Mira les merles

De bon matí, quan començava la plogudeta que per milacre ha caigut hui —poca cosa, però mos ha fet eixir amb el paraigües cap a la faena—, un merla estava cridant tota escarotà. He guaitat al balcó de la plaça, la merla vinga repicar el crit mirant cap a l'objectiu de la seua alerta: un soliguer que he arribat a vore un segon mentres s'envolava des de la teulaeta de la cornisa de la casa veïna amb alguna cosa agarrà en la pata esquerra. Se n'ha anat només vore'm.

Es pot parlar aixina i es pot escriure aixina —i no cal fer més literatura—. La cosa és que ha tornat el soliguer pel centre de Valéncia, que l'hem vist i que podríem comentar amb altres veïns de l'escala que no saben què és un soliguer però sí que saben què són uns valencianoparlants persistents. ¡Quin remei! Com dia Eugeni Reig, estem en perill d'extinció, però només si no piulem. Mira les merles.

Obligacions passatgeres

La «minorització» és el nom que rep un procés humà, social, polític o jurídic que s'aplica contra eixes persones que viuen en este país i que usen el valencià-català i per eixe motiu. No es fan malbé l'ortografia ni la morfologia ni la sintaxi, sinó que afecta la quotidianitat de les persones. La «minorització» és un eufemisme i una especialitat de discriminació injusta contra unes persones, i és la que genera inconvenients o provoca inclús problemes, que no són mai lingüístics, sinó ideològics, emocionals, sentimentals, jurídics, administratius... Pot ser un malviure, vaja. I tot això té a vore amb la xenofòbia, aplicada en este cas no contra persones forasteres, sinó contra els veïns i conciutadans, eixos que han de posseir la mateixa nacionalitat d'himne i bandereta, però menys drets i més obligacions.

Tot es resol sotmetent-se i silenciant la llengua pròpia, adoptant-ne una millor, la bona, ¿oi? Canviant de pell, canviant de cabells, canviant de pes, d'idees, canviant de sexe... ¿De pàtria? Bé, la vida també és una obligació passatgera.

Equips de la raó pura

No hi ha llengües minoritàries ni minoritzades, això són figures retòriques. Hi ha minories que cal respectar, tant si usen llengües compartides per milions o per desenes de parlants. I hi ha violències, iniquitats i desigualtats que minoritzen els drets, els recursos i les condicions de vida ciutadanes i humanes. La sociolingüística casolana ha d'enfocar com a factor determinant la gestió política i administrativa que és fa del benestar lingüístic. Després mirarem, si és que queda res per aclarir, paperets sobre planificació del corpus i tota la peixca que ve darrere.

Al cap i a al fi, la llengua és inconscient i persistent, sòlida i voluble, coherent i contradictòria, tot alhora, tal com som els humans en conjunt. I la llengua està completa, funcional i disponible per a que els valencianoparlants fem les gràcies i les barrabassaes que millor mos vinguen, per a renegar sobre els maldecaps de la física quàntica o per a filosofar sobre futbol, tal com fan els equips CD Alcora, Morella FC, CF Vilafranca, UD Atzeneta, CF Albocàsser i UD Benassal. 🔗 🔗

Passant amb raons

Hi ha una conspiració editorial que mos ataca la moral. No paren d'editar com si puguérem arribar a llegir encara que fora en diagonal tot el que publiquen. Les diagonals no sempre són possibles ni un bon recurs. I ara mos anuncien l'edició en valencià-català de la Crítica de la raó pura de Kant, que és una d'eixes lectures mítiques que quan eixíem de l'adolescència pensàvem que havíem de fer en algun moment de la vida. No toca encara, perquè la llista d'espera és llarga —el Guerra i pau de Tolstoi espera en l'estanteria—, però almenys li hauré de fer un lloc al costat del Ferrater Mora.

Mentrestant, avancem amb el Pradilla —i deixe Mascotas 2 per a vore Đoković contra el francés Herbert. Són lectures diferents de la vida.

Llançols i esborranys

Els esborranys pendents me s'acumulen pels blocs. N'he d'acabar algun de lèxic, una notícia de tècnics lingüístics valencians reivindicant el llançol de la formalitat mentres anem perdent la bugà sancera (a causa de la infraplanificació socialista valenciana o la contraplanificació estatal i de la dreta) i algunes anotacions més en esta garbera d'idees desllavassaes. Individuació, indexicalització, establiment, demarcació, advergència, temps aparent... Tinc el cap centrifugant. Ja eixirà i ho estendrem.

Cita dominical / 810: Jaume Bofill i Ferro

Mai no sabrà sostreure's l'esperit humà a la passió de superar les aparences.

Jaume Bofill i Ferro, Poetes catalans moderns.

La foto del sàbat / 200

M'ha fet recular l'esfinx de les corretjoles (Agrius convolvuli). No n'havia vist mai cap, estava amagat entre les falgueres.

Una tonaeta

Ha començat el matí, els llums nadalencs —supose que solars— encesos encara en alguns balcons, els qui passegen gossos omplint de pixarraes les tanques de les obres, els cantons de les finques i, si és presenta, els portals —Takse creu que no són del barri; per tant, els del barri deuen anar als barris veïns, inferixc jo per compensar-ho equitativament—, el del quart que té una selva al balcó i l'arruixa de manera que xopa el carrer com si haguera plogut, la de la neteja de la finca veïna, que renta també uns quants mentres quadrats de carrer —el xic que mos neteja l'escala només escampa la pols i pretén fer-mos creure per l'oloreta que deixa que passa la fregona—, i els obrers que van acudint xino-xano a fer bona cosa de polseguera. En les obres de la muralla no hi ha més moviment que les lones al vent i els gats.

Abans que ixquera el sol, hi havia un pardalet que fea un cant que jo no reconeixa, mig melodiós amb barreja de tristor i crida. He guaitat a vore quin pardal era. Estava parat en una antena. Supose que m'ha vist i se n'ha vingut volant cap a mi, ha planejat i ha tirat pel carrer del costat esquerra del meu balcó. Era un estornell. No sé si era una tonaeta de temporà, una novetat creativa o si és un estornell vingut de fora que en sap de diferents. Divendres costumista.

El fum de l'escala

Al cap dels anys encara estic fent proves amb les primeres notes de Stairway to heaven de Led Zeppelin, 🔗 que em sembla que apendré a tocar-la en una altra vida. Em passe a l'Smoke on the water de Deep Purple, 🔗 els acords de sempre i que tampoc em sona com cal. Ara, la faig sonar amb bona voluntat.

Les vies de les comunitats de parla

Acabe un curset de Cualtis en la faena sobre conducció i seguretat viària. No sé massa bé per què l'havíem de fer ni quin interés té per als qui fem la faena de cara a la pantalla de l'ordinador. Trac un deu, perquè al final les preguntes són senzilles de respondre, prou de sentit comú. Aprofite l'enquesta final per a dir-los que no m'interessava gens el curs i que, tal com diuen que s'haurian de comportar els conductors, ells també haurien de mirar de ser previsors, prudents i respectuosos, haurien d'evitar imposar la seua llengua —el castellà— en les via de comunicació (lingüística) públiques per on hem de poder circular els usuaris valencianòfons.

He de dir que van fent en eixe sentit: tenen la interfície en valencià. Prudentment podem pensar que cap al final del tercer mil·lenni ja podrem sentir que no mos estan permanentment tractant de minoritzar i subordinat els ciutadans valencianòfons, si és que encara existix l'empresa o la valencianofonia manté un mínim suficient i productiu de vies de comunicació entre comunitats de parla. Si l'arribem a tindre.

Contra la llengua minoritzada

Fora de l'àmbit de la sociolingüística, el concepte llengua minoritzada no és massa millor que el de llengua minoritària. És més precís, cert, però és igual de confús quan s'utilitza com a concepte general en les converses quotidianes o d'informació general amb la intenció de qualificar o descriure una llengua. Em sembla que pels mitjans convindria explicar que els qui estem minoritzats en drets i llibertats som els valencianòfons, els qui a tot arreu —amb la possible excepció d'Andorra— som pressionats per a abandonar la llengua amb què mos identifiquem, aquells que patim discriminacions i desqualificacions per motiu de llengua.

La llengua està bé, no ho patix, ni es reduïx ni s'allarga. Els qui estem minoritzats som els qui tenim el valencià-català inserit en el cap com a llengua preferent i que pretenem continuar aixina. Abans es dia discriminats injustament, que era més clar, i continua sent-ho.

Si suma o se n'ix

Lligc l'últim Pradilla, Normativitat, (re)estandardització i glotopolítica, amb el boli entre les dents: es tracta sempre de repassar i analitzar les frustracions i desesperances a través de les possibilitats que oferix la sociolingüística. I sempre a remolc dels polítics que ho gestionen fent infrapolítica (amb els socialistes) o contrapolítica (amb la dreta més o menys feixistoide). Els huit anys de Compromís no sé massa bé què van fer, esperarem el pròxim llibre de Pradilla a vore si aclarim per on sumava la cosa. O si se n'eixia. És possible que aleshores fem per respondre la pregunta de Manel Rodríguez-Castelló («Qui tem la crítica?», Diari La Veu, 17.05.2024): 🔗

Així continuem avui dia, responent amb més coneixement de causa la pregunta «De què tenen por?», que avui hauríem de formular en l’altra direcció, «De què tenim por?», que és tant com preguntar-nos quines són les pròpies febleses per veure de superar-les.

Cita dominical / 809: Jesús Peris Llorca

No és ja que el psoe s’ha posat de perfil davant dels casos flagrants de lawfare, és que hi ha col·laborat, com en el cas de Meritxell Batet fulminant Alberto Rodríguez, ha proclamat les exceŀlències del sistema, com en el cas dels processats per les protestes catalanes durant el procés sovint amb proves més que evidentment fabricades, ha enviat la policia a reprimir a consciència els qui es manifestaven en contra, com és el cas de les manifestacions per l’empresonament de Pablo Hassel, o, fins i tot, ha especulat amb hipotètics beneficis com en el cas de Mónica Oltra. És a dir, el psoe en el fons sempre s’ha sentit al costat còmode del lawfare, fora del seu radi d’acció, partit d’estat amb tot el que això vol dir en aquest estat que (no) ens hem donat entre tots i totes.

Jesús Peris Llorca, «I malgrat tot, el PSOE persisteix», Diari La Veu 30.04.2024. 🔗

La foto del sàbat / 199

A l'atra banda de la verdor del riu, el rastre del foc.

La runa que tornarà

Continua sense ploure com cal, i són molts mesos ja, però això no evita que continuem validant les faŀlàcies 🔗 i les veritats a mitges 🔗 que fonamenten la societat de depredació en què vivim. Però el cert és que no existix eixe planeta B que necessitaríem per a fugir quan cremem este, i tampoc tenim un pla B que siga millor que reduir, reciclar i reutilitzar. Això sí, el món és redó, i la runa d'ací que s'aboca a Atacama 🔗 tornarà per terra, mar o aire i tot serà una porcatera. Sense voler ofendre als porcs.

A quina malhora...

Si Fabra haguera pogut eliminar la lletra h quan no té cap valor fonològic —crec recordar que ho haguera fet, però va haver de pactar que no—, mos evitaríem uns quants error ortogràfics, les decisions normatives haurien de buscar algun subterfugi diferent per a complicar l'ortografia i no tindríem de nou cap debat sobre l'«ora» (xixanta minuts) i l'«ora» (ventet suau)... Ai, ves a saber si no s'ampliaria el debat sobre què va ser abans o d'on ve cada «ora» d'eixes.

