L'actitud que marca les diferències

Em desil·lusiona un poc no trobar en més mitjans la proposta que ha fet el president de les Corts (veg. Diari Sindical de les Corts), Enric Morera, per tal d'implantar l'exigència de capacitació lingüística per als aspirants a funcionaris de la institució.

És cert que no es tracta d'una proposta massa original, ja que la practiquen a tot arreu on fan una gestió lingüística democràtica que respecta els drets dels ciutadans i els deures de l'administració. Posem que ho fan en el parlament gallec i en el català, i que ho fan molts ajuntaments valencians. Estranyament, les Corts Valencians, l'òrgan legislatiu valencià que hauria de donar exemple en tantes coses, encara no ho ha fet.

Fan molta bandera del valencià alguns sindicats i partits polítics per a amagar que la seua pràctica no es correspon amb la bandera. Això sí, haurem de fer cas de la campanya que podem vore enllaçada en el web del president de la Generalitat valenciana (Ximo Puig): «La teua actitud pot marcar la diferència». El web del president no deixa de sorprendre amb pàgines que no tenen versió en valencià. Entre este cas i l'anterior, podem comprovar les actituds marquen diferències, i és possible que no ho hagueren de fer.

Els idiomes de la faena pública

El president de les Corts, Enric Morera (Compromís) decidix finalment intervindre en la gestió administrativa de les Corts i coincidix amb el sindicat STAS (Intersindical Valenciana) en proposar que els aspirants a funcionaris de les Corts tinguen la capacitació en valencià necessària per a complir les seues funcions.

El mal és que la gestió administrativa de la institució no ha rebut l'atenció política necessària per a canviar els vicis i les rutines de les legislatures anteriors de la dreta. Tant en la gestió lingüística com en la gestió organitzativa, laboral i professional. ¿Sap la mesa actual de les Corts si volen assemblar-se a Rabat o a Estocolm? Es veu que, pel que fa a la concepció i l'ús de les llengües oficials, encara ix barat políticament menystindre els drets dels ciutadans valencians.

Mentrestant, el Síndic de Greuges valencià, que es dedica a recomanar i suggerir a les administracions públiques que han de complir els seus deures lingüístics, presenta en el seu web documents que no tenen versió en valencià o elabora estudis que «oblida» que ha de presentar als ciutadans en les dos llengües oficials, ja que per a això són llengües oficials, per a garantir que els ciutadans puguen obtindre el fruit d'eixa faena pública en qualsevol dels dos idiomes.

Les sendes novelles

El desig de seguretat i la por dels humans pel que desconeixem, en lloc de promoure el la curiositat i l'estudi, es veu que encara provoca en moltes persones una reacció hostil i de rebuig preventiu. I la saviesa popular del «no deixes sendes velles per novelles», no és una gran ajuda.

Hi ha qui voldria reeditar Treblinka, Dachau, Auschwitz, etc., tot i que, ¡per sort!, passant-los un vernís d'hipocresia humanitària, ¿tipus Argelers?. Els campaments de refugiats del sud, en diran. I, pagant, sant Pere canta.

La llavor de la fera

La fera dorm, però dins de molts de mosatros. No sabem exactament què la fa despertar, però sí que sabem quan mos hi oposem amb raons i valors ètics i quan estem promovent que s'encegue i mos deixe cegos. Tant és que es tracte d'estar a favor d'algú perquè el «coneixes» com a favor d'una pàtria perquè és la «teua», i tantes indecències que només accepten que siguen a favor «nostre».

En les negociacions sindicals passa això també: saben que mos estan volent enganyar, i saben que ho sabem. Però el que és gros és que es pensen que tenen a exigir-mos que fingim que som bovos. Els drets lingüístics dels ciutadans es complixen quan l'administració els atén i els respecta, i una administració pública (com la de les Corts) s'ha de dotar del personal capacitat per a respectar els drets i deures lingüístics, és una administració que continua sembrant la llavor dels monstre. ¿Drets lingüístics? ¿Drets socials? ¿Drets humans? No es trenca cap acord (El Mundo, 27.06.2018), es millora quan exigix que es complixen els deures dels funcionaris, legals i ètics.

Mirades enguixades

Una part de la històrica família Borja ni mos mira a l'entrada del Palau de les Corts. Són estàtues blanques de guix (de Manel Boix) i no es poden moure. Bona cosa d'això passa amb les mirades que es fan des de la presumpció i l'encegament de la prepotència. Hi ha qui s'enguixa de sensació de poder i creu que la resta hem d'estar a disposició discrecional dels seus interessos i ocurrències. I vist el que hem de vore cada dia els qui treballem en la institució, una mala metàfora per a cada matí.

El benestar mitjanet

Ricard Ustrell entrevista José Mujica, antic president de l'Uruguai. Una entrevistada també és una mestra, que critica Mujica perquè li sembla que és una persona que ven una imatge però que l'esquerra no sap aconseguir els objectius o resoldre els problemes. Pel que diu, sembla que, posats a ser enganyats, hi ha qui preferix que l'estafa estiga ben organitzada. O que tria el camí del mal esplèndid, perquè val més un èxit fals, lluent i enganyós que un benestar mitjanet i frustrant que no exalta les passions.

Cita dominical / 501: Alfons Cucó Giner

Perquè contra la llengua, i ja ho deia Navarro Borrás fa prou més de quaranta anys, contra la llengua mai es té raó.

Alfons Cucó Giner, Papers Públics, «Contra la llengua mai es té raó», Diario de Valencia, 09.01.1981.

La línia mitjana

Han passat quasi els quatre anys de la legislatura més progressista de les últimes dècades, quasi podríem dir que de tota la història de la democràcia al País Valencià. Hi ha decisions que continuen desconcertant pel retard amb què arriben (Diari La Veu, 23.06.2018:

Educació atorgarà el C1 als alumnes de les antigues línies en valencià que no tinguen el 'Mitjà'

Segur que tenen una excusa fàcil, perquè desembolicar vint anys de Partit Popular requerix, en este país de calor i procastinació esquerranosa, unes quantes legislatures. En tot cas, cal no oblidar que l'any 1994 els socialistes van aprovar el decret d'homologació de titulacions de valencià, cosa que va durar fins que l'any següent ho va anuŀlar el govern de les dretes (pp-uv). És a dir, a última hora. Més val tard que no mai.

El mateix sexe

La indignació de les manifestacions d'ahir (en protesta per la llibertat condicional dels condemnats per abusos sexuals) va fer pujar la calor ambiental i psicològica del centre de la ciutat. L'agona s'hauria d'haver endut per davant no tan sols el masclisme judicial, sinó qualsevol -isme dels que sostenen les desigualtats i les arbitrarietats de les institucions que tendixen més a l'autarquia que a la democràcia. I això que és prou senzill començant per gestos innocents (Diari La Veu, 22.06.2018):

Manises incorpora parelles del mateix sexe en els semàfors

Som maneres d'avançar i, si és possible, d'agarrar carrereta.

Vares de mesurar

El violadors en llibertat i els presos polítics empresonats preventivament, no fóra cas que aquells no puguen violar els drets i els cossos i estos facen referèndums per uns drets diferents. Vares de mesurar la justícia. La indignació només desbrava l'esclat de raó. L'elaboració i l'aplicació de les normes són uns instruments que no es cuiden ni revisen mai prou.

Més ingressos catòlics

Un fullet de l'església catòlica espanyola encartat en el diari diu que l'any 2016 hi van haver el nombre més baix declaracions de la renda a favor seu des del 2008 (7.112.844). En canvi, en la pàgina següent diu que l'any 2006 és el de més ingressos del mateix període (256.661.000). I no crec que pugam confiar en el milacre dels pans i els euros. En tot cas, segur que no és cap misteri dogmàtic. Espere que tota la faena que diuen que fan amb eixos diners compense el que sabem que continuen fent. Déu els ho reclamarà, supose.

Entrebancs oportuns

Si no els han incorporat els diccionaris a última hora, de moment no hi ha bolso (el de Soraya Sáenz de Santamaría en el parlament espanyol, per «famositat» sobrevinguda) ni agendar, que són les última modes que he sentit —a més de la ja consolidada confusió entre escoltar i sentir.

Me'n vaig a córrer, a vore si oxigene les idees que he de preparar per a convertir els p>entrebancs en oportunitats: 07:05 + 07:10 + 07:18 + 07:21. Anava desunflant-me, es veu.

Il·lusió del patiment imaginari

Estava desvanit pensant que les meues petites accions de reivindicació dels drets i deures lingüístics havien provocat un petit terratrèmol —un poc com si botaren tots els aficionats mexicans seguidors de la seua selecció masculina de futbol—. Al mateix, em preocupava com havia de gestionar eixe èxist. Però no, es tractava d'una sindicat corporatiu a l'ombra que hi ha instal·lat en les Corts i que malda per empitjorar les condicions professionals i laborals dels funcionaris (que no siguen ells).

Cita dominical / 500: Alessandro Zara Ferrante

L'art és una representació, una interpretació de la realitat. Els bous són torturats, patixen i moren en la realitat.

Alessandro Zara Ferrante, «¿Qué puede hacer y qué puede no hacer el ministro de Cultura y Deporte por los animales?», El diario.es.

L'exdirector guionetista o de guionets

Continuant amb els canvis ortogràfics (veg. 13.06.2018) que ha començant a aplicar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl), he de reconéixer que sempre hi ha decisions normatives sorprenents. I no tant perquè siga una alegria, sinó perquè comproves que, molt sovint, quan es posen a fer normativa, els acadèmics d'allà i d'ací es veu que ho tracten un poc com dia una companya meua que volia fugir d'u debat sobre decisions estilístiques: «a vore qui la té més llarga».

No sé si és llargària o entusiasme pel poder de decidir. Perquè algun dia hauran d'explicar els acadèmics dels nord i del sud per què hem de posar o no guionet en alguns casos que pareixen més arbitrarietats decoratives que decisions regulades, coherents i raonables. Per exemple, no sé quin deu ser l'avantatge comunicatiu d'anar variant entre «exdirector», «exdirector empresarial», «exdirector d'art», «exdirector artístic» (?) i l'«ex-director general» que proposen. Més encara: ¿com pots explicar això sense riure pels motius que t'has d'inventar i que arriben a sonar ben absurds?

L'absurd es fa evident, sobretot, quan t'adones que, parlant, no hi ha guionets i tot això es pronuncia igual; i per escrit, no s'ha establit que hi haja cap diferència entre l'«exdirector general» i l'«ex-director general». La gràcia deu ser que tot això és ben entretingut.

Fer-se les preguntes

Acabem l'assemblea en les Corts preguntant-mos perquè la Secretaria General —és a dir, els qui gestionen la institució—, en lloc de provar a millorar la institució i els treballadors quant a responsabilitat, professionalització i col·laboració proposen mesures de repressió, sotmetiment i dependència.

No tenim una resposta clara, per això continuarem fent-mos la pregunta.

Esmenar-se en conseqüència

Em sentia lligat a mantindre una certa coherència, inclús molta coherència, entenent-ho com una virtut. Però, mirant com persistixen algunes idees o prejuís en l'aplicació real, la coherència no deu ser realment cap virtut. Més aviat deu ser un instrument de la voluntat que cal utilitzar amb mesura, amb precaució, sempre dependent de la comprovació que el manteniment dels nostres principis o valors no està produint més mal que bé.

La coherència pot ser admirable quan es útil per a dur avant reptes complicats i positius, però si es tracta de persistir en l'error o en el desficaci, doncs, és preferible renunciar-hi i acceptar que hem estat derrotats per la prudència i l'autocrítica. La prova de concepte, que diuen. És millor aprendre a esmenar-se que ser tan sols conseqüent.

Menys diacrítics

Per sorpresa arriba la nota de premsa de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua on comença a acceptar alguns dels canvis ortogràfics aprovats l'any passat per l'Institut d'Estudis Catalans. Comprove que no són tots. Pel que veig, només els que tenen algun fonament lògic i que no responen a veŀleïtats inexplicables. Espere que aprofiten els tres anys de marge que han donat per a implantar estos canvis i que revisen algunes de les decisions més dubtoses dels canvis que va aprovar l'iec.

En tot cas, em sembla una bona línia de treball això d'anar aprovant les decisions normatives després de reflexionar-hi i, si és possible, millorant-les i no tan sols imitant-les. Perquè no sempre es dóna el cas que les regles siguen «comprensibles i aplicables». De moment, vénda encara du el diacrític en el dnv.

Cooperant amb l'agonisme

Diu Mario Bunge que l'agonisme (que es basa en Heràclit i no es referix a les «agones» de la mar ni a l'agonia i els ois) «passa per alt la cooperació, que està tan estesa com la competició». No sé com ho calcula, però em sembla que la quantitat d'una i altra no lleva que la qualitat excessiva de la competició siga més habitual que els excessos de col·laboració, que supose que també deuen ser negatius, tot i que trobe que costa arribar a detectar-los en esta societat.

D'altra banda, fa uns mesos que no pare de renegar i sospirar ansiós. Tot i que trobe que sóc més cooperador que competidor, tinc quimera que el medi en què em moc sospita el contrari i actua, per tant, en conseqüència. Sí, col·labore en la competició, és a dir, em derroten seguit seguit. I sant tornem-hi.

Calor davant de missa

Passe per la partida de Maricarrig, al terme d'Oliva. Un trosset amb tarongers que sobreviuen malament a l'heura. Missa en castellà, que fa un poc com l'heura, tapar amb el micròfon i la paraula de Déu la llengua que —encara— parla la gent d'ací. Anote que el meu cosí «estiua» (jo sóc més d'«estiuejar»). Calor i senyal de la policia municipal per enterro davant de missa.

Cita dominical / 499: Antoni Maria Alcover i Sureda

No en saben sortir de llur tòpic; les corrupcions i adulteracions del poble.

Antoni Maria Alcover i Sureda, Dietari de l'excursió filològic 1906.

Els péntols de la llengua

La llengua són els péntols que fem servir cadascú pel nostre costat i que no acabem d'unir mai del tot. Més que ensenyar-la i aprendre-la només en un registre pretensiós convé fer-ho de manera que sapiam que amb la llengua també reproduirem i reflectirem els matisos socials, culturals i econòmiques. Per tant, tal com intentem variar les causes i les conseqüències d'eixes divisions, també podem actuar sobre l'ús d'uns components o altres de la llengua, amb l'esperança que això no canviarà la societat, però farà que s'amplien les vies per on circulen els sons d'eixa societat.

Podem esperar el mateix èxit (o fracassos semblant) a l'hora de fer polítiques de col·laboració o de competència. Podem dir «faena» o «feina», però resulta un poc xocant sentir que la forma diftongada «feina» té la presumpció de posseir un valor afegit. No anem bé si aprenem prejuís per a menysprear en lloc de facilitar els coneiximent de les varietats i les causes de la variació.

Empitjorant els roïns

Els tres sindicats ccoo, ugt i Intersindical Valenciana van firmar l'any 2016 un pacte sobre la competència lingüística del personal de les administracions públiques, cosa que van publicitar i que continuem trobant en els webs dels sindicats firmants. Em pensava que, per tant, només caldria un poc de capacitat política i unes gotes d'acord social i sindical per a aplicar una millora del que s'havia fet fins en l'administració del Consell o en les mateixes Corts Valencianes.

Com quasi sempre, eixa previsió falla per la base (El Temps, 04.02.2017): la lletra i la firma són certs, però la voluntat i l'acceptació que això compromet a res és una fantasia. I si trobe que a ugt i ccoo —qui t'ha vist i qui et veu...— els interessa —no sé massa bé per què— empitjorar la situació respecte al que s'esdevenia en les Corts amb presidències anteriors, és perquè no els tremola la mà i per ara han declarat que firmaran un document que garantix que pot arribar a ser funcionar algú que traga un zero en l'examen de valencià i que no tinga cap acreditació de coneiximent d'eixa llengua.

Jo confie encara en les dades, l'honradesa inteŀlectual i la sinceritat reivindicativa. També sóc fantasiós, ja ho sé. Però espere que un poc de vergonya política evite que hajam de lamentar, com és habitual en les Corts, que la distància entre les declaracions i els fets convertixquen en una caricatura —massa impertinent ja— les declaracions polítiques i sindicals en este tema.

L'odi degut

Hi ha qui s'enfada o s'ofén si no li dediques la deferència deguda. O la reverència deguda. O la submissió. Fins i tot, si no li dediques l'odi degut. Les coses del caràcter i del tarannà van aixina. L'ètica també és mala d'apamar però fàcil de perdre. Es noten molt eixos centímetres de prepotència i menyspreu, de vanitat frustrada, d'odi no correspost, que et separen d'eixes persones quan patixen eixa malura que els lluïx als ulls.

La cosa és agarrar aire pel riu: 07:03 + 07:16 + 07:27 + 07:09. Mitjanament i amb bon sol.

«Ens en sortirem», diuen

Hui no estic per a massa romanços. No tinc la llàgrima fàcil en les coses habituals, però el passó negociador de hui deu haver segut ja un poc d'excés psicològic fins i tot per a un cudol —sense cap connotació positiva per eixa suposada duresa— com jo. Només aconseguixc reaccionar amb Ens en sortirem d'Obeses.

La natura runosa

Per uns dies el web del Cercaterm m'havia perdut com a usuari registrat. Es veu que han tingut algun problema tècnic. Hui ho han apanyat i m'han mig resolt la consulta sobre el littering o basuraleza. No m'ho han acabat de resoldre perquè no han trobat cap equivalent en català en eixe mateix registre informal que té el terme castellà (no sé com ho perceben els anglesos). Els havia proposat residualesa, brutalesa, runalesa, escombrialesa, però no cap. Ja vorem si algú en trau alguna millor.

Amb els prejuís a punt

Molt sovint perc de vista que això que no entenc d'alguns companys meus es diu «ideologia». Em passa que intente negociar o debatre pensant en les millores que cal per a complir les funcions dels serveis públics, els drets i deures dels funcionaris i les millores laborals que necessiten i que han de concordar amb les obligacions de les administracions públiques.

I de colp hi ha alguna cosa que no entenc, em quede un poc en blanc perquè rebutgen algunes de les propostes que fem per motius que no expliquen o que expliquen a mitges i amb raons que no tenen cap relació amb la finalitat de la proposta. No sempre m'amollen «és que jo crec» no sé què. Me n'adone més tard, és que són de tal ideologia i, per tant, els correspon «no acceptar» les coses que no coincidixen amb els dogmes corresponents. I aixina hem perdut el sentit de la discussió i del debat.

En tot cas, el meu error és que em costa arribar amb els prejuís a punt.

Cita dominical / 498: Joan Carcia del Muro Solans

Els éssers humans necessitem sentir-nos dins la seguretat d'enraonar en el llenguatge de la comunitat, en el llenguatge d'allò que és políticament correcte, la seguretat d'admetre allò que cal admetre i de refusar allò que s'ha de refusar.

Joan Garcia del Muro Solans, Ficcions còmplices.

Aromes i interpretacions

Baixes del tren amb les aromes sabonoses de la fàbrica que hi ha davant. El centre de Benicarló és menut i es pot recórrer ràpidament. És tranquil i té places agradables. Parem a comprar una gorra, que fa sol. I topem amb un senyal curiós que alerta del perill que són els xiquets. Tot es pot interpretar (bé i malament), però els fets han de confirmar o desmentir les interpretacions. Espere que els xiquets de Benicarló no siguen com els cérvols que s'espanten i boten damunt dels cotxes, perquè el perill són els cotxes, i per això és agradable tindre la ciutat per a passejar.

En canvi, mos sorprén que des de l'estació del tren fins al centre de Benicarló calga travessar la carretera, sí, correguent com si fórem cérvols, perquè no hi ha ni semàfor ni pas «zebra» per a vianants. Salvem l'obstacle gràcies a la fortuna atzarosa.

I un altre atzar fa que em perga el diari de hui. En tot Benicarló pareix que n'hi hagen només dos quioscs oberts els dissabtes de matí. En un no accepten la targeta de la meua subscripció i en l'altre els faltava el suplement. Com que el diari és el El País i ja només m'interessa residualment per alguns articulistes i opinadors i pels suplements, doncs, no m'acalore massa si em quede un dissabte sense les ratlles del diari. Tornem a l'estació, salvant de nou les ratlles de la carretera.

La capacitació nacional

Un nou episodi del sainet per a acabar la setmana. Mentres voten la moció de censura, els lletrats i companyia de la cambra valenciana pretenen censurar la possibilitat de garantir —tant com siga possible— la capacitació en valencià dels futurs funcionaris de les Corts. Això és una pràctica habitual en ells, ja que la majoria serien incapaços de superar una prova d'exigència lingüística en valencià adequada a les seues funcions. Per algun motiu (ideològic) no volen acceptar ni el requisit lingüístic en valencià ni que la prova de valencià siga eliminatòria. Amb la qual cosa, en la proposta que mos fan, pot arribar a ser funcionari de les Corts algú que no tinga la capacitació necessària per a fer les seues funcions en valencià.

No pareix que tinguen present que hi ha un requisit en castellà, fixat en la Constitució espanyola i reforçat per la pràctica qüotidiana. Me s'ocorre que el coneiximent del castellà deu estar garantit més enllà del fet de posseir la nacionalitat espanyola, però per ara no he localitzat cap norma relativa als espanyols que hagen estat educats en una altra llengua. No sé si no s'ha donat mai el cas o si és impossible que es done el cas.

O pot ser que vixcam en un món tan absurd que arribem a creure que la capacitació lingüística s'adquirix amb la nacionalitat.

Història d'estrassa

Esgarre el paper d'estrassa que protegix el llibre. És un paper d'embolicar de Superette, la cadena de supermercats desapareguda ja fa anys. Té les adreces i els telèfons dels deu establiments de València de no sé quin any. Un paper amb un esquirol que segurament té una bona història darrere. Estava protegint Historia de España y de su civilización de María Comas de Montáñez (1958, Ediciones Sócrates, Barcelona). Comentant la literatura catalana, no diu res de Joanot Martorell, però sí que esmenta Ausias March: «y el gran poeta renacentista catalán del siglo xv es el valencianos Ausias March». L'autora no té encara pàgina en la Viquipèdia.

