Que no mos s'engulga

Amb un gràfic que aconseguixc elaborar amb l'API de Google complete la fitxa sobre l'evolució de l'ús de la llengua en el parlament valencià. 🔗 És un seguiment que vol ser incitador d'estudis, perquè no pretenc aprofundir massa en el tema, ja ho tinc bé picant-los els discursos, que és un petit martiri digerible.

El passat està clar, i ara, en 2023, amb una nova legislatura dretana i possiblement reaccionària per davant, quan semblava que podíem avançar un poc més de manera decidida cap a una situació d'alleujament del desús del valencià i de la discriminació dels qui el parlem, s'acosta una tempesta, que esperem que no tinga cap agona retrògrada d'eixes gegantines que mos se puga engolir.

Falzia en sentit contrari

Ahir vam rescatar una falzia caiguda —deu ser una cria volandera— del carrer. L'havien deixada sobre un cartó, al costat d'un plateret amb aigua. No hi havia ningú, gent passant, vaig pensar que un gos li podia fer mal, la vaig agarrar i la vaig pujar a casa. Uns quants vídeos 🔗 per a assegurar-mos del que no s'ha de fer i telefonades i missatges per a saber si algú se'n podia fer càrrec per ací prop. Tan gran com és València i no, calia desplaçar-se en no sé quins horaris a no sé quins llocs. Al final, cride al 112. Passen l'avís, però no saben quan m'atendran.

Este matí pareix tan despaciencià que eixim a la plaça del Carme a provar si pot volar. Ho intenta, però no. Per tant, un poc més de gotetes d'aigua al llarg del matí. Més tard, a les quatre en punt, sense dinar, al Saler, a la porta del centre. El xic mos diu que hem fet bé de no donar-li ni pa ni llet ni res d'això que mos agradaria a mosatros. És insectívora i allò no li aportaria res de bo.

Per sort, el poc de síndrome d'arreplegar coses que mos afecta —tenim una caixeta plena de botelletes de no sé què amb comptagotes— mos ha facilitat la hidratació la falzia amb aigua amb un poc de sucre negre. Goteta a goteta. Després de cada presa s'aquetava dins de la caixa, semblava que s'adormia inclús. La deixem en mans expertes. De camí hem vist rastres d'aus mortes per la carretera. Hem hagut d'agarrar el cotxe per a salvar una falzia. Contrasentits.

Amb el tap roscat

Un indici de les dificultats lectores que detecten les estadístiques entre els jóvens —caldria mirar què fan els majorets que els ensenyen— deu ser que el fet que la majoria de botelles de plàstic que trobe tirades —i n'arreplega un bon sac cada dia que ixc a córrer, quan acabe, tornant a casa— porten el tap roscat. Em sembla que en algun lloc hi deu haver un missatge de dos frases que tots lligen: «rosqueu la botella i tireu-la al contenidor groc». Es veu que el dèficit lector fa que no arriben a la segona frase.

Per als qui arriben al segon paràgraf d'este apunt: tampoc no calia. Però tireu la botella al contenidor groc, amb el tap roscat. Vaja, altra volta massa llarg.

De Michelet a Ritchie

La música del film The covenant de Guy Ritchie (2023) 🔗 fa que em quede mirant-la. El paisatge és una barreja de llocs entre Alacant, la Vila Joiosa, Elx, Saix, Xixona... Es suposa que hem de pensar que és Afganistan, supose que alguna retirà li deu tindre, com ara la calor que fa i acabarà fent per ací. 🔗

En el resum, tenim l'«americanada» èpica i bèl·lica de quasi sempre, ben resolta pels actors i amb un desenllaç previsible de traca amb filmació a càmera lenta quan es suposa que ha d'arribar una mala fi per als nostres personatges. En tot cas, toca, esta volta l'afgà que conduïa el camió en què fugien els protagonistes només és ferit: els soldats arriben a temps i el salven també. En estes pel·lícules sol passar que fan que muiga. És un punt a favor per a que no siga tot tan maniqueu.

