Els incendis s'apaguen a l'hivern... Sí, bé, és una expressió retòrica, paradoxal, hiperbòlica, metonímica o metafòrica, es pot mirar des de diversos angles, però el cas cert és que els focs sí que s'encenen a l'hivern, i tant és un imatge travessada de literatura com un contrapunt de la dita inicial. Vaja, deixem les frases impersonals: qui encén què i qui apaga què.
Sense que jo pretenguera convéncer-los de res, un dels tres xicons jovenets, quan li he repetit que no l'entenia —no entenia què m'estava proposant— s'ha pensat que jo només entenia el valencià i ha demanat als companys que tenien més idea. Han fet un poc d'esforç per a posar en pràctica el poc valencià que els ha arribat de l'escola o de la família del poble. Necessitaven un adult per a poder vendre uns jocs vells en una botiga de compravenda de videojocs. I m'han vist allà al banc fent temps. ¿Adult? Ingenu amb barba, si vols.
En la botiga m'han demanat un muntonet de dades per a inscriure'm en alguna llista que diuen que pot ser que la comprove la policia. Per un moment he estat temptat de fer-los una foto als xicons, per si de cas els havia de localitzar, però tampoc m'ha semblat correcte, perquè aleshores seria jo qui els furtaria una informació que ara mateix podria ser molt sucosa per a coses que no sé però que n'hi han reportatges que el fan eixir els cabells verds.
Uns 28 euros els han donat. S'han enrecordat de proposar-me un convidà en agraïment. No ha calgut. Han fet un poc de pràctiques sentint-me i rosegant un poc de valencià, i he aprés que tinc uns cèntims a recuperar amb uns jocs vells que no sé si tirar o no. Està bé.
No deixes que este llibre reforce la teua visió del món. No l'utilitzes per a no pensar.
Jessa Crispin, pròleg de Cómo acabar con la escritura de las mujeres de Joanna Russ, a partir de la traducció de Gloria Fortún.
Algunes samarretes tenen unes etiquetes de niló llargues i fibroses amb una informació tan rellevant i punyent que intenten arrapar-te la pell. N'acabe de retallar una que, al cap dels anys, em provocava un poc de desfici. No he llegit el text que duia ni sé en quin idioma estava, perquè era amb lletra massa menuda. Tampoc m'he parat a interpretar els símbols que aconsellen com has de cuidar la peça. És una samarreta vella que portava per dins de casa. Una volta desinformada, espere que sàpia comportar-se en l'activitat casolana, si no vol acabar anant al jou, com a pijama. La desinformació les sol deixar un pèl taciturnes.
A pesar de tot, no he recorregut a fer-li mal a algú com a recurs per a fer-me benvolgut, no he alimentat la meua fama sobre el descrèdit dels que convertixc en enemics, no he denunciat faŀlaçment aquells que tinc temor que poden desemmascarar les meus impostures, no he malparlat d'aquells que no es mostren prou agraïts quan els balle els nanos...
Sembla un epitafi, però només arriba a ser el reconeiximent d'una claudicació. Mirant-ho bé, pot ser que gravat en pedra...
Al poble dien «¡Lloc, que la bade!», i jo li trobava una explicació ben clara i comprensible, perquè es tractava d'apartar-se i deixar lloc a algú que anava a fer un esforç i no volia destorbs. Els llibres, per contra, diuen que la versió més coneguda és «joc, que la bade», que ja no sé com s'explica, però també és habitual que estes expressions no tenen l'explicació que mos sembla més lògica.
Sent una cosa del trinquet, que és un món que no he freqüentat en absolut, espere enrecordar-me de demanar-li-ho al nostre amic Víctor, que va tindre una etapa intensa de jugador recorrent uns quants trinquets valencians. I ves a saber si per la Marina tenen una versió diferent.
No sé massa bé quina és la temperatura, però sí que sembla que l'aire es puga tallar i que costa fer-lo entrar als pulmons. Entre al refugi climàtic de Consum i quan ixc, toca!, l'argentina m'ha entés perfectament els números de la targeta. La derrota futbolera de diumenge passat no ha malmés la seua simpatia per la causa derrotista valenciana. Les dos deuen convalidar en algun moment de justícia poètica. I que no siga prosaica.
No tinc temps ni ànim per a res més. En lloc de llegir, una torcaeta a la pols dels llibres.
La contaminació agreuja l'emergència climàtica. I hem estat mirant el mundial de futbol masculí d'estos dies escampat entre diversos països americans sense cap escrúpol ambiental. Li preguntaven a un ecologista en el 30' «Grècia, illes al lími» 🔗 si els turistes sabien que estaven tombats en unes platges ocupades iŀlegalment... Més o menys va respondre «els la bufa», encara que eixos diners maten els peixets de colors que tant mos enlluernen. Ja plorarem més avant, ¿oi?
Quasi tothom vol continuar dormint: exigim un esforç i seguirà la inèrcia!
Joan Coromines i Vigneaux, Cartes 1976-1983. A la recerca del català usual de Joan Coromines i Vigneaux i Joan Sales i Vallès, edició a cura de Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès.
Fent d'autònom en un locutori telefònic en un passeig de la platja o fent de funcionari apegat a la pantalla de l'ordinador, en totes les faenes tens moments de disgust, etapes poc o molt agradables, temporaes d'enuig i carregoses... I si es tracta de l'administració de la Generalitat valenciana, no han segut molt llargues les experiències gratificants —sense menystindre la seguretat salarial i laboral de la causa autonòmica.
Hui divendres mo'n tornem cap a casa —parant a dinar uns platerets al vegetarià que hi ha de camí cap allà— pensant que mos queda poc per a tancar una de les llargues etapes més desagradables, bascoses i absurdes de la nostra trajectòria professional —amb les excepcions puntuals que calga fer—. Per sort, la causa no tenia relació amb el contingut tècnic i acadèmic de la nostra faena, cosa que mos deixa la possibilitat de restituir-mos com a tècnics lingüístics.
Esperem que les pròximes conjuncions anímiques i psicològiques amb què pugam topar no complementen la fam amb la gana de menjar, conjunció humana que mos ha fet engolir uns anys d'inseguretats acomplexades i dèficits formatius i professionals, de malfiances i sospites compensats amb bones dosis de narcisisme hostil, precaucions agressives i males cares de bon matí.
Ja n'havia deixat caure alguns tocs en este confessionari terapèutic. Ara puc anotar que, en plena calina torraora que voreja la catàstrofe climàtica, podem sentir un bri de frescor anímica.
Cauen quatre gotes, puja i puja la calentor cap a l'interior del pis quan trac el nas pel finestral. El meteoròleg que ix ara en La Selva parla del fenomen de la virga, w paraula de l'àmbit de la meteorologia que no apareix encara en els diccionaris generals, però que sembla que l'haurem d'introduir, en vista que l'emergència climàtica pareix que va a convertir-se en una estranya normalitat.
Bé, les «normalitats» són apreciacions que fem. L'emergència de la calor n'és una, conseqüència necessària del sistema de desigualtats socials absurdes que mantenim. La Terra no serà mai prou plana.
Durant els debats pressupostaris, les presses i la intensitat mos fan lamentar no només que no porten tots els discursets escrits, sinó inclús que les regles ortogràfiques del valencià compliquen la velocitat i simplicitat de la transcripció. I a partir d'ahí acabem elaborant teories i inferències sobre la qualitat oral preponderant, pel que fa a ritme i fluïdesa en l'expressió, dels qui parlen en els registres i variants del castellà del País Valencià i rodalia... De fet, arribem a deduir que alguns dels problemes articulatoris i retòrics dels qui s'expressen en valencià en la cambra es deuen al fet que solen expressar-se habitualment en castellà en l'activitat quotidiana de fora de l'hemicicle.
La calor, l'avorriment temàtic, els tòpics de tots els anys sobre les esmenes mal fetes, sobre els pressuposts inútils... Anem amuntegant tedis i desconcerts polítics.
Al riu, els palputs s'han fet a la gent, no fugen ni s'estranyen per la proximitat dels qui passegem pel costat observant com van fussant els clotets. Hui passe volant amb la compra de Consum —refugi climàtic per a alleujar un poc el passeig—. El xicon de la caixa també ha fussat un poc: s'ha estranyat de sentir-me parlar en valencià. El seu valencià també pareixia ben homologable. Després de demanar-me si jo era de Valéncia, no m'ha volgut dir d'a on era, només que ell tampoc era de Valéncia —jo no ho soc, però fas més anys que vixc ací que al poble... I la Vall encara és «el poble».
No sé si el xic de la caixa deu saber què són o com es diuen els palputs, que també són uns habitants foranis aclimatats al llit del riu.
Mos demanen una mostra de diputats que barregen les dos llengües, però no tant que facen intervencions en cada llengua, sinó que van canviant de llengua sobre la marxa. N'hi han alguns, pocs, però mos s'ha quedat com a paradigmàtica del desconcert la diputada Mònica Àlvaro Cerezo, 🔗 valencianoparlant evident i ben caracteritzada pel seu accent del nord del País Valencià, de colp, sense explicació, sense necessitat, sense saber massa per quin motiu retòric, estètic o anímic, comença a repetir o a dir paraules i frases en castellà i, a més, aplicant el seu vernís valencià, com si es tractara d'un discurs sentit al vol, imitat i emfatitzat per a esprémer el to més d'humor i rebuig p polític.
En fi, per dir-ho sense retoricismes atenuants, a l'hora de transcriure-ho mos dona més faena que un porc solt. Si fora només una mostra...
Les solucions basades en el consum van aparellades a la desigualtat i no són efectives.
Bel Zaballa i Madrid, «No és la calor, és el capitalisme», Vilaweb, 07.07.2026. 🔗
Ha pedregat un poc, unes bones cudolaes sonaven en la claraboia de l'escala. M'he amagat no fora cas que me'n caiguera una al cap. Si la pedregada t'obrira el cap, doncs, serà una sort que la sanitat no estiga en mans de qui gestiona els drets lingüístics dels valencians —ei, actualment em sembla que és la presidència de la Generalitat... ¡Ai!—, perquè si apliquen el mateix esquema de funcionament, els protocols mèdics els editaria la llibreria de la Generalitat, els penjaria en la xarxa una conselleria de comunicacions, els continguts els hauria escrit algú d'una conselleria de sanitat i per a rebre atenció mèdica caldria fer una sol·licitud per registre adreçada a qualsevol de les conselleries, ja que, al cap i a la fi, t'han de respondre que estudiaran la conveniència de que no pedregue més.
És possible que estiga exagerant, però no tant com sembla. La cosa és que ha pedregat i que continuen sense complir les seues obligacions lingüístiques.
Anava a mirar de calfar-me el cap en coses més agradables o més desagradables que alçar l'escurà amb la calor que fa en la cuina, a pesar que des de mitjan matí he tirat la persiana inclús per evitar el ressol de la finca veïna, però només posar-me davant del teclat veig que m'han contestat de l'ivap sobre la reclamació que els he fet pel curs que haurien d'oferir en valencià, però no.
Es tracta d'una nova utilitat de l'embolica que fa fort i sé que no en trauré l'aigua clara, perquè quan és que no volen, doncs, no volen: dins de l'oferta de l'ivap —institució que té l'obligació de dur avant les seues funcions en les dos llengües oficials—, les Corts Valencianes trien un curs per al seu «campus virtual» —que és una denominació ufanosa d'oferir lo mateix de sempre a través de l'ordinador— i l'anuncien i incorporen en l'oferta de cursos. A pesar que el títol del curs i l'entorn està en valencià, els continguts només apareixen en castellà-espanyol.
