També Miquel Àngel Pradilla Cardona ha dit la seua en això de l'accent del topònim de la capital del País Valencià: «Valência, més que un canvi d’accent». 🔗 L'article és interessant perquè proposa refer la classificació entomològica que conformen actualment els «valencianistes»:
- Fabrisme, subdividit en dos corrents:
- Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana
- Acadèmia Valenciana de la Llengua
- Secessionisme
- «Independentisme» (o «particularisme»)
He posat «independentisme» tant per les ressonàncies «catalunyeses» de fa pocs anys com perquè Pradilla en proposa una descripció, però no una etiqueta clara, tot i que al final fa referència al «catàleg del particularisme». Deixe per als afectats en eixe sac la matisació sobre les idees, idearis o ideologies que Pradilla detecta en ells. (Jo me n'excloc, a pesar de la proximitat, perquè em senc excèntric respecte a tots els grups als quals hauria de pertànyer.)
A més d'això, hi ha un fragment que em resulta especialment curiós, ja que usa un argument que trobe que referma la posició de l'acadèmic «díscol» abans que la de la institució —diríem, en conseqüència— «obedient»:
Els criteris legitimen les tries, i els adoptats per l’AVL —entitat que ostenta l’autoritat normativa al País Valencià—, fonamentats en raons d’estructura lingüística (ciència, suficiència, paciència, resiliència, conveniència, etc.) i de tradició escrita, exhibeixen la mateixa cientificitat que l’opció de l’acadèmic díscol.
L'argument em sembla conjunturalment correcte. Amb tot, té una conseqüència que s'hauria de tindre en compte: si fora aixina com actua l'acadèmia, estaria botant-se en el cas de «Valéncia» o «València» els seus propis criteris per a la fixació de la toponímia. I això indicaria arbitrarietat, que seria la penúltima cosa que hauria de fer una institució pública: després hauria d'esmenar-se.
No crec que se'ls estiguen botant del tot. Simplement fan com solen fer les acadèmies —el poder requeriria aquell memento mori dels antics romans amb el llorer—: dir una cosa en un cas i la contrària en un atre, fer casuística per a entreteniment de curiosos i desvagats, aplicar els criteris a la babalà, usar la tradició oblidant les circumstàncies, preferir la forma sobre el fons... O al revés. En síntesi, utilitzar la llei de l'embut per a mirar d'evitar-se maldecaps.
Pradilla en diu una bona al final:
El problema del valencià, diguem-ho clar, no és la norma, el problema és l’estatus. Un estatus deficitari que no ha aconseguit posar la llengua de manera adequada a l’ascensor social.
L'estatus social, l'ús general, el desús ortopèdic, la discriminació quotidiana per motiu de llengua, el cinisme polític, la subordinació lingüística en les converses habituals... Un munt de temes que afecten l'«ús normal del valencià», però que es bandegen, perquè sempre perdem políticament i, per tant, pareix que ho vullgam compensar amb una normativa que polimente i envernisse el valencià que (enc)ara es parla... Encara que ja no es parle.
La ciència actualment hauria de rimar amb coherència, congruència i consistència més que amb un topònim que ja sabem com sona d'ací a la Vall d'Àneu.
