grossa sobre els partits rivals, amb algunes excepcions lloables.

«Bangú» ha segut el nom que ha costat un poc d'endevinar, perquè la diputà García Madrid no ha precisat el títol del llibre que ha escrit relatant la seua trajectòria migrant, Nkelidé d'Hassimiou Bangoura. 🔗 No deu haver convençut els que fingixen que no són racistes perquè només pretenen defendre els valencians..., però sense exagerar, no tots els valencians, sinó només els espanyols, però en concret els bons espanyols, és a dir, els que realment ho són... En fi, «i sierra Espanya» que díem llegint els tebeos de quan érem menuts.