Vam vore Francisco Camps i una dona passejant de nit pel carrer de la Sabateria dels Xiquets. Pareixia que havien eixit de festa —o d'una festa— i que l'estaven acabant xarrant de camí. Parlava ell i semblava que li explicava a la xica coses molt intenses. Ella se'l mirava —i no se l'acabava— amb un mig somriure. La vaig trobar enxisada mirant-lo als ulls. No sé de què devia anar la conversa.
De camí cap a casa vam vore prou grupets amb samarretes morades feministes immersos en l'ambient del cap de setmana dels carrers del centre antic. Els nostres prejuís sobre el personatge mos deixa una sensació estranya pel contrast entre les samarretes reivindicatives d'uns i l'estilisme ranci de l'antic president valencià. Una sensació agradable i dubtosa alhora d'eixes combinacions que les democràcies mos obliguen a intentar entendre.
Els deixem arrere en la fosca del carrer, vora els contenidors, les pintades i els gats, i tirem per l'Estamenyeria Vella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada