La foto del sàbat / 127

Provant d'avançar els temps.

La ciència de la complicació

Acabe el llibre L'iec i les paraules compostes d'Abelard Saragossà amb la idea que, seguint els seus mateixos passos a l'hora d'entendre i proposar la regulació ortogràfica hi ha dos detallets que ha deixat massa embastats, dependents de la «consciència» o dels suposats «coneiximents» dels parlants, cosa que els fa massa subjectius i, precisament, la seua obra pretén buscar en este àmbit la simplicitat i l'objectivitat, que els usuaris puguen enfrontar-se amb unes regles conegudes i generalitzables a decisions ortogràfiques davant paraules desconegudes.

Trobe que li puc proposar d'afinar-ho seguint els seus mateixos raonaments, cosa que diria que li dec, si ell m'ha facilitat la reflexió sobre tants detalls que ara semblen evidents, però que les mancances teòriques de la regulació actual mos duen de manera inevitable i forçosa a una casuística que cal memoritzar. Parafrasejant el que diu en algun passatge Abelard, podem arribar a sospitar que algunes decisions pretenen aparentar fonament científic a través de la complicació.

Coneiximent certificat i desús garantit

Quasi per a acabar l'any m'ha pegat per fer un resum de la meua experiència (després de quasi un centenar de queixes en anys anteriors i amb altres síndics) pel que fa a la gestió lingüística del síndic de greuges actual.

El que sabia de síndics anteriors és que, si es documentava la mancança objecte de queixa, la sindicatura actuava i demanava explicacions i les esmenes corresponents a l'administració.

Per contra, el síndic actual ha decidit tallar de soca-rel la possibilitat de tirar avant les queixes sobre el desús del valencià en l'administració pública.

El síndic actual no intervé en la lesió dels drets lingüístics, sinó que només intervé si l'administració infractora no li envia una resposta al ciutadà denunciant. El procediment és el següent:

1. La queixa s'ha de presentar en primer lloc davant de l'administració infractora.
2. L'administració no sempre oferix una adreça de contacte, sinó que molt sovint remet la comunicació a la seu electrònica. Contra el que puga semblar, això complica molt la comunicació, perquè la seu electrònica de la Generalitat està pensada i dissenyada per a garantir qüestions que són innecessàries en este tipus de tramitació.
3. En cas de comunicació amb una adreça de contacte de correu electrònic, el síndic no considera que eixe siga un mitjà de comunicació vàlid, excepte que l'administració responga a través d'eixe mitjà.
4. Si després d'un temps d'uns tres mesos no hi ha hagut resposta, el síndic admet la queixa i demana informació a eixa administració.
5. El síndic es cenyix a la infracció per no respondre, però no atén el fons de la queixa relatiu a la discriminació lingüística, encara que l'afectat demostre que l'administració no està corregint la mancança denunciada.

Per sort, l'administració actual sol atendre les queixes, però ho fa al detall: corregix el punt concret que s'haja reclamat, però res més. Això vol dir que si fem una queixa perquè un web conté una pàgina o un document sense versió en valencià, l'administració no revisarà el web per a que totes les pàgines o tots els documents tinguen versió en valencià, sinó que, si atén la queixa, posarà la versió en valencià de la pàgina o del document objecte de queixa, però es desentendrà de la resta.

Eixa és la meua experiència, l'administració valenciana, a pesar de les seues obligacions lingüístiques, no aplica un criteri o protocol general de gestió lingüística que complixca el seu deure d'usar el valencià, que esmene les mancances existents i que evite que continue o que es repetixca la discriminació lingüística contra els usuaris del valencià.

Les iniciatives de gestió lingüística que coneixem tenen relació amb l'obtenció de titolets que acrediten una suposada capacitació. Però tal com vaig comentar en l'apunt del 16 de desembre («L'homologació del silenci») 🔗 molt sovint eixos titolets i certificats acrediten una capacitació que no tenen en una llengua que no han d'utilitzar. Es tanca el cercle del coneiximent certificat i del desús garantit.

Vaivens de webs

Em tornen a canviar l'empresa que manté els continguts d'alguns dels webs i blocs que controle: es dia «Yahoo!», després va ser «Aabaco», i trobe que després alguna part va canviar a «Verizon» o a «Turbify», que no acabe d'aclarir-me amb tants canvis de nom. Per sort, al cap d'uns minuts de paciència i reflexió, he localitzat el caminet per a eixir del cul de sac en què em posava el web de Verizon —on no em reconeixien com a client—; i passant per Aabaco he arribat a Turbify. Tot funciona d'aquella manera, al segon o tercer clic —això ja passava amb Yahoo!—, però no m'han perdut res pel camí. Ni tan sols la versió en valencià del web..., perquè no n'han tingut mai, encara. No passa res, dominant un anglés macarrònic —supose que deu ser una cosa com els qui aproven el superior de la junta— s'entén tot prou bé. Llevat dels vaivens de noms de les empreses que allotgen els webs.

Calcomanies estilístiques

Més o menys una setmana ha tardat a respondre l'Optimot, cosa que no està malament, però no ha segut tan ràpid com necessitàvem. Per la banda del valencià, per tant, es veu que és difícil de mantindre sempre l'eficàcia proverbial que associem els qui treballem en estes coses als centres de referència normativa. En tot cas, la cosa pareix que és més lenta en l'iec si no encertes l'adreça adequada al dubte. Els vaig escriure fa dos setmanes a una adreça que comença per «dct», però en devien preferir una altra, perquè no han respost.

En canvi, no sé si és casualitat o és norma, la Fundéu ha resposta en pocs minuts el mateix dubte. Segurament ho tenien més fàcil, perquè a ells els semblava bé que els juristes innovaren substantivant cada «resuelvo» d'una resolució, cosa que als de l'Optimot no els ha agradat vore que es puga fer amb els «resolc». És una rigidesa que s'haurien de fer mirar, ja que els diccionaris tenen «considerants» i «atesos» —que és el raonament que m'han fet per al castellà els de la Fundéu— i, per tant, no costaria massa considerar que eixa possibilitat és vàlida.

En fi, com que la resposta ha arribat tard, han aparegut publicats els «resolc» corresponents, que és un calc estilístic més, més bén dit, una calcomania en l'immens tatuatge que anem component amb eixos retalls d'ací i d'allà sobre la pell de la llengua.

Morir pel certificat

Morir d'èxit, eixe deu ser el destí planificat de l'ús del valencià al País Valencià. Estos dies de Nadal, poques nadales, pastissets de moniato i converses a taula amb familiars coneguts i quasi per conéixer, tres nebodes ja majoretes que deuen tindre totes les lletres de l'abecedari en titolets convalidats de la junta de defensa desarmada de l'idioma, s'expliquen en valencià riberenc ple de detalls que conviden a pensar que interactuen més sovint en castellà que altra cosa.

Deixant de banda hui les coses de la submissió lingüística al castellà —que també tindria tela per a tallar—, anote el símptoma més estrany de l'efecte que tenen l'educació i el context sociolingüístic: les meues tres nebodes utilitzen en lloc de la forma «els» la forma «lis» per al complement indirecte plural: «jo lis dic...».

Amb el certificat del grau que vullgues, però tal com em va dir una d'elles, que ha passat l'estiu als Estats Units, això dels certificats és una estafa, ja que per a fer de socorrista en un campament de Pennsilvània li van fer una entrevista en anglés per videoconferència i no li van demanar cap dels titolets d'anglés que té. Per sort, una entrevista en valencià també l'haguera passada... ¿Però li'n faran cap per a comprovar que té el nivell de comprensió i expressió suficients? Morir pel certificat.

---

Pel riu, amb un esquirol bevent a dos pams del caminet i que no fuig: 14:11.

Citas dominical / 736: Marina Garcés Mascareñas

Ja sigui política, civil o penal, no tota legalitat és legítima ni bona ni justa.

Marina Garcés Mascareñas, Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla.

La foto del sàbat / 126

En qualsevol cantó del món, iradament.

Com el cuc de seda

L'antic company Vicent continua indagant en els documents relacionats amb la història de Rafelguaraf. De tant en tant, troba paraules estranyes o interessants. Esta volta ha trobat sirigà, que segons alguns és una denominació antiga del cuc de seda (< sericanu diu Alcover) 🔗 —també tenia la forma sirgant—, i que sembla que en aragonés era sirgano. 🔗 Antoni Griera tenia una versió de significat un poc diferent: «indret on treballen els cucs de seda». 🔗

Ves a saber si realment va ser una paraula usual —la pista aragonesa indica que sí—, però sí que era d'ús culte per a noms o explicacions científiques: «siriga coerulea». 🔗

A banda d'això, hi ha un més misteriós «escabeny» en un inventari de béns. No sé segur a què correspon i no trobe cap referència d'eixa paraula en la xarxa. Localitze un escabeno en castellà, que és el nom d'un que usaven els fusters en els arsenals, segons indiquen diversos diccionaris castellans antics. 🔗 Podria ser una adaptació d'això.

