L'ecologia de les «galgaes»

A un company de Simat li fan un comentari que conté una paraula que fea anys que no sentia: «galgà» (< «galgada», en estàndard general). Es posa a mirar de documentar-la per escrit i troba poques referències, entre les quals un apunt meu, «L'espai del flamenc» (07.03.2020), 🔗: «Mentrestant, hi acudix una «galgà» de gent «mudà» en uns quants totterrenys.». Era poc abans del confinament pel còvid. Vaig escriure la paraula, però no em vaig preocupar de comprovar si la podia documentar. Els flamencs han tornat unes quantes voltes més al tancat de Mília, que és on vaig fer la foto. I supose que hi deuen haver acudit més «galgaes» de passavolants i guies turístics a pretendre respirar aire i natura saludables mentres empudeguen de pols, gasos i residus tòxics amb els totterrenys eixe mateix medi ambient que estan desitjant sentir que els entra pels porus de la pell.

Sí, sembla que les «galgaes» figuratives no porten mai res de positiu... Llevat de la possibilitat d'expressivitat lèxica que hem caçat.

L'etimologia en línia

La faena de documentació de la història de la llengua s'està duent a terme d'una manera rítmica i amb obres de gruix pel que fa al passat de la llengua i que han de servir també per a documentar presències i absències del present de l'ús oral i escrit.

Demà l'Institut d'Estudis Catalans presenta la versió en línia del diccionari etimològic de Joan Coromines. Tindrem aixina en línia totes eixes obres rellevants que hem pensat que algun dia havíem de tindre a mà en paper omplint i garsant els estants de les nostres biblioteques. En tinc algunes, i em cal torcar-los la pols cada volta que les consulte, ja que també estan ja en versió digital. No em passarà el mateix amb el Coromines, que encara era un desig pendent.

L'ús de la llengua no està esperant estes obres, però als qui els interessa llegir-les tampoc els vindrà malament tindre-les de manera tan senzilla, ràpida i ubiqua, tant si és per a les petulàncies erudites com si és per a enllaçar i adobar el present de la llengua quotidiana amb el bagul històric de les quotidianitats d'altres èpoques.

Segons com es mire

Els mestres fumaven en classe, els metges fumaven en la consulta, hi havia professors que feen les classes borratxos —i fumant—, moltes xiques es quedaven prenyades i no acabaven els estudis de secundària, cotxes, camions i motos anaven sense catalitzadors ni filtres de res, ningú arreplegava les caguerades dels gossos, les voreres no tenien rebaixos per a cap accessibilitat —concepte desconegut encara—, no hi havia papereres ni tantes faroles... Hem eixit prou bé, ¿no? Encara sort, segons com es mire.

Cita dominical / 793: Maria Cucurull Canyelles

La proximitat ara es mostra a Tik Tok amb vídeos curts, roba informal i llenguatge col·loquial.

Maria Cucurull Canyelles, «Quan una onomatopeia es fa viral a Andorra», Núvol, 27.12.2023. 🔗

La foto del sàbat / 183

El balast reviscola fent camí.

Els plats i les tasses

Tanquem la setmana mirant el fantàstic Polònia que no vam vore anit —ajuda a digerir la realitat de la corrupció ideològica representada per jutges com García Castellón i per polítics com Fernández Díaz, o per Grande-Marlaska, que combina totes eixes facetes—, perquè a partir de les nou la soneguera mos ataca, sobretot a mi.

Eixe costum que he agarrat d'alçar-me a les cinc i mitja té eixos efectes per la nit. La compensació és que, de matí, és l'hora en què els carrers estan quasi buits, la frescor que ventila la casa en hivern, la cuina es convertix en un espai de rutines casolanes, amb les tasses, els plats i els coberts preparats per a traure'ls a taula, la poma i el plàtans laminats, i sobre el banc humit iŀluminat pels leds dels armaris, el cap s'enfoca fàcilment en la lectura.

