No descansen

Veig el documental Goulag, une histoire soviétique en el canal Arte. Hi ha ha un passatge que repassa les farses dels juís polítics dels anys vint i trenta, farcits d'acusacions falses i confessions obtingudes amb tortures. La part de les acusacions falses continua sent actual en els juís polítics que fan al alts tribunals espanyols. Som els mateixos, i fa mal haver-ho de vore, pareix que avancem, però tampoc mos hem de creure la nostra propaganda. Els botxins no descansen.

Sense haver-ho vist

Sense pensar-ho massa arriba el moment de mirar cap arrere, i pense si he sabut vore els fets històrics amb la il·lusió i sorpresa enlluernada que calia, com vore que es proclama la república, que els ciutadans s'independentitzen amb el vot pacífic, que els estats democràtics assassinen i és denunciat i perseguit... Bé, tot no pot ser sempre, però sense haver-ho vist, arribaria el dia de somiar i posar-s'hi.

De finestreta en finestreta

El lector del dni electrònic no acaba d’anar massa bé en l'Ubuntu del meu ordinador. He instal·lat els programes, el lector, l'ordinador el detecta, detecta el carnet, però els webs on hauria de funcionar em mostren un error o altre. Per exemple:

Error

Se ha producido un error durante el proceso de autenticación.

Por favor, inténtelo de nuevo.

He avançat un poc respect a altres ocasions, perquè abans ni tan sols detectava el lector. De totes formes, no he arribat enlloc amb tot açò i tampoc pretenia aconseguir res en concret. És un poc com el funcionament habitual de l'administració —va unes quantes dècades que sóc funcionari, però encara em sorprenen—: primer em vam demanar que registrara els papers de l’herència en no sé quants llocs oficials; ara em demanen que agarre eixos papers que m’han donat els de l'oficina tal i que els envie a l’oficina del costat.

Em pensava que amb això del dnie em podria evitar-me algun tràmit, però això de la informàtica i la burocràcia pareix que són vicis semblants. Demanen paciència i anar de finestreta en finestreta.

Encara que siga de rebot

Els avanços a voltes es donen més per la casualitat o la carambola afortunada que a conseqüència de la preparació, l’eficàcia i l’esforç. Este matí he sentit que hi ha empreses que estan pensant en el teletreball per a salvar una possible epidèmia de coronavirus. En la Generalitat valenciana i en les Corts Valencianes està pendent implantar-hi el teletreball des de fa anys —la desídia i la barroeria travessen els segles—, però el coronavirus mos podria fer el favor que no mos ha fet una gestió administrativa desmanotada o prepotent.

En un altre àmbit inesperat, ara que estan fent la reunió en la taula de diàleg a la Moncloa, diuen els mitjans que hi haurà traducció simultània català-castellà en la roda de premsa posterior. No es va fer al Tribunal Suprem espanyol l'any passat, i ara serà cosa de vore en la seu del govern espanyol.

L’estat espanyol es clavilla arran del diàleg amb uns a qui fins fa poc tractaven de «supremacistes» catalans o coses pitjors encara, si això és possible. I el cas és que eixa és la idea, que el diàleg, l'intercanvi, el pacte, l'acord —en el fons, la democràcia— podrien ajudar a desmuntar la idea que podem tindre alguns d’un estat nacionalista espanyol centralista, mig racista, prou xenòfob i més estúpid que totalitari. Avant encara que siga de rebot.

Pareix xocant

Es veu que als estudiants de primer de la facultat de dret de València els han posat a com a exercici la sentència condemnatòria de l'Audiència Nacional espanyol del 2008 contra els xicons que van cremar unes fotos del rei a Girona l’any 2007, i el fet que el 2015 el Tribunal Constitucional espanyol va desestimar el recurs d’empara dels condemnats. No sé massa bé quina anàlisi n’han de fer els estudiants. Espere que posen bona nota als que, sense saber-ho arriben a conclusions com les de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans del 2018 (veg. tedh, 13.06.2018).

