Hi ha variants formals d'algunes paraules que són simptomàtiques, perquè hi ha qui les considera símbols, hi ha qui pensa que són com una garantia de qualitat o com la roba dels diumenges. Pel que sembla, entre molts valencians, quan es tracta de parlar de faena, es veu que per a quedar bé o per a que semble que saben parlar o escriure, han assimilat en l'ensenyament que han de dir la forma «feina», i hi ha inclús qui diu «feïna» i es queda més ample que llarg. ¿Que no coneixen la dita «faena, fuig; menjar, acosta't»?
No sé massa bé d'on s'han tret que eixa forma —no tan antiga i igualment dialectal d'altres llocs— és més bona o més correcta que la pròpia i general en valencià faena. És Takse qui m'ha dit que això és cosa de l'ensenyament, però jo no recorde que eixa eixa parella de variants dialectals (faena/feina) fora cap emblema per a mi en aquell moment. Però tot això és possible en la normativa de manualet que mos van ensenyar i que havíem de repetir en aquella època parlant i per escrit si volíem estar al nivell de l'«esmerçar-se en la recerca del mots escaients», com dia algú per riure —uf, a mi em semblava que fea broma.
Pareix que la cosa continua aplicant-se en l'educació. En lloc de promoure l'amplitud de mires i d'horitzons sobre les possibilitats de la llengua a partir de l'ús de les variants de proximitat, s'establixen unes quantes regles diglòssiques i s'amplien els prejuís sobre la pròpia llengua davant del castellà afegint-hi prejuís sobre la pròpia varietat dialectal.
Entenc que això s'ho agarren acríticament i sense que els provoque cap remordiment els qui parlen en castellà quotidianament. És comprensible que usen el valencià per a parlar amb segons qui i en segons quins llocs, fingint sempre un domini incert però recarregat de pulcritud llibresca. Ara bé, que hi haja tècnics lingüístics que no sàpien per a què servixen els registres o que hagen oblidat que l'ús de la llengua no es promou transmetent que els sembla ridícula, menyspreable o lletja la varietat del seu poble o de la seua comarca —en qualsevol dels registres, si és que recorden dels llibres que hem llegit que qualsevol varietat dialectal té registres diferents per a cada grau de formalitat o de festivitat amb que s'utilitzen totes les llengües vives. Si és que recorde que cada dialecte és la llengua i que la llengua s'expressa en els dialectes.
Tot és qüestió de grau i de preferències, però deu ser molt traumàtic creure i evitar com a erronis, menyspreables o de mala qualitat l'apitxat, l'harmonia vocàlica, els pronoms mos, mosatros, natros..., els demostratius este, eixe, els incoatius amb -ixc, -ixca, els participis acabats en -it, -ida, els infinitius vore, tindre, valdre i altres característiques del valencià dialectal —la forma faena inclosa—. ¡Quin patiment!, i quines energies més malbaratades i estèrils, a més de contraproduents, si la finalitat d'eixe assotar-se religiosament era aconseguir la salvació de la llengua.
Inclús Joan Fuster, ara que haguera fet cent anys, raonava de jove a Sanchis Guarner d'una manera que cal agarrar amb pinces: «¿No és aquesta transformació d'-eix en -ix una degeneració dels nostres parlars? Supose que els filòlegs fareu alguna distinció entre degeneració i evolució.» Em sembla ningú no li va fer vore que eixa concepció tenia més a vore amb prejuís i concepcions racistes o classistes que amb ètica i ciència democràtiques. Ell mateix devia saber massa bé que els seus petits plaers estilístics podien enterbolir «la mesura de totes les coses» valencianes.