La part central de la història són els «treballs herculis» de l'intèrpret afgà per les muntanyes mirant de salvar l'americà ferit. Simple, resumit i ben contat, sense diàlegs ni massa romanços. Això sí, els favors s'han de tornar: acaben injectant-mos la dosi d'heroïcitat individualista patriotera del pare de família americà que tot ho pot amb diners i napalm públic pagat «entre tots» però contat com si ho pagara ell a soles. La maganxa habitual: mos fan patir pels seus diners, però ho paguem entre tots, no tan sols perquè ho roden pel sud valencià, sinó perquè el sistema en què vivim també transferix els diners no tan sols cap a Madrid, sinó cap a eixe més allà americà, melic encara de l'extracció econòmica. I no cal dir tot el que s'estalvien de contar d'Afganistan.

Hi ha dies per a tot, però tinc quimera que passar de Jules Michelet 🔗 a Guy Ritchie no deu ser cap gran bac.

Senyals voladors

La parella de soliguers del centre de València (Falco naumanni) estan rondant quan ix el sol, quan està alt i quan es pon. Si deixe anar la vena profètica, està clar que són un senyal: la constitució de les noves Corts amb presidència de Vox, que diu «presidente» en castellà en la fórmula de jurament —podria ser una errada, perquè hauria pogut dir «president»—; una secretaria per a Compromís oferida pels vots del pp, que li la «regala» llevant-li-la de les mans al psoe, que no ha vist vindre que la seua tacanyeria prepotent era una oportunitat per a que els de la dreta els deixaren malament.

Com dia aquell que tant els cou, 🔗 no desaprofiten cap ocasió de fer el ridícul. I l'incrementen amb la intervenció del conseller socialista en funcions Arcadi España García, més malicciós que preparat per a engolir-se les frustracions inesperades. 🔗

Hi ha una merla que sol estar vigilant la vinguda del soliguers i es dedica a destorbar-los amb xiulits i moviments amenaçadors.

Cita dominical / 762: Joan Canela Barrull

L'anunci de [María José] Catalá de no concedir una ajuda fins i tot abans que s'haja demanat seria una mostra d'anar en direcció contrària, utilitzant els recursos públics per a les seues revenges polítiques particulars.

Joan Canela Barrull, «Què hi ha darrere la retirada de la subvenció a les Magues de Gener?», Diari La Veu, 21.06.2023. 🔗

La foto del sàbat / 152

Això també passarà. Matèria valenciana.

Un poc més de termodinàmica

No sé fins a quin punt deu estar descobrint la sopa d'all, però, sense saber massa bé com he arribat fins ahí, vaig per la mitat de l'article «La física del capitalismo» 🔗 d'Erald Kolasi i em sembla que pensar l'economia, el medi ambient, el benestar social amb les dades i la perspectiva científica que proporciona en este cas la física servix, si més no, per a entendre que les neures humanes formen part dels mecanismes de la natura i, per tant, s'hi originen, en depenen i hi tenen conseqüències. I no pareix que en general hi haja cap acord sobre la necessitat que eixes conseqüències haurien de ser obligatòriament positives per al conjunt del medi del qual depén la vida dels humans.

En fi, és una deficiència que hauríem de resoldre en el sistema educatiu: convindria contrastar els dogmes ideològics o religiosos amb un poc més termodinàmica. Valorem l'entropia.

Enterbolim l'aigua

He estat llegint i apuntant en diferents llibres cada un d'eixos trets que em sembla que s'utilitzen perquè deuen ser considerats «literaris», «cult(e)s» o «normatius». Eixa suposició alienant i frustrant fa que molts escriptors desaprofiten l'ocasió de convertir la seua polida llengua general —la de cada poble o comarca— en un element de reconeiximent «literari» i de riquesa expressiva que podria incrementar el coneiximent propi, l'estima per les pròpies paraules i la seguretat en l'expressió quotidiana. Supose que inconscientment i guiats pels prejuís de molts anys, s'aprofundix en això que hem sentit massa voltes i encara sobre el valencià d'anar per casa, del carrer, això de no tindre escola...

Per exemple, pel cantó de les formes verbals de la primera persona del present d'indicatiu anote «sent», «llig», «tem», «recull» i alguna més d'eixes en què la llengua general ha resolt desfer les ambiguïtats (en la meua versió: «senc», «lligc», «em fa por»/«tinc quimera», «recullc») però que una certa normativa més dogmàtica que racional o democràtica imposa en valencià aquelles formes, que han segut superades per l'ús ací, allà i més cap allà.

I no sé per què això em fa pensar i desitjar que siga cert que la dreta ultra d'ara o la rància de sempre, estiga més disposada ara a declarar-se imperialista castellana explícitament, sense disfressar-ho com ho va fer en altres èpoques amb artificis emocionals relacionats amb la llengua o símbols que puguen servir d'embuderons per a peixcar en aigües térboles. Deu ser això, que si mosatros mateixos enterbolim les aigües, tenen mitja faena feta.

Abans de l'arruixó

Abans que pegue l'arruixó de hui —el clima tropical s'acosta, diu Takse—, acabe la meua pinzellada estadística sobre l'ús del valencià en les Corts: 🔗 la continuïtat del desús concorda amb el que podem experimentar pel carrer. Només parlant en valencià a casa i al carrer amb tots i totes arribes a pensar que alguna cosa falla. Si no ho fas, l'enquesta té més sentit encara, un sentit lamentable.

Agarrat pels pèls, me se fan curts els dies, a pesar de les hores de sol, que n'hi han com mai. I això que no atenc massa a l'actualitat, m'esmussa pensar en els resultats electorals, en què poden estar pensant els qui continuen votant «¡vivan la caenas!» o «¡me pega lo normal!», i en les noves eleccions que s'acosten, però no puc evitar caure-hi. Lligc alguna cosa solta sobre la desproporció entre l'autocrítica, les pretensions i els nyaps d'estes dos legislatures, 🔗 però vaig surant per damunt de l'actualitat, perquè no acabe de creure que siga possible l'ànsia per reviure els anys més rancis de la ultradreta que, per molt que ho intenten, no tornaran igual —sinó com a farsa o com a tragèdia, que dia algú.

Parcs i passar-ho bé

El personatge Nick Offerman (tercer episodi de la primera temporada de Parks and Recreation) 🔗 explica a la càmera:

M'agrada Tom, no treballa massa, no té iniciativa, no sap treballar en equip, no farà mai un esforç de més, Tom és exactament el que estic buscant com a treballador públic.

Possiblement caldria aplicar també en este cas el precepte eixe que diu que cada societat té els forners que es mereix... ¿Una cosa aixina era, no? Doncs, en el cas dels funcionaris espere que ningú no vullga que la cosa siga diferent, encara que podria ser-ho si els funcionaris pensaren que es mereixen una societat millor, una societat que els mereixquera. Però no sempre van aixina les coses. A voltes només, i cal valorar-ho. Però després va i hi ha qui vota contra els que volen destruir la unitat d'Espanya, contra el valencià parlat, escrit i olorat, per a fumar en els bars i els ambulatoris, per a poder tirar les bosses de fem a on mos vinga bé, per a desplaçar-se en cotxe o en avió contaminant sense remordiments... ¿Arreplegar les caguerades dels gossos? Això no ho apanyaran els funcionaris.

Quina hora

Com és habitual, m'encante amb una mosca que passa. El boe accepta publicar el nom oficial d'Alfarb. Si sona «p» no entenc massa per què ha de tindre una «b» final, però les exigències de la mala ortografia valenciana té estes deficiència i inconseqüències.

Més tard, si el sinó exceptiu («¿Qui sinó?») és aixina o aixana. Altra volta, perquè el tema és dubtós quan les decisions normatives i les reflexions gramaticals no atenen els factors tal com caldria.

I me se fa quina hora.

Cita dominical / 761: Lourdes Toledo Lorente

Un altre món, una altra realitat en la mateixa ciutat, en el mateix barri, en diferents llengües, amb diferents mirades. Un món que viu completament d'esquena al nostre, no només perquè poden fer-ho, sinó perquè opten per fer-ho, perquè ni la curiositat ni la humanitat els hi apropa, al nostre. Un món que, probablement, se basta y se sobra, perquè viu en i de l'hegemonia cultural (a cada nostra). Un món unidireccional.

Lourdes Toledo Lorente, «22 de maig de 2019. Una vesprada de contrasts», La inquietud.

La foto del sàbat / 151

Del carabassa al blau cel cap al ponent.

Interdicció de l'arbitrarietat

M'embolique amb discrepàncies i reflexions sobre la discrecionalitat i l'arbitrarietat de la normativa en relació amb el «sinó exceptiu» i me se passen les hores volant. Això de l'arbitrarietat de la normativa es veu que diferents punts de vista, però si eres funcionari crec que tens molt present el principi d'interdicció de l'arbitrarietat. Les entitats que elaboren normativa lingüística l'haurien de complir també quan emeten normes, però es veu que hi ha en eixes institucions persones que tenen tirada a la inconseqüència i a deixar-se dur per l'aire del moment. Ja hi hauria d'estar acostumat, perquè a pesar de la interdicció, també hi ha funcionaris que preferixen fer ús del seu poder personal. Les connivències, les complicitats o la falta de controls ho permeten i afavorixen. En tot cas, no m'hi resigne. Ni tan sol en el cas d'un apòstrof o d'una conjunció.

Genuflexions

Mentres arriba a concretar-se la pròxima legislatura de la dreta valenciana, em sorgixen uns dubtes sobre les maleses que «pronostiquem» —els que mos volem progres— que intentaran dur avant. No són uns dubtes sobre la seua capacitat per a complir les amenaces que fa temps que estan llançant, segur que faran més mal que una tronà, encara que sospite que també acabaran frustrats davant el «ressorgiment» de les dinàmiques culturals i lingüístiques positives —encara que siguen de resistència— que es van bastir en la temporada anterior de la sèrie.

La meua inquietud es convertix en lament davant del balanç d'estos huit anys: este Botànic ha incomplit el seu deure de consolidar la disponibilitat lingüística real de l'administració pública. Mire les reclamacions que he fet i que haguera hagut de fer, i veig que la mateixa militància formal embolcallada en la complicitat enganyosa i la desídia en les actuacions reals han segut la melassa en què es movien i amb què mos enviscaven els detentors dels petits poders autonomistes.

No esperava que resolgueren res del tot i per a sempre, però em pensava que Compromís ho intentaria més enllà de les pràctiques de maquillatge i analgèsia habituals del PSPV de torn. Però no, com a mostra, Enric Morera s'ha passejat per Europa fingint que el grup de treball de la calre 🔗 mos llevaria l'albarda de la discriminació i la burrera, mentres les Corts continuaven anquilosant-se i empitjoraven la deriva feudalitzant, sense cap gestió lingüística formal i documentada que tinguera cap progama ni objectiu.

De fet, va ser simptomàtic que el mateix president firmara documents escrits només en castellà i que parlara en castellà amb funcionaris llustrosos o d'anar per casa, com si no haguera entés que les seues genuflexions sociolingüístiques quotidianes són el primer entrebanc en la consolidació de la idea que el valencià també és la llengua que cal conéixer per a exercir el poder democràtic. No, va reforçar de manera absurda la submissió i la renúncia com a actituds davant la discriminació quotidiana.

Que pon en la palla

Hi ha incidents que me se mengen els minuts, les hores inclús. Este matí, un dels soliguers que me s'ha posat a tir de càmera. S'ha quedat parat en la finca de d'enfront quan eixia el sol. Quasi arribe tard a la faena mirant d'enfocar-lo. He sentit la parella, però no l'he vista. Esta vesprà ha segut un missatge de rèplica al meu apunt sobre el «sinó exceptiu». La reflexió i el comentari que envie com a resposta me se menja les hores regirant arxius en l'ordinador (converses alçades fa vint anys de la llista Zèfir) i llibres.

Vint anys ja pegant-li al molinet. Els avanços són miŀlimètrics, mentres que les reculades i els errors són de pam i mig. Com en el cas dels resultats electorals: els del Botànic han estat huit anys tocant-se el nas per a no destorbar massa en lloc de moure la llengua. I ara que s'ha girat la truita, la dreta retrògrada de sempre ja ha anunciat que van a ventilar-s'ho tot, com si pugueren fer-ho, que no poden, mentres estigam en democràcia, però sense parar-se en brosses. Després de sentir Carlos Mazón parlant d'un «exèrcit d'assessors», estic esperant que proclame l'estat de setge. ¿Contra qui? Endevina, endevinalla, ¿quin és l'animal que pon en la palla?

