Samboris

He passat un matí de debat sindical entre els ultimàtums autoritaris i la nostra justa i indignada ingenuïtat. ¿Que si sóc parcial? Tracte de no ser-ho, però algú hi vorà més del que les meues intencions pretenen. La cosa és que Maluenda Verdú mos vol fer combregar amb rodes de molí i mos demana adhesions unànimes i incondicionals i, per l'altra part, els altres sindicats fan un càlcul de nombre d'«afectats» i mos bandegen alegrement. Al cap i a la fi, tot es resumix en personalismes (poder personal) d'algun funcionari amb càrrec de cap que no li importa fer entrar els claus per la cabota, simplement perquè s'ha fet aixina sempre.

En resum, que si no tinguera la sang tan espessa, estaria que tallaria claus.

Aclarixc finalment que estic parlant de la negociació del nou estatut del personal de les Corts. Per a acabar-ho d'adobar i de relacionar amb este bloc, la negociació s'ha volgut dur només en castellà, sense que ni els valencianistes d'ocasió polítics ni els seus assessors hagen vist l'evidència de la situació de l'ús del valencià i ni tan sols hagen pensat en fer servir un traductor automàtic per a preparar la documentació. Diuen que hi ha una assignatura a la Universitat de València, en el màster, sobre correcció de textos juridicoadministratius en valencià... ¿N'hi han? Pel caminet de les caselles de la imatge deu anar la cosa. Vorem com acaba.

...que unes pasqües

Ahir no funcionava el Picasa o el gestor d'imàtgens de Google i no li vaig posar la imatge a l'apunt. Estes coses dels «núvols», que diuen (clouds), són les que no em deixen massa tranquil amb la gestió en servidors externs en xarxa, perquè a voltes hi ha tempestes. Ara, és cert que només «a voltes», i si faig recompte de les «tempestes» casolanes amb l'ordinador, la xarxa, els programes, els perifèrics... No mos ho acabaríem tampoc. I encara cal afegir que quan feia servir el Windows (a partir del Millenium) em sembla que enyorava molt el 3.11. En la cosa de les transcripcions, continua el tràfec entre el text i la interfície. Per tant, no em fixe massa en els discursos dels meus representants parlamentaris. Ja ho lligc després en els diaris, i entre la pederàstia dels retors catòlics, els diners de tots que Matas va «gestionar», Barberá Nolla fent de korps de Camps en la batall africana que tenen muntada contra la racionalitat valenciana, els negocis que transvasen diners públics en benefici privat de la família Cotino... No sé si la nova versió del Finnegans Wake de Joyce podrà resoldre un mica estes pasqües que tant mos alegren.

Petites ocupacions

Estic ocupat dominant la interfície de transcripció del nou programa Séneca. És fàcil glossar el que té de positiu el programa: essencialment, la creació i la distribució de les cintes (i la millora del so). En canvi, té molts aspectes millorables que sorprén que no pugam ajustar a les nostres preferències. Per exemple, el fons blanc de l'aplicació i la lletra menuda; o la impossibilitat de configurar els nous pedals connectats pel port usb, les diferències incomprensibles entre les diferents finestres del reproductor i les limitacions a l'hora de fer el control de la cinta amb el teclat. I en relació amb el Word, les limitacions quant a la compatibilitat de les macros del programa amb les plantilles de cada u. A pesar de tot, estem ben contents amb el canvi.

Amb canvis d'este tipus te se passa el temps en un bufit. Veig en el diari els veïns de la plaça de Beneito i Coll que han anat a protestar a l'ajuntament perquè este ha declarat una ruïna en un casalot no sé si del segle xviii i els han desnonat. Mire la foto i pense que potser si no votaren el pp tan inconscientment alguna cosa podrien haver canviat. És una idea sense base, perquè ni sé a qui han votat ni a qui hagueren votat, ja ho sé.

Pequeno torna del diner amb un llibre baix del braç, El museu de la innocència d'Orhan Pamuk, un regal que li ha fet la seua amiga Anna. Veig que la traducció és de Ramon Monton. L'edició de Bromera dóna el títol original en turc (i no diu que l'hagen traduït a partir d'una altra versió). La lletra és menuda, com a mi m'agrada. I és gruixudet. És a dir, que ho tinc mal per a llegir-lo.

Cita dominical / 75: Antonio Tabucchi

Keynes dia que el que és inevitable no succeïx mai i n'hi ha qui pensa que el que és inesperat tampoc. Hi ha una confusió de papers. En la nostra societat occidental teníem el període de l'any normal i després el carnaval. Durant el carnaval, els papers es canviaven i el poble es convertia en el pallasso, però amb una forta càrrega simbòlica. El problema és que hui en dia, Berlusconi, per exemple, és al mateix temps el dictador i el pallasso. Si el poder fa també el carnaval, ¿què li queda al poble? No res, el paper de l'espectador.

Antonio Tabucchi, resposta a J. M. Martí Font en l'entrevista «"Vivimos el presente absoluto"», El País, 16.03.2010.

Vapors

Dinem al carrer de Ciril Amorós de València. Això diuen les plaques. ¿Què en sabem? Que és un carrer de rics i poca cosa més. Bevem per a dinar un Pazo de Señorans i un Nora, dos albarinhos. Millor, el primer, tal com mos diu el cambrer. La cirereta del pastís, però, ha estat amb les postres, la copeta de Château de Suduiraut, un sauternes fantàstic que m'ha impressionat més que el Julián Chivite o el Pedro Ximénez, que no estaven gens malament.

Pel que fa a la resta, la que puc llegir en el diari, em provoca desfici, un gran desfici. En l'ascensor de les Corts topen Marco Gual i Segarra Sales, dos socialistes que valencianegen, per dir-ho aixina. ¿Quina llengua parlen entre elles? Com dia el director d'rtvv, «el dubte ofén». Alguns valencians encara esperem una mica més d'honestedat política amb la pràctica diària. Però no és eixe vapor el que mou la màquina.

Baranes

Veiem El mal ajeno 🔗 en versió original... (¡Era un acudit, és clar!, això de la versió.) Mos deixa decebuts, perquè el desenllaç no és el que més quadra amb la dosi mínima de realisme transcendent que busquem en l'art (o en l'entreteniment). És a dir, que al final mos ha xafat la suspensió de la credibilitat (o com es diga eixe fenomen pel qual acceptem la ficció de l'«això era»).

Pel que fa a les cintes, estan a punt de passar a la història de la transcripció parlamentària, finalment. El sistema Sèneca té les seues petites deficiències de detall, però resol els inconvenients principals. Ha costat anys i panys, però hem aconseguit gestionar-ho. Ah, ja ho he dit, els diputats no hi haurà manera de millorar-los mentres no es millore el sistema d'elecció.

Rambla Momplet diu «vixga» (en diu de més grosses, naturalment), Oltra Jarque oblida els pronoms i Pla i Durà diu «fet uns zorros». Farem una suspensió de la credulitat també, per favor, encara que siga per protegir-mos amb la barana.

Albereda filosofal

Uns ucraïnesos ens donen unes classes d'emergència d'ucraïnés i rus. Mos quedem amb la intriga de què vol dir «idi na khui», però aclarim amb un diccionari «alternatiu» de rus i el Nicetranslator: «ves-te'n al piu» o «ves-te'n a la fava», tot i que el Nicetranslator ha traduït «ves a la polla». Coses de la modernitat agropecuària.

Per cert, hem estrenat el Sèneca a les Corts, el programa que mos ha de fer jubilar les cintes de casset. Suggeriments: a vore si fan la interfície en gallec..., vullc dir, en català (l'empresa és gallega). Em diuen que la Xunta no dóna subvencions per a traduir la interfície. Com que per ací vestim —lliguem— els càrrecs amb vestits de Milano i Ferraris, miraré quines subvencions hi ha per a que una empresa gallega faça la versió al català del seu programa. És clar, amb sense el requisit lingüístic castellà que tot ho amaga, potser tindríem els programes disponibles en totes les llengües que fem servir per estes alberedes.