Eixe poquet de recerca, la instaŀlació d'un antivirus en el mòbil i arrancar uns quants apagallums (Senecio vulgaris) és una manera de passar un moscós, un d'eixos dies que omplis amb afers personals imposats o improvisats, perseguint la morera, com el cuc de seda.

Que mos entenguen i mos atenguen

De tot mos queixem. Hui toca renegar de la felicitació nadalenca que el president Ximo Puig ha enviat als funcionaris de la Generalitat. A banda de la vinyeta d'Ortifus amb el lema «El Nadal és valencià» —m'estranya que no hagen acabat la frase amb un rotund «o no és res», que l'arredoniria—, hi ha una citació en castellà de Max Aub i unes paraules «manuscrites» del president mateix:

Escollim l'esperança.
Gràcies pel teu esforç.
Bon Nadal i feliç 2023.

¿Per què la citació en castellà? ¿No la podia traduir al valencià? ¿No podia triar-ne una en valencià? ¿No tenim dret a rebutjar els qui mos se dirigixen en castellà? ¿No tenim dret a sentir-mos ofesos quan mos escriuen o parlen en castellà? ¿No podem ser tan «tarrossos» i malcarats? ¿Hem d'escollir l'esperança perquè no tenim dret a compartir la realitat d'ara mateix?

La xica de parlar castellà de Sud-amèrica viu a Sueca i mos ha entés i atés sense cap problema, inclús ha entés totes les xifres amb normalitat, també el set... Eixa és tota l'esperança, que mos entenguen i mos atenguen. La pauta de submissió lingüística no dona per a més. I massa demanem.

El bixt, la toga, la túnica o la capa

Comprove que vaig llegir bé el diccionari d'àrab culte modern de Julio Cortés i la peça de roba que li va plantificar l'emir de Qatar a Messi en un gest més per a la vergonyosa història d'eixe mundial —i d'este món— era el bixt (en àrab, بشت), tal com vaig llegir dilluns passat (la versió بشتة és una variant egípcia).

Em passa pel cap que quan no hi havia criteris de transcripció de l'àrab al valencià-català, mos podíem queixar d'això i d'haver de recórrer a les transcripcions en altres llengües, però fa dècades que en tenim i no sé per què els mitjans audiovisuals i la premsa no en fan, que és com un tic d'eixos que tenen alguns humoristes (com ara en l'Està Passant) de recórrer al castellà per a fer la gràcia o imitar un personatge internacional.

Amb tot, he trobat qui n'ha dit «túnica», «toga», «capa», que també són opcions més encertades que recórrer al bisht de la transcripció a l'anglés o al castellà. Tal com passa en tants casos de la normativa i de la percepció sobre el valor de la llengua, el problema és que tenim costim de recórrer més a la casuística que a les regles o els criteris. La casuística és interminable, i revisar, esmenar i aplicar els criteris és un recurs ben adequat per a orientar-se dins dels propis recursos i per a millorar i ampliar les possibilitats d'ús del valencià-català.

«Quan mos criden a sopar»

Tantes coses tan preocupants com n'hi han, començant per les guerres d'Ucraïna o d'on siga, les migracions perseguides i les persones violentades en general, aixina que la porcatera jurídica i democràtica en què estan fussant els magistrats del Tribunal Constitucional espanyol 🔗 seria com una nota marginal en aquella història de la infàmia 🔗 que va recrear Jorge Luis Borges.

Una miqueta d'aire, per a variar, mos arriba des de Flix amb el vídeo de l'anunci 🔗 de la botiga de roba de xiquets Fins la Lluna. 🔗 Hi ha un moment, cap als cinquanta segons, que diu: «Les aventures es pausen quan mos criden a sopar». Encertat i clar, amb creativitat i ritme, i sense renunciar als detallets dialectals que li donen un pessic més d'encert sociolingüístic.

Uns quants dels membres del tribunal espanyol no són gens de poble ni volen pausar les seues aventures jurídiques.

A un tir de pedra

Mos hem enfitat d'eixa indolent fantasia futbolera que té igual com vagen els drets humans, el masclisme, el sexisme, l'homofòbia, la democràcia, etc., mentres rode la piloteta i els autòcrates, plutòcrates o cleptòcrates s'ho embutjaquen sense suar gens, però ara ja, de cara als bons sentiments de Nadal, podríem fer un pensament pel futbolista Nasr-Azadani, 🔗 a qui encara no ha assassinat el règim teocràtic iranià. A més de posar-se el bixt —que no sé si és el بشت que arreplega el meu diccionari d'àrab—, 🔗 amb eixa túnica que representa el poder al Qatar, podria fer un gest pels drets humans, aprofitant la capa i que ara és quasi un superheroi.

Bé, si no ho pot fer Messi, segur que ho farà Macron, ¿no?, 🔗 que per això devia mostrar tant d'interés en eixe esdeveniment del capitalisme destarotat més inhumà. Quan es va concedir l'organització del festival futboler a eixa dictadura aràbiga, ¿d'això es tractava, no?, d'aconseguir millores humanes per la contornada. L'Iran està «a un tir de pedra», expressió que, pensant en els règims teocràtics de la zona, hauria de tindre ara un sentit positiu.

Cita dominical / 735: Gustau Muñoz Veiga

Caldria revertir el model de creixement econòmic sense fi i optar per una pauta de decreixement ordenat, fins aconseguir un nou equilibri entre l'espècie humana i el seu entorn natural.

Gustau Muñoz Veiga, El vertigen dels dies.

La foto del sàbat / 125

Capes de natura alimentosa.

L'homologació del silenci

Un company estava preocupat pel fet que l'homologació dels títols amb els estudis que estan preparant en la Generalitat no reconeix prou els estudis fets en el batxillerat, ja que per a obtindre el c1 necessites un set en els dos cursos i només des del curs 2021-2022. Ell propose que es demane un 6 —tal com es fa en la jqcv i que la retroactivitat tire més arrere.

El cas és que mirant com van les dades de coneiximents i d'ús de la llengua, l'única cosa que em ve el cap és un sarcasme cínic:

No acabe d'entendre massa el tema: no sé en què beneficia a ningú que li reconeguen a algú uns coneiximents que no té per a una faena que no farà en eixa llengua que li pressuposen que sap. (Estic pensant en l'administració que conec, la Generalitat.)

El cas és que si no els exigixen l'ús del valencià —tal com es fa amb el castellà— trobe que els poden nomenar honoris causa en valencià, que tindrà igual, no servirà per a res ni per als seus coneiximents ni per a l'ús de la llengua en l'administració i en la societat. Ja hem vist que els titolets i els certificats van que volen, però la majoria continuen castellanoparlants actius i valencianosilents passius.

Rebolcons a la lògica democràtica

Em diu Takse, que està escoltant rac1, que m'estic perdent el mig colpet d'estat «aristocràtic» judicial que alguns magistrats, periodistes i polítics pareix que estiguen preparant. I el cas és que també pareix que alguns suposats demòcrates «progressistes» espanyols —quan tot això no és contradictori— els cou i els provoca botiges haver d'estar negant l'evidència que tot això siga una conseqüència de l'actuació dels mateixos tribunals espanyols contra la Mesa del Parlament de Catalunya presidida per Carme Forcadell l'any 2017 o contra la presidida per Roger Torrent l'any 2019. El rebolcons que li peguen a la lògica alguns segurament deuen causar problemes psicològics, o alguna indigestió, trobe.

Al final no hi ha hagut colp, però el cimbell amb què atrauen els animalets per a caçar-los està surant camí del Tribunal Constitucional espanyol. I la democràcia va està rebent bones perdigonades tirades per escopetes judicials i per escopetes legislatives: 🔗

El tribunal europeu va avalar l'actuació del Tribunal Constitucional: va reconèixer que hi va haver una «interferència» per part de l'alt tribunal de la llibertat d'assemblea, però la va considerar «justificada», ja que està previst per la llei orgànica del TC que aquest organisme adopti mesures preventives.

I qui diu prevenció judicial diu prevenció ideològica:

El TC va obligar l'òrgan rector de la cambra, innovant en la seva doctrina, a actuar com a revisor de la constitucionalitat de les iniciatives.

Segons alguns, només es pot parlar a favor. ¿De què?

Errada sense esmena

El diari diu que s'ha mort Llorenç Soldevila Balart, 🔗 autor de la «Geografia literària dels Països Catalans». D'eixa coŀlecció tinc el volum 6, País Valencià. L'estiu del 2019 li vaig escriure —a través de l'editorial— per a indicar-li dos errades que podia corregir en una segona edició. No confiava que hi haguera resposta, però quatre dies més tard em va arribar. Em va respondre amablement. Va acceptar les esmenes i em va convidar a més:

No cal dir que si trobes més errors o temes que vulguis comentar, tant una cosa com l'altra seran rebudes amb agraïment.

Supose que, si han fet cap edició posterior, deuen haver esmenat els errors. A pesar d'això, ara hi ha un error que no té esmena.

