Argent d'infantesa

El panorama gèlid de l'edat deu ser això, com una idea fixada en l'argent de la infantesa. I es difumina a poc a poc.

Cultura entre les molles

Una cosa aixina, com formiguetes buscant la clau de la cultura entre les molles de pa.

Cita dominical / 268: Manuel Peris

El ministre d'indústria no sap si el rebut de la llum pujarà en gener. El govern canviarà la llei espanyola que permet jutjar els genocides xinesos per a complaure a Pequín. Després de baixar el nombre d'avortaments, Rajoy modifica la llei. L'estat injecta 9.000 milions en Novagalicia i la ven per mil milions a un banquer veneçolà, que pagarà a terminis. Enmig de les retallades, el govern es gasta mig milió d'euros en un camió botija per a dissoldre a qui proteste, perquè els que tenia li s'han quedat vells per falta d'ús. I aixina, ad nauseam...

Manuel Peris, «Innocentada», El País, 24.12.2013.

Guerre contra l'Espagne

Torne al passat i m'escandalitze: també han existit les guerres entre els estats, els països, les nacions, els pobles..., qualsevol denominació que li dones a una coŀlectivitat ha tingut la seua guerra contra qualsevol altra coŀlectivitat —amb la denominació que fóra—. S'han dit molts estirabots sobre el títol, i deu ser que el fons no els interessava tant. En tot cas, espere que tinguen present que mai hi ha hagut un Espanya contra França o Espanya contra Portugal, ni tan sols un Castella contra Portugal, ¿oi? Sempre s'han fet eixes sinècdoques, per l'interés d'algú. I en les institucions de la Unió Europeo el català (català-valencià, dis-li com vullgues) continua sense ser oficial. Deu ser que no hi estan ne contra, sinó molt a favor, els «espanyols».

Cultura pesant

Els d'Enciclopèdia Catalana m'envien per error —no pot ser altrament— uns quants llibres ben lluïdors: joies del Renaixement, atles històric i, com a obsequi, un atles de la Bíblia. Obres tan impressionants com poc manejables. Com que és un error, els escric per a vore com fem la devolució. Ara, em sap greu precisament haver de tornar l'obsequi, un atles sobre la Bíblia, que m'atrau sobretot per la meua ignorància imperdonable sobre eixa part tan important de la història i de la nostra cultura. La cultura, en este cas, els tres llibres, ocupen i pesen com si en lloc de quilos de paper foren de ferro, així espere que no em facen córrer massa per a tornar-los-els.

Dies de torrons

El barber de vora Xàtiva no ha menjat monjàvenes ni almoixàvenes (ni em diu que ho diu ell), però sí que ha tingut enguany el torró de gat i el de gos que fa la seua àvia. Satisfet amb la trajectòria de l'Olímpic —que va empatar en casa amb el Madrid— i bastant irònic pel que fa a Rus.

Nadal en crisi

A la nit, després del moscato d'Asti, el vi 16 Gallets, la sopa amb pilotetes i ous i la carn amb salsa i xampinyons, una dormida i dos iogurts. Enguany he repartit el llibre de la talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap, el de Moby Dick desplegable, el gran llibre sobre Roma, el dels bojos animals prehistòrics i el de la crisi d'ansietat per a la major, que ja està en edat de començar a notar-les.

No n'hi ha color

La nit de Nadal ja, després d'haver anat este matí als bancs per a resoldre les poques opcions que tenim d'evitar segons què en els futur —llunyà, llunyà, i m'encomane al fuster i al ferrer—, i tinc encara ocasió d'entretindre'm mirant d'alleujar psicològicament la nostra subordinació lingüística en la llista Migjorn, on un company estava preocupat per si l'expressió «no hi ha color» ('no té punt de comparació) no era catalana:

Quant a esta expressió, no he arribat a descobrir com s'origina, però no sembla que tinga res que idiomàticament no corresponga al català. Més encara, mirant les estadístiques d'ús en Google, tenim un ús molt més estés en català que en castellà (394.000 ca / 154.000 es). No sé si hi ha cap fet que distorsione la lectura de les dades. I en Google Llibres la cosa està molt més equilibrada: (65 ca / 66 es). De fet, la referència més antiga en els llibres és en català (1976 ca / 1982 es) i, a més, la referència castellana és d'una publicació de Barcelona.

Per tant, mos la podem posar al sarró, i ja aclarirem algun dia d'on venia. En francés diuen, en un altre sentit, que alguna cosa «n'a pas de couleur». No sé si tindrà res a vore amb l'origen.

Per a rematar-ho, tenim la cançó de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries:

No hi ha color,
i no crec que ningú em pugue fer escollir.
No hi ha color,
i és que molta gent com jo ho entén així.
No hi ha color,
que tothom té dret a ser fill de veí.
No hi ha color.

Croada d'aladrocs

Topem pel riu amb gats i rates, merles i tórtores, i amb uns estudiants de primer de batxillerat —dos xiques i un xic— que mos volen fer una petita enquesta sobre coneiximents de la llengua normativa. Parlen en castellà i, quan els responem, fan per parlar en valencià. Mos deixem filmar i tot. La primera és ¿què és un barbarisme? I després unes quantes preguntes de lèxic. La difícil no recorde si era saber com es dia «boquerón» o què era una «croada». En tot cas, superem la prova amb èxit i molta satisfacció dels alumnes d'Ivan Carbonell (els hem demanat pel professor). Estaria bé conéixer el final de l'enquesta i les conclusions dels estudiants. Espere que no topen només amb llicenciats en filologia catalana.

Cita dominical / 267: Joan Romero González

Esta gent que diu que mos governa, que diuen que són liberals, en realitat són una versió pobra i falsejada del liberalisme. Son ultraconservadors tan radicals com ignorants o estúpids. La versió d'una dreta autoritària, clientelar, amoral i cínica, que no creu en res.

Joan Romero González, «El poder de la estupidez», El País, 16.12.2013.

Psicologia de la injustícia

Aprofite per a fer neteja de retalls de diari durant el matí. Arreplega els de l'apagada de l'rtvv, i mirant on els deixe trobe una carpeta amb retalls sobre l'avl i les fileres de mentires i destrellats que s'han dit en societat sobre la llengua i les «senyes d'identitat» de no sé quins valencians que sempre estan més pendents de no fer-se que de fer res de trellat.

I de rebot tope amb un article de Roberto Gargarella, «Economía, psicología y derecho» (El País, 19.10.2013) que glossava el Premi Nobel d'Economia que havia rebut aquell any Daniel Kahneman. L'article, llegit ara, concorda tant amb el que hem vixcut:

Les nostres eleccions, en última instància, són constituïdes «endògenament», depenen de les normes i pautes vigents als moment d'elegir. [...] En un marc on predomina la discriminació racial o sexual, les polítiques de «lliure mercat» van a tendir a reproduir més que a impedir aquell tipus de discriminacions. [...] En definitiva, mos diuen que, dins d'un context sexista, racista o classista, el mercat reforçarà o exacerbarà les (poc valuoses) pautes prevalents.

Això de rellegir l'actualitat d'aleshores dóna moltes pistes per a entendre l'ara mateix.

Bona nit musical

La cinquena de Xostakóvitx, molt ben embastada i cosida al Palau de la Música de València esta nit, amb la direcció de Carlo M. Prieto, que s'ha guanyat l'audiència només aparéixer en dir «bona nit» que ha tingut resposta coŀlectiva a cor «bona nit» i aplaudiment. No sé d'on s'ha tret que això podia ser un detall amb el públic de València, potser el solista de tuba David Llàcer, que és de Simat, li ha donat la idea, potser són coses per a les quals el director té la sensibilitat suficient. En tot cas, l'agraïment del públic m'ha semblat un bon senyal, sobretot perquè no m'esperava que això fluïra d'una forma tan natural. El context, coses del context.

Els formats de la Revista de Llengua i Dret

La Revista de Llengua i Dret (van pel número 60) va modernitzant-se des que va deixar d'eixir impresa. També han obert un bloc. Pel que fa a la modernització de l'edició, inclouen els formats pdf i epub. La llàstima és que el primer, en lloc de tindre la grandària de la revista impresa té la grandària d'un A4, amb la qual cosa he de continuar fent proves de conversió de formats fins a aconseguir que aparega més o menys correctament en el Kindle. L'altra mancança que li trobe és que no tinguen una versió completa de la revista en els dos formats. Està bé anar triant articles, però també està bé tindre-la tota completa havent de fer només una descàrrega.

De moment, trobe que la millor conversió cap al Kindle s'aconseguix convertint l'epub en pdf. Ho he fet amb un conversor en línia (Online-convert). Més avant miraré si el Calibre trau resultats més bons.

Les foscors de la raó

En certa manera, vist el que hem vist, i havent de sentir ministres, secretaris i inteŀlectuals orgànics amenaçant la població amb continuar l'«esforç» d'enriquir la seua vida amb la ruïna del personal del carrer, fàcilment podem concloure que sí, tal com diu el titular, que Stalin devia tindre raó, no sé en què, en el bigot que lluïa, en empresonar músics i escriptors, en apujar el pib esclavitzant la població, no sé, qualsevol bestialitat unix en el fons les quatre idees soltes que alguns polítiques exhibixen com un far en la foscor dels seus propòsits. He sentit un recopilatori de frases del ministre Montoro.

Camió d'aigua beneïda

Mor Ricard Maria Carles, antic retor en la Vall, on va deixar, diuen alguns, bon record entre uns seguidors fidels. Res a vore, per tant, amb el seu comportament posterior, segons ho veig jo (i conta a El País):

Va vetar conferències de Hans Küng en dependències diocesanes de Barcelona, ja que el prestigiós teòleg suís tenia la vènia docent suspesa des del 1979 per posar en dubte la infaŀlibilitat del papa. Va impedir en diverses ocasions que l'historiador i sacerdot Joan Bada, tot i ser el candidat més votat, arribara a ser degà de la facultat de Teologia de Catalunya. Escapçà els sospitosos de «connivència amb el laïcisme» del seu govern diocesà. Es va enfrontar a l'església de base catalana. En definitiva, va ser més partidari de mantenir un nucli incondicional i ortodox que d'obrir les portes de l'església a la inseguretat quotidiana. Per això, va encaixar en el programa restauracionista que va florir durant el pontificat de Joan Pau II.

Cal recordar, per posar un cas, el condemnat Díaz Ferrán, antic president de la patronal espanyola, en missa dient això del «por mi culpa...» i pegant-se colps al pit, les quartes de caviar que comprava Miguel Blesa a 240.000 euros el quilo, que a eixos no els tallen la llum ni els desnonen, i per això el pp ha tombat la possibilitat de debatre en el parlament espanyol la possibilitat d'establir treves hivernals davant dels deutes a les companyies elèctriques, però en canvi han comprat un camió amb mànegues d'aigua —¿només un?— per a substituir les pilotes de goma quan agredixen els manifestants. Tenint en compte que es tracta de Fernández Díaz, deu haver pensat que ben carregat d'aigua beneïda deu fer milacres a l'engròs. Almenys, quan siga, amb un govern més civilitzat i polit, arruixes els carrers.

Contraposicions iniqües

Michelle Bachelet torna a la presidència de Xile i Lola Johnson torna al govern valencià, ara com a secretària autonòmica de comunicació. Això no pot ser casual, perquè té molt de mèrit en els dos casos, i sobret pels motius i els procediments absolutament contraposats amb què accedixen als càrrecs. La deriva del Partit Popular al País Valencià, i del president de la Generalitat Fabra Part, permet contraposar l'elecció democràtica d'una presidenta amb el nomenament a dit d'una alt càrrec que reunix, entre altres mèrits, el d'haver coŀlaborat en la ruïna de l'rtvv i en el silenci davant les denúncies dels assetjaments sexuals que s'havien produït en la televisió pública. Tanta iniquitat.