El programa gestiona, però no millora els discursos polítics. Per sort la música continua fluint.

Idioma nuclear

És clar, si haguérem de dependre dels polítics que tenim en l'hemicicle, no mos trauríem la pasta dels dits. Sort que la política o les polítiques són una activitat que cada u pot proposar al comú i, per exemple, podem evitar fer com Mollà Herrera, qui, contràriament al que ha fet Torró Gil, li ha parlat en castellà al director de la central nuclear de Cofrents. Actuant aixina, l'exemple d'inutilitat del català és manifest, és a dir, ben patent gràcies a la pràctica, a pesar de la bonica teoria que repartixen alguns diputats a tort i a dret, començant per la mateixa diputada elxana.

Per contra, no han tingut massa problema per a entendre-mos uns gallecs que parlaven en castellà i que mos estan instal·lant un programa. Una actitud ben saludable.

Les cançons dels hòmens

Okunishi Masaru és un pres japonés de huitanta-tres anys que fa més de quaranta-huit anys que està empresonat. Ha passat els últims trenta-huit anys a l'espera de ser executat per l'assassinat de cinc dones en 1961. Segons els informes, va ser torturat i obligat a confessar. Durant la celebració del primer juí es va retractar de la seua confessió i va ser absolt per falta de proves, però el tribunal superior revocà la sentència. Ara mateix ha exhaurit totes les vies de recurs possibles i podria ser executat en qualsevol moment.

Amnistia internacional, núm. 101, pàg. 19.

Em faig una petita llista de cançons en català actuals soltes amb l'Spotify: «El mar» de Manel, «No tinc temps» de Mazoni, «Un tros de fang» de Mishima, «Camals mullats» de La Gossa Sorda, «Temps o rellotge» de Sanjosex, «I tantes figues» d'El Petit de Cal Eril, «Final feliç» de Joan Miquel Oliver, «Las cabres meulen» de Plouem Catximbes, «Alegria» d'Antònia Font (¡és clar!), «Ciutadà normal» de Pepet i Marieta, «Som tots un desgraciats» d'Estanislau Verdet, «Ara vinc d'enlloc» de Gertrudis, «Cuidarem lo que no tenim» de Delên... i fins ací arribe, que m'acabe d'adonar que no n'hi han dones i això em molesta.

Per a estes cosetes és una sort poder estar connectat. Espere que es consolide i generalitze la idea d'Obama d'incloure com a servei públic bàsic l'accés a la xarxa electrònica (d'Internet, «internet» o com es diga en el futur). Gràcies a eixe caminet he pogut vore l'episodi de Damages (Danys i perjudicis ho han titulat en tv3) que em vaig perdre la setmana passada (o el de Polònia), i he pogut botar-me la «liberalitat» censora de president Francisco Camps i la colla feixistitzant que dirigix el pp i moltes de les institucions valencianes.

Quant a això de les dones que dia, hi afegiria els bous, perquè són dos crims que van de baixa, però que no acaben d'abandonar-se socialment. Diria que els dos deuen dependre d'un mateix factor atàvic, rutinari, de la mateixa desídia intel·lectual. I allà on mires, vaja. Amb tot, no he acabat d'entendre com va poder Vicente Sanz, antic cap de no sé quantes coses en rtvv... ¿No ho sé? Algunes precarietats laborals tenen molta utilitat.

A última hora trobe Ivette Nadal.

El flogist

És molt interessant, per dir-ho aixina, poder reiniciar el mateix debat una i altra vegada durant tants anys (i això fem moltes voltes en la llista Migjorn: ara li toca rebre a Pla Nualart). Això em fa pensar que el que mos sembla «realment» interessant als que hem estudiat alguna volta filologia és la normativa, la clau de volta de l'estatus del docent (i dels tècnics lingüístics, en general). A partir d'eixa premissa, la resta de factors que influïxen en l'ús de la llengua són enregistrats a través d'eixa finestreta, la normativa, la cua del gos que corre, des del meu punt de vista.

Tinc una estima especial pel debat light / heavy, perquè va ser un dels temes amb què quasi vaig accedir a la funció pública com a funcionari valencià en les oposicions de tècnics lingüístics de l'any 1991. I encara estan pegant-li voltes a aquell molinet. Hi ha qui pentina gats, diuen.

Estic mirant un rètol en castellà fet per un ajuntament valencià de vora mar: la normativa no els és cap problema. El castellà que es fa servir cada dia està ple de «faltes» d'ortografia, de sintaxi i de morfologia: la normativa no els és cap problema. Les ràdios funcionen en castellà, el cinema funciona en castellà, la televisió funciona en castellà, les notaries funcionen en castellà (¡ei!, i en valencià amb el Salt), el supermercat del cantó funciona en castellà, l'obrer funciona en castellà, la metgessa funciona en castellà, el guixaire funciona en castellà, els funcionaris funcionen en castellà, els immigrants i els immigrats funcionen en castellà perquè molts valencians els parlen en castellà... I de tant en tant alguns «descobrim» que també poden funcionar en valencià (almenys oralment).

Vaja, deu ser que la normativa catalana és molt complicada, ¿oi? --i això que opine que és millorable-. La situació de l'ús de la llengua patix la teoria del flogist: l'aplicació de la normativa provoca la fuita de la llengua (el flogist) i mos queda el castellà, el solatge essencial, que no necessita ni normativa ni està compost de flogist... Bé, ara sabem que, al final, resultà que el flogist no existia. Tampoc no deu ser la normativa, per tant. Deu ser una altra cosa més evident, tan evident, tan transparent...

Cita dominical / 74: José Cholbi Diego

De conformitat amb tot el que hem exposat més amunt, SUGGERIM A L'AJUNTAMENT D'ALBORAIA que en pròximes campanyes publicitàries institucionals com la que ara ens ocupa, adopte totes les mesures que siguen necessàries perquè els fullets i formularis estiguen redactats en les dues llengües cooficials de la Comunitat valenciana, de manera que no puga prevaldre una llengua sobre l'altra, ja que allò que ha d'orientar a tots els poders públics autonòmics i locals és salvaguardar la llibertat d'opció lingüística i impulsar l'ús del valencià en tots els àmbits de la vida pública.

José Cholbi Diego, síndic de greuges valencià, resolució de la queixa número 092432 contra l'ajuntament d'Alboraia.

La majúscula i negreta és del síndic. La indignació festiva meua.

Desconnexions

Això era. Estava intentant recordar què m'havia passat per alt estos dies i m'ha vingut al cap el rètol que anunciava la mort de José Vidal Beneyto, amb qui he volgut creure que mantenia un cert debat des de fa uns anys. Ell no en sabia res, perquè al final el missatge que li vaig enviar una vegada a una de les seues adreces en pense que no va arribar enlloc. Aixina que ho vam limitar a la lectura dels seus articles en el diari El País, que eren petites introduccions al debat polític amb fonament, sobretot partint del solatge intel·lectual francés.

Me s'ha quedat, doncs, en el calaix l'estirada d'orelles que li volia fer des de la vegada aquella que va passar per València per a promoure un d'eixos refrigeris ideologicoculturals de Rita Barberá (que omplien els comptes d'un organitzador italià capaç de vendre'ls a càrrec de l'erari) que havien de revitalitzar el barri antic, cada volta més vell, de València, aquella biennal que deixava un rastre de murals en els murs dels solars de València i que ajudaven, si més no, a consolidar eixos solars com a... ¡solars! No sé què li féu pensar que allò tenia algun sentit, més en enllà de l'ornament caduc.