Procés de tancament

Encara que parega mentira —ironia—, en dos legislatures, el president Ximo Puig no ha segut capaç de presentar un web 🔗 que complixca amb un mínim rigor les seues obligacions lingüístiques. Hui mateix hi ha tres notícies en la portada de la versió en valencià del seu web: dos estan en castellà. Endevineu: ¿quantes n'hi han en castelà en la versió en castellà del web? Exactament.

Inclús quan la versió en valencià dels webs estan situats en una subcarpeta «va» de valencià —mentres la versió en castellà està situada en la carpeta general—, hi ha detalls que no deixen d'indicar que, en la Generalitat valenciana, som encara una capa afegida, una lent distorsionadora —o supèrflua, o arxivable...— en la visió que tenen molts polítics i funcionaris de la gestió lingüística de l'administració pública. Un exemple: «https://ceice.gva.es/va/audiencia-publica/procesos-abiertos».

¿«Procesos abiertos»? Deu ser greu 🔗 si es centren tant en el coneiximent, però eviten analitzar l'ús real començant per ells mateixos. Com ara: «freqüència amb què comprove que no es fan les coses en valencià en la meua conselleria»: «molt sovint i no faig res per corregir-ho, de fet, incentive l'ús del castellà». Saben massa bé com va la cosa. Bé, les dades i els fets indiquen que el procés al valencià pareix que estiga més tancat que obert.

Opcions a l'abast

Unes quantes hores voltant per ferreteries pel centre de València, i només un de cinc o sis dependents atenia en valencià; tots mos entenien sense problemes, i cap no tenia la peça de tancament que els demanàvem. En una farmàcia del centre, la xica no té la marca de medicament, però té una alternativa d'una altra marca. Parla en valencià, però s'embolica de tan poques ocasions que té per a practicar.

Això, la solució es trobar alternatives, com ara conversar en valencià amb algú que et parla en castellà (diguem-ne conversa en dos idiomes) i donar l'oportunitat de conversar en valencià a qualsevol dependent que te se presente, n'hi han que aprofiten l'ocasió per a practicar amb tu. Són opcions possibles, agradables i beneficioses per a tots.

Cita dominical / 734: Yásnaya Elena Aguilar

Les llengües del món no estan morint, són els estats que les estan matant.

Yásnaya Elena Aguilar, «¿Qué lenguas indígenas? Diversidad lingüística y estados nación», México, esdrújulo y volcánico, El Diario.es.

La foto del sàbat / 124

No me l'esperava i l'he xafat abans de vore'l. ¡Sorpresa! entre ravanells, plantatge i encoixinat divers.

Agrets i agroretes

La xarxa va hui a trompaes, com el sol, que és més un ressol que apareix i s'amaga darrere els núvols i les plogudetes intermitents. Hem tastat una tija d'agrets tallada a trossets, barrejats amb un poc de jolivert i una fulleta d'Aptenia cordifolia, que pareix que en valencià es diu cabelleres de la reina i sovinteja a les Illes Balears. 🔗

Eixes agroretes van en consonància amb els comentaris que em fa Takse sobre les dades d'ús del valencià 🔗 i sobre el fet que no podem esperar que la cosa millore si ni tan sols molts dels que vegem que més s'escridassen i més exhibicions de militància lingüística, accepten practicar la submissió lingüística al castellà sense que ni tan sols els demanen el canvi de llengua.

Al mateix temps, del muntó de diaris pendents agarre un un article de Sonia Vizoso sobre Marilar Aleixandre (Madrid, 1947), premi espanyol de narrativa d'enguany per una obra en gallec, As malas mulleres. La cosa és que és va arribar a Vigo al final de la vintena i, pel que diu, sembla que va decidir escriure en gallec perquè viu en Galícia. Un idea tan senzilla i sense base —biològica ni legal— que és simplement una mostra d'ecologia, cultura i humanitat personal davant el procés d'aculturació i desaparició a què els mecanismes extractius i depredadors habituals del capitalisme desregulat de l'estat espanyol condemnen el medi natural i humà.

Això sí, no podem perdre de vista que l'espanyolisme excloent estatal juga amb les cartes marcades: un premi per ací, deu prohibicions d'ús del gallec, del basc o del valencià per allà, tant si es tracta d'etiquetatge, de doblatge, d'ús en les institucions de la Unió Europea, d'ensenyament arreu de l'estat, etc. Coneiximents de valencià no te'ls puntuaran, però de maltés sí.

Les discriminacions exagerades

Està clar que mos acostumem a tot, tant que inclús quan relaten casos relacionats amb les discriminacions que mos afecten —tal com va fer una tècnica de Plataforma per la Llengua davant l'onu, tal com informa el Diari La Veu, 06.12.2022—, 🔗 tinc la sensació que ho trobem exagerat. Segurament perquè ho comparem amb altres discriminacions que són exercides amb violència sistemàtica.

Al cap i a la fi, ¿quan m'han discriminat a mi? Podria fer la llista començant per cada norma estatal que ignora o impedix que s'utilitze el valencià en els mateixos casos en què s'imposa l'ús del castellà, però això és ja com l'aigua per als peixos, ¿no? Per sort no he topat amb massa «espanyolistes» violents o insultants, 🔗 però de tant en tant s'esdevé. I pensant-ho bé, recordaré ara un dels primers casos en què vaig sentir l'alé del feixisme espanyolista al bescoll. En concret, a l'orella dreta.

Crec que era l'orella dreta, perquè és on em solc posar el telèfon. Eren els anys noranta del segle xx, jo treballava en un locutori telefònic a la platja de la Vall, algú em va demanar alguna conferència o vaig haver de fer una consulta a la centraleta de València. La xica que em va respondre, en castellà, em va advertir que havia de parlar en castellà, que havia tingut sort que ella m'entenguera, perquè era de València, però què haguera passat si m'haguera atés algú altre, d'un altre lloc d'espanya, que estàvem en Espanya i alguns romanços més tòpics de l'assetjament lingüístic. Em vaig quedar prou parat i només li vaig dir que sí, que havia tingut sort que ella m'haguera entés i gràcies. Em vaig acalorar un poc, però crec que no vaig dir res més. Ella tampoc em va respondre massa més, perquè havia de fer la gestió que li demanava.

En fi, els «espanyolistes» més malcarats solen ser els qui pareix que hagen de compensar o amagar un trauma o complex ètic que els qui parlem en valencià posem en evidència. Els fa malíccia la seua posició de renúncia. Solen ser valencians que s'han deixat dur per la comoditat del nacionalisme espanyolista excloent i que han considerat que l'ús del valencià és un un error biològic o una defallença ideològica que havien d'amagar i corregir. Espere que l'alleujament de bonegar-me li compensara un poc el trauma.

Requisit per als indiferents

Hauria de mirar l'acord eixe de la Generalitat valenciana sobre el nou requisit lingüístic castellà-valencià —és a dir, afigen el valencià—, però com que la cosa ha de ser un decret que s'ha de publicar en els primers sis mesos del 2023, 🔗 quasi que m'espere a vore què passa, que d'ací a allà poden passar moltes coses, com ara que els metges demanen que també volen formar part del personal públic capacitat per a no discriminar innecessàriament els seus pacients valencianoparlants. No crec que els qui tant es preocupen per la salut de la ciutadania es vullguen mantindre «indiferents» davant les necessitats de comunicació amb els pacients.

Això dels metges és curiós, perquè no els lloguen al Vietnam o a l'Aràbia Saudita sense que importe quina llengua parlen o entenguen. Han de saber curar les malalties o els problemes físics i, això també, han de saber parlar en castellà. No, si no parlen en castellà es veu que la tireta en la ferida no cura també la discriminació lingüística que els provoquen als «espanyols» castellanoparlants. En canvi, si parlen en castellà i no entenen o no atenen en valencià, l'única cosa rellevant és la tireta.

La igualtat, mos ho diuen moltes voltes, és tractar diferent als qui tenen necessitats diferents. En eixe sentit, per als nacionalistes (polítics o lingüístics) espanyols, els valencianoparlants som diferents, i per a tractar-mos amb «igualtat» mos tracten diferent: mos discriminen en els drets lingüístics i en el dret a la salut. Es veu que aixina mos faran iguals, a força de retallar-mos la llengua i, si cal, la salut. Ja no tindrem necessitats diferents, serem tots iguals, tots requerirem la «indiferència».

Uns pocs malcarats

Tres dones perdudes pels carrerons del centre de València veuen dos desconeguts que porten el carro d'anar a comprar al mercat, com ara mosatros. Observant el carro, es decidix a preguntar-los si són de la contornà, però ho fa en castellà. Els responen en valencià i les tres dones s'alleugen i continuen parlant en valencià amb els desconeguts. Els desconeguts no han perdut l'ocasió de tranquilitzar-les dient-los que podien parlar en valencià, perquè els maleducats que t'escridassen si els parles en valencià i et demanen que canvies al «cristiano» o al «castellano», doncs, no són tants com mos fan creure (encara que hem sentit notícies de metges i policies que fan fredat).

La majoria dels «valencianosilents» (és a dir, castellanoparlants) de Valencià són persones amables que entenen el valencià i molts tenen titolets amb nivells elevats de coneiximent de valencià. La que passa és que patixen la maledicció d'una mala fama de ser violents, persones de pocs escrúpols i sense una mínima educació ni empatia quan topen casualment amb algú que els parla en valencià. És una mala fama immereixcuda i, en general, sense cap fonament real.

A causa d'eixa mala fama, molts valencianoparlants temorosos preferixen estalviar-se la possibilitat de topar amb algun malcarat i parlen directament en castellà amb els desconeguts. I fan mal fet, com solen comentar molts valencianosilents, perquè això els impedix practicar el valencià aprés a escola i que, gràcies als titolets aconseguits, tantes satisfaccions acadèmiques i laborals els ha reportat. A més, com que molts no tenen massa ocasions de practicar-lo més que passivament a través dels mitjans, temen que poden perdre el nivell i la fluïdesa que havien assolit per a aprovar els exàmens dels certificats acadèmics de coneiximents de valencià.

Bé, es podria mirar aixina, però tots sabem que l'explicació és una altra. Només és cert que els malcarats són molt pocs, encara que molt sorollosos i vergonyants. La resta va com va.

El gen roig

A l'Iran hi ha un sector social i polític —que detenta el poder armat— que vol que les dones necessiten un vel avalat judicialment o policialment per a ser dones i eixir al carrer. Digam-ho aixina. Doncs, en Espanya no fa tants anys, per a determinar les teues preferències sexuals, calia un aval mèdic —una varietat jurídica del poder— que dictaminara que estaves malalt si eres homosexual per a que eixe mateix sector social i polític «iranià» estiguera tranquil. No calia realment cap aval mèdic, estaves malalt i prou. I hi havia metges, retors i farmacèutics que ho avalaven —al cap i a la fi encara hi ha associacions mèdiques que ho avalen. 🔗

I ara hi ha qui, sense vergonya per militar en un partit que es diu progressista —«socialista» volia dir això en algun temps—, pretén demanar-los un aval judicial per a determinar qüestions mèdiques... ¿O no són mèdiques? ¿Delictives? ¿O tampoc no és delicte? Per tant, ¿per què i per a què un aval judicial? Hi havia un temps —no fan tants anys— que les dones necessitaven un aval del marit per a exercir alguns dels drets dels hòmens. ¿Qui avala que eixos socialistes ho siguen realment? Uns metges franquistes, supose, com ara aquells que buscaven el «gen roig». 🔗

Cita dominical / 733: Ramon Folch i Guillén

L'oxigen és un gas tòxic. Per als organismes anaerobis, vull dir.

Ramon Folch i Guillén, «Microplàstics», Mètode, 114.

La foto del sàbat / 123

Coses de la traducció, de la informàtica, de la ciència-ficció...

Complicacions operatives amb els dits

No hi ha mans, ni veig la bios, ni les modificacions del grub fan que arranque el Windows, ni puc fer anar una llapissera usb per a reinstaŀlar res. En fi, que només em funciona l'Ubuntu en el disc dur mecànic i l'ssd, que anava ben finet i silenció, el tinc parat.

La idea era desfer-me del Windows, i per això fea mesos que no hi entrava. Me se va actualitzar l'Ubuntu i no vaig fer massa cas de l'avís que podia haver de revisar el punt d'arrancada del Windows, sobretot perquè asseguraven que això es podia resoldre més tard. I eixe «més tard» ha arribat i no sé com apanyar-ho.

Quan passe la tongà de faena dels pressuposts, que és el que permet que en les Corts mos hagen consentit un poc de teletreball, aprofundiré un poc més en les vísceres de l'ordinador, a vore si trobe la tecla correcta, estudiaré uns quants vídeos i webs d'experts per la xarxa —quasi sempre en trac profit— o li'l duré a algun informàtic.

Takse li ha comprat un ukelele al seu nebot. L'instrument és menudet i també té una combinació curiosa d'afinació de les cordes. Els acords són diferents dels de la guitarra i els dits no em caben bé. Estem en temporada de complicacions dels dits amb els sistemes operatius.

Desemboirar-se en la ciutat de l'ou

El grub encara no ha reaparegut ni ha fet que el meu ordinador em torne a oferir l'opció d'accedir a algun altre sistema operatiu que no siga l'Ubuntu. Estic perdut entre els bits i els programetes de tot tipus per a mirar de resoldre l'accés al Windows —que no em faria falta si els informàtics de les Corts li tingueren un poc més de confiança al Linux.

Em distrac un poc mirant com s'escriu el nom en àrab d'Albaida, que pareix que en l'àrab actual seria més la «ciutat de l'ou» que la «ciutat blanca»,segons el traductor de Google: però tot és cosa de les lletres del final: «مدينة البيضة» ('la ciutat de l'ou') / مدينة البيضاء ('la ciutat blanca'). I tot això per a desemboirar-me de les esmenes dels pressuposts d'enguany, que és el tedi laboral d'esta temporaeta en les Corts.

El grub

Hauria de poder gravar una imatge iso en una llapissera USB, però em torbe pensant quina imatge, la de l'Ubuntu que me s'obri i em funciona, o la del Windows que no veig, perquè el uefi no la deixa arrancar. A més, no puc vore la imatge de la bios ni el grub ni res: simplement arranca l'Ubuntu i avant. Ja puc estar tocant unes tecles o altres, que no veig res que no siga una pantalla negra o l'arrancada de l'Ubuntu.

Clar, si l'Ubuntu arranca, ¿on està el Windows i com puc fer que arranque? Ni idea, no sé què és el que he d'apanyar. Caldrà anar provant i començaré editant el grub, a vore si apareix i puc triar quin sistema operatiu vullc arrancar. Aixina que canvie «GRUB_TIMEOUT_STYLE=hidden» a «GRUB_TIMEOUT_STYLE=menu». A vore què passa. Reinicie l'ordinador. Demà, més, i esperem que millor. De moment, espere que el fons «pastoset» —que diu Takse— del film Love actually de Richard Curtis (2003) 🔗 porte sort.

Rectificat de sal

M'embolique perquè des que vaig actualitzar a l'última versió de l'Ubuntu (20.04) he deixat de tindre accés al Windows. Fins ara no m'havia preocupat, perquè no faig res en el sistema operatiu de Microsoft, però ara m'interessa accedir-hi per a coses del teletreball, perquè en la faena no tenen l'opció de connectar-se amb l'Ubuntu en l'aplicació vpn.

Com quasi sempre, això són unes horetes de maldecaps, sobretot perquè no sé realment on està el problema, pareix que l'ordre de la uefi per a iniciar el Windows no trobar on està eixe sistema operatiu. Però no ho sé cert i, per tant, tampoc no sé quina deu ser la solució de totes les variants d'eixe problema que troba per internet.

Amb tot això, em perc la sessió del govern català a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, 🔗 com si això puguera millorar res quant a l'ús de la llengua. Un rectificat de cent mesures de sal que es previsiblement es dissoldran i desapareixeran amb la humitat ambiental. Eixe reinici és més complicat que el del meu ordinador.

Juntes tòriques

A banda de les novetats del diec, que quasi tenen més interés per a l'arqueologia del saber que per a l'ús de la llengua, he aprés com van els circuits primaris (amb líquid calorportador) i secundari (amb aigua) de les instal·lacions d'aigua calenta sanitària. La millor descoberta és que hi ha unes connexions —sense ús— que es tanquen amb una junta tòrica. 🔗

Ah, i el requisit lingüístic que pareix que finalment s'aplicarà també per al valencià en la Generalitat valenciana, diuen. 🔗 No afectarà els funcionaris de sanitat, que —¡veges!— continuaran complint el requisit lingüístic castellà —i ignorant el valencià, com si fora una obligació de les lleis físiques— no fora cas que els metges i altre personal pagat amb els imposts dels valencians mos hagueren d'entendre i atendre com si fórem persones amb tots els drets.

La junta tòrica de la llengua rep encara tanta pressió espanyolista que continua deformnt-set tendenciosament en contra de la circulació saludable del valencià. Encara no ha vingut el llanterner democràtic que ho puga apanyar.

Cita dominical / 732: José Antonio Primo de Rivera

No hi ha més dialèctica admissible que la dialèctica dels punys i les pistoles quan s'ofén la justícia o la pàtria.

José Antonio Primo de Rivera, fragment d'un discurs del 29 d'octubre de 1933. 🔗

La foto del sàbat / 122

Pareix no res, però també ho lamentarem quan deixem de vore'ls pasturant.

Esmenar-se abans

Quasi sempre hi ha una manera millor de dir les coses, però la solem trobar massa tard. Espere hui haver-la trobat i que el que pense enviar com a proposta alternativa a una proposta ortogràfica sobre les paraules compostes, siga la millor manera de dir-ho. La millor per ara: segur que després de dir-la o d'enviar-la trobe que la podria millorar.