També és possible que no els en diguen res, de la sentència europea, i que els estudiants estiguen convençuts durant un temps —o que inclús arriben a interioritzar-ho, al costat de «la mania que mos tenen els estrangers»— que és iŀlegal cremar fotos del rei o que la llibertat d’expressió és una subordinada de les adhesions patriòtiques o religioses. Ho diu el tribunal europeu, «la liberté d’expression vaut non seulement pour les “informations” ou “idées” accueillies avec faveur ou considérées comme inoffensives ou indifférentes, mais aussi pour celles qui heurtent, choquent ou inquiètent». Els alts tribunals espanyols no ho acaben d’entendre, i també mos pot semblar «xocant».

Una certa manera del dret

Tot pareix que siga normal sobretot si prové d'una norma. La norma al País Valencià continua sent que tenim una sensació d’«anormalitat» arran del muntanyar de normes que discriminen injustament i negativament l’ús del valencià en el dret i la justícia.

La filla d’una amiga que ha començat a estudiar la carrera de dret, diu que troba a faltar el valencià en la facultat de València. Sí que n’hi han, de classes en valencià, però tenen un horari pitjor, diu. No ha fet encara el pas de mantindre la seua llengua davant ses eminències jurídiques, doctes professors que fan comentaris irònics o sarcàstics sobre els drets de les dones «realment» preocupants en altres països, la rebeŀlió o sedició dels independentistes catalans, sobre Ada Colau, sobre tantes coses que han d’opinar d’una certa manera la bona gent de dretes i «d’orde», més encara si són llicenciats en dret.

Espere que este contrast que ha notat desperte prou esperit i voluntat crítics per a conduir la reflexió sobre el dret cap a l’alliberament de les persones i la millora de la societat en conjunt i no com a «norma» que constreny i imposa una normalitat de dogmes i prohibicions més teocràtics que democràtics.

Cita dominical / 588: Luigi Ferrajoli

¿No hauria segut una resposta més inteŀligent i oportuna de la cultura jurídica, en comptes de parlar de «colp d’estat» haver recorregut a velles i acreditades categories com la «inexistència» i el «delicte impossible», desqualificant aixina el referèndum i la declaració d’independència com a actes inexistents, més que invàlids o iŀlícits, per total defecte de competència i, en el pla penal, com a delictes impossibles? («S’exclou la punibilitat», diu l'article 49.2 del Codi penal italià, «quan, per la inidoneïtat de l’acció o per la inexistència del seu objecte, no és possible el resultat danyós o perillós»). Ja que em sembla innegable que tots eren plenament conscients de l’absoluta falta d'idoneïtat d’eixes iniciatives per a produir cap efecte jurídic.

Luigi Ferrajoli, «Deshaciendo un posible equívoco», El País, 29.12.2019.

A bocí ple

Sí, es confirma que en Sollana hi ha qui menja «a bocí ple», és a dir, que farten bona cosa i mengen més que una revolta de riu. L'expressió és ben comuna i coneguda..., llevat que els pares no s'hagen enrecordat de dir-los-la als fills. Això sol passar, com és el cas d'esta expressió, que la filla descobrix ara, passada la cinquantena, que sa mare la coneix i que no l'ha dit mai en casa: «És que mosatros no mengem aixina», es defén la mare.

Les llengües no són per a coŀleccionar paraules ni expressions, no són per a fer perviure un passat estantís en un present fòssil, ni tan sols són per a comunicar res, com pensem habitualment: de fet, trobe que les llengües no són per a res en concret, són un òrgan que mos va eixir per algun benefici evolutiu i que, ja que el tenim, el podem fer servir com les mans, els peus o el cap, que no són per a res en concret, sinó que els fem servir perquè els tenim i quan mos va bé, tant si es tracta de dibuixar o de pegar cabotades.

Per tant, d'ací uns milers o centenars de milers d'anys, podríem creure que haurem perdut algun dit, l'apèndix o els pàmpols de les orelles, i també és possible que la llengua, llevat que li trobem ocupacions diverses, perquè la comunicació no seria precisament la faceta més boiant actualment, amb això que es diu que vivim cada volta més aïllats pel que fa a les relacions humanes. La incomunicació no mos farà perdre la llengua, ni la desatenció ni el silenci. Ni tan sols una mutació que mos faça tancar la boca en un planeta ofegat pels gasos que produïm sense mirament. No hi arribarem fotent el món a bocí ple.