La curiositat és que, a través del seu formulari de contacte, quan demanes a l'ivap si oferixen els seus continguts en les dos llengües oficials, et responen que sí... Llevat que sigues algú de l'organització de les Corts, a qui ara, després de demanar-ho jo, li han respost que només l'oferixen en castellà-espanyol. Per atra part, si els ho demanes a la plataforma «E-Formación» de la Generalitat, et respon algú de la dgtic per a dir-te que ells no tenen res a vore amb els continguts del curs, cosa que és certa, però és preocupant que també diguen:
Quant a l'ús del valencià en les comunicacions rebudes, esta consideració ha sigut traslladada als servicis responsables de l'atenció a les persones usuàries, als quals s'ha recordat la conveniència d'utilitzar el valencià quan haja sigut l'emprada per la persona interessada.
Si un subdirector general d'una institució es pensa que l'ús del valencià és cosa de la «conveniència», és afalagador pensar que el valencià mai siga convenient, però en el fons està posant en evidència les seues deficiències en la concepció i la gestió dels seus deures lingüístics, que haurien de ser la garantia del respecte i compliment dels drets lingüístics de la ciutadania valenciana.
Ho deixaré ací, per ara, després d'enviar-li el document al Síndic de Greuges, per si de cas volen aclarir res quant als drets desatesos, encara que siga de nou eixa cosa del valencià... Bé, veig que tanta prosa retòrica administrativa m'està enfonsant en un deliri querulant. w Xe, ni fet a posta.
L'afirmació de Bel Zaballa i Madrid per a un article seu, «No és la calor, és el capitalisme» (Vilaweb, 07.07.2026), 🔗 és com un sentit comú que s'estén però va contra de l'església ideològica del consens armamentístic i dels mitjans de difusió de les convinences. En podem trobar molts tremolons bessons:
Molts etcèteres d'incendis, contaminació i calor incomprensibles, però explicables i esmenables; innecessaris i absurds, però derivats de les necessitats gens quitatives, molt desiguals i massa avaricioses.
Hi ha dies que l'algorisme massiu o com vullgues dir-li —en diuen ia—, fa patir. És tan amable, la servicial, tan animós, et suggerix i t'invita a renovar, revisar, refer, construir... Bé, en el meu cas només parle de fer macros en vba per a Word, però inclús en eixe àmbit tan delimitat, restringit i controlat, cada «conversa» que mantinc acaba amb una cortesia i un incentiu per a fer més i millor.
I això fa patir, si penses que es tracta d'un espill de la humanitat, una mitjana de mosatros mateixos i, de moment, no està eixint-li la vena caníbal, egocèntrica, depredadora, acomplexada i narcisista, incoherent, demagògica... Quan aparega, farà por, perquè serà pitjor: nos mos reconeixerem, reconeixerem eixos «atres» sartrians que poblen les nostres vides.
El ratolí em provoca un poc de picor en la palma de la mà esquerra. Deu fer massa temps que no li he pegat una torcaeta. No es veu brut, tampoc el gaste tant, però al cap del temps hi deuen haver animalons microscòpics de tot color pul·lulant per eixa superfície de color crema que va engroguint-se.
A algunes idees els passa igual, que anem toquetejant-les sense parar i acaben ranciant-se, van fent-se mostoses i necessiten una rentaeta. Ho exposa l'article «No som un sol poble» d'Enric Gomà (Núvol, 01.07.2026) 🔗 parlant d'una sentència dels últims temps del Tribunal Europeu dels Drets Humans, on sembla que s'està fenyent la idea que hi ha persones que són «migrants» de naiximent i, per tant, tenen un estatus espacial i personal que els convertix en bambolles ambulants... però només quant als drets i deures lingüístics dels ciutadans que els envolten, amb els quals no mantenen cap relació de simetria o equitat. Només d'alienació.
