De natura d'anguila

No sé si hui serà possible una nova remuntada del Barça. La Juventus és un equip italià i ja sabem de què tenen fama els italians: del catenaccio, que uns diuen que va ser un invent de l'austríac Karl Rappan per a la selecció de Suïssa, uns altres que va ser idea del francés Robert Accard, i segur que té més històries possibles. En qualsevol cas, no serà la primera volta que el Barça ha d'obrir eixe forrellat i ix escaldat. Si Iniesta i companyia marquen els gols que no van marcar a Torí, encara hi haurà faena a fer.

Eixa és la gràcia de les remuntades, que pareixen quasi impossibles. Per això, com que són un poc possibles, poden ser educatives quan s'esdevenen. La reorganització de les Corts valencianes, els resultats de les eleccions americanes i turques, la guerra a Síria, els refugiats que moren pel camí o els immigrants que s'ofeguen en el Mediterrani, la contaminació i el canvi climàtic, la corrupció política i empresarial... No tots fan catenaccio i segur que amb un poc d'imaginació, interés humà i un repàs a la història, es pot remuntar tot. Però som aixina, com diria l'aliacrà aquell que va popularitzar Orson Welles en Mr. Arkadin (1954), segons la Wikipedia.

I ara trauré un poc de suc d'esta pedra: localitze la faula en The hunter of the Pamirs (1944), que em sembla que és la traducció anglesa de Gerard Shelley del llibre rus Джура (1940) de Georgi Tuixkan. He tractat de trobar la història en la versió russa, però no l'he trobada en l'edició que he consultat. I açò ja no puc remuntar-ho. Tant de bo sien «de natura d'anguila», que dia aquell altre.