De totes formes, si hem d'estar patint per eixa fatalitat expressiva, alguns no diríem mai res —sempre n'hi ha que està molt pagat de les seues ocurrències i no call ni baix l'aigua—. Però tampoc deu ser saludable ni positiu el silenci per por de l'error. L'error és repara, s'ha de reparar. En canvi, moltes voltes sí que convé el silenci quan pensem que el conflicte o la controvèrsia amb els interlocutors no seran entesos com a dret a la discrepància ni rebuts amb acceptació democràtica. Per això, si davant de mosatros mos se presenta l'ocasió de salvar una reacció estúpida, prepotent o violenta, convé aprofitar-la. Altrament, haurem d'estar atents a reparar els errors que es produïxen en les reaccions mútues durant eixa classe de debats o enfrontaments estèrils.

És a dir, per si de cas, vaig a esmenar-me abans d'esmenar algú altre. Això sí, en este bloc, com que en realitat parle per a mi mateix, em descuide bona cosa les esmenes prèvie. I és una llàstima, perquè també veig que em vindrien molt bé (i Takse m'ho retrau de tant en tant).

L'abundància simptomàtica

Deu ser un indici diferent del que pensem que deu ser: l'abundància d'entitats i organismes, públics i privats, que tenen com a objectiu a voltes la vitalitat de l'ús de la llengua, a voltes la «defensa» de la llengua, a voltes la difusió de la normativa o de la gramàtica... Molts desitjos i esperances de salut per a la llengua, però no pareix que tota eixa salut vaja acompanyada d'una millora de la vitalitat de l'ús dels parlants en valencià-català.

De moment, existim, i eixe detall és el que mos permet lamentar que serà una desaparició lenta com a conseqüència del fet biològic i sociolingüístic de la desaparició gradual dels parlants no militants, de la pràctica de la subordinació i de la falta de situacions de diàleg en què es pressupose que és previsible i asimptomàtic que jo parle en valencià, inclús amb interlocutors que només sàpien parlar en castellà.

Obsessions i embolics lèxics

David Fernández i Ramos, 🔗 l'antic diputat de la cup, s'obsessiona temporalment durant uns minuts corregint-se perquè ha dit «obsessionar» i diu unes quantes voltes «obsedir». Està en el Planta Baixa de tv3 🔗 i vol parlar correctament en català. Li ha faltat haver-ho mirat bé, perquè les dos formes són correctes i apareixen els diccionaris normatius.

En el mateix programa, més tard, Llucia Ramis explica que a les Illes Balears han hagut de dur aigua en «bucs»... En este cas, tot i que el buc és el cos d'una embarcació, ella pretenia dir que duien l'aigua a les illes en barcos o vaixells, no crec que es referira a la figura voluminosa que produïen damunt la mar. El buc de l'escala és el que més conec jo, i tampoc no navega.

A voltes mos «obsedim» amb algunes paraules i mos clavem en «bucs». 🔗

El braçal i el boç

Toca, si els jugadors de la selecció han substituït el braçalet pel genoll en terra, deu ser que els devia semblar massa heroïcitat la possible sanció de la targeta groga durant el partit, o la sanció posterior que els podia «imposar» la fifa. 🔗 Vist aixina, la protesta silenciosa per la situació d'opressió de les dones i pel malviure dels habitants del seu país que han fet els jugadors de l'Iran, 🔗 víctimes probables d'un règim dictatorial, els deu haver semblat una excentricitat pròpia de fanàtics de la felicitat i la pau mundials. Certament, el fanatisme mai no és la solució.

Ni tan sols el fanatisme per la democràcia és recomanable, però la majoria dels jugadors de les seleccions que juguen eixe infame mundial de futbol masculí no han de patir pels perills del fanatisme democràtic, ni tan sols per un excés de tebior liberal o socialitzant. Després d'això, i després d'haver sentit algunes jugadores del Barça, és fàcil pensar que faríem un món més sotenible, inclús agradable, si mos passàrem ja d'una al futbol femení. Algú opinarà que, en lloc de braçal, elles haurien de dur boç. 🔗

Centenars de referents dubtosos

Tenim un petit debat en la llista de correu sobre l'estàtua de Francesc de Vinatea i, de rebot, sobre el mateix Vinatea. Després d'un comentari meu disposat a acceptar la retirada de l'estàtua que hi ha en la plaça de l'Ajuntament de València —no representava valors democràtics i va assassinar la seua dona—, m'aporten l'argument tòpic «no podem jutjar els fets d'una època amb els criteris actuals».

Em sembla que a voltes s'utilitza eixe argument d'una manera poc reflexiva. Estic d'acord que, per a entendre'ls i analitzar-los, cal emmarcar els fets i les persones en el seu propi context. Ara bé, per a valorar-los en l'actualitat —i més enllà—, si pretenem fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, donar-ne al conjunt un sentit o valoració positives i aplicables actualment, a pesar que les dades que pugam conéixer mostren que no tot és coherent amb eixa valoració ni s'ajusta al que actualment consideraríem acceptable, haurem d'acceptar precisament això, que els elogis i les valoracions interessades en un sentit, tinguen una contrapartida: la possibilitat iconoclasta, que pugam fer èmfasi en els fets i actes que mos permeten desatendre o descavalcar eixos personatges suposadament fets d'una peça.

Al cap i a la fi, si algú pretén que Ausias March havia de ser un exemple de res més enllà de la poesia, el mateix podríem fer amb molts personatges històrics habitualment odiats i desqualificats, com ara Mateu Morral, Bin Laden, Ióssif Stalin o Francisco Franco, que alguna cosa degueren fer bé en les seues vides, però no per això els convertim en icones de referència per als nostres valors humans i democràtics.

És clar, si anàrem per on dic, s'acabaria la idolatria o les devocions acrítiques, hauríem de plorar per aquells llibres que amb vides de sants i altres «figures universals» —aquell llibre de Cien figuras universales d'Antonio J. Onieva—, 🔗 Diego Armando Maradona no seria més «deu» i Michael Jackson seria només un gran cantant i ballarí per a aquells a qui els agradava, però no un referent per a res més. I podríem deixar de descartar la tendència tradicional a encimbellar els hòmens i a esborrar les dones, com ara Na Carbona, la dona assassinada per Vinatea.

Cita dominical / 731: Victoria Ledford i Xiaoli Nan

La investigació en comunicació ofereix recomanacions específiques per a reforçar les creences d'eficàcia. Aquestes estratègies inclouen, entre altres:

1. Assoliments que emfasitzen l'èxit previ d'un individu en la realització del comportament.
2. Experiències vicàries que presenten models de comportament similars del comportament recomanat i aconsegueixen els resultats desitjats.
3. Persuasió verbal suggerint o comentant les expectatives en relació amb un comportament.
4. Excitació emocional que minimitza els sentiments negatius cap a un comportament.

Victoria Ledford i Xiaoli Nan, «Reforçar la vacunació», Mètode, 114.

La foto del sàbat / 121

És senzill, fàcil inclús, però ben trobat i fa gràcia.

La literatura, la barreja i la subordinació

Estava pensant en alguna altra cosa, però per a acabar la setmana laboral em despenge per una llista de correu amb un comentari sobre la noveŀla Júlia d'Isabel-Clara Simó a partir del dubte d'un collistaire sobre la varietat dialectal en què està escrit el llibre:

Eixe text no fa que em pregunte per la varietat dialectal sinó per saber a quina varietat dialectal pertany l'autora del text. O més en concret: ¿quina varietat dialectal pretén l'autora que s'intuïxca sense que els lectors rebutgen continuar llegint?

És un text literari que no s'ajusta del tot a una varietat dialectal. Diria que pretén aconseguir un to que els lectors acostumats al registre literari de l'època (i a la normativa de l'ensenyament) noten o pensen que és valencià.

Jo recorde que em va agradar eixa novel·la. La barreja, tal com diu Estefania, és un procediment literari com qualsevol altre i l'autora deu haver buscat un to amb els instruments de què disposava a l'època. Si ho mirem aixina, com que està ben escrit, podem ignorar l'estranyesa dialectal i continuar llegint. Això no lleva que sí que trobe que és un destrellat sociolingüístic, és a dir, per motius extraliteraris, en concordança amb el «destrellat» sociolingüístic en què vivim encara.

Em sembla que anem llegint i intuint les prevencions i penalitzacions «normativistes» --de l'època i encara molt actuals-- respecte a la versió valenciana (o alcoiana) de la llengua. N'hem parlat alguna volta, això de canviar «faena» per «feina», «dèsset» per «disset», «eres» per «ets», «alçar-se» per «aixecar-se»... Em sembla que una edició posterior (en Bromera) 🔗 va canviar alguns detalls per a ajustar-se més als trets dialectals en els diàlegs dels personatges.

De totes formes, tal com diu Estefania, l'estil literari també juga amb estes coses. El mal és que sabem que les condicions de partida de l'ús real són negatives, tant per la subordinació al castellà com per la subordinació literària i de l'ús referencial als manualets de normativa. En eixe sentit trobe que el reforç literari dels prejuís sol ser contraproduent.