La unitat W

No apareixia la unitat W, perquè de tant en tant el Windows decidix que no la deixa vore o que no la connecta, no sé quina de les dos. L'informàtic pensava que es podia resoldre amb el botonet del Windows i teclejant W, però només ha funcionat un moment. La solució més segura i permanent es veu que és obrir un terminal i teclejar «gpupdate force», i aixina ja connecta tot el que ha de connectar.

Després d'això he pogut restaurar la plantilla Normal.dotm amb una versió de fa uns dies que tenia en la unitat W, per als dies com hui, en què el Word decidix que se la ventila.

Burocràcia elèctrica

Un dia sancer, tres parelles d'electricistes i dos telefonistes per a apanyar una entrada de fase a la finca, és a dir, una connexió entre el cable de fora i el que du la llum a un pis. La primera parella diu que són de reclamacions, que vinguen els de les «averies». La segona telefonista també diu que vindran els de les «averies», però la segon parella —d'Iberdrola— s'ho espolsa, perquè ells són de «triatge»... A última hora, ja ben fosc, arriben els que ho han d'apanyar pujant a la teulada.

Esta «burocràcia» d'una empresa privada ha segut molt pareguda a la versió proverbial que sovint vegem i patim en moltes administracions públiques. La mala fama de ser hipocresia.

Conversa cordial

Quan portem uns segons de conversa, la telefonista de la companyia elèctrica s'adona que continue parlant-li en valencià a pesar que ella em parla en castellà. Deuen tindre un protocol, o la xica és atenta: em proposa si preferixc que m'atenguen en valencià. Li dic que sí, pensant-me que ella canviaria de llengua, però em diu que va a desviar la telefonada. Uf, no, li dic que no, que si ella m'entén en valencià, que podem continuar: em respon que m'entén perfectament i continuem la gestió mantenint cadascú la seua llengua.

Mos queixem molt amb raó de la discriminació contra l'ús del valencià, però també cal agrair que hi ha qui, encara que no sàpia parlar en valencià, et tracta amablement, t'oferix alternatives o accepta que continuaràs parlant en valencià i que la conversa bilingüe és vàlida, útil, i que permet un grau de cordialitat afegit, sobretot per part meua i del meu benestar emocional.

Uns bacs

Vaig haver de tornar a instaŀlar l’Ubuntu. Ho vaig fer mirant com dia algú que s’havia de fer. Al poc em trobe que els 300 megues que havia deixat per a la partició «/boot» no eren prou. Com que encara no havia fet res de nou, vaig tirar pel dret i el vaig tornar a instaŀlar de nou: li deixe 1 giga. Però aleshores m’enganye al triar la partició on cal posar el punt d’arrancà: me se va ocórrer que devia ser la del «/boot» (sdb1), però no, era un poc més amunt, «sdb» directament. I torna a instaŀlar l’Ubuntu. A la no sé quantes, pareix que ja està tot, però aleshores l’ordinador em diu que hi ha un error el «grub»...🔗 Amolle l’aire, deixe passar uns segons, teclege coses que me s’ocorren i que no funcionen, fins que caic que estic intentant reiniciar des del disc que té el Windows. ¡Bingo! Cal anar a l’inici del sistema (F10 mentres es posa en marxa) i triar que l’arrancà la faça des de l’altre disc —els dos tenen el mateix nom, però es tracta de posar el segon en el primer lloc—: funciona.

Torne a configurar el Libre Office, i torne a pensar que és una llàstima que no puga endur-me la configuració com faig amb la plantilla «normal.dot» del Word de Windows. Bé, crec que no es pot fer. Segur que algun descobriré que sí. Mentrestant, vaig practicant. I ara hauria de connectar els comptes de correu, tornar a baixar els programes que solc usar (el Chrome, el Gimp i algun més) mirar d’incrementar la seguretat canviant contransenyes i fent-les més segures —ho estan recomanant molt últimament—

Eixim a pegar una volta. Mos acostem amb el patinet a la pista i, mentres Takse xarra amb una amiga, quan ja em sembla que ho tinc controlat, m’impulse pel pendent i sense vore-ho vindre caic un bon bac... Bé, dos, però el primer és el que m’ha deixat el cul més coent. Espai —de fet, el diccionari coŀloquial diria «aspai» o «aspaiet»—, que això ja no es reinstaŀla tan fàcilment.

