A distància

El treball a distància en què mos han fet embarcar en les Corts, demana, segons em diu Takse, una resposta a l'altura dels mèrits dels «clásicos alborotadores» —és que conformen una colla que em fa pensar en l'avís dels cines de quan era menut— que gestionen eixa administració pública. Tenint en compte la predisposició que ham demostrat que tenen al'hora de fer i acceptar propostes o de dur avant iniciatives de millora, diàleg, participació i coŀlaboració, diu que la millora manera és fer com si ploguera: no es tracta d'obrir el paraigües, sinó de deixar-la caure.

Ho sabem massa bé, eixe virus ja existia abans del còvid i, per tant, no podem culpar el petit nouvingut ni els italians ni els xinesos. De fet, contràriament amb el que ha passat amb esta pandèmia, sembla que contra això sí que tenim «immunitat de grup», perquè ja són molts anys afectats i infectats. Els pocs (funcionaris) que encara puguen nàixer cada dia sense les defenses adequades, la dosi diària va fent-los generar els anticossos suficients per a caure lleument malalts —un poc de febra organitzativa, sindicalista, propositiva, reivindicativa, igualitarista..., amb recaigudes i fases de malhumor—, fins que arriba el dia que Takse diu: «Ja s'apanyaran», i ja pots pensar que, llevat que hi haja una mutació perillosa, estàs immunitzat. Vist que mos pixen damunt i mos volen fer creure que plou, paraigües i a deixar-la caure. A distància, això també.