Previsió de complicitats

No sé quina commemoració toca hui, estic un poc desconnectat del televisor estos dies. Comence Ficcions còmplices de Garcia del Muro Solans (2004) i em retorna a la realitat de hui mateix, al cap dels anys els «prodigis que anunciaven taumaturgs experts» continuen complint-se. Els nacionalismes nihilistes i la revolta permanent dels esclaus econòmics (n'hi ha uns documentals molt interessants sobre la història de l'esclavitud en la cadena Arte, eixa benedicci cultural francogermana), la democràcia sense demòcrates i el patiment com a arma i coartada alhora. No veig el televisor però no sé fugir d'estudi, cosa que tampoc és recomanable ni sempre positiva.

Cita dominical / 493: María Elvira Roca Barea

Va ser prou dura la batalla que van lliurar els sindicats anglesos per la reducció de l'horari laboral, que, a l'inici de la Revolució Industrial, arribava a les catorze o setze hores diàries sense dia lliure en la majoria de les fàbriques, i això tant adults com xiquets.

María Elvira Roca Barea, «En busca de horario laboral», El País, 22.04.2018.

Caramelets de política fàcil

Escridassar un polític racista o xenòfob amb insults o comentaris racistes o xenòfobs, a més de redundant és inútil i contraproduent, perquè, si en som prou a cridar, podem guanyar pel nombre i la indignació, però perdem la posició ètica i convalidem el racisme i la xenofòbia en lloc de demostrar que som capaços de canviar els caramelets de la política per aliments ideològics més saludables.

El recer judicial

El masclisme —en companyia del dogmatisme nacionalista i del fanatisme religiós— també viu a recer de l'estructura judicial espanyola. I de la catalana i de la valenciana... Va ser molt significatiu vore en tv3 la reunió del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya: tot eren hòmens. En realitat, podem vore en el seu web que en són huit i que ¡hi ha una dona! I això no és el resultat d'una concurs oposició: han estat triats a consciència. A consciència masclista, és clar. Eixa consciència que no té en compte que no és possible que hi haja una garantia de res sense garantir que no hi haja sexisme en l'elecció dels garants.

I també, és clar, ha estat molt significatiu, trist i vergonyós haver de llegir segons quines coses en la sentència d'un judici per violació que, al final i de moment, no ha segut violació, sinó abús sexual. Pareixen unes ulleres semblants —fanàtiques de diversa mena— a les que devien dur els qui veien ulls atacant porres i pilotes de goma l'1-O passat. Doncs, tenint en compte que entre els acusats hi havia un membre de la Guàrdia Civil, per poc no han vist l'atac d'una vulva que li se va engolir el piu...

El criteri més llarg

Discutim en la faena la utilitat o l'abast d'un criteri general en el cas de l'estil d'una publicació. No arriba la cosa a debat, perquè tot es concreta en «vore qui la té més llarga», segons una companya, que renuncia a debatre si no s'atenen les raons, els arguments i la documentació. Aporte documentació i un criteri general per a decidir convertir una majúscula en una minúscula —ja ho sé, contat aixina pareix que mos entretingam lligant mosques—, però es veu que sóc més capaç d'enganyar que de convéncer. (Reflexió per a mi només: un criteri general és la guia o referència que convé seguir fins que topem amb un cas que necessita modificar el criteri o crear un criteri diferent per a eixe cas.)

Com que estem tan acostumats a les excepcions de la normativa —a voltes pareix que vivim d'això, els tècnics lingüístics— hi ha qui entén que un criteri general és tan sols un criteri pretensiós o cregut. Certament, l'ortografia diu que, com a criteri general, apostrofem l'article davant paraules que comencen amb a: l’aire, l’Alguer, l’àvia, l'Havana, l'Anoia... Ai, i ara en l'iec se'ls ocorregut que podien complicar la cosa amb una excepció: «la Haia».* ¿Quina necessitat hi havia? No cap. ¿Per què no han seguit el criteri general? Trobe que deu ser perquè seria massa simple. O, com diria la meua companya, algú es pensa «que la té més llarga». I posa que siga cert, va.

Com que no la tinc prou llarga, me'n vaig a córrer al riu, a vore si s'estira: 07:09 + 07:12 + 07:16 + 07:08. Almenys està equilibrada.

---

* De moment, l'avl (gnv, 15.2.22) continua fent servir el camí conegut: «l'Haia».

Decaïment i vergonya

¿Quins vídeos més deuen tindre en reserva per si de cas Cristina Cifuentes no dimitia? La cosa és que hi ha el vídeo (Eldiario.es, 25.04.2018) que ha eixit hui i que en l'explicació que feen del cas diuen que no va arribar a furtar els cosmètics, ja que els va pagar. Per tant, no havia res punible. Per tant, vaja, després de tot el que ha fet i s'ha sabut amb el cas del màster fraudulent, no sembla que haja tingut un atac sobtat de vergonya. La roba bruta que no coneixerem deuen estar ben mostosos. Més encara.

Esperàvem que hi haguera propostes alternatives per a caminar cap a un País Valencià, un parlament i una administració valencians que oferiren una vida democràtica més ampla, transparent, disponible i dinàmica. Lamentablement, les inseguretats, la falta de reflexió —i les urgències alimentícies d'alguns de sempre— estan deixant entrevore que el projecte ni tan sols està a mig fer ni mig pensat.

Mentres uns pensem en obrir espais al debat, la discussió i fins i tot l'ofensa incisiva i destructora de dogmes, altres mouen les seues peces per a reforçar els seus mandarinats i les prebendes.Un poc com quasi sempre, vaja (Carlos Elordi: «El franquismo sigue teniendo poder»; 25.04.2018). Deu ser decaïment personal meu de final de cicle.

Les portes del futur en valencià

Demà continuarà el periple del País Valencià amb la seua televisió pública en valencià (Diari La Veu, 24.04.2018). ¿De qualitat? Serà cosa de vore. No ho va ser mai —només una volta vaig vore un film doblat al valencià que es podia escoltar amb normalitat— i, tenint en compte els gestors del país, començant per les Corts i acabant pel web del mateix president de la Generalitat —la versió en valencià del web mostra informació elaborada per ells mateixos només en castellà: el síndic de greuges els ho ha reclamat de part meua, però no s'esmenen—, no espere massa res, no pel que fa a la professionalitat ni pel que fa a l'ús de la llengua. O, sí, desitge que defrauden la meua perspectiva negativa.

Si ho feren mínimament bé, fins i tot podria ser realment interessant seguir el consell d'Emili Casanova i Vicent A. Moreno (Levante, 21.04.2018): «Estudiar Filología [sic] Valenciana obri les portes del futur». Podeu observar que no obrirà segurament les portes d'eixe diari, on tenen prou amb fer traduccions de calbot o passar el corrector de tant en tant.

La dictadura dels sentiments

Qui considera que el respecte a la llibertat d'expressió està condicionat pel respecte a les seues creences i devocions, doncs, està degradant la democràcia. La democràcia conté el dret d'ofendre i de ser ofés amb llibertat. A mi m'ofenen la teocràcia, la no-separació de poders, les misses en actes públics culturals, la benedicció de les roses dels qui no són catòlics... Hui no n'hi ha hagut en Barcelona. Irònicament, avantatges de no tindre govern.

La dictadura promou el privilegi de fer-se respectar llevant la llibertat d'expressió i, per tant, la possibilitat de ser ofés. El fet de fer que el públic no puguera exhibir les bufandes i les samarretes grogues en el camp de futbol ahir en Madrid, durant la final de la copa, no és un exemple de dret a no ser ofés, perquè no existix eixe dret. És un exemple de coerció de la llibertat d'expressió.

En una democràcia hi ha persones autoritàries amb poder de dirigir forces repressives amb actuacions poc democràtiques. La democràcia millora quan aprenem a evitar o repetir els seus errors. En canvi, la democràcia empitjora quan creiem que la llibertat dels altres acaba on comencen els nostres sentiments.

Cita dominical / 492: Ana Gómez Pérez-Nievas

Des del 2011, quan eta anuncia el cessament definitiu de la violència, 119 persones han segut condemnades en aplicació del 578, 31 de les quals en 2017. A més, des del 2014, quatre operacions coordinades amb el nom d'Operació Aranya van provocar l'arrest de desenes de persones per comentaris en xarxes socials. No va semblar que els importara gens a les autoritats el que indica el dret penal internacional, és a dir, que només s'han de penalitzar les expressions que animen a altres persones a cometre un delicte reconeixible amb la intenció d'incitar-les a cometre eixe acte i amb una probabilitat raonable que el porten avant, i quan hi haja una relació causal clara entre la declaració i el delicte.

Ana Gómez Pérez-Nievas, «Rapear no es terrorismo», Amnistía Internacional, 137, primavera 2018.

Tal dia farà cinquanta anys

En la cadena ser este matí el periodista contava la notícia d'una persona que ara, al cap de cinquanta-quatre anys, havia trobat sa mare biològica. Va ser un de tants nadons robats de l'època. El que resulta xocant de la notícia ha segut que el periodista es demanava retòricament «com és possible que això passara en València»... Qualsevol que el senca pensarà que la València de fa cinquanta-quatre anys era una València democràtica i amb garanties judicials i polítiques on podien resultar sorprenents fets que atemptaren contra les llibertats i els drets humans. Tics retòrics com eixe, que solen adquirir i reproduir alguns periodistes, fan que es perga la perspectiva sobre la història i sobre l'actualitat.

Només calia recordar que fa cinquanta-quatre anys València vivia immersa en una dictadura, la franquista. Per tant, no podia sorprendre res en una societat sotmesa a un règim de violació dels drets i les llibertats. Era una altra Europea, i una Espanya encara pitjor. Pocs anys abans, en una Bèlgica democràtica (Eldiario.es, 21.04.2018) —que pareix que ara haja fet molt de camí en un altre sentit— encara mostraven un «zoo humà»... ¡I dien que era humà! Democràcies d'aquells temps, és clar, i cal vigilar per a no banalitzar les seues deficiències. La informació que rebem condiciona la visió del món i els instruments que pugam utilitzar per a impulsar projectes socials i polítics. Per això hi ha qui combat referèndums polítics a garrotades en lloc de fer-ho pacíficament amb la legalitat i el dret. Encara que pugues perdre, que d'això va la política democràtica: de guanyar drets perdent votacions.

Tal dia farà un any que un periodista s'estranyarà retòricament que no es pugueren votar certes coses en este país.

Dinosaures ben sonors

M'ha sorprés trobar en la giec que dinosaure (i la resta de varietats de -saures) s'ha de pronunciar amb esse sorda. Jo els pronuncie tots d'acord amb el criteri general de l'ortografia: una esse entre dos vocals és sonora (com ara en casa o en rosa. En canvi, tornem a topar ací amb l'hàbit normatiu dels que fan i refan l'ortografia de crear problemes en lloc de resoldre'ls.

Fa uns dies (11.04.2018) comentava el cas de l'Haia, que la nova ortografia de l'institut, seguint l'hàbit, escrivia «la Haia». Ara veig que diuen (4.3.c) que la esse sorda en el dinosaure és deguda al fet que és un compost i que, d'acord amb un criteri tradicional —i ben poc justificable—, s'escriu sense duplicar la consonant, encara que no sone d'acord amb el criteri general. I qui vinga darrere, que carregue, podrien afegir.

El cas és que la paraula dinosaure és un compost, però resulta que, si no m'enganye (Atilf), és un terme manllevat del llatí científic, dinosaurus (llengua en què l'havia creat un anglés del segle xix). Deu ser per això que en francés accepten que eixa esse siga sonora, tal com indica l'escriptura. O vés a saber, perquè tenen una ortografia tan complicada que també els deu alleujar de tant en tant deixar-se dur per la lògica.

Finalment, trobe que Carles Riera indicava en una nota del Curs de lèxic científic. I. Teoria (1998): «197. Els termes en -saure es pronuncien amb essa sonora.» ¡Caram! Ho tenien ben a mà i per escrit. S'hagueren pogut estalviar eixa excepció. Però no. Per sort, la llengua viva va regularitzant allò que els normativistes desregulen, com en el cas del ben sonor «dinosaure d'en Daniel». Emocions i valors. Criteris i simplicitat.

Corrent pel TFM

Mentres córrec pel riu em ve al cap el tfm, una sigla que ara sé molt bé què vol dir, de tant que l'han comentada estos dies. Ara em falta trobar el professor o l'administratiu corrupte que em valide eixe coneiximent amb un paper que diga que tinc un màster. O invocar-los davant d'una foguera a mitjanit, que em sembla que deu tindre el mateix efecte. Després només cal ser prou corrupte i cínic per a difondre als quatre vents que, de fet, me l'he guanyat.

Al final, ha fet sol, però no me l'he guanyat gens pel riu: 07:16 + 06:48 + 07:44 + 07:27.

L'encaix

Està sent ardu buscar documentació sobre permisos, llicències i mesures de conciliació laboral i familiar en eixos països del nord tan civilitzats, perquè no sembla que tota la documentació estiga en anglés, òbviament, i em costa prou d'acostar-m'hi a través del suec o del noruec. A més, supose que tampoc tenen la mateixa estructura d'administració pública, amb la qual cosa no m'estranyaria que la meua pretensió de trobar models per allà es frustrara per no poder-los encaixar ací d'una manera sempre simple i positiva.

Per a desemboirar-me m'ocupe de la dasia, la meronímia i l'holonímia, les antilambdes i una salvadorenca «pieza de correspondencia» ('petició') del llenguatge jurídic d'allà, alguns dels entreteniments lingüístics d'estos dies.

L'edat i les revisions

M'arriba una carta de la Conselleria de Sanitat valenciana. Hi ha un fullet que proposa unes revisions mèdiques. L'edat no perdona. Tampoc no perdona el costum de fer les coses en castellà i, si hi ha sort, recordar que també les han de fer en valencià. El fullet és bilingüe a paràgrafs. El primer, en castellà en lletra més remarcada; el segon (¿si ja ho hem llegit en castellà, per a què ho hem de tornar a llegir en valencià? ¿Manies?) en lletra grisenca menys marcada (menys percentatge de tinta), en valencià.

La política no haurien de ser els discursos i les bones paraules. Els fets fan creïble o desmentixen eixes paraules. Ja ho sabíem, i el que vegem no mos fa més sabuts, però mos fa sentir més defraudats. Deu ser l'edat també. A vore si això ho revisen.

Per a «refugio» se féu

Dissabte vam visitar el refugi de la guerra civil espanyola del 1936-1939. Un refugi contra els bombardejos al carrer dels Serrans de València que alguna volta havíem assumit que no voríem mai restaurat. Però sí, l'han acabat de restaurar fa no res i l'aspecte actual ja no és el de la foto. Un guia anava fent explicacions, i va comentar que calia agrair que la falla que l'utilitzava, la de la plaça de la Santa Creu, l'haguera conservat. Llevat de la retolació del nom de la instaŀlació, que manté la tipografia original d'obra en castellà, a dins han posat explicacions en valencià sobre la guerra i sobre els elements que componien el refugi, el vàter i la màquina de ventilació. L'espai no és molt gran, dóna per a quatre-centes persones molt juntetes. Aixina, de visita un dissabte de primavera, buit, resulta un lloc agradable. Seria un bon lloc per a meditar un poc. Quan eixim del refugi per la porta de darrere, al carrer de Palomino, veig passar una oroneta. Encara no han arribat els falciots i s'atrevixen a passar per ací.

Cita dominical / 491: Helen Prejean

Els drets humans són el far que totes les persones hem de seguir, amb independència que sigam religioses, agnòstiques o atees.

Helen Prejean, segons l'entrevista que li fa Mireya Cidón, Amnistía Internacional, número 137, primavera 2018.

República sense tomaques

El dia de la commemoració republicana passem uns minuts al refugi restaurat del carrer dels Serrans de València. La retolació està en valencià (també hi ha explicació en castellà i anglés), llevat del nom del «Refugio», que manté la tipografia (i la llengua) original. No s'hi nota la humitat habitual de qualsevol baix de la ciutat. Resulta un espai agradable, ara, al cap dels anys, en temps de pau. Molta afluència de gent, però en grups petits que s'ho miren amb calma.

Abans hem comprat vegetals dels comerciants de la Tira de Comptar, vora el mercat de Mossén Sorell. No sé si és també una activitat republicana, però són uns productes de qualitat i de proximitat. Per tant, no hi ha tomaques encara. El xic de les flors ven terra de qualitat per a plantes. Diu que eixa no farà rantelles, com mos sol passar amb la que comprem en altres llocs (mos ha passat amb la de Consum). Al final, això de la república hauria de ser sempre aixina, un estat d'ànim democràtic de ciutadania i comerç responsables i de qualitat. Tomaques, a l'estiu.

La part de tot el mero

Contra el que havia conclòs precipitadament jo ahir, resulta que sí que existixen la meronímia i, per tant, l'adjectiu meronímic -ca. M'ha respost atentament Xavier Rofes (de l'Oficina de Gramàtica de l'iec) i m'ho ha explicat. Cal dir que la referència més accessible que m'ha donat és la Viquipèdia. Pel meu compte faig la cerca en alguns altres llocs i arribe a l'Office Québecois de la Langue Française (s. v. meronymie), a partir del qual propose la definició següent:

f. Relació jeràrquica entre dos conceptes o dos signes lingüístics en què el primer és una part del tot constituït pel segon. Podem dir que hi ha meronímia entre la paraula roda i la paraula bicicleta.*

Per tant, tant el jutge Llarena com el màster de Cristina Cifuentes es troben en relació meronímica respecte a alguna cosa. A poc a poc va aclarint-se de quin concepte (de pàtria, d'estat, de democràcia...) o de quina ideologia (de bandereta, autoritària, prepotent, intolerant...) formen part cada un pel seu costat... ¡I «Dios en la de todos»!

---

* L'exemple que vaig proposar sense pensar-ho massa bé («La paraula roda és un merònim de la paraula bicicleta») no era adequat per a mostrar un possible ús de la paraula meronímia.

La meronímia i l'estètica

Descobrixc un adjectiu nou en la giec: «meronímic -ca». No, crec no es tracta d'un invent d'eixos que juguen amb les paraules ('relatiu o pertanyent a una part del mero'), sinó d'una errada en lloc de «metonímic -ca». Apareix dos voltes en la mateixa nota (32.3.2.a). Els hauré d'escriure per a indicar-los-ho, tot i que la creació lèxica i semàntica sembla interessant.

Llàstima que les resolucions del jutge Llanera* (*errada habitual per Llarena) o el màster de Cifuentes* (*cada volta sembla més errada i que li tinga més retirada a Esperanza Aguirre) no es puguen corregir «meronímicament» canviant-los una lletreta per a que s'ajusten a una justícia més democràtica i menys nacionalista, a una política més ètica i, per tant, més profundament estètica. L'estètica i la democràcia no són tan sols superficials.

La Laia visita l'Haia

Es veu que per a alguns (en l'iec o fora), la revisió de l'ortografia del català és un entreteniment per a marejar el personal, ja que en lloc de seguir la lògica més general de les normes (posem per cas, la norma d'apostrofar) es veu que s'ho passen bé creant excepcions. No cal dir que això és una bona estratègia per a mantindre tècnics lingüístics en plantilla, però dubte que siga molt ètic... No, no ho dubte gens, considere que no és gens ètic.

M'ha sorprés —amb retard, direu— vore en la tv3 «la Haia». Veig que és cosa de l'iec, que han creat una excepció allà on no calia. Per sort, l'avl manté «l'Haia» i podem continuar fent servir el criteri general d'apostrofació en este cas, cosa que hauria de ser el criteri de l'institut. I ja seria cosa de riure i baquejar-se que pretengueren que no apostrofen per a evitar la confusió amb el nom «Laia» els creadors de la confusió «dona» i els creadors del matís semàntic abstrús «no-violència / no violència».

La Laia encara pot visitar l'Haia.