I ara estic jo toquetejant idees sense haver llegit la sentència. Com que no la tinc, m'agarre al que diu Joan Ridao en «El català a l’escola i el tedh: els punts sobre les is» (Ara, 02.07.2026) 🔗, que dona detalls que fan pensar que n'hi han ratolins més castigats que el meu.
Si volem fomentar la creativitat, és necessari crear espais on els errors no siguen un problema, on es puguen tolerar.
Andreas Wagner, entrevista de Pau Carrazo, Mètode, 115.
Tot s'ha de dir, hi ha immigrants intolerants, intransigents i xenòfobs —encara que siga en versió de fòbia lleu a haver d'entendre el valencià—. ¿Com hem de fer per a evitar generar-los eixe malestar? Res, que quan parlem o escrivim, mos fem de malvoler. Persistim, i encara notem un poc de benestar culpable.
L'article «Lisisme: un canvi en procés en l’ús del pronom datiu de tercera persona del plural en el català oral actual?» 🔗 de Georgina Alvarez-Morera ha començat la faena de documentar i analitzar les característiques del procés d'extensió de la forma «lis» com a substitut de les formes de datiu plural els/-los/'ls. L'autora utilitza la mateixa denominació que va utilitzar Àlex Bourdiol l'any 2014 en l'article «L’auge del liisme» (14.08.2014). 🔗
L'article no documenta en la bibliografia el dcvb, on la forma «lis» té entrada pròpia 🔗 i un poc de documentació que concorda amb algunes apreciacions que s'assenyalen en l'article d'Alvarez-Morera: les possbilitats de la llengua, la regularització, i la pressió del castellà i la inseguretat que se'n deriva.
Manies personals, és un dels trets que m'esmussa, no tant pel so, sinó pel que simbolitza o perquè és un símptoma de la causa del procés de desús del valencià. Fins ara només l'havia anotat quan el sentia de manera inversemblant en boca d'amistats jóvens («Suborninació estèril», 15.07.2017) 🔗 o inclús de polítics majorets («La mitjana valenciana entre obames, maccains i palins», 11.11.2008) 🔗, però fa temps que el senc rondant per tv3 (Sandra Monforte, és possible, va, però també Marc Serrats i Vicenç Lozano!) 🔗 i això ja confirma que l'autora de l'article podrà constatar dins d'un temps com ha conclòs el procés.
Els nous membres de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua expressen els seus propòsits en el bolletí que acaba d'enviar la institució (el número 9 d'esta època). 🔗 Fixant-me només en els titulars destacats, veig que pensen sobretot en l'autoestima i la dignificació, el prestigi, l'orgull i la difusió (Beltran, Guardiola, Guinot, Lliberós, Sabater i Segura). Llevat de la difusió, que sí que seria un element objectiu i mesurable en les possibilitats i les consecucions —i espere que ho tracten aixina, amb dades i no tan sols amb campanyes que no conclouen res—, la resta tira més cap a l'emoció, les bones intencions i les actituds. I pensant en això, diria que tant d'assenyalar què li volen tornar o aportar en eixe cap emotiu de la llengua, podem interpretar que estan assenyalant dèficits en la valoració i la percepció pròpies, cosa que seria un tema que convindria tractar amb el suport de psicòlegs i sociòlegs.
En canvi, Pradilla es decanta pel cantó més polític —d'això va la sociolingüística, ¿oi?— i aspira a integrar la institució entre els béns i patrimonis socialment reconeguts. No sé com salvaran l'impuls polític neonazi versió neoliberal de les dretes ultramuntanes, però convindria que fora amb la conjunció de les propostes de futur cohesives i comunitàries, de solidaritat en l'accés als recursos i en el repartiment de les càrregues, tant si es tracta de la salut, els mitjans de transport, l'habitatge, els imposts o la declaració de la renda. La parceŀleta de l'acadèmia en tot això sembla reduïda, però podria ser una referència per a atendre la llengua sense manies i amb la voluntat d'organitzar una societat d'intercanvi de parles i d'expressions amb el rovellet del valencià.