Cita dominical / 266: Jordi Gracia

Uns es van mentir a ells mateixos des del principi, uns altres es continuaren mentint ja adults, quan la mentira és cinisme, i uns pocs començaren lentament a deixar de fer-ho. Però va ser l'ètica de la democràcia, abans i després de 1975, qui va començar a fer neteja de veres per a comprendre millor.

Jordi Gracia, «Contra la nostàlgia neofranquista», El País, 22.11.2013.

Rebuig lingüístic i cultural

Estranyament, tenint en compte l'«amor» que diuen sentir els polítics espanyols i espanyolistes —del pp i del psoe— per Catalunya (i més encara pel País Valencià, és clar), el català —guió: valencià— no és llengua oficial en la Unió Europea. És una decisió repetida i mantinguda dels governants espanyols, que està ben allunyada de l'acceptació i disponibilitat idiomàtica que practiquen la resta d'europeus en les institucions comunitàries (tal com es pot vore en el vídeo elaborat per la Plataforma per la Llengua).

¿Quina classe de comunitat democràtica es bastix des del rebuig lingüístic i cultural? Això és Espanya, no tant contra Catalunya —com es titula el simposi—, sinó més aviat contra el que no és castellà. I després s'escaroten quan fan un congrés que no pretén descobrir res, sinó refrescar la memòria, per això les conclusions ja van en el títol.

Mercaderies

Anem descobrint qui som a mesura que mos fan saber què som: mercaderia. A bon preu, segons el ministre Jorge Fernández Díaz.

Polítics i delinqüents

Diuen els periodistes F. Peregil i A. Rebossio («El cuerpo más desprestigiado del país», El País, 11.12.2013) que els ciutadans argentins s'han acostumat a haver de subornar els policies:

La societat dóna per fet que sovint policies i delinqüents s'associen per a perpetrar atracaments. Ningú no posa el crit al cel si el cap de gabinet diu que els agents de Córdoba van idear els saquejos. No sembla que ningú es sorprenga per això.

En la notícia, canvies el terme «policies» per «governants» o per «polítics»; més encara, sobretot al País Valencià, per «polítics del pp», i ja mos podem repensar com a societat. Tampoc no és cap sorpresa ja res d'això per ací. I sort de la policia —abans de la llei Fernández Díaz, és clar.

El contrapunt de les idees

Els diaris sempre et deixen caure alguna molleta per a pensar. En un article de José Ignacio Torreblanca (El País, 28.11.2013) l'advocat Isaac Ibáñez esdevé després de la primera menció —més musicalment i harmònicament— «Albéniz». L'edició en paper no es pot modificar i conté l'errada per a sempre. Per sort, en l'edició digital introduïxen l'esmena:

FE DE ERRORES

Se ha corregido la versión anterior de este artículo, en la que en dos ocasiones se llamaba por error «señor Albéniz» al que en realidad es señor Ibáñez.

En canvi, l'anterior president espanyol Rodríguez Zapatero, quan deixà la Moncloa es veu que organitzà una fuga —musicalment— i s'emportà en la butjaca la carta que el Banc Central Europeu va enviar al president del govern espanyol en 2011. Al «president del govern», no al «ciutadà socialista» Rodríguez Zapatero. Zapatero va negar que existira, la va mantindre en secret i ara descobrim que l'ha «privatitzada» en benefici propi i que la publica en un llibre. Els seus actes massa sovint han estat el contrapunt de la suposada transparència i del pretenciós socialisme que li sentíem predicar.

El negoci de l'eixida del sol

Els governants actuals prenen decisions que qualifiquen de «difícils». En realitat són decisions «fàcils» que fan «difícil» la vida de les persones a què afecten. No cal deixar-se enganyar, no ha estat gens difícil ni tancar l'rtvv ni retallar les pensions ni fer negoci amb la sanitat i l'educació. Tot això és molt fàcil, perquè per a això és el poder oligàrquic que tenen. El que és més difícil a partir d'aleshores és la vida de les persones que fan servir uns instruments que no tan sols són serveis públics sinó que són les institucions socials que conformen el consens mínim per a crear societats democràtiques en lloc d'estats totalitaris o, en el millor dels casos, l'estat autoritari amb què algunes dretes es conformen.