En fi, me s'ha trencat una altra d'eixes connexions amb què ens lliguem amb qualsevol persona de la humanitat a través de sis petits passos imaginaris entre enllaços humans. Començaven amb la iaia (la meua) duent un xiquet, Pepín, a una escola de Carcaixent.

Belleses vacunes

Si t'allunyes de València durant les falles tens ocasió de gaudir d'un silenci relatiu que et deixa temps per a llegir qualsevol cosa que et cau a les mans, com ara una edició castellana de 1983 de Breakthroughs in Science d'Isaac Asimov. I llegint llegint et vénen al cap aquells Cien figuras universales que llegies en els quartets de dalt de l'andana de ca l'àvia quan eres menut. El pobre Arquimedes patix la mateixa fi.

Deixant a un costat eixa enyorança, et quedes amb la bellesa proverbial de les vaqueres i la inexistència de colors en el tèxtil abans dels avanços de Perkin. I, per ganes de fer l'asqueta, 🔗 les vaqueres que podien anar amb pocs colors en la roba però que eren molt boniques, doncs van promoure les vacunes actuals, que per això es diuen vacunes tot i que actualment no tenen ja res a vore amb ĺes vaques. Un moment estel·lar de la ciència lingüística seria tindre present que la bellesa de les vaqueres, una certa percepció de la «bellesa» que tan sols consistia en no tindre la cara ratada, ha estat important per al benestar de la humanitat. Cosa de la selecció de les espècies que proposaren Darwin i Wallace.

En tornar a València tornarem a topar amb les espècices «seleccionades». Aixina van les coses, diu el diari.

Armes prescindibles

Hi han conceptes erronis o usos erronis d'alguns conceptes que només la bona voluntat els admet com a vàlids. Tanmateix, quan les persones de bona voluntat s'adonen que el concepte o l'ús són erronis, els haurien de corregir, sobretot perquè al ser erronis són instruments refutables i, per tant, inútils per a la finalitat que volien servir.

El cas del concepte «llengua pròpia» que s'aplica en una certa literatura legal o sociolingüística reunix eixa característica errònia que consistix a tractar com a connotat el que hauria de ser un simple terme denotat. Talment com denominar «escola» o «ikastola» les escoles que ensenyen en valencià o basc, enfront de l'«escuela» que és un centre educatiu genèric, quan es parla de llengua pròpia, són el basc, el català o el gallec-portugués, però no el castellà-espanyol, que es veu que no és de ningú.

Fins a un cert punt —un cert punt— té raó Fernando Savater quan en parla en el diari El País («¿Lengua propia o apropiada?», 16.03.2010), pel que fa al mal ús del concepte. Ara, que això siga conseqüència dels «nacionalistes o assimilats» que denominen «"llengua pròpia" no la materna o la que la gent preferix parlar, sinó la que ells consideren apropiada per a consolidar la singularitat del miniestat que volen administrar», tindria sentit si no fóra per les ganes que té l'articulista d'explicar la història de gairó, ja que no acaba d'explicar qui són eixos «nacionalistes o assimilats», perquè només veu la palla en l'ull de catalans, bascos o gallecs i ja sabem que no vol explicar que veu i fingix que no.

Per això, açò no està escrit en cap llengua pròpia, sinó simplement en una peculiaritat lingüística marginal aprehensible, comprensible, transferible, substituïble i absolutament prescindible. Com totes les altres.

Fallera prosa

Passem per la conselleria de sanitat i, vejats miracle, quan ens oferixen un imprés preguntem innocentment si no el tenen en valencià —només mos l'han tret en castellà—. Ens atén en castellà i ens diu que no li'n queden, però que en la pàgina web mos el podem descarregar... Vaja, que ni tan sols s'oferix a fer-ho ella allà mateix. Com que no vaig a omplir-lo ara, agarre el model en castellà i faré la queixa corresponent al síndic de greuges —un entreteniment com un altre—, a vore si esta volta també li «suggerix» a la conselleria que haurien de complir la Llei 4/1983 valenciana. Suggerir... ¿A cau d'orella i xiuxiuejant?

Ara, les coses com són, semblaria que els cartellets de les falles continuen exultants en valencià. Si no és cosa del Salt, deu ser que estem creant una diglòssia curiosa en què uns fallers que no tenen ocasió de viure en valencià, per contra, conreen un estil de «fallera prosa» en eixa llengua. I que dure, vaja.

Per cert, en Canal 9 no hi ha hagut manera de saber de què va la falla del Convent de Jerusalem, tot i que la de Nou Campanar, que ha quedat segona, per darrere d'aquella, sí que mos l'han enfocada bastant millor. Ho reconec, he vist Canal 9 durant uns minuts, més que res, per vore en què es gasten els nostres diners. Està clar que no se'ls gasten, simplement algú se'ls embutjaca i mos emeten el rebuig.

Algun dia haurem d'assumir que l'extinció és una causa molt humana.

Les persones argumentals

És ben possible tindre raó, però no saber per què o no tindre arguments vàlids per a exposar per què. Fins i tot, és ben possible tindre raó però disposar d'un bon cabàs d'arguments sense fonament o inútils que només servixen per a adornar el contorn de la raó que no trobem.

Per exemple, quan algú afirma o repetix:

De la mateixa manera que la unitat de la llengua castellana és una cosa que no es discuteix mai i enlloc, la unitat de la llengua catalana ha de ser un fet igualment indiscutible.

Eixe argument conté no sé massa bé si un desig o una proposta obligatòria que, curiosament, depén d'una premissa circumstancial —és a dir, gens consistent—, i que, a més, és externa a l'objecte que es suposa que mos preocupa, la llengua.

En fi, part del problema és precisament la preocupació per la llengua, que és una metonímia o una sinècdoque —mira-ho com vullgues— de la preocupació per les persones. Tanmateix, una volta preocupats per eixa vora de la personalitat, perdem el fil amb l'accident i oblidem que la qüestió essencial són les persones, més en concret, els drets que volem per a les persones —espere que algun dia em cansaré de repetir-ho, i que siga perquè haja trobat una manera millor de dir-ho.

Panderoles ideològiques

Si no fa tants anys teníem un cap d'estat que es vanagloriava de no intervindre en política, una continuació d'eixa estranya ideologia totalitària perviu entre alguns polítics actuals, que sembla que no perguen ocasió de desqualificar la seua (suposada) activitat pública. Per exemple, el diputat Ferraro Sebastiá (agent comercial; València, 1942) va i amolla:

Les festes valencianes representen el poble valencià, sense colors polítics de cap classe i, per tant, són molt importants. Vullc felicitar a tots els festers, a tots, fallers, gaiaters, foguerers, membres de les comparses de moros i cristians, etcètera, perquè ells són el verdader poble valencià.

Ni més ni menys que el «verdader poble valencià». La resta deveu ser falsos (i si vos descobiu dient «ei, jo sóc faller», tenim un problema més gros encara: ¿recordeu l'acudit de la persecució dels jueus i els farmacèutics?). I encara diu que «sense colors polítics de cap classe»... L'adhesió incondicional al règim franquista tampoc no tenia «color polític», ja que era monocolor, com el vestit negre amb què van «militaritzar» els fallers (vestit de panderola, en dien).

Cita dominical / 73: Soledad Gallego-Díaz

Un mínim d'honestedat (i d'eficàcia a l'hora d'afrontar la crisi) exigix tindre present que va ser l'especulació gegantina generada per una sistema financer no controlat la que va provocar l'estat de coses actual a nivell mundial. En el cas espanyol, a més, cal afegir-hi una bambolla immobiliària, consentida i encoratjada per banquers, economistes i polítics, del pp i del psoe, no perquè foren uns corruptes o venuts (encara que alguns sí que ho van ser), sinó perquè la bonança provocada per eixa bambolla causava una sensació general de benestar. Un mínim d'honestedat exigix tindre present que bona part dels problemes de les empreses espanyoles estan provocades no pels sous, sinó pel fet que el sistema bancari ha reduït extraordinàriament les seues línies de crèdit.

