S'han posat a comentar en l'aoetic, 🔗 incitats per Albert Pla Nualart, les diferències en les recomanacions d'usos dels pronoms entre la gramàtica i l'ortografia de l'iec. Mirant les combinacions de pronoms que comentaven uns quants companys, he topat amb una d'eixes complicacions que pareix que siguen ociositats dels qui fan regles ortogràfiques.
Esta volta es tracta de la forma pronominal se, que hi ha llocs on adopta el valor dels pronoms mos i vos. La cosa és que la grafia proposada quan van darrere del verb és una d'eixes regulacions que es convertixen en paranys ortogràfics que tenen la funció de fer que mos calfem el cap i que mos agarre malíccia quan no ho encertem:
- llavem-se (equivalent de llavem-nos)
- anem's-en (equivalent d'anem-nos-en)
He vist que Badia i Margarit ho escrivia també aixina en la seua gramàtica del 1994. M'he quedat despagat. El cas és que Fabra preveu anem's-en en la gramàtica del 1918, i no he vist que haja previst el cas llavem-se típic,* aixina que ahí pot estar l'origen de la discordança gràfica: quan es van fixar en l'existència de llavem-se no van pensar de revisar la complicació ortogràfica que es produïa entre les dos grafies —i eixa estranya forma d'apostrofació «m's»—. No sé si té cap altra explicació, perquè no veig que la diferència en les solucions tinga cap utilitat —no en deu tindre per a l'avl, perquè no he trobat que la gnv comente el segon cas.
Encara que, certament, el meu problema és un altre, perquè puc escriure llavem-mos, però em sembla que encara no han previst com escriure anem-mo'n, que dic jo que podria ser aixina, per seguir la mecànica més corrent (o es podria provar d'explicar «ane-mo'n»). Ja vorem. En tot cas, topem i toparem amb les conseqüències de l'efecte de la gravetat terrestre sobre l'acumulació de les regles: els sediments mos retraten.
* Fabra en parla en diverses converses. Ho deixe per a un altre dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada