La possibilitat de llegir millor

Em vaig apuntar fa uns mesos a això del passallibres en un web, Bookcrossing, 🔗 que em va estranyar que no tinguera versió en valencià-català. Vaig registrar el primer llibre que pense alliberar per l'entorn —espere que algú l'acullga i no permeta que la tinta contamine res—, però encara estic pensant com els marque per a fer-ne el seguiment, si és possible.

El fet que no hi haja versió en valencià del web dels organitzadors de la cosa em fa pensar que la iniciativa^W no deu haver tingut molt d'èxit per ací. I no deu ser cosa dels índexs de lectura, trobe, sinó de maltractar l'entorn, allò d'«el comú que no és de ningú»... Cada dia que torne de córrer òmplic una bossa de la compra de restes d'envasos de plàstic i vidre —i no arreplegue el paper—: la bossa i el contingut els trobe pel parc on córrec, que és un lloc per on trauen els gossos a passejar —efectivament, també podria omplir bosses de cagueraes—, on juen els xiquets, on es fa esport, on conductors de tot pelatge paren a descansar i deixen pots de llanda i runa de tot tipus... ¡És un parc!

La lectura és un bé comú, perqè els esforços i la inversió econòmica educativa que costa transmetre-la i adquirir-la són d'algú: de tots, dels diners que dediquem a provar de viure en pau, amb salut i en societat. En lloc «llegir» que l'entorn és com un abocador per a la runa dels pots de llanda i les botelles, seria millor alliberar i compartir un llibre, provar a fer una «lectura» positiva de l'entorn.

Un granet de res

El bolletí anual de Metges sense Fronteres —només versió en castellà, és clar: fem un gràcia, però tragam algun ull— em vol gratificar fent-me creure que la meua coŀlaboració —que són els euros que els ingresse de tant en tant— és «més que un gra d'arena». M'hauria d'alegrar, però sé que és només una expressió tòpica i que els pocs euros amb que contribuïxc són una mala compensació per les malvestats diàries que provoquem amb la nostra activitat quotidiana.

Hem arribat al punt que pensar i escriure estes ratlles en l'ordinador i pretendre que algú les lligga en la xarxa equival a fer una espenteta per a desfer el gel dels pols, contaminar l'aigua i l'aire, agreujar la sequera, malmetre una pau i fer esclatar alguna guerra.

Som aixina també, una humanitat sense fronteres per a malmetre consevol invent humà. I si és massa humà, sembla que pitjor encara.

Condemnes, denigracions i desaconsellamentes

Vaig acabar a rastrons Gaeli i l'home déu de Pere Calders. Sort que la part final ha segut la que ha tingut un poc més de suc. El llibre va rebre un premi literari, segur que apareixeria recomanat en una imaginària revista dels anys huitanta del segle passat. Però no passaria res si algú diguera que és una obra desigual, sovint estrambòtica, cansosa, desllavassà... Un conjunt embastat, però mal cosit, que tenia contingut per a trobar diverses històries i camins estilístics diferents. Però a algú li va agradar, 📃 i inclús va acabar guanyant el premi Joan Crexells del 1986. 🔗 Coses d'eixos temps... i dels d'ara, em sembla, parlant de premis.

Després agarre la revista de Núvol en paper de l'última primavera 📃 plena de recomanacions literàries. Més de xixanta pàgines, que són tant incitants com desesperants, perquè són només «recomanacions» i el que també seria interessant que hi haguera condemnes, denigracions o desaconsellamentes —són els antònims de recomanació que he trobat en francés: el diccionari d'antònims no en tenia en valencià—, cosa que mos permetria fer cas o anar a la contra, però que mos llevaria un poc de pes de damunt i de frustracions per les coses que acabem llegint i que mos deixen trastocats pensant en què és això de la crítica literària.

Condemnes, denigracions i desaconsellamentes, en podríem fer una revista ben grossa.

Cita dominical / 819: Carlota Escutia Dotti

Quasi em preocupen més els que diuen «ja no ve d'aquí».

Carlota Escutia Dotti, «La inacció climàtica és incomprensible», entrevista d'Ingrid Lafita, Mètode, 120, 2024.

La foto del sàbat / 209

Oronetes afaenaes de bon matí. La toaleta del dia.

Música i verí

Vaig escoltant els lieds Waldseligkeit de Strauss i el d'Alma Mahler, els dos amb la lletra del poema homònim de Richard Dehmel. ^W Vaig descobrir el primer fa uns dies,🔗 i em va impressionar. El d'Alma Mahler no m'ha cridat tant l'atenció, però és possible que l'haja d'escoltar un poc més per a acabar-lo d'apreciar.

A banda d'això, veig que les formigues estan desficioses i no paren de recórrer en llargues autopistes els racons més inesperats, a pesar de la calor, o és possible que a causa de la calina que fa. Arruixe algun test, i ixen carregades de larves fugint com si hagueren d'ofegar-se. Eixes coses de la natura que descriuen tan bé en la revista Mètode. Arreplegue el participi sense verb «introgressades» (Gemma Marfany, Mètode, 121)🔗 i propose als de l'acadèmia que la definició d'opistòglif -fa ^dnv aclarixca que les dents que porten el verí estan a la part posterior de la maxiŀla d'eixes serps. Música i verí amb esta calor.

Amb l'auia

L'aigua —més formal— té moltes variants, com a líquid i com a paraula vital de consevol llengua. Si no ho he sentit tota la vida malament, la forma «àuia» que arreplega el dcvb deu ser un error, ja que la pronúncia que hauria de reflectir no és una paraula esdrúixola sinó plana, auia [àwјa]. No sé com canviar la informació en el Viccionari, però faig la correcció en la Viquipèdia,^W aixina la cosa podrà fluir com toca.

Acabem fluint i confluint amb la terra, amb les cendres, no sabrem quan i com, i mos tocarà retrobar-mos també amb l'auia.

Aquell record d'allioli

Ambientant amb vista als jocs olímpics que ja estan començant en París, la televisió torna a passar finals esportives d'atres anys. Em sona, però poc, deu ser que no ho vaig vore. Mig endormiscat encara de la becaeta, pose la ràdio i, vaja, deu fer també vint anys que van emetre el programa que està sonant, perquè això de periodistes i metges conversant sobre la calor de l'estiu i com mos afecta les neurones... La calor també reblanix el temps i mos fa caure en una curvatura que mos du cap al centre de la memòria. O de l'oblit. Allà, els records reals i inventats s'emulsionen i van adquirint la textura de l'allioli. Ah, aquell allioli...

Sonant i rodant

La xica de l'oficina de Motilla del Palancar,^W que agarre almorzant allà mateix sobre el taulell de la faena, això d'«Àngel» a la valenciana li sona rar, axina que li ho repetixc a la castellana i aixina ho apunta sense vaciŀlacions. Això sí, el nom me l'ha traduït també sense vaciŀlar: es veu que no té cap problema a l'hora de confondre una «q» amb una «g»... Al cap i a la fi, quin nom deu ser això de «Miquel», que ni tan sols té una bona «k» que es note i es faça vore com en basc.

Mos han agarrat a l'hora i, a pesar de la solana, la calor es podia aguantar amb un poc d'airet que corria. I mos han assoltat en mitja hora no arriba, amb el gomet del parabrisa. Hem passat la itv. Més avant, al poble, hem parat a l'ombra. Al bar, dos cerveses sense alcohol i un plateret d'olives casolanes. Tenen algun problema amb el paper del vàter, que és que la taça no se l'engul i volen que el tirem a la paperera. Bé, no mos podem queixa, hi ha paper i està prou net. Deuen esperar setze parroquians per al menú diari, ja tenen la taula parà.

Amollem els quatre euros en morralla, que no tenen canvi. A la botigueta de la vora, formatge i mel per aprofitar el viatge. I fa massa solana pa continuar rodant. Cap a casa, a hora i mitja, pam dalt, pam baix.

Si és per un accent

Les anècdotes de l'estiu —d'este estiu caldós— són rellevants, segurament determinants en molts aspectes, ara que Biden ho ha deixat córrer i el bac se'l pegarà —eixa és la previsió actual— Kamala Harris.^W Pel cantó irrellevant i que és més una manera de remugar que tenim molt interioritzada, «l'ús que el Consell fa de la llengua», 🔗 d'un sol ús, diríem:

El president Ximo Puig el va utilitzar el 61,8% del temps mentre que Mazón compta només amb dos consellers que alguna vegada s’han expressat en valencià d’un total de nou. A més, l’actual president valencià només ha emprat el valencià en seu parlamentària un 2,8% del seu temps.

De totes formes, segons com, consevol percentatge pot semblar irrellevant si mirem què diuen i què fan de concret per a facilitar i augmentar l'ús de la llengua. La legislatura passada va consistir en un nyap darrere d'un altre nyap. De forner canviaràs... 🔗

La calor, la suor, el ratolí que m'irrita la palma de la mà... «Apagueu el móbil» diu el rètol de la porta de la consulta. Toca, si és per un accent, la cosa va bé, perquè el metge també parla en valencià. En canvi la dependenta del Charter encara està aprenent a desxifrar la diferència entre el «set» i algun altre número... S'està acostumant a poc a poc, supose, perquè teclejat el huit sense remugar.

Cita dominical / 818: Josep Martines Peres

Si l'estratègia és amagar la varietat, ningú arribarà a apendre la varietat, ningú sabrà que part del domini lingüístic no diu «blat», diu «forment».

Josep Martines Peres, fragment de la seua intervenció durant el seminari «La variació territorial i els diccionaris», Institut d'Estudis Catalans, 13.06.2024.🎬

La foto del sàbat / 208

El pastís final del Grasset —fa uns mesos que es va posar la segona esse en el cognom— en el Més 324 mos se fa agredolç. Nou anys en un vist i no vist, i unes tones de llibres comentats per llegir.

Una poalà estilística

Al barri de les Carolines d'Alacant fan una reivindicació amb una «poalà» (< poalada),🔗 (Manuel Lillo Usechi, «Carolines demana piscina per al barri amb la "Poalà"») que en este cas no té relació amb cap festivitat religiosa, sinó laica i reivindicativa. Com que el Portal Teminològic Valencià 🔗 ja inclou eixa forma, els demane als de l'acadèmia que, a més d'incloure poalà en el diccionari, donen una indicació per a resoldre la regularització general i coŀloquial de la caiguda de síŀlaba àtona final de les paraules planes acabes en -ada que es convertixen en agudes acabades en -à (pl. -aes), tant si són festives com si són de cada dia.

Està clar que per a escriure malament i sense que calga entendre's, no cal cap diccionari ni regulació, són sobrers per la creativitat arbitrària i interminable. Ara, com que la idea seria compartir una llengua en societat, i entendre-mos mínimament inclús quan estem rebregant les intencions i les paraules, estaria bé que l'acadèmia guiara amb una regles concises els camins de la llengua escrita en tots els registres, sobretot perquè encara no tenim prou mitjans en valencià que facen eixa funció.

He escrit que «encara» no tenim prou mitjans perquè no hi ha cap fatalisme darrere d'eixa absència. I tal com diu Takse, demà vorem qui viu.

«Den Bäumen naht die Nacht»

Ahir va ser un dia d'eixos en què es tanca alguna cosa que encara no saps valorar. Marc Boada Ferrer,^W a qui coneixíem poc i de llunt, però mos era familiar pels programes de tv3. Rosa Regàs i Pagès,^W més coneguda de sempre, familiar, inclús llegida a trossos. I Alfons Llorenç Gadea,^W conegut de llunt, saludat quotidianament pel centre de Valéncia, sense haver parlat mai amb ell, però descobrint en la lectura dels seus articles una saviesa profunda i amable, com el seu anar suau i cadenciós pels carrers on mos s'apareixia per sorpresa. Ja no.

Sona «Waldseligkeit» 🎵 de Richard Strauss cantat per Elisabeth Schwarzopkf.^W

Me se fonen els demostratius

Fa tanca calor que me se fonen els demostratius reduïts ixe, ixa, ixos, ixes mentres mire que els tinguen en compte els acadèmics, vista l'extensió que tenen —arriben a l'Aragó—, que són un recurs literari a tindre en compte i que molts diputats els utilitzen en les seues intervencions al parlament valencià.

Inclús apareixen en obres literàries, que és una cosa que sempre fa bonic. Però és gros que no tinguen entrà en el diccionari, encara que siga marcant-los a foc que no són per a ús pretenciosament formal si volen. Hem de tindre un poc més de mirament amb els valencianòfons inconscientment actius, perquè els castellanoparlants actius que hauran aprés a menysprear el valencià general comú com un error de la normativa, no mantindran ni transmetran la llengua —si no ho fem els valencians tant com caldria—, i sabran dir i imposar «aquest» o «queixal» als qui diguen «ixe» o «quixal» amb el lliri de la innocència dialectal en la mà.

M'enllace al cant

Comence per Lise Davidsen, 🔗 que Anaïs va sentir curiositat per conéixer després de llegir una crítica operística de Núvol que li vaig enviar («Bronca i apoteosi» d'Antoni Colomer, 28.06.2024), 🔗 i l'Spotify va enllaçant-me peces de cant que travessen molts estils. Com que passa pels Kindertotenlieder de Mahler, 🔗 amb Bruno Walter dirigint i Kathleen Ferrier cantant, 🔗 vaig deixant-me dur i aprenent a escoltar eixa part de la música clàssica que, en general, me se resistix... Excepte si es tracta de Mahler i pocs més, no sé per què. Sí, Fauré també. 🔗

Mentrestant, torque un poc la pols de les estanteries, i veig que estan plenes de llibres per llegir. Bé, llevar-los la pols de tant en tant és un primer pas, tot i que la llista de novetats «imprescindibles» no para de créixer. Deixem-mos dur pels lieds de Strauss 🔗 que canta Jessye Norman. 🔗

Agraïxc la provessó

Forma part de les meues neures i ja és habitual i inclús pensaran que la insistència és carregosa, però continue mirant de desmitificar i facilitar alhora la producció escrita de qualsevol versió de la llengua, tant si pensem en la reproducció dels registres com —o més encara— si pensem en les variacions dialectals. Aixina que els envie als acadèmics valencians una proposta de millora per al diccionari que tant consultem en línia:

El diccionari inclou en l'apartat de conjugació una nota que facilita l'ús escrit del valencià septentrional: 🔗

– En el valencià septentrional: present d'indicatiu: 1 agraïxo/agraeixo.

Convindria que la palatalització de l'increment dels incoatius seguira una pauta semblant per a deixar clara la possibilitat d'escriure dels grups -xc- i -xq-. La nota actual és:

La consonant s del grup -sc (o -squ-) es pronuncia habitualment com a palatal [ʃ], pronunciació que ha tingut una important tradició escrita (-xc-, -xq-)

Eixa redacció només fa referència al passat i, seguint el model anterior, hauria d'indicar que eixes formes també són usuals actualment. Això ajudaria a evitar malentesos sobre eixes formes amb tanta tradició escrita i tanta vitalitat actualment (en valencià i en català occidental), i facilitaria l'aplicació de la recomanació de l'avl sobre la pronúncia d'eixos verbs en els mitjans de comunicació.

Per a rematar-ho, els pose un poc de documentació que trobe interessant, i un poc temeràriament i xafant el terreny de la immodèstia, incloc la meua fitxa 🔗 sobre el tema.

En estes coses, tal com va passar amb l'entrada de la forma provessó en el diccionari, 🔗 sé que tot arriba l'endemà de la vespra. Este matí encara he vist un teuladí travessant el centre de la ciutat.

Cita dominical / 817: Margaret Atwood

En circumstàncies difícils, l'anhel de viure es projecta en objectes estranys.

Margaret Atwood, El conte de la serventa.

La foto del sàbat / 207

Vam obrir la finestra i vam vore el niuet de les abelles massa tard. Amb un poc de sort i sense obrir la finestra durant un temps, a vore si ixen avant.

Pallorfa vertical

A més de la banda de l'empastre habitual que perviu des de temps immemorials en les costures de la burocràcia de l'administració pública, la cosa es complica si són llicenciats en dret amb pretensions de pensar-se «juristes». Quan topes amb persones educades en eixa tradició, et trobes que allà on pots llegir que una classificació d'un lloc de treball depén de la responsabilitat, la dificultat tècnica, el volum de treball, la penositat..., ells no tan sols interpreten s'ha de fer de manera que, sobre el paper, els números els queden més homogenis i agradables a la vista, sinó que abans d'escriure la decisió de quatre línies posaran vint pàgines d'antecedents i motivacions sense cap relació ni parentiu amb la decisió que pensen adoptar, però aixina faran creure a qui pretén llegir-ho que s'hauria d'enfrontar a la història del dret des de la taules de la llei... I tot per provar d'entendre per què classifiquen un lloc de treball en el 16 o en el 20 del complement que siga.

I no s'hi val a atendre cap atre sindicat que no siga el vertical.

Els teuladins del futur

La setmana passà encara vaig vore el soliguer pel centre de Valéncia. Esta setmana no l'he vist ni l'he sentit. Se'n deu haver anat a trobar un poc de fresqueta. S'han quedat les falcies, els coloms, les tórtores turques, les gavines, els estornells, les merles... Les merles no s'han escarotat avisant de l'amenaça, tot i que les gavines també haurien de despertar-los algun recel.

Uf, les cuques de l'estiu abans tenien més encant, que diríem a partir d'una certa edat. Encara que és possible que estiga oblidant com mos destorbaven les mosques, moscardes, mosquits, vespes, inclús els taves... Ja no, la degradació del medi ambient a causa de la contaminació que provoquem amb els nostres mals hàbits, han fet aparéixer que els palputs del riu siguen més familiars que mai, però ara costa de vore un pardalet comú —teuladí, per entendre-mos— i fins ara tan vulgar i corrent.

Això sí, el recel —per no dir alguna atra cosa— que mos desperten les panderoles sí que és una porció extra d'excitació que no va gens bé per a combatre la calor. I damunt, com més calor fa, diuen que abandonen la fase corredora per terra i és poden posar a volar. Que no siguen els futurs teuladins.

Les ocasions que no encertem

Mos embranquem sovint en debats estèrils, perquè a pesar que aportem dades, interés i bona intenció, no sempre detectem a temps que els interlocutors de l'altra banda no volen dialogar, sinó imposar els seus punts de vista, les sues idees prèvies, els seus interessos... O crear polèmiques i conflictes artificiosos que dissimulen la seua desídia o la seua incapacitat. I és pitjor encara quan mos pensem que les dades i reflexions que pugam fer els podran fer vore quina part de raó no tenen, quina podem aportar... ¿Que no la tenen tota? ¡I ara!