Cita dominical / 792: manifestants russos del 1905

Si et negues a escoltar les nostres súpliques, morirem ací mateix, en esta plaça davant del teu palau.

Petició que els manifestants russos del 22 de gener del 1905 li van fer al tsar, versió traduïda a partir de La gare de Finlande d'Edmund Wilson.

La foto del sàbat / 182

Mostra escrita de valencià col·loquial amb alguns errors que deuen ser cosa de la indignació. La pràctica els pot esmenar sense abandonar el registre. Ni la indignació.

Un poc de mentrestant arriba

Una volta, fent proves, vaig aconseguir exportar les entrades corresponents a la lletra H d'un diccionari per a convertir-les en un bloc de Blogger. Crec recordar que vaig fer un arxiu .csv amb tabuladors. Però fa massa anys (cap al 2010) i crec que Blogger ha modificat les convencions d'importació: ara pareix que eixa classe d'arxiu ja no servix. Per tant, el transforme, prove amb .txt i amb .xml, però no els dec donar el format correcte, perquè no pareix que els admeta. He anat variant el document i pujant-lo fins que Blogger m'ha dit que ja havia fet massa importacions i que ho provara més tard. No res.

Pel camí he aprés un poc sobre xml,🔗 aixina que no he perdut del tot el temps. Ara cal que comprenga com lligar les dades que conté eixe doument amb la plantilla l'xslt que ha de disposar les dades per a mostrar-les en la pantalla. Però no he anat molt allà, no he aconseguit que es relacionen i traguen res que es puga utilitzar. Si més no, he netejat i ordenat un poc la base de dades.

Hi ha qui mira d'arribar a la revolució proletària, hi ha qui s'enriquix com si haguera de viure setanta milions de vides —i no—, hi ha qui trasllada les seues fílies i fòbies a l'activitat política, hi ha qui pensa que «pardal que vola, a la cassola» i s'hi dedica... Modestament, les quatres ratlles que faig ací «casi» cada dia, fer que la caixera del súper senca el huit i el huitanta-huit en valencià i que puga practicar durants uns segons la diferència entre el set i el sis —que pareix que molts castellanoparlants els confonen—, evitar convertir-me en un buròcrata a pesar de fer de funcionari, configurar el mòbil en valencià, no configurar l'assistent de Google perquè sospite que espia i, damunt, encara no entén el valencià, pagar la quota del sindicat i somiar que això servix per a millorar les condicions laborals i professionals... Tot això deu ser un poc de mentrestant arriba no sé què.

En valencià planer

El llenguatge i la llengua van canviant —se'n diu «evolució» quan es mira amb bons ulls— al ritme dels temps. Per sort hi ha qui s'interessa per mantindre'ls vius i fer que s'adapten i creixquen. Eixa pareix que és la intenció de la nova revista El Mood🔗. També té possibilitats —em sembla, no he acabat de fussar-hi prou— els recursos en línia per a millorar l'expressió oral que presenta el web Oralitat🔗.

De totes formes, trobe a faltar més dedicació a l'ús real en valencià, eixe ús coŀloquial per al qual no es difonen prou els instruments de referència mínima que poden fer accessible l'aplicació de les regles ortogràfiques als escrits més accidentals o casolans, més o menys carregats d'intenció, d'humor, procaços o utilitaris. Tot això i més també es pot escriure reflectint els trets desimbolts i espontanis de la parla quotidiana mantenint la seguretat que dona la guia de l'ortografia i de la gramàtica bàsica general, sense haver d'anar a «apanyar» les combinacions pronominals tal com brollen, mirar de coŀlocar morfemes normatius flatosos, o mirar amb temor algunes expressions que penses que podrien fer botar flames del paper per «indesents» —les sonores suposadament indegudes són un tema—.