Soledag Gallego-Díaz, «Un poco de honestidad», El País, 14.02.2010.

Alguns èxits

Una part de la meua família acudix a vore les fotos censurades pel pp de l'exposició de la Unió de Periodistes Valencians. Quin gran favor fan els censors a la llibertat d'expressió en els estats democràtics, diríem, perquè l'afluència de públic i la repercussió serà molt superior, segurament. Hi hauré d'anar fins i tot jo, que m'acoste ben poc per eixos saraus.

Els fallers han penjat ja els altaveus en algunes façanes —per cert, no demanen permís a la finca: ¿per què deu ser?—, i això confirma que l'amenaça és seriosa. Vorem fins a on arriben. Enguany n'hi han menys diners encara (la falle és menudeta) i amb una miqueta de sort el turment es manté lleu. I com que el «monument» sol tindre trellat, el balanç és positiu.

Amb pocs dies de diferència arriben la versió castellana del rebut de la contribució (ibi), pel correu general, i la versió en valencià, per correu certificat. Això que és una discriminació lingüística evident —negativa per als catalanoexigents del País Valencià—, enguany no és tan greu, perquè per sort estàvem en casa quan ha passat la cartera i mos hem estalviat el viatge fins a la seu de Correus... ¡Hala i hala!, Rita.

Per cert, diu el diari que les estadístiques indiquen que Canal 9 augmenta les hores en castellà. ¡No m'estranyaria que foren hores de noranta minuts! Si en saben. Bé, no és cosa d'ara, perquè han fet falta molts anys d'errors i horrors fets foc per a aconseguir estos «èxits».

Militàncies i actituds

Turquia. El Partit de la Societat Democràtica ha segut il·legalitzat en aplicació de lleis que no respecten les normes internacionals. Els onze magistrats del tribunal constitucional van resoldre de manera unànime a favor de la prohibició. A més, el tribunal va resoldre inhabilitar trenta-set membres el partit per a l'exercicfi de l'activitat política durant cinc anys.

Amnistia Internacional, núm. 101, pàg. 11.

Després d'An education tenim temps per a un petit debat burgés mentres dinem. Ens han agradat moltes frases de la pel·lícula i mos sembla que s'acaba d'una manera massa brusca.

Ahir o despús ahir, al bar de les Corts, una mostra del lloc que hauria d'ocupar la llengua en el debat ideològic que m'enfronta el conseller Blasco Castany amb la mateixa situació que fa uns dies va enfrontar Mollà Herrera. En contra del que féu la diputada, que subordinà l'ocasió al castellà, el conseller ha parlat en valencià amb el mateix cambrer —i no farem cas que començara dient «un bocadillo d'atun mateixa»—. Les militàncies i les actituds.

Manaires

«Mandamassos» ha estat la perla de hui de Morera Català. No diré que és un pou sense fons, però sí un petit compendi de castellanismes evitables... Bé, que el representant d'una formació com el bloc podria triar més acuradament a l'hora d'expressar-se en la cambra.

M'han dit que no fa massa Ballester Costa va amollar un «desficacio», que no deixava de tindre la seua gràcia... Bé, sí que deixava de tindre-la si era cosa de Ballester Costa, el diputat del PP que un dia (desembre del 2007) va deixar caure carnassa per al seu electorat:

[Y]o creo que hay muchos valencianos a los cuales les pueda molestar que en estas Cortes se hable aún en ese idioma.

No cal que especifique de quin idioma parla, en realitat, dels drets de quins ciutadans està parlant, que li molesten. I en eixa precarietat mos fa viure en la seua concepció de país. Segurament fins que decidixca que no mos «tolera» més.

Manifestament contradictoris

Al cap de tants manifests i tantes manifestacions, arribes a dubtar si el pròxim «Sí al no sé què» no és simplement un «sí» al manifest i un «no» a ser conseqüent amb la reivindicació. Això em passa sobretot —vici professional— amb els diputats que veig circular pel bar de les Corts, quasi sempre hem donen la mateixa sorpresa —ja no hauria de ser sorpresa, doncs— que consistix a, poc després d'estar cridant pel valencià i criticant les demagògies del pp, que no negaré, és clar, doncs, en arribar al bar, resulta que fan el contrari del que proposen políticament i practiquen la subordinació lingüística al castellà. Mollà Herrera ha segut el cas de hui.

Seria una mica com el senador republicà dels eua Roy Ashbrun, que ara hem sabut que ho era homosexual, cosa que no calia saber, és cert, si no fóra pel detall que algunes posicions democràtiques —com eixa d'anar negant drets als homosexuals— són possibles només perquè la democràcia cal anar millorant-la dia a dia i cal eliminar els intents de convertir-la en despotismes més o menys llustrosos. Posem que Alfonso Rus, Salvador Enguix i Máximo Caturla, que s'han permés censurar unes fotos dels polítics del pp valencià implicats en el cas Gürtel, són uns demòcrates, però només perquè la democràcia dóna marge, mentres això no es corregixca, per a que la censura siga un dels seus atributs com a càrrecs públics.

Ah, i la «gràcia» és que això s'apega i que hi ha funcionaris que intenten fer seues eixes prerrogatives. Sí, la democràcia es fa entre tots, fins i tot a cal síndic de greuges, que en lloc de demanar-li a l'ajuntament d'Alboraia que no discrimine els ciutadans per motiu de llengua, va i només li ho «suggerix». És cert, ja sé que eixa institució aprofita per a poc... Vullc dir, els síndics que mos posen entre el pp i el psoe. ¿Suggeriria el mateix si l'ajuntament fera discriminació sexual? M'entra calor de respondre-m'ho.

Migració ortogràfica

Les «antídotes» són per al diputat Sarrià i Morell les antípodes, aquelles illes llunyanes i exòtiques d'algun mapa parlamentari on tots van de cap, els rius remunten el curs, els bons guanyen, els indígenes escriuen al revés, blanc sobre negre... No m'estranyaria que un dia hi arribàrem. Podríem fer una migració mental que ens portara a eixe paradís de silenci i coquetes de mel.

Mentrestant, continuem ací, embellint els texts. Per sort, quan mos posem transcendents sobre la nostra faena, un ucraïnés mos demostra la utilitat ben limitada que té alguna normativa ortogràfica:

BUENAS NOCHES, ASE DOS SEMANAS EMVIO UN COREO DE TUKA BAMBU Y NO TENGO RESPUESTA,HOY LLAME, ABLE CON OFISINA ME LODICHO, QUE ESTA TARDE TENDRE CATALOGO ,Y LOS PRECIOS AUN NO LOTENGO

I el que és problemàtic és no tindre eixe tipus de texts «immigrats» en valencià.

Gelor

En el millor dels casos hi ha dies en què estem sompos i atovats —estar o ser, vaja—. Pot passar qualsevol dia de la setmana, però no és estrany que siga dilluns, sobretot perquè els dillunsos la calefacció de les Corts encara s'està pensant si es posarà en marxa o no, i com que per ací tot és marbre o granit (no ho sé massa bé) negre i ben lluïdor, hi ha una gelor general que mos tremolen els dits abans de sentir cap transcripció.

En el cas d'alguns diputats, qualsevol dia de ple és possible que mostren que encara tenen les lleganyes posades i la seua retòrica ix molt com desfilassada, desunflada. Hui m'ha passat això amb Mollà Herrera, i m'ha sabut mal, però he sentit un poc més de gelor encara en vore caure tanta preposició mentres s'enderrocava la sintaxi de les oracions. A pesar del fred, he fet el que he pogut. I no ha segut molt, perquè Sarrià Morell també estava bonico, com diuen al meu poble. Per a la posteritat, un voldre sobtat i nerviós.