Diguem-ne lògica

Una companya pareix molt convençuda que existix una lògica pròpia dels informàtics, lògica que no es correspon amb la de la resta dels humans. Posa l’exemple del fet que en les estacions de Renfe hi sol haver dos màquines diferents per a comprar el bitllet mensual: la del públic en general i la que tenen en la finestreta. Segons em comenta, en les dos màquines apareix l'expressió «vàlid fins al dia tal», però la peculiaritat («informàtica», segons ella) és que, en una màquina, el termini inclou el dia tal; en canvi, en l'altra, el termini no inclou el dia tal. I eixe dia, per tant, el bitllet ja no és vàlid.

Ha sabut d’eixa diferència per casualitat, quan ha parlat amb qui l’atenia en la finestreta, on ha comprovat la discordança i que no apareixia indicada enlloc eixa diferència en la concepció dels terminis. Ella hi vol vore una peculiar lògica informàtica darrere d'eixa percepció diferent de les circumstàncies temporals i vitals.

Per a corroborar-li-ho, hem hagut d'omplir en la faena un formulari en l'ordinador. En una casella calia posar les hores amb decimals (tres hores i mitja: «3,5»); en una altra casella més avall, amb hores i minuts (3 h 30 min). Com que no tenim la «lògica informàtica», mos hem embolicat i hem hagut de consultar un manual per a comprovar que eixa diferència que no sabem explicar apareixia explícita en una instrucció. Dir-ne lògica informàtica és fer-los un favor, trobe.

Velocitat de queixa

Em vaig ventilar pel riu ahir: 07:04 + 06:46. A eixa velocitat, no vaig vore bequerudes ni picaports. M’arriba un escrit d'hisenda que em demana tornar a fer un tràmit que es suposa que ja vam fer fa tres anys. Es veu que també van ràpids en la faena que fan i perden els papers pels racons.

Hui em toca convéncer algun adjunt del síndic que té costum de considerar que cal omplir amb més lamentacions i dolors les queixes per webs de l'administració que no tenen versió en valencià i, per tant, discriminen lingüísticament els ciutadans valencians. Això de la llengua no li sembla una infracció prou bona. Fa més d'un centenar de queixes i encara espere que l'administració es dote d'un protocol de gestió lingüística i que l'aplique correctament abans d'arribar al miler. Ai, el desinterés de l'administració per complir els seus deures supera la meuxa velocitat de queixa. I ho saben.

El quilòmetre zero lingüístic

L'equip de premsa i promoció dels restaurants de Ricard Camarena m'envia una informació que només té versió en castellà. Fan el seu bloc aixina, només en castellà, tot i que tenen una versió del seu web «incompletament» en valencià.

Els vaig dir una volta fa temps que el fet que feren propostes només en castellà per a que els clients puguérem regalar-li una convidada a algú, estava deixant al marge les persones que mos relacionem en valencià amb eixes persones estimades a les quals fem regals i obsequis. El gruix econòmic dels qui practiquem eixa conducta no deu ser encara molt rellevant, supose, perquè no pareix que hagen resolt aprofitar un poc millor eixe valor afegit de sinceritat, proximitat i estima que suposa fer-ho poder fer eixos gests en la teua llengua (sobretot en la situació de precarietat de respecte als nostres drets en què vivim els valencians).

Ara, amb vista del missatge informatiu, li envie una proposta:

Hola:

A pesar de la fantàstica tasca culinària i gastronòmica que feu, he de lamentar que la versió en valencià del vostre web no siga una versió íntegra.

Em sembla que els mateixos principis que inspiren la cuina de Ricard Camarena s'haurien d'aplicar en la gestió lingüística del web. Això faria que la versió en valencià estiguera, com a mínim, tan completa com en castellà. Seria aleshores un web també de «quilòmetre zero».

A més, això contribuiria a evitar que parega que els valencians sempre hajam d'estar agraïts i deguent algun favor perquè mos atenen en la nostra llengua. En tot cas, vos agraïxc que hi haja versió en valencià, vaja.

Dit això, i per tal de millorar eixa versió del web, vos recorde que el nom en valencià de la ciutat és València, oficialment amb accent obert.

Moltes gràcies per la faena i per la informació.

Això del «quilòmetre zero» és per una expressió que utilitzen en algun lloc del seu web, per mostrar respecte ambiental. A més, sí, els dic això de l'accent de la ciutat, perquè trobe que ho haurien de saber, per això mateix de la proximitat i sostenibilitat. Un poc més d’ecologia lingüística tampoc aniria malament. A vore com ho cuinen.

L'interés per la veu mitjancera

Acabe el llibre L’interés per la llengua dels valencians de Josep Daniel Climent, que és una adaptació al paper dels apunts que fea l'autor en el bloc del mateix nom. Es tracta d’un repàs interessant i divulgatiu d’alguns dels ítems que semblen més rellevants socialment en el vessant positiu pel que fa a l’alfabetització la producció en valencià al llarg del segle passat.

Dit això, el capítol que més em sorprén és l'últim, el que fa deu: «Dones valencianes ben interessades per la llengua i la literatura: una lluita contra la invisibilitat». Precisament és curiós perquè el mateix Josep Daniel Climent fa notar l’absència de les dones en els capítols del llibre (cal dir que també tenen una presència mínima i precària en el bloc de l’autor), però que això no vol dir que no n’hi haguera participant i treballant amb eixe mateix interés per la llengua que mostraven els hòmens que apareixen en el llibre...

Doncs, es veu això ha de formar part d’un o d’uns altres llibres, i vorem si no l’han de fer les dones mateix, perquè mire les meues lectures llibresques de l’any passat i l’estadística continua reflectint la preeminència del patriarcat: 17 autors hòmens i 3 dones. Almenys de traductores n’hi han algunes més: 10 dones i dos hòmens. ¿L’interés per la traducció de les dones? No ho veig clar, deu ser que els és més possible avançar quan es es tracta de fer de mitjanceres de la veu dels hòmens.

La simplicitat de les pautes

Pauta de picaports

Em vaig sentir un poc inteŀlectual l’altre dia i vaig provar a sistematitzar unes deduccions derivades de les lectures i les experiències amb les coses de la tècnica normativa que tant hem de patir. Per tant, vaig proposar un esquema d'actuació, derivat de les reflexions de la pràctica quotidiana i de les lectures d'autors diversos (em ve al cap Abelard Saragossà; i provaria a dir que Mario Bunge o Richard Feynman, per fer-me el docte, i encara n'hi haurien més; ¡fins i tot Tolstoi!).

La cosa quedaria:

1. Fem una norma tan general com siga possible.
   
2. Escrivim de la manera més simple possible per a facilitar la lectura i la comprensió.
   
3. La incorporació de diacrítics o signes ha de respectar els punts 1 i 2.
   

No és gens espectacular, ja ho veig, però em sembla que és una pauta que no es sol seguir sempre que seria possible. Molt sovint —després d'haver llegit regles i excepcions i acabar marejat— mos vegem encoratjats a improvisar espais, accents, guionets, pronoms i altres floritures no sempre necessàries que pareix que són molt lluïdores a l’hora per a decorar els nostres exercicis gramaticals i filològics.

Per cert, podem llegir que l’iec tenia la «voluntat de simplificar i aclarir al màxim el codi ortogràfic». No han segut realment massa «maximalistes», certament.

Cita dominical / 587: Fernando Savater

Ara bé, si Handke haguera segut acusat perquè fa trenta anys li va tocar el cul a la seua secretària sense permís, s’haguera quedat sense Nobel. Aixina són les carabasses de la moral...

Fernando Savater, «Calabazas», El País, 02.11.2019.