Qualsevol dia farà cinc-cents anys de democràcia sense estat nació

Una petita anàlisi de l'entrevista que Jordi Évole li va fer a Felipe González Márquez, l'antic president del govern espanyol, en el Salvados de diumenge passat, trobe que podria mostrar com l'entrevistat va utilitzar tots els recursos dialògics i retòrics per a fer nacionalisme pretenent que els nacionalistes són uns altres. El resum de l'entrevista seria l'acudit pretesament «no nacionalista» magistral que va amollar: «Espanya té 502 anys» d'història com a «estat-nació»... La democràcia no en té tants, però no sembla que els produïxca picor posar per davant la mitologia nostàlgica de l'estat nació abans que el tràmit ètic de la democràcia. No estan tots allà —en l'altre bàndol—, no.

A banda d'això, la cançoneta de sempre i la lògica de l'assetjador: si et peguen, és que has fet alguna cosa malament.

Paraigües per al sol

En Bilbao i per la contornada la retolació pública sembla que aplica un patró consistent i coherent, i trobem el basc i el castellà distribuïts d'acord amb un criteri lògic: llengua minoritzada o menys difosa i llengua «majoritzada» o més difosa. A més de lògic, el fet que ho apliquen sistemàticament fa que els escrits siguen més fàcil de llegir, ja que sabem que sempre trobarem el text al mateix lloc.

Em sembla que el decret d'usos institucionals valencià havia d'aconseguir un efecte paregut, perquè fins ara prima la falta de rigor i de lògica... O potser sobra molta lògica de prepotència apresa i menyspreu condescendent. Encara ara, en les Corts mateix, hi ha a qui li sembla una idea excel·lent que li recordes que la documentació pública que elabora ha de tindre versió en valencià. Obrir el paraigües quan fa sol, això sí que té mèrit. He vist molts japonesos que ho fan. Els bascos ho fan quan plou. Ho proposaré a València.

Cita dominical / 490: Manuel Rivas Barros

És molt preocupant que el Tribunal Europeu de Drets Humans (tedh) condemne tres voltes en poc de temps l'estat espanyol per interferir en la llibertat d'expressió. Més preocupant és que eixes condemnes es produïxquen pel desemparament que eixos condemnats van tindre al seu propi país, quan van recórrer al Tribunal Constitucional.

Manuel Rivas Barros, «La libertad y la Santísima Trinidad», El País Semanal, 25.03.2018.

La pluja i la velocitat

Qualsevol dia llegirem: «En cas de velocitat, modereu la pluja.» Ho sabrem interpretar i ho entendrem, però no crec siga acceptable que l'administració funcione aixina perquè a algun polític li moleste que li «milloren» els escrits.
Conduïxc i no pare de pegar-li voltes.

Eliminatòries contra Alemanya

Diu un company que els catalans independentistes —i un poc també la resta— ho tenen un poc fotut, perquè «Espanya» estava perdent este matí a tenis en la Copa Davis. El partit no li ha anat bé a David Ferrer. Més tard, Rafael Nadal ha guanyat davant Kohlschreiber i és possible que, políticament i judicialment, l'estat d'ànim haja millorat.

La qüestió és que acceptem com a possible que l'orgull nacional ferit haguera de compensar com fóra una derrota esportiva. Vist el nivell i el rigor en estes coses de la democràcia, arribem a témer que això sí que ja seria massa, més encara si tenim en compte que l'eliminatòria és contra «Alemanya»... Dos afronts tan grossos —la derrota esportiva i la decisió dels tribunals de Schleswig-Holstein contraris a vore rebeŀlions on el jutge espanyol Llarena veu l'expresident català Puigdemont com mos feen imaginar Pavía entrant a cavall amb el sabre en un parlament...— la mateixa setmana podia ser un poc massa per als budells nacionalistes. Ah, si Franco o Hitler alçàrem el cap, deuen estar pensant els respectius.

Bé, mos ho podem agarrar a broma. De moment, l'humor mos salva psicològicament. Lamentablement, la vida no sol seguir els passos de l'art i no sempre «è bella» o tan iŀlusa com pretenia la ficció de Roberto Benigni.

El segle XIX jutja el XXI amb idees del XVIII

Hui és un nou dia d'alliberament d'exiliats polítics catalans en Alemanya i Bèlgica. I en vindran més, em sembla. Eixe reflex europeu mos permet vore que, en l'àmbit judicial i polític espanyol, estem patint jutges del segle xix que han jutjar fets del segle xxi amb idees del segle xviii. La combinació que he fet dels segles ideològics d'eixes persones podria recular encara més en la històra. I tot això, sense insinuar cap prejuí cap a les persones d'eixos segles que van haver de patir les ideologies i les violències exercides pels poders no democràtics d'eixos temps. Al contrari, caldria molta solidaritat històrica. Per a aquells temps. I encara n'hauríem de tindre més per als actuals.

Idiomes de lectura

Com que puc llegir en diversos idiomes, continue podent llegir el diari El País els caps de setmana. Fa temps que vaig sentir vergonya de tindre'l com a diari de capçalera. Una cosa és que hi hagen veus que tenen arguments periodístics fonamentats i discrepants i una altra cosa és estar pagant discrepàncies sense arguments ni fonament que poc s'acosten al periodisme que es suposava que pretenia fer eixe mitjà. Per tant, vaig rebaixar la dosi de demagògia i parcialitat als caps de setmana.

Però no me n'escape, perquè les manipulacions tendencioses, les parcialitats i l'anàlisi partidista tampoc no descansen els caps de setmana. Per sort —i faena feta—, es publiquen en la xarxa alguns diaris en català (d'allà i d'ací, d'Ara.cat al Diari La Veu), en francés i en anglés... Ah, sí, també en castellà (Eldiario.es), que la llengua no fa la cosa.

Per això és un avantatge aprendre a llegir en uns quants idiomes, perquè si només t'empapusses en una llengua, és fàcil que arribes a creure que les llengües determinen la nacionalitat, la raça o la visió del món, que el castellà està prohibit no sé on d'Espanya (¿d'Espanya?), que els ulls dels votants es clavaven malicciosament en les porres dels policies el dia 1 d'octubre a Catalunya, que tenen més valor les estadístiques que les votacions, que l'ensenyament de la religió no és doctrina, llevat que siga en català... Cosas veredes, que dia aquella.

Les hores m'endormisquen

Les hores més productives (mentalment) del dia van osciŀlant amb els estats fluctuants de la nostra atenció i concentració. Sol ser habitual que a primera hora del matí, mentres escolte la ràdio, em passe pel cap alguna idea que considere que hauria de deixar consignada en este bloc. Segurament, res d'extraordinari, com sempre. Tanmateix, no tinc l'ordinador en marxa i eixe glaçó d'idea es fon a mesura que me se va recalfant el cap.

Al llarg del dia arribe a forçar més moments de creativitat, però tendixc més a la gossera o a acceptar resignadament que, si he d'anar a la faena de bon matí més o menys fresc, no puc posar el perol a bollir a última hora del dia, perquè em podria passar la nit en vetla. Vaig deixant, doncs, que les hores m'endormisquen.

La llengua de l'estat ideològic

M'avisa un company que han modificat una disposició estatal (36/1990 > 6/2015) sobre trànsit. Em diu que no ha canviat res pel que fa l'article que indica la llengua en què han d'estar escrits els senyals. Amb tot, sí que hi ha un canvi curiós:

(1990) Artículo 56. Idioma de las señales.
Las indicaciones escritas de las señales se expresarán al menos en el idioma español oficial del Estado.

(2015) Artículo 56. Lengua.
Las indicaciones escritas de las señales se expresarán, al menos, en la lengua española oficial del Estado.

Deixant de banda el fet que l'estat no tinga cap previsió genèrica no tan sols que no impedixca l'ús d'altres llengües, sinó que l'afavorixca, també resulta curiós que en lloc que denominar eixa llengua a què es referixen pel nom que té (castellano o lengua castellana), ho facen amb un circumloqui que l'única cosa que pareix que vullga és imposar la idea que l'estat espanyol només té una llengua oficial. Eixos espanyols són els qui parlen de l'amor que senten per totes les llengües «espanyoles». Com dia ma mare, «amor de fregar els metalls».

Cita dominical / 489: David Fernàndez i Ramos

Resistir l'excepció i desobeir la violència requereix estar sempre dempeus. I sempre, sempre en peu de pau.

David Fernàndez i Ramos, «La Pantera Rosa», Ara, 31.03.2018.