Cita dominical / 72: Enric Sòria Parra

Les raons dels exhibidors s'entenen menys. Afirmen que el doblatge o el subtitulat en català tindran menys públic que en castellà, i que amb la paritat perdran diners. El mateix argument es va usar contra tv3 i de seguida es va revelar erroni. La gent pot triar entre moltes cadenes i la majoria tria, curiosament, la que es fa en catala, també quan es tracta de films doblats. Pensar que als cinemes passarà el mateix és menys absurd que pensar que passarà a l'inrevés. L'argument és tan poc convincent que hi ha qui sospita que el que passa és que molts dels exhibidors de cinema a Catalunya són com una persona que es troba més còmoda —i no solament per motius lingüístics— amb el franquisme que no amb els nous hàbits democràtics. També podria ser. O això, o la por a les innovacions en un sector molt fràgil. Fins on jo sé, la majoria de la gent opina que la llei seria positiva i que els exhibidors exageren els seus temors, o els seus prejudicis.

Siga com vulga, el temps passa, la gent va al cinema —menys quan els tanquen— i el projecte pot quedar de nou en un manyoc estèril de bones intencions. Fins i tot amb el govern a favor, les llengües minoritzades sempre tenen difícil fer-se sentir. Al País Valencià, mentrestant, ni Canal 9 ha acostumat el persona als doblatges en valencià, ni sabem reclamar un tracte just per a la nostra llengua ni a ningú del govern se li ha passat pel cap que un projecte de llei com el català podria ser popular, ni molt menys realitzable. L'únic problema de la nostra llengua, a València, és que existeix. Si es fa com si no existira, el seu silenci a crits no incomoda a ningú.

Enric Sòria Parra, «El cinema, de nou», Quadern, El País, 11.02.2010.

Signes

Argentina. La comunitat indígena dels Chuschagasta, en la província de Tucumán, està amenaçada de desallotjament il·legal. Un terratinent va atacar la comunitat mentres intentava expulsar-la de les seues terres ancestrals i hi va deixar un mort per trets i quatre ferits.

Amnistia Internacional, núm. 100, pàg. 9.

Massa alternatives d'apunt per a un dissabte. Tres: polítics que «generalitzen» en la ràdio les bondats de les suposades faenes que fan fora dels plens parlamentaris, però que no expliquen per què sobren tots en eixos parlaments, llevat d'un que vote per llista electoral; articulistes i escriptors de la reivindicació lingüística a qui han «venut» la idea que fer un article, un llibre o un diccionari és millor per a l'ús de la llengua que fer queixes a les empreses, a les administracions o al síndic de greuges; finalment, l'última, banalitats i falsedats que conformen la veritat que u és per als altres, sobretot per a alguns que estan interessats a absoldre's d'alguna contradicció entre el que diuen, el que fan i el que diuen que fan.

No ho resoldrem hui, és clar.

Arbitrarietat normativa

El conseller Blasco Castany (pp) a més de profetitzar sovint sobre els valors polítics i electorals dels altres, pretén donar lliçons de llengua, que és un recurs fàcil amb els qui detenten el poder fugen d'estudi i intenten desqualificar els altres. En este cas li ha tocat a la diputada Oltra Jarque (ipv):

«La seua pregunta està pèssimament formulada, utilitzant inclús una expressió que ni ell havera tingut ja que contestar, perquè falseja el sentit de la seua pregunta: com es dia abans, quan començàvem a arreplegar i a reconéixer el que era el valencià, no es diu «segut», cal dir «sigut».»

Com que juguen amb les cartes marcades, uns dies es comporten com si foren més normativistes que Pompeu Fabra i uns altres com si foren uns saltamarges que aprofiten la impunitat que els dóna el fet de controlar els instruments del poder públic i polític. Bé, els somnis de la transició també creen monstres.

La mesura

He fet diversos viatges hui amunt i avall i me se n'ha anat el sant al cel pel que fa a esta quotidianitat escrita. Acabe mirant de reüll el correu i veig que hi ha qui no acaba d'entendre la diferència entre l'acció directa quotidiana, l'article d'opinió en els mitjans i la xarrada indignada en la barra del bar. La diferència és que la segona i tercera poden arribar a ser gratificants emocionalment, però tenen un efecte poc conegut, poc avaluable, inconcret, fins i tot pot ser que nul. La primera, en canvi, pot tindre efectes multiplicadors, avaluables, coneguts (bé, sí, i també podria ser que nuls). Però, ¿on deixaríem la indignació, el broc gros, l'excés verbal, l'empastifada autocomplaent i victimista, la inflamació grupal unànime?

Posats a no eixir de la nul·litat, mesurem-la, ¿no?

L'insult

Que els polítics s'insulten entre ells és un mal símptoma, més encara quan l'insult hi afig el masclisme més ranci. El cas del conseller Cotino Ferrer que li dia a Oltra Jarque que no devia conéixer son pare (DS, núm. 111, 2010: «...si fóra pare, de tindre una filla com esta, però com possiblement no el coneix...») que vam poder sentir la setmana passada no és un cas tan aïllat, menys encara dins del Partit Popular, tal com vam recollir en este bloc fa un temps. En aquella ocasió es tractava d'Hernández Mateo (pp) que insultava Albiol Guzmán:

«usted parece muy bien una de esas personas que se les conoce por la profesión de su madre»

El cas, però, és que tot això confirma l'extensió d'eixe fons ideològic que embolcalla i invisibilitza les dones ací, a Roma o a Teheran, que ven gat per llebre en les propostes polítiques (Paul Krugman dixit: en lloc de parlar de retallar la despesa, parlen de reduir els imposts), que convertix la protecció civil en un negoci per a benefici particular d'uns quants (Itàlia) o el medi ambient, la construcció de centres educatius, la urbanització de la costa i de les rambles i muntanyes o l'assistència social i sanitària (País Valencià)... Després ho emboliques amb un paperet de mascletades, alguna correguda de bous, paelles gegants i un concert de bandes de música (i no pagues els músics), i tens el pa(rad)ís de la demagògia, la política que els súbdits esperen i desitgen. Es cas és que els ciutadans la intenten rebutjar. Tanmateix, els súbdits tenen més eixida, ¿no?

Per exemple, Francisco Camps ha nomenat Ricardo Costa portaveu en la comissió de les Corts per al desenvolupament de l'estatut, una comissió inútil, segons diu Enric Morera (El País, 03.03.2010), en què, per tant, es veu que els diputats fan una faena inútil i per la qual cobren uns 600 euros mensuals —els portaveus—. ¿Quin benefici en trauen els ciutadans? Doncs, que li estem pagant el bmw que substituïx l'Infinity fx50 amb què se la va pegar fa uns mesos. Mos estalviem que estiga solt pel carrer buscant altres maneres d'aconseguir eixos diners. Ordre públic, en diuen, d'això.

Llengua ambulant

Alguna cosa estranya passa amb l'espai que Yahoo! Deixa per al Wordpress. Ahir vaig modificar una imatge per a canviar el fons dels apunts. Hui, la imatge havia tornat a l'estat inicial. No sé què pot haver passat. La torne a canviar. A vore si es manté tal com vullc.

Em fan dos papers en els ambulatoris que visite. Em parlen només en castellà i els papers me'ls donen només en castellà. Tots els adeptes de la normalització acomplida de la gestió lingüística democràtica —inclosos uns quants que fan de tècnics lingüístics— haurien de visitar de tant en tant el món real, però en valencià —perquè en castellà és clar que no veuen cap problema: tan invisible com l'aigua per als peixos—. Els aniria bé una experiència del tipus Brubaker per a comprovar en quins llocs podem accedir als serveis en valencià en esta petita ciutat, en este petit país.