Aprofite la calor i la moció de censura de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy per a desemboirar-me pel riu: 07:07 + 07:17 + 07:23 + 07:25. Un desastre atlètic, però espere que, per contra, haja segut un petit esforç saludable. Una cosa com la moció, un desastre polític que hauria de ser saludable. Demà toca tornar a anar a la faena amb la humilitat, la constància i la tranquil·litat suficients per a encarar les frustracions sindicals quotidianes.

Fruits fallats

M'ha semblat hui que calia recordar que, habitualment, en les negociacions sindicals, la part institucional no té l'obligació d'arribar a un acord amb la part social, tot i que tinga l'obligació de negociar moltes qüestions. Això vol dir que, encara que hi haja desacord, la part institucional pot aprovar les seues propostes. Una altra cosa serà que això siga motiu de conflicte sindical o laboral.

Massa sovint, per poc experiència o per massa bona fe, pareix que a alguns sindicalistes els sàpia mal no firmar acords. Ho deuen sentir com un fracàs o com una frustració. Per contra, per a mi és més frustrant o més fracàs sentir que t'amenacen amb condicions estrambòtiques, com ara que, si no hi ha unanimitat, no aprovaran alguna disposició que conté alguna millora laboral o professional. Xantatge negociador, vaja.

Però és pitjor encara si això que volen aprovar conté errors o falsedats que has denunciat i que no han atés. Una cosa és cometre errors per descuit o desconeiximent, però ben diferent és validar errors i mentires amb una firma. Si els ho hem dit i ho aproven malament, no és un error, és desídia i ganes de fer les coses malament.

I encara hi ha qui diu que es sorprén de vore que et negues a firmar-ho, a pesar que la resta de sindicats accepta validar eixos continguts. (Tinc quimera que, electoralment, es veu que alguns sindicats creuen que els interessa mostrar eixos fruits de la seua gestió sindical. Encara que siguen fruits fallats.)

I aixina anem fent, entre errors i enganys.

Un instant de peix

Els 29 de maig sempre són iguals, són el mateix dia a pesar de la distància en l'espai i el temps que es superposa entre ells. Ara, el rèmol i el mero d'enguany (La Casita de Sabino, València; encara no tenen carta en valencià), crec que no els havia tastat en la vida. Un dia llarg i tots els instants que la vida mos regala, que canten aquells.

La mala formació

La mala formació científica en l'educació, més avant en l'aprenentatge de llengües i de la lingüística i després també amb la fonamentació i l'ús de la normativa, tot combinat amb la injustícia i les discriminacions quotidianes, poden desencadenar un procés d'acumulació de dades i erudició que no evitarà un preciós desconeiximent ben organitzat sobre els dogmes i els ressentiments.

Ara cal que vinga algú a explicar-mos per què el plurals peixos no és com el plural frescos o la preposició per no és la parenta sabuda de per a. Les causes no són sempre casuals. Només mentres són desconegudes.

Cita dominical / 497: Arto Paasilinna

El Huttunen es va familiaritzar amb el so de la ena velar. Li va fer gràcia que homes seriosos es molestin a dictar normes sobre evidències com aquesta. Va entendre millor que haguessin escrit un capítol sobre l'oclusivitat gutural, és a dir, l'aspiració. No va poder fer altra cosa que pixar-se de riure per la manera com parlava. Sort que ningú no el sentia.

Arto Paasilinna, El moliner udolaire, segons la traducció d'Emma Claret Pyrhönen.

Remirant la marjal

Una mirada diferent, gavines, un agró, una garseta, la marjal amb aigua clara, dos llises barallant-se (o tenques, segons Takse), un poc massa de sol, l'home carregat amb el sac que tira pel cavalló cap a dins de la marjal, una parella de peixcadors de l'est d'Europa, i quasi que me se passa l'embotiment sindical d'estos últims dies.
De vesprada, falcies.

Mala cara de tant en tant

D'alguna manera, la setmana es resumix i es desintegra al final del matí dels divendres sindicals. És prou desagradable haver de sentir que els interessos d'alguns sindicalistes consistixen més a mantindre i fomentar parcel·les d'influència vora el poder a força de menysprear i desqualificar la discrepància dels companys d'esforç que a col·laborar a obtindre millores en la situació laboral i professional de tots els treballadors i treballadores de la institució. Aixina és com a ho veig jo, clar, i ells tenen una altra interpretació dels fets. En fi, jo renegue ací, en «privat», per desfogar-me, i no els ho amolle als morros per a moure una brega estúpida i estèril. Estèril per al que jo supose que pretenem.

En sé poc encara, i segur que quan arribe a enterar-me del tot, me s'acaba el període sindicalista. Uf, encara queden uns mesos de fer faena d'eixa i haver de posar mala cara de tant en tant.

Desànim innegociable

La vespra d'una taula negociadora on començaria i no pararia durant uns quants fulls de detallar totes les malifetes, els errors i les males passades que t'han fet tant els sindicalistes «professionals» (que peguen cabotà a tot, per tal de contar que han aconseguit un acord) com la part institucional que es deixa dur per les inèrcies i les inconseqüències del passat, a pesar que es suposava que venien a renovar la institució, doncs, no tinc prou espenta ni ànim. Em gite a dormir: total, el cas que han de fer i no res, tot serà u.

Provocar i cometre

Estic perplex: la lògica de l'assetjador s'estén per la nostra petita democràcia acabada d'estrenar. Podríem dir que és una pallola de creiximent, però les analogies o metàfores no necessàriament conclouen amb raonaments ben fonamentats. Els virus i microbis no seguixen —crec— la nostra lògica.

La lògica de l'assetjador confon els verbs provocar i cometre. Els qui no entenen la diferència arriben a la conclusió que es pot cometre una provocació, amb la qual cosa justifiquen que la llibertat d'expressió pot ser delictiva i, pitjor encara, ha de ser castigada, reprimida o, fins i tot, agredida en defensa pròpia.

He al·lucinat amb el debat de Tot es Mou (tv3) i les consideracions de Manuel Manchón i la senyora Maribel: «Abuelo de mierda». En esta ocasió, Empar Moliner la va encertar del tot.

Petites edicions electròniques

Em costa déu i ajuda fer un petit canvi en la versió del Tirant que he penjat en html i pdf en la xarxa. Bé, el que més costa és fer la versió azw3. A més, és clar, el temps de mirar les edicions diferents per a comprovar que el canvi és correcte. Al final, la versió per al Kidle no m'ix tal com voldria i la deixe estar. Amb els altres dos formats ja n'hi ha prou.

Això de les conversions entre formats de llibre electrònic dóna quasi més faena que l'edició del llibre mateix. Fins i tot intente retorcar l'html per a fer un epub o amb l'esperança de fer un html i, amb els conversors corresponents, que m'aparega en el lector amb un aspecte agradable. De moment, costa un poc de trobar eixe combinacions, sempre trobe que els pdf es veuen millor que els del format propi del Kindle.

I amb coses d'eixe, me se fa allà quina hora.

infracció i persistència

Hi ha funcionaris i càrrecs polítics en l'administració pública que no treballen ni per a l'administració ni per als ciutadans. Per tant, qualsevol instrument de poder democràtic legítim esdevé un instrument de deslegitimació de l'acció pública. A voltes són funcionaris o polítics que abusen dels subordinats o dels ciutadans o els menystenen i mlatracten aprofitant la seua posició i les seues atribucions; a voltes, pitjor, desvien diners públics cap a interessos privats, o adopten decisions que perjudiquen els interessos públics o socials.

Per exemple, no sé on encasellar el cas dels dirigents, càrrecs polítics o funcionaris que incomplixen els seues deures, atempten contra els drets dels ciutadans i, a més a més, quan els ho assenyalen, no tan sols no rectifiquen ni esmenen eixes actuacions, sinó que hi persistixen. Ah, i el fet que passe cada dia, això, no ho convertix en admissible o ho fa menys greu.

És a dir, de nou una administració pública, en este cas l'Ajuntament d'Alacant, li diu al síndic de greuges que compliran els seus deures lingüístics, el síndic fingix que s'ho creu, tanca la queixa i m'avisa. Llavors, òbric el web de l'ajuntament i comprove que les infraccions concretes que vaig assenyalar no s'han corregit i que continuen fent-ne.

Quin remei, em toca insistir amb la reclamació davant el síndic. Ho faig.

Cita dominical / 496: Hannah Arendt

La raça no és, políticament parlant, el començament de la humanitat, sinó el final; no és l'origen dels pobles, sinó el declivi; no és el naiximent natural de l'home, sinó la seua mort antinatural.

Hannah Arendt, The origins of totalitarianism.

Els gestos d'acord

En vista de les actituds i les gestualitats durant les negociacions sindicals, tinc la temptació de no assentir ni mostrar conformitat quan les persones. Més encara, d'actuar a la contra, mostrar desacord quan estic d'acord i al revés. Perquè pareix que això ha de ser una de les lliçons que he de traure de la meua experiència sindicalista: els contraris —a pesar que siguen treballadors i treballadores, quan actuen en representació de la institució, es fan més papistes que el papa— busquen la teua complicitat quan els convé, però són contumaços a l'hora de negar els teus arguments o de considerar que són inconvenients sense cap base real.

Espere recuperar-me prompte d'este cinisme conjuntural, perquè a pesar de la suposada saviesa popular, allò de «fer com fan» no m'ha semblat mai una referència correcta per al meu comportament. M'agrada més allò que dien les mares: «¿i si es tira per un pont...?» Això, espere no haver de tirar-me, pel pont, darrere d'ells.

Rituals negociadors

Els divendres, faves tendres. De matí, encara, per si no n'havíem tingut prou dijous, comissió tècnica sobre l'oferta pública d'ocupació d'enguany. Un nyap darrere d'un altre, per no perdre el costum cortesà. El mateix ritual de quasi sempre: hem de confiar en les seues propostes, per mal redactades, ambigües o arbitràries que siguen; en canvi, les nostres sempre són exagerades, pretencioses o impossibles, per molt que s'ajusten a la llei, a l'esperit de la llei i a l'esperit del vi.

És a dir, quan escriuen «persona» cal que llegim «funcionari de les Corts»; en canvi, quan demanem que allà on diu «transcriptor corrector» es reconega que corregixen i que estan fent eixes funcions, això no pot ser. Sense més. El poder no necessita arguments ni raons.

En fi, en estes faenes de remuntar discriminacions i injustícies, un factor essencial és la persistència, la insistència i la reivindicació permanent. Sabent que, tal com dia aquell, al final, tots calbs.

Supremacisme dialèctic

No sé si encara pensen que n'hi ha, però hi deu haver alguna diferència entre «escriure» i «ser». Entenc que qualsevol podria escriure qualsevol desficaci. Però diria que per a ser un desficaciat cal dur avant en la realitat això que dius. En tot cas, començar un debat dient que algú «és» en lloc de dir que algú «ha escrit», ja mostra que no hi ha intenció de debatre i d'acceptar raonaments ni esmenes, i que no entenen que les idees no mereixen cap respecte ni devoció, però que sí que cal respectar les persones. Per això, que el professor Gonzalo Bernardos diga que Quim Torra és un supremacista racista no és començar bé a analitzar res, i mal exemple dóna de professor universitari.

És a dir, Quim Torra pot haver escrit desficacis racistes i pot ser que no siga racista. Pot ser que s'haja confós o que no sàpia expressar-se adequadament. S'ha disculpat per això i espere que siga sincer. Per contra, sense dir cap desficaci racista, sense que es note, es poden aplicar «democràticament» mesures i polítiques racistes, homòfobes, sexistes... Els qui no debaten són els que cal témer, els qui confonen un debat d'idees amb un intercanvi d'insults. O, pitjor, els qui, a més de debatre (amb idees o sense), apliquen el racisme, el sexisme o l'homofòbia en la seua i les nostres vides. Perquè si només és cosa de pensar-ho o dir-ho, doncs, ¡uf!, si n'arriben a dir.

El defecte de forma

Després d'un matí carregadet de debats sindicals perquè hi ha qui té una concepció diferent de la meua respecte a la informació que han de rebre els treballadors i treballadores —de qualitat i com més, millor o amb comptagotes i procurant que no la puguen utilitzar—, me'n vaig a córrer al riu, petit airejament previ a l'assemblea de demà: 07:00 + 06:52. Curt, però efectiu.

Els belgues es preocupen per les formes democràtiques i arxiven l'euroordre del jutge Llarena. Mentrestant, les formes democràtiques continuen violentant-se a Espanya: Pedro Sánchez, dirigent del psoe, va del foc a les brases, declara que cal canviar el Codi penal per tal de poder acusar de rebeŀlió algú que fa alguna cosa com la que han fet els polítics catalans empresonats o exiliats... És a dir, no hi ha hagut rebeŀlió, però els tanquen i ja canviaran la llei per tal que encaixe amb la seua presumpció de culpabilitat. Més que socialisme democràtic recorda un altre autodenominat «socialisme» defectuós de forma i de fons.

Excepcions d'ortografia democràtica

Estava un poc embolicat en coses de regles ortogràfiques i excepcions inncessàries en l'AOETIC. Veig, però, les notícies sobre la franja de Gaza i la xixantena de morts que ha causat l'exèrcit israelià disparant a tort i a dret. Té igual si són palestins, jueus o gitanos hongaresos. Amnistia Internacional (14.05.2018) diu que és una violació del dret internacional. ¿Són morts per la democràcia o de la democràcia? Allà els maten, ací colpegen amb les porres i amb les fabulacions judicials.

Per ara en el cercador del web de l'ong no apareix Puigdemont, perquè està en un exili preventiu. Encara. Sí que apareix Jordi Sánchez: «Mantindre Jordi Sánchez detingut és excessiu i desproporcionat».

Pareix que alguns dirigents democràtics han embogit. També pot ser que siga més simple i difícil d'engolir: és el funcionament normal del sistema. Els governants i les elits econòmiques estan destil·lant persones, societats, drets i llibertats, per a aconseguir un licor de privilegis per a uns cínics. Democràcia, equitat, igualtat o benestar per a la humanitat: excepcions ortogràfiques.

Un petit frau que defrauda

La nova agència antifrau valenciana —si volien dir-se aixina, també hagueren pogut batejar-la aixina i no Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana—, que està constituint-se a trompades i està acabant de completar la seua plantilla, no sé com ha pensat dur avant la gestió lingüística de la institució, de la seua producció. Fa poc de temps que tenen web, però ja he trobat motius per a fer una queixa al síndic, i l'acabe d'enviar.

No sé si és cosa de fer que els funcionaris estiguen capacitats per a treballar en els dos idiomes o d'afegir tècnics lingüístics de suport en la plantilla. Però sí que sembla que cal tindre algun protocol que garantixca que les actuacions complixquen el mínim de qualitat que, al cap de més de trenta anys de legislació, hauríem de tindre ja més que aplicat, revisat i ampliat. Però no.

Cita dominical / 495: Milagros Pérez Oliva

No és difícil imaginar quines emocions colpixen els policies que, quan tornen a l'hotel després d'una jornada per a oblidar, es veuen increpats pels ciutadans que creuen estar defenent.

Milagros Pérez Oliva, «La importancia de gestionar las emociones», El País, 04.10.2017.

La coartada dels assetjadors

Vam creure que la democràcia servia per a dirimir els conflictes pacífics sense patir ni utilitzar procediments repressius violents. Estem descobrint que això és possible en una altra versió de la democràcia, no en la que practiquen els principals dirigents polítics espanyolistes. Es tracta, doncs, no d'abandonar la democràcia ni l'adscripció nacional que cadascú preferixca, sinó de trobar la versió que done més opcions de drets i llibertats. A pesar dels sentiments ferits, la coartada dels assetjadors.

Hòmens que opinen

Per sort, hi ha llibertat d'expressió i llibertats democràtiques encara en Espanya —per ofensiu que siga pensar que no—. Si fóra pels comentaristes de les ràdios i televisions espanyoles amb més audiència, tanmateix, dubtaries que, fora del nacionalisme intransigent espanyol, tot és fals, mentira, exagerat, radical, xenòfob, localista, aïllacionista, mafiós... No tant perquè alguna volta siga també alguna cosa d'eixes —com en tots els llocs, n'hi ha de tot—, sinó perquè no hi apareix cap opinador o tertulià que tinga una idea diferent de la possibilitat d'organització política d'Europa —per cert, en masculí, perquè la paritat o l'oportunitat a la diversitat de sexes no ha arribat al debat ideològic dels mitjans espanyols que escolte de tant en tant.

Molts títols i poc sabó

Massa energia malbaratada per a tan poc cosa. Senc per la megafonia d'Ikea que anuncien en valencià l'obertura del restaurant. La resta de l'establiment, però, continua arrossegant els peus amb la disponibilitat lingüística. Si no fóra perquè Catalunya encara és Espanya (i ¡França!, però això és anecdòtic), poca cosa voríem per ací en valencià.

En les Corts mateixes encara no saben quina seria ni per què la puntuació adequada de la prova de valencià en les oposicions. És no eliminatòria i encara hi ha qui ho troba un excés. És clar, tindre el superior de la junta no garantix saber parlar ni escriure d'acord amb el nivell C2 del marc europeu. Ara, dóna punts. I supose que si li poses un marc, fa decoratiu i tot.

I ahí, pegant-mos cabotades contra la deriva de la institució parlamentària. Continuaré, supose.

Fraus al síndic

A rastrons intente pensar i repensar alguna cosa sobre les coses que m'interessen, però estic massa interferit per tants punts d'atenció i desorientat per la meua mala organització. Ja que al meu company sindicalista li se fa costa amunt això de reclamar funcionaris amb capacitació lingüística (o, supletòriament, tècnics lingüístics) per a l'agència antifrau valenciana, he perdut un poc de temps localitzant algun error en la gestió lingüística del web de la nounada agència i, ¡milacre fóra que no!, l'he trobat. Al síndic vas, doncs.

Com diu un company, pareix que davant l'alternativa de fer-ho simple i bé o embolicat i malament, trien sempre el camí de l'error.

No hi suquem

Me se passen les hores decidint amb què perc el temps: lectura, films, música... I de colp me s'acumula la faena: millores laborals a estudiar, reclamacions al síndic a causa del deixament i la desídia de les institucions que haurien de complir i fer complir els drets i deures dels ciutadans, difusió d'iniciatives d'ús del valencià que duen a terme les mateixes institucions que en fomenten el desús amb la pràctica... Dinem en un restaurant de València que es diu Sucar, per provar. Normalet tirant a rutinari, encara no han trobat el punt particular que els identifique i que aporte alguna cosa. Quant a la resta, no sé en què suquen, però no en el valencià: ni carta ni atenció en valencià. Hi ha dies.

Desproporció inversa

¿Per què hi ha tantes coses que solen anar en sentit inversament proporcional? A voltes és bo, com ho seria que la felicitat fóra inversament proporcional a la riquesa. Però tinc quimera que és habitual que les proporcions inverses amaguen alguna cosa negativa. Per exemple, ¿per què els qui més ingressen cotitzen al fisc menys proporcionalment? Acabe de vore que, en les Corts, hi ha menys exigència de coneiximents lingüístics en valencià com més puges en l'escala funcionarial. Una proporció inversa que no hauria de ser admissible en una administració pública que pretenga atendre els seus deures de manera proporcionalment directa a la seua responsabilitat. Les inversion de la proporció que fan niu en les jerarquies econòmiques, administratives i polítiques, solen provocar massa proporcions inverses d'exigència que es mostren com a desproporció de petulància.

Cita dominical / 494: Marta Rebón

Les bones metàfores mos regalen altres perspectives, fronteres menys rígides, noves categoritzacions que substituïxen les ja gastades.

Marta Rebón, «Los andamios del pensamiento», El País Semanal, 29.04.2018.

Ben millor

No m'acabe d'acostumar als premis de llibres «millor editats», perquè sempre m'ha sonat una manera estranya de dir «més ben editats». Sospite que la raó és que en castellà ho diuen aixina, «mejor editados» i no «más bien editados».
Hi ha qui edita millor, hi ha llibres més ben o millor editats que altres... I hi ha lingüistes millors que jo que hauré de consultar a vore per què ho trobe més ben expressat d'una manera i per què l'altra em sembla pitjor.

Les llengües que compten

Hi ha un cert costum en l'administració pública valenciana de puntuar en els concursos de funcionaris el coneiximent d'idiomes. Però no de tots els idiomes, sinó que ho solen restringir als que són oficials de la Unió Europea. Anem ampliant-ho i obrim el ventall (almenys en les Corts), però eixa restricció és tan habitual i està tan interioritzada que quan demane a compnys de la Generalitat quin fonament té o quina finalitat, no he trobat encara ningú que em done una explicació aclaridora.
Bé, això que passa amb eixa restricció és una mostra més de les inèrcies que fan funcionar l'administració. El problema no és tant que mos coste anar eliminant-les, les restriccions i les inèrcies, sinó que n'hi ha qui se n'inventa de noves, que no les poden explicar amb una lògica contrastable però que mos les podem engolir per gossera reflexiva i ja està, s'instal·len en la rutina com si foren veritats indiscutibles i indispensables.
I les cabotades que has de pegar fins que s'adonen que deu ser tan interessant saber rus o àrab com danés o maltés. (Ara, si parles del basc, això els provoca un curtcircuit ideològic.)

La ràbia dels canvis

Em cau a les mans de rebot un llibret de Chimamanda Ngozi Adichie: Tothom hauria de ser feminista. Tal com es pot deduir que diria ella mateixa (feminista pacífica que es pinta...), un pamfletet amable i incisiu que toca alguns aspectes del sentit comú que no són tan comunes com haurien de ser. Me'l lligc i compartixc eixa ràbia que ha de moure l'esperit a aconseguir canvis.

El so de les ficcions

Fa ja un temps que em deixe dur per les ficcions que em suggerix la música; en concret, la de les bandes sonores. S'han convertit en un acompanyament laboral i mental permanent gràcies a la meua llista Cinema d'Sportify. No és res massa agosarat, és cinema de sempre o quasi sempre. Hi ha tants films que he vist o que, inclús sense haver-los vist, m'agrada rememorar, que la llista, que ja és llargueta, sempre me se fa curta.

Amb això alleuge el fet de no tindre temps per a vore i tornar a vore tant de film com voldria. De no tindre temps o de no saber-lo gestionar, que deuen ser les dos cares de la mateixa moneda. Això sí, l'avantatge de la banda sonora és que, a més de música, permet acompanyar la lectura i afegir-li, sovint, un poc de contingut cinematogràfic extra que enriquix els textos. Amb ficció i amb idees, dos cares també d'una altra moneda.