La comprensió dels codis

Intente la conversió d'un document html al format pdf. Però no es pot fer una conversió automàtica, si vols que el resultat mantinga alguna de les gràcies de l'edició que tens en un full css. La primera conversió xupla d'eixes plantilles css, però quan alces el document en format html amb el Libre Office (modalitat «writer/web»), els estils de la plantilla s'inserixen en la capçalera del document. Per tant, les modificacions de format que li vullgues donar les pots aplicar en eixa capçalera.

No funcionen totes igual. Per exemple, en el nivell h1 sí que em deixa utilitzar en la capçalera la propietat «page-break-before: right;», però si es tracta del nivell h2, l'he de consignar en cada aparició d'eixe nivell al llarg del text (una substitució automàtica fa el fet). Hi ha altres detalls que no entenc, com ara que els espais entre paràgrafs s'han de fixar amb l'editor de text del Libre Office i no com a estil en la capçalera (no els ha aplicat quan ho he fet). I aixina, combinant una cosa i l'altra, al final faig la conversió amb el Libre Office i m'ix un pdf que posar les notes a peu de pàgina automàticament i que manté els marcadors corresponents als nivells h1 i h2, tal com li havia demanat.

Entre conversions i conversions, passe pel súper. El xicon de la caixa, jovenet, confon el «huitanta-huit» amb el «noranta-huit». Bé, s'ho agarra amb simpatia i com a pràctica. Comenta en castellà: «Amb el valencià que vaig donar en quart d'eso». La pràctica, li dic. Em respon «gràcies» i «adeu». Eixes conversions no mos han eixit massa bé durant huit anys, tal com exposava Feliu Ventura en el Planta Baixa de hui (cap al minut 34:22). 🔗 Però ha avisat que la base és consistent. Espere que tingam un bon full d'estils per al que s'acosta.

Els fins i els mitjans

Takse em recorda els inicis d'aquell partit polític que es dia Podem (sobretot en castellà, Podemos), que pretenien que havien vingut a aplicar les polítiques i ampliar els usos democràtics, no tan sols a declamar retòricament i fent partidisme fraudulent. Vegent-los ara demanant un escó —o alguna cosa— per a la ministra Irene Montero, li sembla que han acabat com un d'eixos partits polítics que havien vingut a substituir o reformar. Que hagen acabat aixina podria explicar-se perquè han descobert de què va la política, podrien adduir-ho, però coneixent un poc què han fet ací i allà, pots pensar més encara en la justificació dels enganys ètics i polítics habituals que diu que la finalitat justifica els mitjans.

Un altre dia haurem de mirar com ha segut això que la finalitat de «defendre» la llengua ha justificat una normativa que ignora o inclús rebutja la llengua. Hui tot em sonava a La trahison des clercs de Julien Benda.🔗

Cita dominical / 760: Françoise Giroud

Hi ha qui diu coses boníssimes però d'una manera tan ensopida que no les coneixerem mai. I hi ha els que no diuen massa res, però d'una manera tan agradable que et sorprén prou no trobar-hi res quan els lliges.

Françoise Giroud, Si je mens....

La foto del sàbat / 150

L'eixida, al final.

Dos passes avant

Diuen les notícies que Podem i Sumar han arribat a un acord, després de l'acord previ entre Compromís i Sumar. 🔗 Sospitàvem que ho farien quan faltara un minut per a tancar el registre i que arribarien tard o que arribarien els faltaria un paper, proposa Takse. Però no, han arribat a un acord per a mirar d'evitar la caiguda en la irrellevància.