Una rata grossa

Per a que no es rovelle, active l'Asus Eee Pc. L'he actualitzat a l'última versió del Lubuntu 18.04.4 LTS i continua funcionant sense problemes, ben finet. Hui escric amb l'Abiword, que fa algunes coses rares, com ara posar dos apòstrofs cada volta que li'n pose un. Espere que siga només una excentricitat en la pantalla de l'ordinador: doncs, no, també en posa dos en Blogger. Em toca llevar-los a mà d'un en un.
Com que estem de cap de setmana i fa bo, intentarem oblidar temporalment les últimes sentències que mos han sorprés negativament tant en Europa com en Espanya, al mateix temps que han mostrat que caldria ser ben curosos a l'hora d'elevar a segons qui a les altes magistratures.Si només hi accedixen les panxes més agraïdes i que més favors ideològics i personals han de tornar, pot passar això que esta passant ara mateix, tant en la fiscalia com en els alts tribunals. Quant la dreta blau cel o ultra aplaudix, la justícia sol estar fallant i impartint dogma.
Llentilles i una ensalada de ravanell. Eixim a passejar. Ahir vam vore per primera volta un oroval. Hui, a més, hem topat amb els tradicionals agrons, picaports, garses, blanques, coloms, calderers, pardalets (domesticus i montanus), collverds, polles d'aigua i una rata grossa.

La justícia a remulla

A pesar de tot, he pogu respirar un poc hui, perquè, per sort, l'altre dia («Togats sens caputxa», 10.02.2020) me se va ocórrer no continuar idolatrant els tribunals europeus (ni el de justícia —tjue— ni el de drets humans —tedh—), després de conéixer on naixia legalment la possibilitat dels estats de torturar impunement els ciutadans d'arreu.

Ahir, el tedh es va tornar a retratar contra els drets humans en la pell dels immigrants de les tanques espanyoles a l'Àfrica. Caldrà llegir la sentència per a comprovar si la cosa torna a ser com la diferència entre que el posen a bollir en aigua freda o que el tiren a l'aigua que ja bull. En este cas, els de la primera instància del tribunal fa uns anys (Eldiario.es, 03.10.2017) es van posar a remulla amb toga i tot, però esta volta (2020, Eldiario.es, 13.02.2020) la instància següent, la Gran Sala (tedh, 13.02.2020), ha comprovat la temperatura mirant com anava el vapor dels temps: aplaudiments per la banda dreta.

La demagògia, la por, el racisme, l'explotació i el tràfic de persones, mos ho hem de mirar de perfil mentres intentem continuar respirant com a persones. L'emergència climàtica serà el juí definitiu de la gran sala.

Els objectius dubtosos

Una advocada avisa en Els Matins de tv3 que s’hauria d’evitar que els preàmbuls i les exposicions de motius de les lleis i les normatives siguen tergiversats pels qui apliquen i «reinterpreten» eixes normes. Per això mateix caldria evitar que es retallara la llibertat d’expressió amb delictes d’odi o d’opinió. No tan sols perquè mos se pot girar en contra a qualsevol neura, ideologia o opinió, sinó perquè convé sentir i conéixer totes les opinions i que tots les puguen expressar amb la mateixa llibertat: per odioses i poc respectables que mos semblen eixes opinions o idees, la democràcia mostra la seua resistència precisament quan ha de posar a prova els seus arguments davant alternatives menys desitjables.

L’advocada es centrava en qüestions laborals, com ara això del control horari, que havia de servir per a evitar que les empreses abusaren dels treballadors i treballadores fent-los fer hores extres, però que hi ha llocs —com ara en les Corts Valencianes— on hi ha qui té una inèrcia gestora decimonònica i està pensant en reimplantar el «presencialmisme» en lloc d’implantar la faena i la valoració per eficàcia, eficència i compliment d’objectius. Ai, això dels objectius també va per barris.