Convé fugir-ne i reservar els arguments i les dades per a les ocasions... Ai, però no solem encertar les ocasions. Quina llàstima i quin cansament quan «me sobren paraules» (d'Antònia Font). 🔗

La segona

Hi ha moments que són com un encanteri, un rellam de més d'hora i mitja que t'atrapa amb aquella intensitat que senties de menut mirant el foc de la llar: la segona de Mahler amb l'Orquestra Simfònica Simón Bolívar dirigida per Gustavo Dudamel en el Royal Albert Hall BBC PROMS, crec que va ser el 2011. 🎬

Drets imaginaris

Som quatre en la terrassa d'un bar d'un poble de l'Horta de Valéncia on anem per primera volta. Mos han atés en castellà diverses cambreres que mos entenien i no han dubtat ni han fet cap comentari quan els hem parlat en valencià. Al cap d'un temps, ix un xic a pendre-mos nota: es queda parat, sorprés com si no entenguera res del que li comentem i amolla alguna cosa aixina com «solo en español» o «jo solo español», sense cap animositat. No fem cap comentari i li diguem els noms dels entrepans tal com els té en la carta: mos entén i mos atén. No hi ha cap intercanvi més amb ell. Per tant, no hem renunciat, però tampoc hem avançat, que a estes altures també és una renúncia.

M'he quedat pensant i, després d'avançar un poc en l'article d'Aracil «Educació i sociolingüística» (1979) 🔗 pense que s'hauria de poder adoptar una estratègia més activa que afavorixca el contacte lingüístic passiu del cambrer. En deuen haver diverses, segons el caràcter i l'afabilitat de cada u. Una simple podria ser convertir la decisió en un petit debat entre clients en valencià sobre els entrepans que volem, si mitjos o sancers, si són grans o menuts, si amb cervesa o amb aigua i, al final, que algú es gire cap al cambrer a vore si ho ha entés i, aleshores, repetir en valencià qualsevol cosa que li semble que no ha entés... Si és que hi ha res que no puga entendre d'una comanda tan simple com un plat de braves, quatre entrepans que porten els noms de la carta, dos cerveses sense alcohol i dos botelles d'aigua.

Bé, el full de reclamacions que tant costa de demanar, si mos indignem perquè es posen militants en el menyspreu lingüístic. Costa de fer, però de tant en tant convé recordar que tenim drets com a consumidors, que també són drets lingüístics. O això podem imaginar. 🔗

Cita dominical / 816: Agus Morales Puga

Espanya està a la cua quant a la taxa de reconeixement d'asil, que va empitjorar en quatre punts respecte a l'any anterior (12%, davant del 42% europeu)-

Agus Morales Puga, «El mundo no está inundado de refugiados», 5W, 20.06.2024. 🔗

La foto del sàbat / 206

Les primeres flors que li veig a esta planta tropical comuna en molts balcons del centre de Valéncia, tradescància.

De tort

Hi ha frases o versos sentenciosos que a voltes algú mos recorda en el moment oportú quan no sabem com sintetitzar un estat d'ànim o quan volem fer una descripció que ressone en el congost de l'herència cultural. De passà lligc en algun article sobre política allò de «tornen lledesmes los bords» 🔗 i em ve com un guant per a acceptar com va el món —ple de mones, que diria Takse—. De tort fan veritat.

Les situacions

En un article de fa uns mesos, «L'emergència de la identitat en el model de llengua públic», 🔗 Miquel Àngel Pradilla Cardona proposa dos aportacions que amplien les «traces identitàries» en la creació literària, però utilitzant perspectives diferents. En relació amb això, l'últim llibre de Pradilla, Normativitat, (re)estandardització i glotopolítica, 🎬 mira d'analitzar i explicitar els perills i les possibilitats de les diferents propostes relacionades no tant amb l'ús del valencià com amb la implantació d'un model que s'impose com a instrument de cohesió, identificació i comunicació d'una comunitat lingüística. Tant en el llibre com en este article —tot i que Pradilla sí que en parla en les seues intervencions públiques—, 🎬 [min. 02:55:00] em sembla que no s'atén prou un fet essencial: els músics del Titànic eren uns virtuosos, però el transatlàntic es va afonar.