I pensant en això he acabat pegant-li una llegida a l'article «De xones, culs i conys» de Jaume Forés Juliana,🔗 on hi ha expressions que no acabe d'entendre —no són del meu món de referència—, però també alguna que hauria d'arribar, més enllà dels llibrets de falla, al diccionari de Martia Teresa Espinal🔗:

L’escriptor Martí Sales va proposar adaptar l’expressió catalana «passar la mà per la cara», fins a convertir-la en «passar-li el cony per la cara». O, en lloc de parlar de «quina repassada», emprar la més divertida, «quina parrussada». Fins i tot van aparèixer algunes aŀliteracions com «proporcionant parrús» o «despatxar xona» [...].

Ah, i qui diu el «cony», diu la «figa».

Validador de codi

Avança el trasllat de la biblioteca en format de Blogger al format xml. Va relativament ràpid gràcies a les macros i les possibilitats del buscar i reemplaçar i les taules del Word. Però són vora mil cinc-centes entrades i el programa acaba enfitant-se i li costa respondre. He estat comprovant més o menys artesanalment el codi, però ara he passat a usar un validador d'xml en línia, i aixina estic polint-ho per a que el codi siga correcte i que els errors siguen només meus, els típics de picatge de continguts.

Són faenes distretes, d'anar a poc a poc, amb paciència i deixant-se dur pel ritme de la música. Hui ha tocat la llista de bandes sonores. M'he quedat xiulant alguna peça de Bernard Hermann.🔗

Coent-se

La tv3 fa «coranta» anys —la tenim en el «cor», ai— i es nota en el resum que fan, mirant-ho mos notem el pas del temps en la roba, la gestualitat, els objectes, les expressions, en els ulls amb què ho mirem.

Trauen el primer programa d'Andreu Buenafuente, però trobe a faltar el Persones Humanes🔗 del Mikimoto, on crec que va començar a aparéixer el Buenafuente televisiu, però on també vam començar a comprovar que la democràcia informativa i ideològica encara no s'havia cuit del tot.

I encara la tenim coent-se, pel que vegem, amb més mitjans però amb jóvens que pensen que la igualtat de les dones ha anat massa llunt🔗... Això fa pensar en La revolta dels animals🔗 d'Orwell, quan algú diu que tots som igual, però alguns som més iguals que altres.

Les parides semblen inofensives, però no ho són tant quan se les agarren seriosament uns quants milers de persones, iguals o desiguals.

Víctimes irresponsables

La denominada «operació Catalunya»🔗 és dubtós que mereixca denominar-se aixina. No es tractava d'una activitat excursionista o d'interés geogràfic. Es tracta d'una activitat política governamental delictiva batejada de manera parega que els delinqüents són polítics i ciutadans de Catalunya. Clar, el nom deu tindre per a alguns eixe interés afegit, com ara que les víctimes siguen resposables d'alguna manera o per algun motiu, com ara per ser catalans, que és delicte, mirant-ho des d'una «espanyolitat» malaltissa.

El mal és que és possible que ja no sapiam com n'hem de dir de les activitats dels governants espanyols —i «mucho españoles todos»— que intervenen i actuen periodísticament, policialment, econòmicament i judicialment contra els rivals polítics i contra la ciutadania que els vota o que dona suport a determinades ideologies i activitats polítiques.

En estos delictes de l'àmbit polític, convindria utilitzar els noms dels fets i dels corruptes que els duien a terme. Dir-ne Pegasus, Kitchen, Gürtel, Filesa, Matesa..., no avança massa, ni tan sols un miŀlímetre, en la identificació i condemna «dels responsables» —sense cap «depuració»—. Ja els va bé quedar amagats darrere de noms més o menys mediàtics o que desvien l'atenció precisament cap a les víctimes. Posem que «cas de corrupció dels polítics del Partit Popular contra»... Vaja, no sé, sona ja tan sabut, habitual i que no els esguita, que tampoc pareix que avancem massa per ahí.

Cita dominical / 791: Joan Bastardas i Parera

No es pot partir del convenciment que la gent és curta i necessitada de tutela.

Ramon, personatge de Joan Bastardas i Parera en Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots.

La foto del sàbat / 181

Quin remei mòbil!

A partir de les tres i mitja comence a deixar-me els ulls en la pantalla. Dos hores mirant de fer que els mòbil vell i el nou s'entenguen, però no n'hi ha mans. Com a últim recurs, vaig al web d'oppo i alguna de les possibles solucions que donen per a resoldre problemes pareguts funciona. I que conste que jo no volia canviar de mòbil, però els programetes que ja no volien posar-se al dia en el mòbil m'estaven expulsant del meu Motorola g4 Play.

He aprofitat una oferta de l'empresa que em du la fibra a casa: m'han fet una rebaixa del preu de connexió i, a més, incomprensiblement per a mi —estic prou desconnectat d'estos jocs mercantils que combinen abusos prepotents i ofertes lenitives—, m'oferixen un mòbil nou debaes. Quin remei, doncs.

Un poquet de gran què

Si el metge t'atén quan li parles, això és un bon senyal que em sembla que alleuja les primeres temors. Si t'entén encara que li parles en una llengua que no és la seua, com ara en valencià, la sensació d'alleujament s'incrementa i permet un poc més de confiança en la professionalitat i el tracte humà que tot pacient deu estar desitjant. I, bé, quan et responen en la teua llengua, això que deu ser tan comú per a milions de persones, per als qui parlem en valencià sempre és com haver entrat al temple on es vetla i es venera el jurament hipocràtic amb candeletes i hurís infermeres que atenen i reconforten els eminents metges barbuts que ha donat la història de la medicina.

L'escena descrita és masclista,🔗 perquè la societat en què vivim encara ho és i, per tant, la medicina encara ho és —tant en l'accés a la professió com en els diagnòstics que fan a les dones—, però en l'estat espanyol té l'afegit que també sol afegir discriminacions i perjuís per altres motius, com ara el lingüístic, en el cas de la imposició del castellà per damunt del valencià, menyspreu accentuat per un mal ús social de la posició de «poder» de la figura del metge davant dels pacients.

Tota una introducció sabuda i patida per qui viu com a valencianòfon normal i corrent al seu país, que accepta petites satisfaccions de tant en tant quan no tan sols no reps mirades estranyes, incomprensions bàsiques —hi ha qui sent «bon dia» i et mira com si parlares en klingon, amb perdó pels— o les expressions de disgust que t'adrecen amb peticions de traducció al castellà, aixina que el dia que t'atenen i t'entenen encara que portes la carasseta —a causa del còvid que torna—, sembla ja un gran què, encara que et responguen en castellà. Si respongueren en klingon, tindria gràcia, però mos entendríem.

Taxonomia amb foraets

S'allarga el procés d'edició xml. És cosa de vore la quantitat de detalls que, intentant ser sistemàtic, acaben escapant-se pels foraets de la subjectivitat, de les presses, dels canvis d'opinió, de la poca memòria, del tremolor dels dits picant sobre el teclat... Em pensava que tenia una llista ben neta i polida, però no, faig recomptes de codis d'obertura i tancament, i me'n sobren o me'n falten per una banda o per l'altra. I mentres vaig reomplint i corregint, vaig pensant nous elements per a la taxonomia de la biblioteca, dades que poden paréixer ara innecessàries i que podrien tindre alguna utilitat més avant.