El morter de la trencadissa

Hauria d'estar resolent altres qüestions, però Yahoo! m'ha descobert la possibilitat de tindre-hi allotjat un bloc amb Wordpress i he mirat de traure-li rendiment, tot i que no tinc massa clar si no dec estar entrant en una certa dispersió excessiva entre tots els espais d'expressió i comunicació que oferix Internet. Quasi podria dir que mai en la vida m'havia expressat tant (i puga ser que per a dir tan poc).

Diria que últimament els mitjans —ja era hora— estan més pendents del que és habitual de la faena parlamentària, de tot el que passa per les Corts. Hem sabut que Vicente Sanz està casat amb una diputada i que va a vore els partits del valencià convidat pel club, que els diputats del pp amaguen els beneficis que obtenen durant la seua faena pública, que el conseller Cotino insulta la diputada Oltra Jarque —possiblement amb informació confidencial obtinguda gràcies als càrrecs de conseller, segons sospita la diputada—... Un no parar, vaja. Ja era hora. Ara només caldria que l'interés per la faena parlamentària tinguera un reflex electoral i de participació social...

Bé, tot arribarà, vullc pensar. Al cap i a la fi, la pujada dels preus subvencionats del bar de les Corts —a causa del desficaci econòmic del restaurant de luxe que va obrar Julio de España— ha tocat la fibra de molts treballadors. Hi ha hagut canvis socials que han començat per causes semblants.

Finalment, al futbet, vorem com evoluciona el genoll, però té aspecte de lesió muscular: me s'ha quedat clavat el peu, el genoll ha fet un petit clec i jo m'he plegat del mal que fea. Em pensava que podria continuar, però no ha pogut ser, tornava la inestabilitat i el mal quan menys m'ho esperava. Una volta per la seguretat social, i resulta que en tinc per a uns quants mesos amb gel i genollera. S'ha acabat la temporada futbolera.

Cita dominical / 71: Jacinto Antón

En graus diferents, de la resistència passiva a la conspiració per a matar Hitler, van lluitar eixos altres alemanys al llarg de dotze anys una guerra solitària, sense ajuda exterior, davant un enemic que no tenia pietat, una societat entregada i delatora i l'aparell policial més terrible i més ben organitzat del món. Calia tindre coratge, molt de coratge. A pesar del seu fracàs, recalca la filla de Stauffenberg, els resistents preservaren, d'alguna manera, l'honor del poble alemany enfront de l'esvàstica.

Les raons per les quals són ignorats tenen a vore amb la pròpia memòria alemanya: després de la guerra, si has segut dèbil o infame, és millor que ho hagen segut tots, queda més repartit.

Jacinto Antón, «Dijeron no a la esvástica», El País, 07.02.2010.

Perquès

Me s'ha bloquejat tres o quatre voltes l'ordinador. L'Ubuntu (Linux) li trau tant de suc que me s'oblida que «normalment», és a dir, amb el Windows, açò seria una carraca que no va cara a l'aire. En canvi, amb l'Ubuntu funciona de fet tan bé com mai no va arribar a funcionar ni tan sols amb el Windows Millenium —que era el seu coetani—. No em queixe, però, perquè Francisco Camps Ortiz (i el seu petit país) està pitjor, pobret. Sort que qui té un amic (o una fundació opaca), té un tresor, i el Bigotes és això i més (per no parlar de Vicente Sanz, Pedro García, Carlos Fabra, Rita Barberá, Nacho Uriarte...: «¿amics?, ¡els dits!», dien). El País Valencià, ai, ni té eixa sort ni li cal: només caldria un poc d'autoestima ciutadana.

Me'n torne a la lletra. Explore una mica en la gcc, Solà (1972, 1994), Joan Rafael Ramos i algú més, per a descobrir per què la normativa ha oblidat descriure els per que i per a que que es disfressen de perquè quan escrivim, tot i que sense suport descriptiu. Només n'hi ha que prescripcions sobre la caiguda o la substitució de les preposicions.

En este sentit, no resulta estrany topar amb «descripcions» lingüístiques que s'ajuden de la normativa per a reduir la realitat amb eixe fòrceps i que els ixca ben polida la teoria gramatical. Sense eixir-mos-en de la gcc, resulta sorprenent que no incloguen cap apartat sobre els casos que he esmentat.*

Finalment, agafe el gdlc i veig que dóna l'etimologia següent del perquè:

[s. xii; de per² i què]

En la gcc (8.2.1.1), Lorente Casafont explica en nota que perquè és formada per la preposició per i la conjunció que (també ho diu Sancho Cremades). ¿En quin que quedem? Els ho comentaré. No crec que em puguen respondre tan ràpidament com els de la rae, als qui he fet una consulta esta setmana sobre una petita qüestió lèxica. La seua resposta m'ha arribat al cap d'uns sis minuts mal comptats. Açò és més per a estudiar-ho amb calma, recreant-se amb el vi Elías Mora i les postres.

---

Nota: més tard veig que en la gcc Pelegrí Sancho Cremades també ho comenta —no apareix la referència en l'índex de l'obra— de passada: «El resultat de per + que i per a + que és en el català normatiu la conjunció perquè, amb valor causal (No vaig al cinema perquè no m'agrada el gènere de terror) i final (Ha fet molts esforços perquè li reconeguin la ciutadania)». Diria que hi falta el cas del complement de règim (S'ha decidit perquè li punxen la bambolla). Trobe que els casos esmentats final i de complement de règim podrien ser per a què i per que, respectivament: Ha fet molts esforços per a que li reconeguin la ciutadania i S'ha decidit per que li punxen la bambolla. O, almenys, les obres normatives haurien d'explicar millor eixes possibilitats bandejades i podríem fer anar millor la navalla d'Occam.

Altres vides

La vida dels altres. El títol d'una gran pel·lícula i, a més, el d'un gran article de Carla Guimarães (El País, 21.02.2010) en què mos descriu la faena dels traductors que treballen per a la policia. Diu que «cascos posats i molt atents, ells viuen la vida d'altres sense deixar escapar ni una paraula». Una mica com els transcriptors de les Corts, que pel cantó més cínic de la mateixa vida, vivim les vides de tantes i tantes societats impossibles, humanes i animals.

El tall dels arguments

La navalla d'Occam és una arma que es fa servir poc, tot i que és incruenta. Esta setmana hem anat com cagalló per séquia en la llista Migjorn mirant d'esbrinar per quins set sous la normativa no havia recollit la conjunció final per a que i altres caigudes de preposicions que va instaurar Fabra. Al final un article d'Emili Casanova (es veu que poc difós) aclarix els caps, i torna a mostrar que la normativa no l'hem feta ni l'hem refeta massa els catalans occidentals. I va arribar l'avl.

Abans d'això, la navalla d'Occam ja s'havia rovellat, perquè els arguments del debat brollaven ja des de nivells freàtics molt corrosius. Massa.

Commemorem

Me s'ha renovat l'Open Office de l'Ubuntu, però continua sent la versió 2. No sé si hi trobaré cap millora. Si que m'he aplicat en la versió del Windows xp (ara no en recorde el numeret) el diccionari personalitzat que ha oferit la Universitat de Barcelona (també per al Word). Crec que la cosa pot anar bé, tot i que a mi m'agrada anar introduint totes les paraules i formes que arribem a dir per ací i que per allà dalt no solen tindre en compte. De totes formes, està molt bé que les universitats facen proposes aplicables en la faena de cada dia, més enllà de les reflexions a què poden convidar en altres documents.

A banda d'això, m'adone que ahir va ser l'aniversari ics de l'intent de colp d'estat a España, i ni al cap em va vindre. Hui han aprovat en el ple de les Corts que enguany serà l'Any Joan Martorell. Hi ha hagut consens, segurament perquè la cosa no tindrà més trellat. Com que no hi ha coses més substancioses i tenint en compte el magre patrimoni declarat per Francisco E. Camps Ortiz —que es veu que viu al dia, és a dir, que no estalvia, ¡i que no vaja captant per ahí!—, 900 euros en un compte corrent, ses senyories podrien declarar l'any del càrrec polític sense diners «blancs». Això sí que seria una ajuda per a molta de la penya que pul·lula per can Milagrosa.