Em sembla molt interessant que Pradilla valore i faça conéixer el virtuosisme literari arrelat en la varietat dialectal de Josep Pitarch (i Maite Moya) en Les minves de gener 🔗 o d'Òscar Messeguer en La petjada del Rubio. 🎬 [min. 23:14] La literatura és un refugi i una post de salvació a la deriva. Però el cas és que no hem de patir abans d'hora per una suposada «exacerbació de la identitat». Tal com diu Pradilla al final de l'article, «la nostra llengua, a més de mantenir el seu cromatisme lingüístic, també ha de satisfer situacions comunicatives on la identitat ha d’abraçar la totalitat de la comunitat lingüística»...

D'això es tracta, de tindre o no tindre «situacions comunicatives» com a comunitat lingüística. I la minorització és un terme que associem a la llengua, però si ho mirem de prop no afecta la qualitat de la llengua, sinó que afecta les persones i la societat. La minorització no fa que la llengua siga minoritària, sinó que és una actuació sociopolítica que restringix i impedix l'existència de la comunitat lingüística. Les preocupacions per la qualitat o per la individuació, vindran de rebot i tindran la importància de l'acord que tanca una simfonia.

Els quixals

Com que vaig acabant la fitxa sobre quixal, intente descobrir com en diuen en rus dels quixals. Per un moment només trobe que en diuen зуб ('dent'), però pensant que en francés són dents molaires (i molaires fent una eŀlipsi), li ho passe al traductor que em diu que els quixals en rus són коренные зубы, o siga, les dents adjectivades, però l'adjectiu pareix que vullga dir 'indígena; permanent'. Sort que trobe uns dibuixos que sí que em permenten localitzar l'adjectiu adequat, моляры 'molars'.

Tot això té a vore amb el conte «El conegut» de Txékhov, 🔗 on Takse m'ha mostrat que el traductor Arnau Barios havia alternat estilísticament quixal i queixal, tot i que no he pogut localitzar 🔗 en l'original rus la raó d'eixa alternança. ¡I quixalets tamé! ('И маленькие зубки тоже').

Diògenes amb un llum

Pegue una volta per una ciutat de Turquia, Sínope... ¿O ara deu ser Sinop? ¿O a la francesa, Sinope? Els ho demane als de l'iec, que m'ho aclarixquen, perquè les tenen les tres en el seu web i no acabe de vore quina deuen pensar que és preferible. Per sort, tractant-se d'un topònim ara turc, no sé si abans grec o d'alguna atra llengua encara, la cosa deu ser fàcil, només deu tindre efectes sentimentals o polítics lleus. No passa el mateix amb la forma d'escriure el valencià-català de cada dia, que té encara salvapàtries que el farien desaparéixer abans de vore escrit tot el que han aprés que és lleig, erroni i culpable. Diògenes el Gos 🔗 en diria alguna cosa des del fons de l'alfàbia.

Variacions d'astiu

El web de la Betevé té una secció dedicada a fer apunts sobre la llengua. Fa uns dies en feen un sobre les variants estiu i istiu 🔗 que em va semblar molt encertat, prou documentat i aclaridor. Ho resumien claret claret:

Doncs rigorosament hauríem de dir que totes dues. Una —estiu— perquè és l’opció normativa i històrica que apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans; i l’altra, —istiu— perquè és una opció col·loquial provinent d’un fenomen fonètic habitual, i que tampoc no és flor d’un dia, sinó d’anys.

De totes formes, es van enviscar un poc en un entrebanc un poc tronat a estes hores: «cal evitar-la en el formal i l’escrit»... Petita contradicció o paradoxa. Tal com preferien, si aixina ho consideraven, podien evitar la forma istiu en el registre formal, però el cas és qie «l’escrit» no és cap registre, és un mitjà o un suport, i els registres formals i informals també s'utilitzen per escrit. De fet, la paradoxa o contradicció es fea evident perquè aportaven un poema «escrit» de Salvat Papasseit com a mostra d'ús de la variant «istiu»:

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d'istiu.

Informal, literari, poètic, oral, escrit, variacions d'astiu.