Al ralentí

Em torne a posar al ralentí. Em deixa gelat la producció de traduccions automàtiques revisades per la part humana —que soc jo— en un registre formal molt repetitiu, retòric i sense solta ni volta d'interés lingüístic, només amb alguna pinzellada enciclopèdica o d'equivalència no prevista pels diccionaris. La faena de cada dia, el martelleig damunt una pedra absurda que consistix a fer vore —als qui encara pretenen viure en valencià— que es fan en valencià coses que fa temps que només es fan en castellà, que es pensen en castellà i que només s'accepten en castellà. La institució dissimula, però un poquet, només mentres t'embenen els ulls amb proclames de drets que no obliguen ningú.

Associacions de tarús

Cap al migdia, després d'haver rodat un poc, m'enrecorde que he d'anar a votar en les eleccions sindicals de les Corts. No hi ha ningú votant, òmplic el sobre amb la papereta de l'stas-Intersindical Valenciana i pegue a fugir: em toca tornar demà de matí, aixina que no cal allargar-ho més hui. El resultat és molt repartit, amb la qual cosa pot ser un Consell de Personal entretingut amb pactes i debat en l'òrgan. Vorem si hi ha més que mirades de tarús allà dins.

Takse no coneix l'expressió «de tarús». És cosa de la Valldigna i un poc més enllà per la Safor, aixina que faig una fitxa on arreplegue la poca informació que trobe escrita en la xarxa. Això em servix per a descobrir el cantant amb arrels saforenques Lluís Vicent Banyuls Ferrando, 🔗, que per algun motiu em recorda un dels meus cantants de capçalera, Julio Bustamante 🔗. Em ve també un record de joventut: això de «mirar de tarús» ho dia la Peneka, que tenia una banda sonora molt lligada al Luis Eduardo Aute. Bé, que no s'ofenga ningú, són les meues associacions d'idees.

Dies inspirats

Hi ha dies (o nits) que alguns tertulians o «analistes» del Més 324 de Graset 🔗 estan especialment inspirats, com ara ahir. Vaig superar la temptació de botar-me la primera entrevista, a un Jaume Asens que em recordava un poc el Miquel del Polònia. 🔗 I vaig fer bé. Amb matisos i petites rèpliques, Mireia Vives, Joan Queralt, Jordi Cabré —amb el contrapunt necessari d'Iva Anguera— i el convidat Jaume Asens, vam poder aclarir quatre coses sobre la reforma legal que preparen en Espanya per a derogar la sedició i revisar altres coses del Codi penal, i pensant que —més necessari encara— caldria entrar a eliminar la «llei mordassa» espanyola (lo 4/2015).

Els essencials

M'asseguren diverses fonts de zones de marjal (Pego i Silla) que existix la ferramenta denominada «xafes» (segons Alcover, combinació d'aixà i fes) i que té eixe nom. Estranyament, no localitze prou documentació escrita que ho confirme. Però hi ha encara informants voluntariosos en les llistes de correu que són un bon recurs i solen aportar dades contrastades i contrastables. Ara només em falta trobar jo un informant directe que m'iŀlustre amb més detalls sobre eixa ferramenta (que no apareix tampoc en l'aldc). 🔗

Un poc pel mateix camí, però en este cas més formalment, m'escriuen d'Enciclopèdia Catalana per a confirmar-me que Serafí Pitarra també usava el pseudònim Enric Carreras i que Frederic Passarell 🔗 no va intervindre en l'obra d'aquell Liceistes i cruzados, cosa que pareixia que en algun moment es va redactar de manera confusa. Els vaig escriure per a comentar-los-ho, i al cap de dos setmanes de recerca, m'han aclarit el cas.

Tant si és de manera voluntària com si és part d'una faena professional i remunerada, fer les coses mitjanament bé en el tracte atenent els interlocutors, aportant un granet d'informació que puga millorar una fitxa o una enciclopèdia, acceptant-lo o discutint-lo amb bona predisposició i concordança o discordança crítica documentada, són actituds que crec que deuen expressar valors personals i coherència ben interessada humanament. Com dia el poema de Brecht, «Diese sind unentbehrlich», són essencials. 🔗

Cita dominical / 730: George Durand

¿Voleu dir que l'home del carrer no sol equivocar-se?

George Durand, personatge del relat «The fourth man» d'Agatha Christie (1925).

La foto del sàbat / 120

La primera pluja forta d'esta tardor tardana ha despertat els Episyrphus balteatus, que pareix que no tinguen nom en valencià. Mosques que semblen abelles.

Repicar i contaminar

Estaria bé que els periodistes practicaren el costum professional de fiscalitzar la coherència entre les paraules i els fets dels polítics (i dels dirigents socials) de torn. Una cosa com ha fet hui Patrycia Centeno en el Tot es Mou de hui (a les 12:54, passades les dos hores de programa), quan ha comentat els 400 vols privats que han dut molts dels participants fins a la cop27 d'Egipte. 🔗

L'avió és el mitjà de transport més contaminant. Damunt, l'avió privat multiplica cinc o més voltes la contaminació. És a dir, fa vint-i-set anys que dirigents polítics —també els democràtics—, a més de fixar objectius absurds i insuficients que incomplixen sempre, es dediquen a viatjar fins a qualsevol lloc del món amb el mitjà més contaminant i després es trenquen les vestidures i mos fan plorar per la contaminació planetària que mos està ofegant per terra, mar i aire. Ho comentava també fa uns dies Luis Ángel Pérez (Elnacional.cat): 🔗

Mentrestant, a aquest mandatari portuguès anomenat Guterres que sembla ser fan d'AC/DC i que ens repeteix amb veu de monsenyor que som tots en ruta per una carretera a l'infern i amb el peu a l'accelerador, segur que li han servit fa res un suc de taronja mientras,cómodamente, miraven com de boniques que es veuen les piràmides des de la finestra d'un avió privat, per descomptat.

Repicant i contaminant. I ací, a València, uns polítics (¿socialistes?) de torn pretenen ampliar el port per a continuar unflant el transport de ramaderies turístiques i damunt, volen fer-ho botant-se l'estudi d'impacte ambiental, com si eixos barcos deixaren un rastre de glòria allà on van. No és el cas, tal com informen Transport & Environment 🔗 ¡o la mateixa À Punt! 🔗

Confirmar les sospites

El mal de les sospites i les intuïcions que tenim és que arriba el moment que va i mos les confirmen: l'exministre Barrionuevo 🔗 seria el cas que s'ha difós últimament, tot i que no pareix que confirmar-ho somoga la calma ideològica dels adeptes a la raó d'estat. 🔗 Però n'hi han hagut tantes confirmacions abans. ¿Què n'hem de fer, de la història, si ja tenim noves sospites i intuïcions per al futur?

Les assentaüres

Un veí de Sollana de noranta-un anys em conta les «assentaüres» 🔗 que es va fer quan era jove en la mà dreta, al tornar de la mili i posar-se a treballar en la campanya de l'arròs d'aquell estiu, fent anar el corbellot, que en aquell temps no utilitzaven guants. Ho va passar malament, perquè tampoc s'estilaven els analgèsics.

Va acompanyar l'anècdota amb un record de les paelles amb granotes, que estan més bones que el pollastre. Les agarrava darrere les «gavilles dels restolls», on estaven amagaetes per a protegir-se del fred. Ah, i les madrilles 🔗 que hi havia a la séquia, que en aquell temps duia una aigua ben clareta. Ben bones també.

El dnv associa les «assentadures» o «assentades» al joc de la pilota valenciana. Em sembla que els acadèmics haurien d'ampliar la perspectiva, tenint en compte que hi deu haver unes quantes faenes manuals susceptibles de provocar eixa lesió. Bé, teclejar estos apunts no crec que me'n provoque cap. Mal d'ulls, pel que veig i pel que no voldria vore, això sí.

Traduint intriga

M'entretinc amb uns relats d'Agatha Christie editats amb el títol Testigo de cargo l'any 1969 per l'Editorial Molino amb traducció al castellà de «C. Peraire del Molino». No sabia qui era eixa o eixe «C.» i, al principi, mentres em preocupava de trobar un poc més d'informació, pensava si no seria un pseudònim per a protegir-se de la censura o de drets editorials. Al cap i a la fi, peraire és una persona que treballa generalment en un molí —la llanam— i el segon cognom «del Molino» podia ser sospitós en publicacions de l'editorial Molino.

Però, no. Localitze una traductora prolífica que es diu «Conchita» (i en algún cas de «Concepción») amb eixos cognoms. Tal com sol passar amb els traductors i les traductores del segle xx —i inclús d'ara—, a pesar de la quantitat de faena que va fer, apareix poc citada i gens comentada com a autora de traduccions, excepte en alguns comentaris sobre la invisibilitat de la traductora que fa Maria Goretti Zaragoza Ninet en la seua tesi Censuradas, criticadas ... olvidadas: las novelistas inglesas del siglo xx y su traducción al castellano. 🔗

Dos entreteniments, doncs, els relats, que encara es poden llegir i tenen aquell aroma vell de l'època barrejat amb la modernitat incipient d'alguns aparells tecnològics —l'electricitat, la ràdio, — i alguns procediments i corrents mèdics i psicològics (una mèdium, els subconscient, els nervis...); i la recerca de la identitat de la traductora, que es queda mig a l'ombra, com un personatge intrigant d'esta història.

Amb gasos o amb estupidesa

Després de mirar el reportatge del 30 Minuts titulat Pirineu, un debat pendent, 🔗 senc que estan desvanits en València pensant en ampliar les places de l'aeroport com si la indústria turística que es mou amb avió no tinguera relació amb la crisi climàtica que es suposa que hauríem de combatre, entre altres coses, per a continuar tenint platges, aigua sense contaminar en la mar i en els rius, neu en les muntanyes... Per a poder respirar, en suma.

Efectivament, a pesar de la gent lúcida que apareix en el reportatge, el debat pendent no s'ha produït encara: ¿hem d'ofegar el medi ambient que mos permet respirar amb gasos o amb estupidesa?

Cita dominical / 729 : Encarna Sant-Celoni i Verger

Hi ha registres formals i registres més informals, tots vàlids, emprats amb coherència, i cada persona és lliure d'elegir les formes que més li convinguen, sense eradicar-ne cap en bescanvi. Les paraules són de tots i totes, i no es poden imposar ni prohibir, com no es poden prohibir ni imposar els pensaments.

Encarna Sant-Celoni i Verger, preàmbul d'Al cor, la quimereta, 2002.

La foto del sàbat / 119

Marina Puche ha deixat dibuixada una vida en dorment que decora un carrer de València.

Pensaments retorçats

La funció d'autocompleció o de correcció automàtica de molts programes informàtics dels mòbils i tauletes fa previsions errònies que conviden a la confusió. Les lletres dels teclats de pantalleta estan massa juntes per als meus dits —i la llegenda diu que disposades de la manera que es va idear per a que un tecleig molt ràpid no provocara l'encavallament mecànic de les lletres en les antigues màquines d'escriure, cosa que també pot ser una confusió induïda per una confusió de lletres i idees— 🔗 o massa separats quan la pantalla és gran i he de fer viatjar els dits per a escriure no res.

A pesar de tot, la necessitat mos pot fer arribar a teclejar sense mirar el teclat, a accceptar les propostes d'autocompleció —acabe de tocar l'intro per a escriure «autocompleció» en LibreOffice— i les correccions ortogràfiques que proposa la màquina. La cosa és que escriure no mos obligue a pensar què estem diguent per escrit, perquè ho hem de poder fer tal com fem quan parlem en la conversa quotidiana, sense pensar més del compte, sense pensar massa, sense pensar gens. Uf, quina manera de calfar-se el cap, si la màquina mos oferix el pensament net i polit.

Bé, «per sort», en valencià la compleció i la correcció encara depenen quasi sempre de cada u, cosa que mos fa ser un poble de pensament..., pensaments..., pensament en valencia..., pensamento..., de pensamientos retorcidos. Deu ser això, vaja.

La closca de l'idioma

De casualitat tope amb una entrevista del Graset a Joan Garí per a presentar el llibre Cosmopolites amb arrels. 🔗 No puc comentar res del llibre, perquè no l'he llegit, però sí que em passa pel cap, sentint com parla Garí, que pareix que hi haja un filtre audiovisual en la tv3 que fa que els personatges valencians que apareixen en eixa pantalla amaguen uns quants dels trets dialectals que la història de la (mala) implantació de la normativa de manualet ha fet que molts valencians pensen que no són adequats en segons quins llocs.

Probablement, hi ha qui fa esforços quasi traumàtics per a amagar que el seu parlar d'origen és això que es diu apitxat i n'hi ha qui arriba a parlar i escriure en oriental com si la seua sort depenguera del fet que les seues elits somiades es pensaren que és de Girona de tota la vida. El cas dels valencianets més o menys faeners i il·lustrats que passen per eixa pantalla no és tan extremat, però sol respondre al mal que hem patit i patim de la imposició del castellà i la submissió al castellà, ara canviant la llengua per la varietat dialectal, però mantenint la submissió i l'autoodi interioritzats en la fase anterior.

Eixe exercici reproduïx el mateix esquema —que s'aplicava fa anys com a norma i ara també com a hàbit— consistent en parlar en castellà amb qui intuïm que parla en castellà, a pesar que mos entenga en valencià o a pesar inclús que sàpien parlar valencià encara que no el parlen mai. (Al cap i a la fi, ells també formen part del cercle viciós de parlar en castellà amb qui parla en castellà.)

En general, doncs, l'emmascarament dialectal intenta aplicar les mortificacions normatives més banals, com ara usar els demostratius reforçats, concordar la forma femenina del numeral dos («dues») amb el substantiu corresponent, canviar algunes desinències verbals típiques que tòpicament mos han dit que no eren prou bones... Un ramellet que pretén decorar la vulgaritat o baixea de la varietat valenciana que siga —em sembla que totes deuen ser culpables, perquè la cosa s'estén també a les varietats del nord de la Sénia.

I, per tant, si continuen fent això, els catalunyesos no tindran referències sobre la forma com parlem habitualment i els valencians continuarem practicant la submissió, abans submissió lingüística, ara submissió dialectal, submissió que enfosquix i amaga el possible intercanvi i anivellament general de tota la llengua a través de l'ús. Espere que arribe el moment que algú mostre que els valencians sabem parlar normal en valencià sense haver de recórrer a «imitar» impostadament els trets més cridaners i tòpics del dialecte oriental. Podríem practicar mirant com ho va fer Laia Viñas (de Xerta, al Baix Ebre) en el Més 324 l'abril del 2021 quan presentava Les closques. Aixina, mostrant les closques de l'idioma. 🔗

Errors encertats

Vaig trobar afectat personalment l'advocat Antoni Gelonch durant el Més 324 (28.10.2022) 🔗 en què la contertúlia Eva Comas va criticar el fet que la transició espanyola a la democràcia continguera l'estafa de la consolidació de la monarquia que s'ha estés durant molts anys i encara continua.

Gelonch va lamentar el que li va semblar retrets i va ironitzar sobre si ara en saben més que ells aleshores, i que ara és molt fàcil criticar... Tal com va passar amb John Carlin i Sergi Pàmies 🔗 fa unes setmanes amb allò de l'esport femení, pareix que l'advocat no estava preparat per a acceptar que les necessitats i les possibilitats d'un moment històric poden ser «errors» que cal acceptar per impossibilitat —o imperícia— de fer una altra cosa en aquell moment.

Tot es pot explicar mirant el context, però això no implica que s'haja de considerar correcte o que no es puguera fer millor. Tot es pot fer sempre millor —encara hi ha guerres, pobresa, esclavitud, misèria, malalties sense atenció mèdica, etc.—, però el problema gros és que pretengam que no es poden valorar les coses des del present, perquè eixa cançoneta també té tela marinera: si fa pocs mesos o anys, perquè estem massa prop; si fa quaranta anys, perquè estem massa llunt... Els arguments eixos circulars tenen molta gràcia.

A més, per a resoldre l'«error», cal reconéixer-lo, inclús si es considera que era inevitable cometre'l o acceptar que es cometera. En cas contrari, ¿per què s'hauria de canviar res del present si tot el que hem heretat són actes encertats —per inevitables—? I això tant té a vore amb la monarquia com amb el masclisme o amb el capitalisme: tot té beneficis per a algú respecte a alguna situació pitjor (per a eixe o eixos alguns). El que cal és aprendre, estendre el benefici i no repetir o augmentar les deficiències, començant per la mitificació d'uns possibles «errors encertats».

La fabricanta acaba bé

Hauria de comprovar-ho millor, tot i que he pegat una mirà en algun cas a l'atzar —capítol III—, però diria que en la nova edició de La fabricanta de Dolors Monserdà (1904), 🔗 acabà de traure enguany, han comés una errada en la revisió ortogràfica deixant-se dur per una d'eixes generalitzacions que pretenen simplificar les regles ortogràfiques i que acabem induint a error: «el "que" precedit de preposició du accent». I es queden més amples que llargs.

El cas és que el «que» precedit de preposició s'accentua si és el pronom relatiu: «la pensió a què tenia dret». Però el cas és que hi ha la conjunció «que», que pot anar precedida de preposició per diversos motius, com ara que no vullgam fer caure la preposició: «em preocupa la idea de que arribe massa prompte», manteniment de la preposició que la normativa actual pretén evitar; però també hi ha el cas de la conjunció final composta «per a que», que en l'edició de 1904 apareixia com a «pera que», seguint la convenció d'aquell moment que fea escriure aglutinades les preposicions per i a: «pera».

En canvi, en l'edició actual han aplicat una versió del raonament memorístic que pretén la simplificació de la regla ortogràfica, ja que han escrit sempre «per a què» quan es tracta d'esta conjunció, tot i que sí que han escrit correctament sense accent la conjunció en altres casos de contacte de preposició i conjunció (lo desig de que), que mantenen sense aplicar la caiguda per fidelitat a l'original.