Commemoracions fantàstiques, que dia Vinícius.

Cementeri polític

Els diputats estan si torne, no torne. Fan una comissioneta de cinc minuts i cap a casa. No és un retret, perquè, la veritat, tal com hem dit massa voltes ací, podrien fer-les «sumaríssimes», que hi anara un diputat només de cada grup i que hi aplicaren el vot ponderat. No hi hauria cap variació i aixina, almenys, el paperot que fan seria públic i conegut. Això, si ho feren, ¿podríem esperar que triaren alguns dels que saben parlar en valencià? Tenint en compte que un assessor del pspv considerava «injust» que l'estadística mostrara ben clarament i públicament l'ús exclusiu (i concloent) de la llengua castellana que fa el portaveu dels socialistes en les Corts, doncs, potser s'ho pensaven una mica més, en lloc de cridar pels racons pel requisit lingüístic i fer tot el contrari quan és l'hora d'actuar. ¿Que Ángel Luna González és de Carabanchel? Doncs, ¡Montilla és d'Hiznájar! Ja veus, ¿què li fa la cua al gos...?

Lliscar

Em moc per la cascarulla dialectal que deixen anar alguns diputats. A l'Sportify sona la cinquena de Mahler, que deu ser un tòpic de la cultureta musical, però, no hi ha res a fer, l'adagietto em fa lliscar per un pendent quasi al·lucinogen. Sort que és dilluns i tenim la setmana per davant.

Cita dominical / 70: José Yoldi

Clar que la portaveu del Consell [General del Poder Judicial], Gabriela Bravo, ha assegurat que l'òrgan que nomena als jutges no atén «mandats polítics de ningú» i que els nomenaments responen a l'«alta vàlua jurídica dels professionals» que opten al càrrec. O viu en un món feliç o no s'ha adonat —en l'any i mig que du en funcionament este Consell— que les votacions als candidats es produïxen per blocs seguint les recomanacions de partits polítics o associacions judicials, independentment dels seus mèrits. Algú hauria de tindre la pietat de contar-li-ho.

José Yoldi, «La perseverancia de los necios», El País, 08.02.2010.

Gravetat

Una veïna diu que una persiana s'ha «després». L'expressió temporal per a ella és «después». Qualsevol dia tornarà a canviar la correlació de mots, si és que l'ensenyament va bé i s'aplica en la pràctica el que hi ensenyen en el laboratori educatiu. No seria estranya que això no funcionara aixina. Posem el cas de les inundacions urbanes, que cada volta sembla que descobrim que l'aigua es deixa dur per la força de la gravetat... I que això de la gravetat és alguna cosa més que la qualificació d'un desastre. Però això devia ser en escola. A fora, aquells coneixements eren assignatures sense trasllat al món laboral o professional.

Els diputats fan servir seguit seguir eixa separació irracional i demagògica. Per exemple, Maluenda Verdú sap perfectament que ell no és magistrat del tribunal constitucional, però qualsevol cosa que li sone a «requisit lingüístic» obté una opinió diferent de la que va donar Cholbi Diego quan ocupava eixe càrrec —que va dir que sí, tot i que no va fer res—. Maluenda té una consigna diferent: «Això és inconstitucional.» I es queda més ample que llarg i amb cara de jurisconsult romà. Naturalment, li té perfectament igual que precisament el Tribunal Constitucional espanyol haja dit clarament que el requisit lingüístic sí que és constitucional. Això s'estudia (?) en les classes de dret, però en la vida política el que compten són els vots acrítics. I, acrítics, perquè els canals que haurien de servir intervenir en la política de cada dia, estan obturats.

Parlant de vots acrítics, esta setmana el diari Público ven per uns cèntims un llibret amb les traduccions castellanes de The art of political lying de Jonathan Swift i Est-il utile de tromper le peuple? de Condorcet. No sé si tenen la mania de voler fer pensar els lectors. Diria, però, que això s'aconseguix de les formes més «impensades». El diari El País (14.02.2010) publica una foto (veg. Fotos con Historia) amb uns soldats alemanys i un guàrdia civil. I això m'ha tornat a fer pensar que les armes dels guàrdies civils maten igual, a pesar que el mal mos atraga més amb una estètica menys d'anar per casa.

Buidor

Alguna cosa me s'he n'ha anat al cel, per dir-ho com en la pel·lícula, Up in the air, que m'ha resultat simpàtica, un xic interessant, com sempre que veus actuar el George Clooney. La conclusió final, però, es deixa dur pels camins marcats d'algunes tradicions que ja trobe un poc tronades. El buit que sent el protagonista dels milions de quilòmetres té un toc de penediment moral institucionalment induït que regalima moralina. En resum, ben feta, però no res de l'altre món.

En l'altre món, per cert, és a dir, a les Corts, han previst que els treballadors (i la societat, en general) «pagarem» el magníficament, sumptuós i ruïnós restaurant que va deixar com a llegat del seu pas per la institució Julio de España: els preus pujaran vora un cent per cent. L'ipc va cap avall, però el restaurant està buit. Política de grans esdeveniments: diners i buidor.

Els missatgers

Fins ara em sabia molt malament haver d'esborrar sense llegir alguns missatges de les llistes de correu a què estic subscrit. Fins ara es veu que tenia temps i melsa per a pegar una mirada encara que fóra fugissera a tots els missatges. Però hi ha temporades —espere que siga cosa de temporada— en què per uns motius o altres, faenes, entrebancs, interferències, poca inspiració, desinterés temàtic i, fins i tot, tedi d'haver de llegir el mateix missatge d'algun desvagat que demana per correu sense haver consultat ni un diccionari, sense haver revisat ni una gramàtica, o d'aquells que s'embranquen en una disputa que atén només al campanar que cadascú d'ells té davant, i llavors m'he trobat esborrant alguns missatges sense obrir-los, fugint de la qüestió que pretenien tractar. Em sap mal.

I ara només tinc temps de deixar-me plantejada una qüestió per a més avant: ¿és injust que aparega en la prema un article que faça públic que el grup parlamentari socialista de les Corts valencianes té un representant que no intervé mai en valencià?, ¿o el que és injust és que els socialistes de la cambra tinguen un representant de grup parlamentari en les Corts que només parla en castellà —supose que només sap parlar en castellà, però això m'és igual— sense tindre en compte que hi ha dos llengües oficials i, fins i tot, ciutadans que no es consideren castellanoparlants?

Finalment, ¿com caldria qualificar el fet que la diputada Mónica Oltra Jarque li pregunte en castellà al conseller d'economia pels contractes de l'empresa pública cacsa?

El que és injust, trobe, és que algú pretenga penjar-se les medalles, però que no faça la faena.

Arrogància i art

En el mateix diari El País d'ahir en què Paul Krugman diu que els interessos i l'arrogància de les elits polítiques van forçar la unió monetària europea en l'euro, una unió prematura i poc raonable, hi ha una foto de Carles Francesc del congrés del pp que és com un quadre de Leonardo da Vinci, una composició suggerent i no sé si novel·lesca o bíblica, però el que és segur és que es crec que es mereixeria un comentari de Gombrich que mos detallara els imaginaris que subjauen en eixa imatge, el relat que dóna lloc a eixa conjunció de personatges en eixe moment. Interessos, arrogància... ¡Art!

Deixant eixe «moment» de la política artística de banda —ací hi ha un doble sentit poc amagat—, estava jo hui preocupat perquè Yahoo! m'havia marejat amb el seu oferiment d'un bloc amb Wordpress. Primer, les provatures m'han detarotat un poc el web, però finalment crec que tot s'ha apanyat i trobe que aprofitaré l'opció. El Wordpress té moltes prestacions ben interessants que crec que el Blogger encara no oferix, almenys d'una forma tan transparent.

Finalment, acabe les sessions del màster d'enguany amb una sensació, no tant que tot estiga per fer, que no és cert, però sí que tot és possible. Una sort.

Excés de coherència

La demagògia deu ser una variant molt depauperada de les disciplines socials, i és tan fàcil i tan agraït fer-ne ús que no és gens estrany topar amb arguments d'eixa composició falsa i populista en qualsevol lloc i ocasió. Quasi podríem afirmar que la collita demagògica no es perd mai, no l'afecten ni les pedregades ni la sequera. En tots els mitjans de comunicació i d'expressió és comú l'argument demagògic, des de les Corts valencianes, on estem negociant un estatut per als funcionaris i topem dia sí dia també amb l'argument de l'algepser: «forat que veges, forat que tapes», és a dir, dis-la ben grossa, que ja mirarem que encaixe on convinga.

Comenta J. J. Pérez Benlloch (El País, 14.02.2010) que el lletrat major de les Corts Javier Guillem Carrau va ser rellevat del càrrec «potser per un excés de coherència professional —si això és possible— i un dèficit de docilitat». Bé, jo no ho sé tot, però això de la coherència professional no m'ha semblat mai que fóra la característica de la seua activitat, sobretot quan li hem reclamat reiteradament que actuara on li pertocava actuar. I fins ara, ni ell, ni els de després. Encara estem esperant que convoquen la comissió de seguiment del reglament d'interins, que fa anys que havia d'haver esmenat eixe reglament malgirbat.

L'opinió que tenim sobre la qüestió, més aviat, és que en el cas de la quitança extraordinària que pretenien adjudicar-se els diputats valencians, cas que comentava Pérez Benlloch, la cosa devia ser tan clarament il·legal —segons l'informe del Consell Jurídic Consultiu; vegeu «Un informe jurídic preocupant»— que el lletrat, naturalment, no estava disposat a posar el seu coll al servici d'eixa guillotina.

Però ara es veu que el contraatac per a emboirar l'escàndol de sous i prebendes dels diputats valencians o estatals és parlar del fet que els funcionaris siguen fixos i que no tenen cap represàlia per ser improductius (El País, 13.02.2010):

Fix per a sempre, però ¿inamovible?

L'ocupació pública, altament protegida, continua en expansió. Ser més o menys productiu no té conseqüències. El repte és avaluar el funcionari

I tanta raó que tenen. El mal és que totes eixes normes que conduïxen a la improductivitat, la ineficàcia, ineficiència, desmèrit, incapacitat i opacitat, doncs, que les fan els polítics, vaja. Si puguérem triar, potser no votaríem polítics funcionaris.

Hores de pantalla

No és que haja començat al setmana amb la ressaca del cap de setmana, però quasi quasi. Però més que una ressaca alcohòlica ha estat una ressaca informàtica, que vols posar-te uns minuts davant la pantalla, i te se'n van les hores. Com que es tractava de programar un poc d'html i eixes coses, vaig provar amb el Bluefish i el Cssed, que estan disponibles en el rebost de l'Ubuntu. No han anat malament. Poden semblar simples, limitats, si vols, però no emboliquen gens la troca quan vols anar al moll de la qüestió, i d'això es tractava.

Amb tot, les hores han volat. Per sort havíem dinat un bon plateret de pollastre recepta de Taksenet, que havíem acompanyat d'un Tobelos (2002), classicot, diuen, però ben agradable. No hi va haver intoxicació per esta banda.

Cita dominical / 69: Antonio Elorza

«Pertany a la lògica dels mites, com a la dels somnis, assumir les antítesis radicals. El mite no analitza ni resol problemes. Els representa com a prèviament analitzats i resolts.»* Funciona mitjançant una cadena de falses evidències, i una vegada acceptades estes després de ser repetides una i altra vegada, per l'efecte-majoria, té la virtut de proporcionar una aparença de rigor i induïx a la desqualificació immediata de tota anàlisi complexa o ponderada, fins al punt de constituir-se en una autèntica vacuna contra el coneiximent. Tota racionalització esdevé impossible.

Antonio Elorza, «Occidentalismo», El País, 04.02.2010.

---

*La citació inserida és d'Edward Said.

Idiosincràsies

Si jo diguera que estem malalts cauria en el mateix error que crec que cal evitar. Tant a causa de l'enfocament mèdic com a ca causa de la generalització. Seria un error d'enfocament, de confusió perceptiva i de valoració. No, no es tracta de cap fenomen patològic. Fins i tot hauria de reconéixer que, no, no és ni tan sols un error, sinó una ideologia. Una ideologia potser creada, potser heretada. Però aixina són les coses:

Pense que la denominació [...] és la idònia en la nostra llengua perquè és la que s’adiu amb la nostra idiosincràsia, amb la nostra manera de ser i de parlar, i no està subordinada a cap llengua forastera.

Que conste que faig este comentari sense més suport bibliogràfic, ja que açò és un bloc d'un simple tècnic lingüístic limitat en les seues capacitats i en el seu temps de reflexió. Quatre ratlles i avant per a justificar la vesprada del dissabte. Segur que, si espigoleu una mica, trobareu bon apunts i texts que aportaran molta més reflexió per a afinar contextualment i ideològicament què hi ha de lingüístic —si és que n'hi ha res— en la citació (aneu a can Perure Alfonso o a can Calaforra, per a una visió més àmplia). Ja sé que he fet uns quants comentaris anteriors sobre esta mateixa qüestió, però el cas és que és repetitiu i, per tant, la reflexió haurà de ser repetida sempre que faça falta.

A més, com que m'he permés la inutilitat de respondre-hi, deixe dit també ací que he intentat aclarir que quan parla de la «nostra» llengua, accepte que es referix a esta, la de tots. Però quan parla de la «seua» idiosincràsia i de la «seua» manera de ser i de parlar (la subordinació s'ha de tractar a banda, pel cantó dels drets lingüístics), estic segur que no forme part d'eixa generalització grupal, ja que a mi m'és igual tant un terme com un altre. La meua manera de parlar em porten a unes coses i altres i això no és cap idiosincràsia, sinó dialectologia i mitjans de comunicació.

Rescats i oblits

Fem una festa de tràmit, tot i que no celebrem res. Dinem al JM, al carrer de Pere Aleixandre de València. Senzill, massa fum (¡malament!), però t'atenen en valencià, el polp està tendre, el peixet molt bo i tenen un vi tèrbol d'Ourense que va bé tastar de tant en tant, tot i que puga semblar fluixet.

Més tard, després de passejar, òbric la revista Presència d'esta setmana i comprove que no, que no són complidors: anuncien en les novetats un llibre d'una tal Suzanne Collins, però no diuen qui n'ha fet la traducció. No sé si és que el deuen haver traduït amb el traductor del Google que diuen que va tan bé. Els ho hauré de tornar a demanar.

La Font d'en Carròs (ja sé que l'article personal va en majúscula oficialment, però, vaja, crec que no està justificat més que perquè es féu aixina en aquell moment) va ser el primer municipi del País Valencià que canvià la seua denominació oficial al valencià. Ho impulsà avant Ferrer Pastor i ho acordà un consell de ministres el 23 de novembre del 1977 —em diuen alguns fonts, tot i que una publicació del ministeri diu que va ser el 23 de desembre d'eixe any—. La qüestió, però, és que no he pogut trobar eixe boe en Internet i sembla que no el tenen ni a la Font d'en Carròs. Hauré d'anar a algun arxiu, a vore si existix encara en paper.

N'hi han tantes coses que cal anar rescatant cada dia... I ací no val allò de «memòria o cames» que he sentit dir a la Vall.