L'eficàcia del poder personal

Les meues relacions laborals i professionals no em fan generar gens d’oxitocina des de fa un temps. Vist que els dirigents polítics de les Corts no tenen cap interés en el funcionament d’esta administració, desinterés i deixadesa que aprofiten alguns càrrecs funcionarials per a omplir eixe buit amb decisions, ocurrències i interpretacions diverses sobre qualsevol tema que els garantixca la seua parcel·la de poder personal. Ai, això del poder personal, fa anys que em sembla que s’estudia eixa faceta de les relacions interpersonals i laborals, amb la intenció de millorar l'administració pública:

Les  persones  amb  una  alta  necessitat  de  poder  institucional  tendeixen  a  ser eficaces  com a  directius,  més  que  les  que  tenen una  alta  necessitat  de  poder personal. (Enquesta d'ètica i valors de servei públic de l'administració de la Generalitat de Catalunya, 2012; consulta: 12.02.2020)

Al País Valencià, canvien els governants, els càrrecs polítics, però es veu que la carrera per arribar al cadirot els deixa baldats a la majoria i perden l’impuls polític pel camí. La necessitat d'arribar al cadirot, deu ser.

Mos fan parlar

Com diria ma mare, em fan parlar molt. La conselleria d’educació i més coses respon que sí, que ho esmenaran, que eixes pàgines que dic que no tenen la versió en valencià, ja faran que respecten el «règim de cooficialitat»... Mire el web, i els dos exemples que vaig posar per a iŀlustrar el cas estan igual, sense canvis, en castellà. Per tant, li agraïxc la gestió al síndic de greuges i li expose que eixos futuribles que no s’han complit mai en el passat, doncs, tenint en compte la faena tan «esplèndida» que estan fent en la gestió lingüística de l’administració pública (i també puc posar les Corts en el mateix cabàs), no tinc cap confiança que es complixquen, més encara si no han mogut un dit per esmenar les poques línies en què jo m’havia fixat.

Dins d’eixa tasca de gestió lingüística tan esplèndida tenim el cas dels meus antics companys i companyes tècnics i tècniques lingüístics, que van més marejats que un allioli amunt i avall, ara en la conselleria on han passat més de vint anys, ara de colp concentrats en un altra, sense saber massa bé a què estan jugant els gestors polítics pel que fa a la producció lingüística: que si promoció, que si acompanyament, que si gestió de subvencions... No saben per què cal un tècnic lingüístic per a fer tasques administratives, tasques de secretaria d’actes i saraus, de suport anímic dels funcionaris que per un casual tenen inquietuds lingüístiques... Mentrestant, l’administració valenciana continua sense requerir dels aspirants a la funció pública la capacitació en valencià necessària, i sense aplicar protocols d'actuació lingüística que eviten mantindre les pràctiques de discriminació injusta dels valencians. Mos fan parlar.

Togats sense caputxa

El professor Urías li confirma a Takse en el Tot es Mou de tv3 la prevaricació permanent en què s’ha instaŀlat la cúpula del sistema judicial espanyol, que més pareix la cúpula de la presidència d’una multinacional en una república bananera d’aquelles d’altres temps (i els mateixos llocs). S’ha confirmat que el Tribunal Constitucional espanyol té una estratègia (Europa Press, 09.02.2020) i, a més, que és política, dos conceptes que els tribunals dels països democràtics no es poden permetre si volem continuar vivint en una democràcia.

En canvi, per a mi continua sent una sorpresa, no me les acabe mai, sempre em sorprenen empitjorant encara un poc més el concepte que puc tindre d’eixes instàncies polítiques i judicials. De totes formes, vaig vore el documental Eminent monsters (fa uns dies en La 2) sobre com es van «legalitzar» les tortures als presos de Guantánamo basant-se en les teories psicològiques d'Ewen Cameron (llibres i articles que caldria llegir, per estar previngut) i amb la contribució especial d’una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans del 1978, que va convertir les tortures patides pels «encaputxats» irlandesos detinguts (els hooded men) en «tracte inhumà i degradant», i es veu que és una cosa bona, això. De moment, els togats no es posen caputxa.

Cita dominical / 586: Máriam Martínez-Bascuñán

El populisme de dretes sempre venç al d’esquerres quan es confronten, puga ser perquè, al cap i a la fi, l’esquerra, si és populista, no és esquerra.

Máriam Martínez-Bascuñán, «Cuando la democracia se vuelve impotente», El País, 29.12.2019.