Em toca pensar si classifique per gèneres, per lloc d'edició, per temàtica, o si té prou igual tant de detall que no em servirà per a res, que la cosa és haver-los llegit, recordar-los, haver-los aprofitat... El cas és que el temps que em passe classificant-los, no estic llegint-los. Eixes coses que fem preparant-mos per a fer una altra cosa, com ara per a viure.

Formats

Hui em pega per fer conversions —sense cap relació amb cap professió de fe, alerta— entre html, Blogger i Word, passant per Excel, cvs, txt i, finalment, xml (amb un possible afegit d'xslt, que acabe de descobrir).

He pensat de passar el bloc La Meua Biblioteca del format Blogger al format Wordpress, i això demana calfar-se un poc el cap, acudir a les macros de Word i trobar el format i l'extensió més convenients. Com quasi sempre, el web de w3schools 🔗 facilita els instruments.

No és res religiós, o només un poc, pel cantó esotèric.

Llepant l'infinit

Intente recopilar sinònims eufemístics per a designar algú que siga «panxa agraïda», és a dir, llepaculs o llepó, però no me n'ix cap que no siga massa docte, massa tècnic o massa dessaborit. Concloc que possiblement un que podria crear aglomerant la locució «ballar els nanos»: un ballananos. Ai, em sembla que tampoc va bé, perquè, segons com, es pot entendre que conté un menyspreu per la constitució física que és innecessari i, per tant, rebutjable. Al final, tant pot ser llavacares com bufalevites, que són una mostra que l'abús d'un suposat estàndard salvífic i la marginalització del registre col·loquial mos coŀloca en una situació de poca ductilitat i molta estretor expressiva. Bé, estic segur que amb uns mitjans que funcionaren mitjanament bé, podríem triar i remenar entre el llausanger -ra i el mamó -mona, que no sé si serien els extrems de la llista. De la llista de paraules, perquè les varietats d'eixos caràcters deuen tendir a l'infinit.

Cita dominical / 790: Manel Pitarch Castellano

Ara mateix la comunitat educativa del nostre país acomiada l’any amb la pirotècnia que la Conselleria d’Educació ha preparat per dinamitar les mesures que permetien a les zones valencianes de parla castellana aprendre una de les llengües base del plurilingüisme en l’Educació. Quina, la que ja saben millor?, pregunta la lògica. No, la que no saben ni parlen. Quina finalitat té aquesta decisió? Evidentment que aprenguen més, no. Que milloren les competències plurilingües, no. Que tinguen més pòssibilitats laborals de futur, no. Que estimen un poc més el territori on viuen, no. Que amplien les actituds no excolents en favor de la cohesió social, no. Aleshores, si no es compleix res del que convé a l’aprenent, per què s’ordena un reglament legal que destrueix aquests valors?

Manel Pitarch Castellano, «Nou plurilingüisme valencià: equitat, igualtat, justícia?», Diari La Veu, 03.01.2023. 🔗

La foto del sàbat / 180

Fina que fina

La documentació escrita, documentada o raonada que trobe sobre això que podríem denominar «valencià col·loquial» o, si es vol, «valencià informal», són escasses, antigues, tenen relació amb estudis sobre literatura o estan associades a la prescripció d'una formalitat que semble relaxada i fluida.

A banda, hi ha les habituals propostes o bonegons sobre la «correcció», és a dir, maneres d'evitar o d'invisibilitzar una part fonamental de la llengua de barra de bar, de cafenet amb eixos familiars que vegem d'any en any o de cerveseta o cassalla a bacs pels bancals.

Per un altra cantó, sí que s'ha fet un poc de faena lexicogràfica útil per a afavorir la consulta i confortar la producció escrita de qualsevol pelatge, com podem vore en les etiquetes «col·loquial», «vulgar», «popular» o «infantil» que usen alguns diccionaris per les paraules que poden tindre accepcions o variants que associen amb eixe registre.