Eixe detallet i algun altre són interessants des del punt de vista lingüístic. Com a noveŀla, es pot llegir, és entretinguda, amb una redacció àgil, tot i que té un to de sainet regenerador que no embafa. A més, reflectix curiositats culturals i socials de l'època sense entrar massa a fons en algunes qüestions —com ara les desigualtats socials i les reivindicacions laborals— que s'insinuen de passada o que es remunten apeŀlant a la moralitat de l'esforç i el sacrifici. Acaba bé, vaja.

Desossat

Són massa ja les voltes que he tingut la mateixa angoixa existencial davant del relat i les imatges dels fets criminals que es practiquen en les guerres. Ara toca Ucraïna en el 30 Minuts d'ahir, titulat «Crims de guerra a Ucraïna». 🔗 I acabes desossat, sense trobar refugi en les lectures que avisaven, prevenien i anunciaven la impossibilitat de l'art o de sobreviure mentalment sancer als crims coŀlectius malvats o banals, planificats o improvisats, d'una guerra.

O, tristament, pel que sembla, no seran mai massa. Ni n'hi hauran prou poemes 🔗 per a salvar res. 🔗

Cita dominical / 728: Joan Maria Thomàs Andreu

Els catalans franquistes es sentien vexats pel fet d’ésser catalans. Al darrere d’això hi havia la idea, bàsica i paradoxal, que els catalans eren com una mena d’estrangers... i això ho pensaven els que postulaven l’España Una!

Joan Maria Thomàs Andreu, «Franquistes catalans i llengua catalana durant el primer franquisme», Llengua & Literatura, 9, 1998.

La foto del sàbat / 118

Les floretes del timó convoquen abelles i vespes entrant en la tardor.

Música per a escurar

Em volia posar per a escurar la banda sonora del film The organization de Don Medford (1971, protagonitzat per Sidney Poitier), 🔗 però no la trobe completa, només els fragments dels tràilers. La música del film és de Gil Mellé, que fins ara no coneixia, però que té un disc del 1971, The Andromeda strain que sembla que tinga un poc de relació amb l'estil del moment, prou diferent del jazz que havia fet anteriorment, que pareix entre els efectes sonors de Forbiden planet 🔗 i algun tema dels disc Hypothesis Vangelis, 🔗 que és un disc que m'encanta a força d'escoltar-lo quan era jovenet i anava fent i refent partides d'escacs.

Mirant això i allò, m'apareix la banda sonora del film The sentinel de Michael Winner (1977), que segur que preferiré sentir-la sense vore la peŀlícula. 🔗 Abans he topat amb el tema Enola Gay 🔗 d'Orchestral Manoeuvres in the Dark, 🔗 que he escoltat per un poc de nostàlgia, i al moment m'he esmussat pensant en Such a shame 🔗 de Talk Talk, 🔗 que em fea baixar als petits inferns de la memòria, em carregava la cançoneta en totes les discoteques alhora, i això que hi anava ben poc. I els meus amics ballant com a bojos.

I salvant eixe moment, tope amb els disc Mark Hollis 🔗 de Mark Hollis (1998), 🔗 el cantant de Talk Talk, que conté unes peces que alleugen la posta de sol. L'escurà ja deu estar eixuta. I trobe finalment la banda sonora del film de Sidney Poitier. 🔗

Becaeta entre llibres

Se n'ha anat la connexió a Internet durant l'hora de la becà, aixina que l'hem feta en silenci, sense la companyia sonora del Graset en el Més 324 de la vespra. Habitualment, com que mos adormim mirant el programa, mos el tornem a posar més tard, perquè és la nostra font principal d'anàlisi de l'actualitat política i de comentari de referències literàries. De fet, vam passar ahir per Fan Set —encara en diguem «tres i quatre»—, i mos va semblar que els estants estaven composts de manera que les recomanacions i els llibres comentats del programa del Graset mos botaven als ulls.

Algun en vam agarrar, com ara M'hi nego de Per Petterson, 🔗 que a Takse li va fer gràcia arran de l'entrevista. Jo em vaig quedar més a la vora geogràfica, tot i que un poc més arrere en el temps, La Fabricanta de Dolors Monserdà, que va presentar Carme Mas. 🔗 En fi, i a voltes, entre becaetes, mos posem a llegir i tot. Hui no ha pogut ser, que calia descongelar un albellonet de la nevera.

¿Una marató cap a on?

Àngels Barceló de matí en el seu programa de la cadena ser dubta si han de comentar el discurs desbaratat i bròfec del vicepresident del govern de Castella-Lleó. I s'hi passen més d'un quart d'hora comentant-ho. Això sí, sense recordar que penjaments, falsedats i estupideses semblants es van dir i es diuen encara —les diuen en eixa mateixa ràdio— dels independentistes catalans. A banda d'això, eixe to no és gens estrany a la política —podem recordar Alfonso Guerra o Martínez-Pujalte— el que és estrany és que siga reproduït i esbombat amb l'atenció que es mereix: no cap. Al contrari, és ben agraït per a omplir de buidor política l'atenció social.

Més tard, els periodistes es posen dramàtics amb l'emergència climàtica. Llàstima que eixe dramatisme no estiga emmarcat en cap context que lligue la contaminació i el desastre ambiental amb els avions, els creuers, el turisme que es desplaça amb eixos mitjans i altres «més contaminants» —en lloc de fer-ho en tren, per exemple—, no pareix que tinguen per a eixos dramons periodístics cap relació amb el desastre ecològic. «Si no actuem ara» contra l'emergència climàtica no impedix que tornen a reclamar l'ampliació dels aeroports i ports per a incrementar la «indústria» turística.

Si tallem les connexions i les implicacions entre els «temes» de la informació, és lògic que al receptor li siga molt difícil relacionar res amb res. En canvi, li és molt senzill somiar en salvar l'Amazònia mentres agarra un avió per a passar dos dies matant el temps en Atenes o per a córrer una marató en València. Matant el temps, les neurones i el medi ambient. ¿Cap a on estem correguent esta marató?

Càrrega sense descàrrega

Vaig marcant la distribució de les persones i personatges —o personatges tots— que apareixen en les lectures que vaig fent últimament —i a voltes també de la distribució d'autors de la bibliografia dels treballs més acadèmics—. Supose que és una faena que algú deu estar fent més seriosament i sistemàticament. Jo només afigc un poc de faena innecessària al plaer i l'aprenentatge de llegir, m'ha agarrat eixa neura, no tot ha de ser marcar errades gramaticals, normatives, de picatge o incoherències en l'elecció estilística o entre la ideologia que es mostra i la posada en el full.

Seria molt ingenu pensar que només cal adonar-se del problema. Em sembla que ho sabem massa i que mos n'hem adonat moltes voltes en diversos àmbits, n'hem parlat, però hi ha molta resistència a l'hora de tindre en compte i mirar de corregir-ho. O a voltes no sabem com fer-ho, atés que la societat encara està funciona aixina i les càrregues que arrossega el sexe femení no desapareixen perquè els òbrigues un badallet a algunes dones per a que puguen participar en més activitats de la vida social. Immediatament eixa gràcia els podria traure un ull, ja que segur que es convertiria en una nova càrrega sense descàrrega de res del que porten darrere.

He repasssat hui el recompte del llibre Espill d'insolències de Toni Mollà: 321 hòmens i 23 dones. Són els anys noranta del segle passat, probablement són coses que portava el temps, i que porta encara, tal com vam vore ahir en el cas de la revista Saó. A més, veig que les meues lectures d'enguany també patixen un biaix de predomini dels hòmens. Els temps no han canviat tant: per ara, compte 22 hòmens i 5 dones.

Inèrcia sortosa

Enllaçant amb el silenci mediàtic sobre l'esport practicat per les dones —i tampoc caldria que mos pegaren la vara també tal com fan amb l'esport homínid mascle—, també convindria que els mitjans feren un pensament en relació amb les informacions que donen relacionades amb dones. Diria que la major part són «victimitzacions», a pesar que sembla que pretenguen servir també de denúncia dels maltractaments i crims derivats de discriminació masclista, cosa del costum social.

Per casualitat o per decisió conscient no sé per quin motiu, els informatius d'À Punt 🔗 —i ara no entraré en si parlen aixina o allina— diria que són presentats generalment per dones, cosa que va acompanyada per bona cosa de reporteres de la quotidianitat que fan cròniques —algunes molt encertades en la qualitat de la locució general i periodística— pels carrers del país. I això trobe que deu ser ben rellevant en este sentit.

De totes formes, el camí és llarg i ple de revoltes. Òbric la revista Saó i m'ixen les proporcions següents d'hòmens/dones:

• Consell de redacció: 14/3
• Coŀlaboradors fixos: 21/2
• Coŀlaboradors: 38/3

Quant als qui han elaborat els continguts d'este mes: 25/1. Amb la distribució de coŀlaboradors que tenen, era difícil que donara un resultat més equilibrat. Uf, en l'espai «El mes en 10 tuits» tenen un petit «detall» i mantenen una representació per sexes més equilibrada: 5/3. Si fora pensable, partit a partit, revista a revista, com si ho tingueren previst, podrien mantindre eixa inèrcia sortosa.