El copró blanc

Un passeig de dos horetes pels afores d'un poble té tantes històries com qualsevol novel·lot interminable de centenars de pàgines. La caseta dels afores del poble, davant la séquia on baixaven a llavar la roba, el sequer on amuntegaven la palla que li venien a Roca per a que protegira el enviaments dels sanitaris, el tronc d'eucaliptus que li va caure damunt a aquell vora el pont de la via i que el va matar, la casa d'Albert, travessada per baix per la séquia que venia dels Olivarons, el cosí Antonio, que no es va matar en el cotxe roig tan lluïdor que va vindre a ensenyar des d'Alcalá de Henares, sinó electrocutat damunt la palla humida de Roca... Anem xafant la memòria dels camins.

Fugen les polles d'aigua escapades i només els vegem el copró blanc. Els estornells omplin el cel i deixen sentir el sorollet de vent batut. Cebes, cebollins i cama-roges. Una rata s'amaga en la brossa de la la vora de la séquia del carrer de Paretes.

Cosa de no dir

A pesar dels mocs i els miquels metafòrics i escrits que em va enviar —a través del síndic de greuges— un càrrec polític de la conselleria d’agricultura i no sé quantes coses, em veig obligat a consultar el web que dediquen a la sanitat forestal i m'apareix un munt de pàgines que contenen informació només en castellà. Per tant, a pesar de l'interés que diuen que hi posen en la gestió lingüística, es veu que és només cosa de dir-ho (¡o de no dir!), perquè la documentació no és que siga de quan governava Lerma o Zaplana, sinó ben actual.

Faig la queixa corresponent al síndic, que és l'instrument al que hauríem d'acudir els ciutadans amb més assiduïtat (per dir-ho finament). Mentrestant, espere rebre una peça literària de nivell de la conselleria per a recriminar-me quin ciutadà tan exigent i tan «mal company», que és més o menys el to de l'escrit anterior. Precisament perquè sóc «company», me'ls conec i sé que val més que el síndic intervinga. De moment, li fan un poquet més de cas que als «bons companys» que els escriuen directament.

Les intuïcions dels fets

La cosa del juí contra l'antic major del mossos Trapero va com era previsible que anara, després del que vam vore en el juí del Tribunal Suprem espanyol contra els independentistes catalans. Per tant, no sé si dir si va bé o malament, vist que tot va anar bé allà per a la defensa, però els magistrats es van inventar una condemna. Ara és possible que, a pesar de les botiges que fan els fiscals, les intuïcions maliccioses dels testimonis i la impossibilitat de trobar proves per a demostrar un delicte inexistent, el tribunal es torne a inventar alguna pena per al major dels mossos.

De moment, els Jordis van eixint ja de la presó. La independència no ha arribat, tot i que ha fet esclatar el fruit enverinat que s’amagava en les folres del poder judicial, en les clavegueres de les policies i en les mentalitats polítiques i socials més retrògrades i incíviques del nacionalisme polític espanyol. Si més no, ja que hem pogut passar de la intuïció a la demostració que aporten els fets, les forces progressistes espanyoles d’arreu de l’estat haurien de considerar-se en deute amb els presos polítics i la població de Catalunya. No sé si serà el cas, perquè massa sovint hi ha coses que intuïxes i que preferixes no haver de confirmar.

Fer mosso i nugar garbes

Jugar a «dola» —amb xurro, mediamanga, magotero, fer «mosso» amb el braç esquerre per a aguantar les garbes quan plantes l’arròs (això li dona al braç una forma pareguda a la del dibuix tret del dcvb), el guaix, el vencill, les quatre bombes que van caure durant la guerra en Sollana —uns quants morts de la mateixa família—, la Pava que metrallava els camps, botar a corda, jugar a sambori, a tello, treballar nugant garbes de palla anant en bici a tot arreu (palla per a fer paper), envasar l’arròs en sacs de 75 quilos, l’estraperlo amb l’arròs blanc picat a casa que les dones portaven amagat en uns canuts baix dels abrics, furtar arròs dels carros punxant-los amb un tubs acabats en punta mentres feen camí de nit, cobrar una pesseta diària als dotze anys per treballar despatxant a la farmàcia, o quinze pessetes al dia treballant en el camp als quinze anys, fer sonar als cinc anys algun dels tubs de l’orgue de Sollana —aquell de «tens més tecles que l’orgue de Sollana»— que havien reballat en un sequer al principi de la guerra civil (i diuen que n’hi havia un igual en Valladolid)... Coses que passen cada dia en la memòria d’una conversa de camí.

Hui ha començat caiguent un poc d’aiguabovo en València, però ha acabat fent fresqueta i solet.

Muntatges diferents

Abans de començar el llibre que siga —un més entre tants, com ara La mort a Venècia de Thomas Mann (traducció de Joan Fontcuberta)—, em deixe caure per On the basis of sex, un film de Mimi Leder (2018) que també diria «well-intentioned but flawed», com apareix en la Wikipedia. A pesar d’això, m'agraden els films carregats de raons i que mostren un poc en què consistix la tècnica retòrica i argumentativa dels tribunals americans. Em deixe dur pel retrat argumentat de la lluita social i legal i de la jutge Ginsburg, i deixe de banda els desencerts que li trobe a la composició temàtica i argumental, un poc massa tòpica i desunflada en general.

Si no fora perquè el contingut legal i judicial del film reflectix el tema de l’ampliació dels drets i llibertats als Estats Units, el guió dels juís i la persecució judicial contra els protagonistes del procés independentista de l'1 d’octube del 2017 sembla molt més dens, unflat i noveŀlesc —no sé si més «tristament» divertit—. I si mos fixem en els fiscals i les interpretacions ficcionals dels seus testimonis —¿«te dije» o «dije»?—, ben pedestre. Coses dels muntatges també.

Els viaranys de la dissort

Encara no m'havia recuperat de l'entrevista a l'advocat Xavier Melero en el Faqs d’este dissabte, quan va dir, més o menys, que baix la pell de la cara hi ha una calavera, i hui mos ha arribat un altre colp a la faena que mos ha deixat un poc tocats quan hem sabut que un becari d'informàtic havia mort atropellat esta matinada per l'autovia prop del llit nou del riu, entrant cap a València. És cosa de no pensar-hi massa, però de tant en tant notes que totes les edats tenen unes servituds o altres. En la seua, començada la vintena, els viaranys estranys de la dissort, la plenitud física i la nocturnitat. En la nostra ja, el peatge dels alifacs i les pèrdues doloroses que s’acumulen en la memòria.

Cita dominical / 585: Robert Sapolsky

Encara que la testosterona certament facilita l’agressió per a millorar el propi estatus, la gent ha d’adonar-se de quantes de les misèries del món són causades pel fet que habitualment es recompensa l’agressió amb estatus.

Robert Sapolsky, segons l'entrevista que li fa Paula Casal, Mètode, 101, 2019.

Som aixina, de petroli

La bocana del port del Masnou està bloquejada per l'arena que ha desaparegut de le platges d'altres llocs. S'hi ha format una barra d'arena, com si fora un istme on paren les corbes a prendre el sol. A pesar que estem decidament conxorxats en la lluita contra l'emergència climàtica i la contaminació nociva, diuen en les notícies que faran vindre una draga des de Cadis per obrir la via... ¡Des de Cadis! Les salines de la Trinitat del delta de l'Ebre han quedat aïllades perquè ha desaparegut un tros de la barra del Trabucador, el camí natural d'arena format pels corrents marins. Al cap dels mesos s'haguera refet, però els humans hem decidit «ajudar» en el procés amb tractors i camions. No ho podem evitar, hem d'abocar petroli en cada solució que hem de donar a cada problema, en cada gest quotidià de les nostres vides. No sé per què en diem emergència climàtica: els humans som aixina.

Hem pegat una volta per la marjal. Durant un moment mos ha envoltat una cúpula celestial de picaports. Hem fet el passeig amb el cotxe, un Cactus, que gasta poc, però eixe poc és de gasoil. Els picaports, les garses, els agrons, les gavines, anaven pasturant darrere d'un tractor que removia el fang. No parem d'abocar-ne, de petroli, però el cel estava ras, quasi des de València es vea Cullera. Ja ho dia Tolstoi al final de Guerra i pau que la nostra intuïció mos acabaria matant. Som aixina.