Això sí, sempre podem llegir al revés tots els repertoris de barbarismes i prescripcions sobre coses que no «es diuen aixina» que està diguent la mateixa persona que ho està negant, o que està usant la variant que nega que es puga dir o escriure... Clar, sense tindre en compte que, precisament, inclús els registres que no es solen escriure, es poden escriure, gràcies a la ductilitat de l'escriptura i dins de les possibilitats de l'ortografia normativa de representar les variants de tots els registres.

L'ortografia no ha de ser el formigó de la llengua, sinó la farina, en la versió de ma mare: «tants que en cria la farina, i ella fina que fina».

Fa goig

Les dades i els gràfics fan goig de vore, són decoratius. Però la interpretació i l'opinió sobre què reflectixen o com volem que varien és la faena més arriscada. De moment, faig la primera part: apunte dades i dates. La reflexió escrita sobre les dades la deixe de banda per a més avant. Perquè arriba un moment que has repassat el tema tantes voltes que ja et sembla massa clar i evident. Amb tot, no notes que eixes «evidències» que tens tan clares, encara que siguen acceptades, li servixquen a massa gent per a triar un camí diferent.

Les rutines i les inèrcies. Com si pensàrem que la inconseqüència és l'opció més adequada o agradable per a instaŀlar-mos en una comoditat permanent, estable. La procrastinació, l'ajornament, la desentesa, la ignorància indolent... La vida de cada u, val, però després venen els romanços sobre el zòon politikon 🔗 al mateix temps que bombardegem, rebutgem, discriminem injustament o lapidem tant com demane la lliure empresa desregulada de la religió que siga, incloent-hi el capitalisme.

Intensitats diferents

Abans de la intensitat extrema de La sociedad de la nieve de J. A. Bayona, que et tomba de tos en els primers plans i en les panoràmiques —sense trama de misteri, sense confrontacions testiculars, sense hams emocionals—, he estat unes quantes hores d'intensitat d'edició de codis i enllaços amb els decrets de canvis de denominació dels municipis valencians. 🔗

Per a no-ningú

Arredonixc la macro de Word per a alçar els documents transcrits, tota una «proesa» que m'evita haver de teclejar una miqueta, però que sobretot em satisfà l'ego per haver alimentat la meua cabuderia fins a aconseguir-ho. La transcripció no té tantes possibilitats d'automatitzacions com la traducció o l'edició, però encara li'n trobaré alguna més.

A banda d'això, recicle els exemples més antics que trobe en el Diari de Sessions de les Corts Valencianes per a la fitxa sobre ningunejar i ninguneig, 🔗 paraules que encara no tenen entrada en els diccionaris, però que fa anys que són usuals i que acabarem afegint al cabal normatiu. A més, en lloc de fer-la jo, trobe una iŀlustració decorativa que quadra bé amb el concepte.

L'any, acabaet d'encetar com un meló d'Alger, sonava bé quan l'estàvem triant, però una volta obert ja no el podem tornar a tancar. No som ningú.

Tast de flamencs

L'Ubuntu que rebutja el mateix cable ethernet que al Windows li va de cine —i encara no he trobat que ningú explique eixe cas—, el mòvil vell vora l'ite missa est —no el canviaria, però parla a trompaes i no fa actualitzacions d'algunes apps— i encara no ha arribat la targeta nano-sim que necessite per al nou.

Nota de tast del final del 2023: l'Anna brut nature de Codorniu, més fi i agradable, però menys sec que el brut nature Dominio de la Vega Authentique, però este té massa gas i una bambolla massa grossa.

L'any nou ha arrancat amb un dia entaranyinat, que s'ha aclarit cap al migdia, ha fet sol. Tornem a vore els flamencs pasturant per l'albufera. Des de llunt, amb el zoom de la càmera. Hi ha gent que aparca i se'ls acosta passant pels camins i les motes de la marjal. Hi ha prou aigua i des de llunt pareixen un muntó ovelletes pasturant, com si no alçaren el cap. Me s'acaba la bateria mentres intente filmar-los. La tecnologia també acatxa el cap.