Vorem com van les coses per les Espanyes en estes eleccions, eleccions que haurien de ser secundàries per a la societat valenciana, a pesar que mos les empapussen com si anaren a resoldre-mos res: si malbaratem el capital ètic i polític del País Valencià —dis-li Comunitat Valenciana si creus que el nom fa la cosa: «comunitat», no estaria mal—, tal com ha estat passant durant estes dos legislatures tan somiades —quasi quimèriques—, tornarem a caure en el parany viscós d'altres èpoques. 🔗

Mirant-ho bé, podria ser que després de dos passes avant, ara estigam pegant una passa arrere per a agarrar impuls. Coses més rares s'han vist per ací. 📃

La claror i la grisor

Els ventiladors estan fent el rodatge estacional, s'han de posar a to per a l'estiu. Al carrer ja comença a ressonar i pujar cap amunt l'escama de les terrasses dels bars. Una merla fa un petit recital parada en una antena, però no destorba les converses. M'avisen del taller, voldrien que anara ja a fer-li la revisió al cotxe. Este matí hi havia uns quants periodistes entrant a les Corts. El mandat gris i frustrant d'Enric Morera està arribant al final, alguns membres del seu equip escriuen per a acomiadar-se, n'hi ha que aprofiten per a jubilar-se —diria que alguns estaven jubilats fa huit anys i no s'havien enterat: estaven «mirant obres».

En la institució essencial de la democràcia al País Valencià, les Corts Valencianes, no han modernitzat en l'organització administrativa i parlamentària durant estos huit anys. Ha segut una altra ocasió perduda per a progressar com a societat. De fet, han vist com es degradava el funcionament administratiu en aspectes relacionats amb els drets i deures que haurien de ser la primera institució a complir i estendre. Puc pensar en l'ús del valencià, però també puc pensar en millores laborals i professionals.

Cada pocs anys passen uns xics d'algun servici de prevenció de riscs laborals i anoten els nivells d'il·luminació que tenim en cada taula. Qui millor està arriba a la mitat del que caldria segons la normativa. Ho tenim certificat des de fa uns quants lustres. Quan riem comentant-ho, una companya nova pregunta: ¿i les Corts no prenen mesures? Un company li respon: clar que sí, acaben de passar a mesurar-ho. Mesurar la grisor d'estos huit anys és fàcil. Espere que no siga el màxim de claror a què podem aspirar.

Si llu

La lectura del llibre de Xavier Rull La filologia catalana, un entrebanc per a la llengua catalana em resol el dubte que tenia sobre la quasi inutilitat de penjar una edició del Tirant lo Blanch en línia i amb millores i afegits continus de continguts. És a dir, quasi que m'ho confirma. Però m'ho agarraré com un sacrifici —als déus decadents de la filologia que vaig estudiar— que més val que faça jo i òmpliga eixe buit d'«inutilitats en valencià» que segurament hi ha en la xarxa.

Per això hui he continuat marcant dites i refranys gràcies a les faenes prèvies d'Eduard Baile López. 🔗 Si no ho he fet malament, n'hi han vora tres-centes parèmies —és el terme que sol utilitzar-se per a englobar eixes expressions tradicionals, populars i heretades culturalment—. En són unes quantes i algunes inclús mos ajuden a vore que algunes que ara diríem en castellà, tenen història i carta de naturalesa en valencià. Tal com diria algú en el llibre de Joanot Martorell, «tot lo que luu no és or». Si llu un poc, ja farà el fet.

Contra el desistiment

Nadem en petites discriminacions quotidianes. Solem bussejar, però no som peixos, hem de traure el cap de tant en tant per a agarrar aire. Inclús alguna volta mos s'escapa un crit mentres alenem. Esta setmana m'obligue a alçar un poc la veu per escrit, a véncer la gossera derivada del desànim i la resignació. Res de greu, perquè és el mateix de sempre: la discriminació injusta per motiu de llengua, eixa circumstància que pareix que alguns tracten com si ja s'haguera acabat la transició a la democràcia i, per tant, s'haguera acabat la broma dels drets lingüístics —per no parlar de l'article 14 de la constitució—. No sé si els resultats electorals són un símptoma —tal com sospite— que hi ha qui voldria que el futur tornaren a ser els anys noranta de qualsevol segle passat.

Hi ha coses molt pitjors per a comparar. Però el preu de deixar-ho passar seria un privilegi meu molt cortesà, molt injust. I seria possiblement una transferència del cost que no pague convertit en agressions brutals i nocives que s'exercixen i es patixen en altres llocs.

La carta en valencià

Plataforma per la Llengua diu que han aconseguit a Barcelona que la cadena de restaurants Five Guys faça la carta en català. 🔗 No sé si, ja que la tenen, l'aprofitaran per a la franquícia de València. De moment, això sí, el restaurant Sofoko, 🔗 a la plaça de l'Arquebisbe tenen una versió d'hamburguesa feta amb a pilota del putxero i, vaja, la carta també en valencià (a més de l'anglés i el castellà). Són coses que costa de trobar, però que convé apreciar-les quan les trobes. A més, també fan versions de platerets típics valencians:

És un projecte que naix entre l'horta i la mar valencianes.

Sempre està bé trobar que hi ha empreses que intenten fer les coses bé, que mantenen la coherència idiomàtica entre el que expressen publicitàriament, els principis que diuen valorar, que els impulsen, i l'aplicació de tot això en el respecte a la cultura i la llengua d'ací.

Cita dominical / 759: Rafael Argullol Murgadas

Quan l'ull s'aventura no tan sols veu, sinó que mira.

Rafael Argullol Murgadas, «Imagen y mito del Mediterráneo», Artifex. Revista de estética, 3, 1984.

La foto del sàbat / 149

Les vespes cantereres roges han eixit pels foraets a vore món.

...no els creixen els alficossos

Trobe en La Cotorra de la Vall 🔗 els punts rellevants del full de ruta del primer govern del Botànic. Ara que ja està el peix venut és el moment de repassar què s'ha fet i entendre per què els incompliments pesen com una llosa no tant en l'ànim dels votants que van canviant, sinó del teu electorat. Eixos punts més rellevants serien:

• Negociar un nou model de finançament
• Serveis socials: llei de dependència i renda garantida ciutadana
• Reobertura d'RTVV
• Regeneració democràtica: govern obert i amb les mans netes
• Rescabalar les víctimes de l'accident del metro
• Educació: derogació del decret de plurilingüisme
• Pacte per la cultura i difusió de la cultura valenciana
• Cabanyal i rehabilitació d'habitatges a València
• Falles populars i Nou d'Octubre laic
• Habitatge de lloguer i medi ambient
• Reforma de la llei electoral

Mirant la llista, em sembla que s'ha avançat en algunes coses, però també que hi ha incompliments o nyaps monumentals i, pel que he sentit comentar, els nyaps deuen haver condicionat el vot del nucli intern dels votants progressistes, sobretot dels de Compromís, amb el factor afegit del costum habitual i absurd de dispersar el vot (Compromís, Podem, Pacma, ERPV...). És una llàstima, però també és comprensible que, si sents que «els teus» les fan de l'alçada d'un campanar quan entren a governar —efecte moqueta o efecte creure-s'ho massa—, no es previsible que millores els resultats. I quan l'efecte de la desmobilització fa la suma amb la fragmentació, pareix que l'ecosistema de l'esquerra estiga gestionat o ideat per alguns zitzaniosos de la dreta. Divide et impera.

En fi, igual que podem rellegir els articles periodístics d'abans del 2015, supose que podem tornar a rellegir els assajos polítics anteriors a eixa data, perquè segur que serà com una revisió del futur que mos espera. L'esquerra té molt interioritzat això que els testos s'assemblen a les olles. Per cert, en La Cotorra un comentarista adapta una dita graciosa a la controvèrsia (l'ortorgafia és seua): «vos mengeu les mans a mossos de veure que no us creixen els anficosos».

Mateixament

Algun ús de l'adjectiu mateix -xa en el valencià suposadament «docte» està aportant un altre tic de confusió retòrica a la llengua general. He repassat la fitxa que tenia feta del mateix. 🔗 Això m'ha permés descobrir que eixe ús evasiu de la manipulació política no és exclusiu del castellà enrevessat, sinó que també apareixia i apareix en francés. Vorem fins a on i fins a quan s'estén en en llenguatge jurídic de la nostra democràcia incipient o deficient —segons els dies—. Això sí, deu ser un senyal de tants de la por que els fa a alguns ser entesos. Inclús atesos, mateixament. (Això també arribarà. I passarà.)