Mon tio botiguer, ara que s'ha retirat, no entén com és possible que li posen un peatge per fer ús d'una placa fotovoltaica per a generar-se de manera sostenible el seu consum elèctric. Ai, cal compensar el «lucre» —en diuen «disponibilitat» o «infraestructura»— que no reben les companyies elèctriques si fa sol. Deu pensar en el peix o en els pots de llanda que li se quedaven per vendre: el veïnat no li pagava cap peatge per anar a peixcar o per fer-se les conserves en casa. S'acosta el negoci de l'eixida del sol.

Escacs al dia

Comence la setmana posant al dia el miniordinador Asus Eee PC-1000H. Fa uns mesos que el tinc desconnectat, només el faig servir com a recurs d'emergència. Clar, el temps passa, els repositoris canvien, ja em semblava que havia de seleccionar els paquets que s'havien de renovar un a un. He fet anar el botó «Comprova», la llista del programari s'ha posat al dia i he pogut començar l'actualització general.

Havia pensat d'instaŀlar-li no sé ja quina distribució de Linux, que era molt lleugera i podia anar-li bé, ja que l'aparell té les seus limitacions, però com que em fa servei amb l'Ubuntu, no li canviaré res. Com a molt, li afegiré algun joc d'escacs.

Fet això, envie les novetats de les fitxes del mes passat. Poca cosa per a la setmana, que també comença amb una reunió del consell de personal, d'on eixirà un escrit de solidaritat amb els treballadors acomiadats d'rtvv i contra la retallada d'uns servei públic tan important per a una societat democràtica que puga funcionar de manera plena en valencià (plenament no és sinònim d'exclusivament, si això és possible). Els treballadors de l'ens —encara— es manifesten dent el joc del cavall, van marcant l'activitat del president de la Generalitat a una distància d'un salt i a un costat. Escac. Hauríem d'estar votant un recanvi.

Cita dominical / 265: Bernard Pivot

La literatura i les nostres converses estan plenes d'expressions que tan sols tenen un defecte: algunes es fan velles, passen de moda, semblen cada volta més enigmàtiques. És lògic que a poc a poc el temps les desgaste o les deixe de banda.

Bernard Pivot, 100 expressions à sauver.

Atrapat en un futur anterior

Sense quasi fixar-te mentre passatges, topes amb objectes que t'interroguen. Ara mateix et pots sentir un poc atrapat en un temps anterior, quan et podien «dissoldre» pel carrer si fees una reunió de més de dos persones; quan no calia pegar-li voltes al sintonitzador del televisor, perquè només aconseguiries informació imposada en l'altra llengua, la dels qui et neguen l'ús de la teua —estranyament, encara podem captar Catalunya Ràdio en molts llocs del País Valencià—; quan els parlamentaris violaven els drets dels ciutadans i no tenien cap responsabilitat per haver-ho fet, ben al contrari.

Dos tapes del comptador de l'aigua et fan retornar al teu temps, on continuen ben presents les ideologies que volen fer-mos avançar a recules. I veus que la unanimitat amb què es lamenta la mort de Nelson Mandela fa ressonar harmònicament la hipocresia i el cinisme que armen el formigó de les estructures polítiques.

Desmemòria

Lligc el diari i em sorprén el cas del saqueig d'Emarsa. No tant pel cas en si, sinó tan sols perquè la degradació de la política ha arribat a un grau que note que em costa recordar els desgavells amb què ha culminat la gestió impune i descontrolada dels polítics de la dreta valenciana des que van arribar a la Generalitat valenciana. N'he fet un intent de llista:

1. CAM
2. Bancaixa
3. Banc de València
4. Fórmula 1
5. València CF
6. Emarsa
7. Terra Mítica
8. Ciutat de la Llum
9. Aeroport de Castelló
10. Gürtel
11. RTVV
12. Brugal
13. El fem d'Alacant
14. CACSA
15. El cas Cooperació i Blasco Castany
16. La visita del papa
17. L'accident del metro i el menyspreu a les víctimes
18. Ciutat de les Llengües
19. El deute amb els dependents
20. El deute farmacèutic
21. El copagament sanitari
22. La discriminació lingüística
23. La bambolla immobiliària
24. El 27 % de desocupació
25. Les sis condemnes del Tribunal Constitucional espanyol a la mesa de les Corts valencianes.