Mentrestant, no sé si resoldrem mai el debat sobre si l'expressió bon dia i bona hora saluda pel dia i l'hora o pel dia i l'ora... De moment, el diccionari i els antecedents diuen que la cosa va de l'hora de rellonge, però hi ha qui hi vol vore l'evolució de la paraula llatina aura, cosa que no estaria malament, si no fora que només recorren a l'«etimologia popular» o a l'«etimologia creativa», ja que no aporten cap dada que confirme res.

No sé quan començà a usar-se l'expressió, però en la xarxa no pareix que recule més enllà de mitjan segle xix. Pel mateix temps, i un poc abans, en castellà localitze «buen día y mejor hora» —una mostra de creativitat ocurrent—, trobe que en francés no han creat «bonne aure», sinó «bonne heure», i tenen les expressions familiars en valencià à bonne heure o de bonne heure —que reben l'influx del baix llatí agurium, diuen—, en italià la cosa va per l'estil i, en fi, el ventet no bufa massa per enlloc en eixa expressió. A quina malhora...

Conseqüències de la responsabilitat

Sobre la decisió de Pere Aragonès d'abandonar el parlament després dels resultats electorals negatius que ha patit el seu partit, hi ha hagut expressions que semblen equivalents, però que fixen idees diferents:

• Ha assumit les responsabilitats.
• Ha assumit les conseqüències.

Ja sabem que els sinònims no són tan equivalents com pretenen els diccionaris de sinònims, i moltes paraules que semblen equivalents pel sentit en un context determinat, probablement amaguen càrregues intencionades que s'utilitzen per a expressar idees diferents de manera implícita, sense exhibir-les.

Ser conseqüent o ser responsable, patir les conseqüències o carregar amb la responsabilitat... Tot depén del mèrit que li vullgam llevar o donar. La cosa és que jo també esperava més i entenc que, en vista de les conseqüències de la seua gestió, ha sabut fer-se càrrec de la seua responsabilitat. L'haurien de tornar a reelegir alguna volta, ara que sabem que és conseqüent i responsable, tot alhora. No abunda això. I perquè em va agradar molt la cerimònia de presa de possessió. Va ser un bon inici. Llàstima.

L'amor al comerç

Revisant els discs a casa, vaig tornar a caure sobre el que diria que trobe que era —i és— el meu grup preferit, aixina mirant-ho en global i deixant-me dur per algun tremoló de l'ànima —sense comptar els que em fan botar per molts atres motius—: Esclarecidos, 🔗 en particular... Bé, els quatre discs que tinc, però el tema «Arponera» del segon disc no sé què té —o l'edat que tenia jo— que és una d'eixes «sintonies» vitals recurrents que van ballant pel cap. Takse no ho haguera dit mai. 🔗

Malicciosament estàndard

Tinc la iŀlusió que el meu parlar prové de Tavernes de la Valldigna, cosa que és certa en molta mesura, ja que és on vaig aprendre a parlar, però gràcies a algunes de les samarretes de Lola Terreta —que no sé si ja ha tancat la paraeta— 🔗 veig que el meu idiolecte és parcialment pluricèntric, abundosament composicional i malicciosament estàndard—sobre si es tracta de codificació de registre o de varietat, m'ho faré mirar per un especialista—, perquè hi ha termes expressions i termes que trobe en la samarreta de Carcaixent, que seria un dels centres on es va generar el llenguatge afectiu de la infància, tant amb les besaes infinites i intenses de ma uela i de ma tia Xelo, com amb les cosconelles i els bateculs sorpresius... també de ma tia Xelo.

Ah, això de l'estàndard, com si l'espuma no es formara sobre el caldo.

Cita dominical / 808: Laura Serra Solà

Els canals tradicionals i més formals ja els tenim mig coberts (dic mig perquè la normalització encara és lluny, sí) i ara cal arribar també als informals: hem de tenir productes banals, divertits, entretinguts, simpàtics i virals, fins i tot si no els entenem encara que siguin en català.

Laura Serra Solà, «En català, per terra, mar i TikTok», Ara, 07.05.2024.

La foto del sàbat / 198

Fins que arriben els polls, la rosa lluïx.

Els sediments ortogràfics

S'han posat a comentar en l'aoetic, 🔗 incitats per Albert Pla Nualart, les diferències en les recomanacions d'usos dels pronoms entre la gramàtica i l'ortografia de l'iec. Mirant les combinacions de pronoms que comentaven uns quants companys, he topat amb una d'eixes complicacions que pareix que siguen ociositats dels qui fan regles ortogràfiques.

Esta volta es tracta de la forma pronominal se, que hi ha llocs on adopta el valor dels pronoms mos i vos. La cosa és que la grafia proposada quan van darrere del verb és una d'eixes regulacions que es convertixen en paranys ortogràfics que tenen la funció de fer que mos calfem el cap i que mos agarre malíccia quan no ho encertem:

1. llavem-se (equivalent de llavem-nos)
2. anem's-en (equivalent d'anem-nos-en)

He vist que Badia i Margarit ho escrivia també aixina en la seua gramàtica del 1994. M'he quedat despagat. El cas és que Fabra preveu anem's-en en la gramàtica del 1918, i no he vist que haja previst el cas llavem-se típic,* aixina que ahí pot estar l'origen de la discordança gràfica: quan es van fixar en l'existència de llavem-se no van pensar de revisar la complicació ortogràfica que es produïa entre les dos grafies —i eixa estranya forma d'apostrofació «m's»—. No sé si té cap altra explicació, perquè no veig que la diferència en les solucions tinga cap utilitat —no en deu tindre per a l'avl, perquè no he trobat que la gnv comente el segon cas.

Encara que, certament, el meu problema és un altre, perquè puc escriure llavem-mos, però em sembla que encara no han previst com escriure anem-mo'n, que dic jo que podria ser aixina, per seguir la mecànica més corrent (o es podria provar d'explicar «ane-mo'n»). Ja vorem. En tot cas, topem i toparem amb les conseqüències de l'efecte de la gravetat terrestre sobre l'acumulació de les regles: els sediments mos retraten.

---

* Fabra en parla en diverses converses. Ho deixe per a un altre dia.

Despectivament camalluent

Trobe que camalluent -ta 🔗 no està ben definit en el diccionari de l'avl, ja que no li donen el sentit despectiu que té, que és equivalent a quan s'utilitza llauro 🔗 com a desqualificació, cosa que no s'hauria de fer, però que encara es fa. Els suggerixc que l'incorporen, no tant perquè espere que algú en faça ús —que diu Màrius Serra 🔗 que en alguns llocs és despectiu precisament per als que no són «de pagès». El diccionari de l'iec 🔗 no especifica tampoc eixos usos, però diria que ells no usen eixes marques d'intenció.

Sense sotmetre's a l'estàndard

Pel riu, de vesprà, gent de totes les mides i colors fent centenars de variacions esportives, o només passejant. A més, els pardalets de l'època: tórtores sobreabundants, teuladins escassos, palputs confiats, merles atentes, gafarrons cantant al cap d'una branca, m'ha semblat sentir i vore passar un soliguer, i inclús diria que, sorpresa, hem vist algun esgarracimals (Certhia brachydactyla): parat en la vertical del pal d'una farola i de cap per avall baix d'un pont, com qui diu agarrant-se a una paret llisa. No duia la càmera i el meu mòbil no dona per a fer-li una foto. Ah, xiquets en bici i parelles parlant en valencià sense sotmetre's a l'estàndard.

Els faran bons

«Algú els farà bons», hauria de ser una màxima que hauríem de recordar quan mos pensem que el grau de corrupció, de misèria, de cinisme o de maldat que mos toca patir o vore són inigualables. No ho són, inclús són superables, encara que això dels graus sempre són valoracions relatives que tenen molt a vore amb mosatros mateixos. Hi ha qui fussa i es rebolca en la porcatera ben a gust.

La qualitat política és baixa en general, i hem vist i patit els nyaps del sector mig progre, mig comboiat, però sovint mal fonamentat, dels polítics demòcrates d'esquerres. I el disgust mos ha dut les tornes: ara hem de vore la bateria d'iniciatives polítiques —llengües, drets, memòria, desigualtat— que està presentant la dreta: és una antologia de les patologies ideològiques més ressentides i danyoses. Esperem que ara que també els ho fan a ells —com ara en Alpedrete— 🔗 i a elles, molts dels qui s'ho miraven de llunt tinguen un poc més de mirament en el futur. Sense confiar en res.

Com un pardalet

Mentres Takse està acabant el llibre de contes de Katherine Mansfield, 🔗 agarre la guitarra, tanque els ulls i somie me se'n van els dits darrere les cordes i el ritme de «Free bird» 🔗 de Lynyrd Skynyrd. 🔗

Cita dominical / 807: Blanca Crespo Arnold

Sigam conscients del nostre poder com a agents econòmics que som, per a construir, també des d'ahí, el món que mos marquen els nostres principis.

Blanca Crespo Arnold, «Economia Solidaria, cuestión de principios», La economia social al rescate, elDiario.es, 43, març de 2024.

La foto del sàbat / 197

Una varietat de gallineta cega (vaqueta, pastoreta, poriol...) que no és la Coccinella septempunctata que voldríem vore, sinó possiblement una espècie invasora (Harmonia axyridis).

Cartografia social

Espere que les peces del trencaclosques vagen encaixant i que pugam arribar a dirimir com convé escriure «pad ell» o «p'ad ell», «juar», «vesprà», «asprà», «aspai», «Aspanya» i tot això que amollem a tort i a dret en diferents registres i amb intencions variades o amb emocions a flor de pell... Això no demanaria un diccionari ni un atles, però sí un poc de cartografia social, unes regles simples i clares. La solució no hauria de ser renunciar a escriure tal com raja.

Mentrestant, la cosa és que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua diu que ha «enllestit» el primer volum de l'Atles lingüístic valencià 🔗 dirigit per Jordi Colomina i Castanyer. 🔗 Com que encara no s'ha publicat no sé massa bé què volen dir amb «enllestit», però és un bon peixcaclics —este amb fonament— per als que estem esperant que els registres de la llengua «general» —en diuen també «llengua popular», però aleshores pareix que pensen més en fer antropologia cultural— tinguen espai en els estudis i, sobretot, en les obres de referència que permeten guiar-se en la manera de reproduir els trets tant de les varietats geogràfiques com dels estils amb què podem expressar els interessos, les intencions i les emocions.

L'atles serà important pensant en com mos enxisa l'antropologia cultural, i també serà bona cosa com a complement de l'Atles lingüístic del domini català, 🔗 perquè els anys passen de pressa —com dia el poeta— 🔗 i encara hem d'avançar amb el vent de la xenofòbia de cara.

Els murs aquells

Em sembla que vaig sentir la cançó «The wall» 🔗 dels Pink Floyd 🔗 repetidament en els futbolins del passeig de la Vall. Vaig acabar deixant-me dur per eixos temes de rock amb pretensions de crítica i exigència de millores socials en aquells temps que passaven dels tremolons als terratrèmols que clavillaven els murs polítics.

El del fonògraf

Mos hem recuperat bé del glai que mos ha donat l'encara president espanyol Sánchez. Ha segut innovador i ha despertat una poc de curiositat per la salut mental dels qui hem de passar-mos els dies sentint destrellats i desqualificacions polítiques sense solta ni volta. ¿Quin seria el fons muscial que vindria bé per a pensar que podem tindre una relació amb política més rigorosa i consistent? No ho sé, però podríem pensar en Brassens, com ara «Le pornographe». 🔗 I la resta de cançons també, clar, que hui és festa d'això que dignifica.