Estic segur que me'n deixe, però no volia ser complet. Hui, dia de la Constitució espanyola, caduca i, a més, violentada pels seus defensors més feréstecs, provava a no perdre'm en la boira. Mor Mandela.

Rehabilitació social

Em pregunte si ja cal que Fabra Part presente la dimissió, o si ja és tard, després d'afonar el sistema bancari i la televisió pública del seu pais. Quan el senc com s'explica davant dels periodistes, arribe a pensar que també per això ha de dimitir. Però això no deu ser rellevant per a ell, l'únic que coneix tota la magnitud de la veritat, el qui hauria de donar exemple. Per contra, ahí està, encomanant-se al que puguen descobrir els jutges, i mentrestant (en castellà només: al síndic; per això també).

Pelussa

Li pegue voltes a la conversió del diccionari que he fet en Word al format de bloc en Wordpress. En vaig fer una prova de la lletra hac amb Blogger i no va eixir malament, però tampoc em va emocionar. Ara mateix no tinc massa temps per a arredonir les macros de conversió (a Wordpress i a Kindle), entre el matí de tirallongues parlamentàries i la vesprada mirant de llegir alguna cosa, com ara el diari, si més no.

Llavors, llegint el diari, t'indignes bussejant en la mar espanyolista —eixe nacionalisme que es creu homeopàtic—, crides en silenci per la dimissió de Fabra Part i de la caterva de malfactors elitistes valencians i espanyols i ja no et queda temps quasi per a res. L'aspirador, si de cas, per damunt del diari mateix, a vore si se'n va la pelussa ideològica eixa. Però no.

No hi haurà pau per als malvats

Anuncien en La Sexta Cerco al enemigo amb Jean-Claude Van Damme en un descans de La guerra de los Mundos de Spielberg, però el títol de referència és No habrá paz para los malvados, títols en castellà, tot de títols en castellà que és al que mos condemnaren els socialistes quan crearen un Canal 9 defectiu, sense quasi doblatge ni subtítols en valencià, incapaços com van ser de fer una política rigorosa i ampla de recuperació dels espais per als ciutadans en valencià.

Amb el suport d'Acció Cultural del País Valencià vam tindre més de vint anys de programació en valencià —dis-ne català, si vols— gràcies a tv3. Però ara és el moment d'entendre que res d'això era casual, després que els pepers tallaren la tv3 a causa d'una barreja d'autoodi i xenofòbia, i ara que Fabra Part, el president de la Generalitat, hi suma la irresponsabilitat del la ruïna i el tancament de l'rtvv.

No habrá paz para los malvados semblen haver-se posat d'acord a repetir-se els treballadors i treballadores d'rtvv que seguixen els gens honorables actes de Fabra Part de ben a prop.

Olof Palme casualment

Tenint en compte com estan les coses públiques i la decadència del sistema de responsabilitats ètiques i polítiques que començà a funcionar a finals dels setanta i fins ara, poc abans de començar la manifestació contra el tancament de l'rtvv i la destrucció neoneroniana d'una infraestructura i d'uns quants milers de llocs de treball del servei públic televisiu, vaig topar casualment amb el monument en lapidari en memòria d'Olof Palme en València, i això devia ser significatiu.

Cita dominical / 264: Angelo Marchese i Joaquín Forradellas

Dilogia. Ús d'una paraula o expressió en dos sentits diferents dins d'un mateix enunciat.

Angelo Marchese i Joaquín Forradellas, Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria.