Mos colpix el documental del Sense Ficció sobre Gisèle Pélicot i la submissió química. La combine amb un film típic de «pinyau-pinyau» que reduïx els valors de la vida a l'individualisme contra la massa irraccional enemiga alienígena que cal destruir. I aixina és possible que anem entenent de què va tot, en versió reduïda, amb dosis homeopàtiques.
Aprofite una pausa que ha dut el solet i, a l'obrir les actualitats d'OpenEdition, vaig baixant i repassant les moltes lectures que m'hauré de pedre tope amb el llibre Dire le silence à la Renaissance editat per Pascal Mounier, un grapat d'articles per a pensar sobre els sorolls en què vivim bussejant sense quasi aire, més encara ara durant les Falles.
Enllaçant amb la recomanació que m'ha fet Anaïs, la «Senta-Ballade» de l'òpera Der Fliegende Höllander de Richard Wagner —vaig canviant versions des de la de Flagstad de l'any 1948 passant per Destinn, Varnay i Caballé i acabant en Asmik Grigorian—, veig que hi ha un article que comenta una peça d'un llibre que fa referència a l'«òpera», però en un atre sentit: «La Description du Silence de Celio Calcagnini» de Romain Menini, 🔗 que comenta una obra breu, Descriptio Silentii inclosa en el llibre Opera editat en 1544:
La Descriptio Silentii és un dels texts més curts de la col·lecció de 1544: només quatre pàgines. Es presenta com una narració en primera persona, en passat, que relata com el narrador, passejant pel Temple de la Fortuna a Praeneste, descobreix una pintura (tabella) molt difícil d'interpretar, ja que presenta una escena complexa amb un alt valor simbòlic i al·legòric. Només la intervenció del guardià del temple, és a dir, l'ús d'una altra veu, permetrà revelar el significat oblic d'aquesta pintura.
L'article és ben substanció, aixina que me l'alce per a més avant. Acumule soroll tipogràfic en el disc dur mentres deixe sonar l'òpera completa. 🎜
La normativa de la llengua hauria de ser com la vora de la mar, com la ribera d'un riu, un ecosistema en contacte permanent amb la natura fluent de la llengua.
La llàstima és que mos acomodem i tendim més a busscar els bassals i, encara més senzill i casolà, a omplir poals. Hi afegim unes gotes de lleixiu i ja tenim una aigua que desinfecta, que és bona per a passar la fregona pel terra i per a acabar abocant el poal al vàter. I millor si la depuren abans de tornar a la mar.
Fer-ho sense dir-ho; fer-ho i dir-ho; dir-ho i no fer-ho; no dir-ho i no fer-ho... Totes les combinacions són possibles, i podríem descartar l'última, si no fora que cal assumir que no dir-ho no evita pensar-ho, ajornar-ho, per a dur-ho avant en un atre moment. La cosa és que en açò de la sociolingüística mos movem també dins d'eixes possibilitats, i sovint l'última és l'habitual, no en parlem i no fem res, i avant, ho deixem pensat, per si de cas.
En el mateix camp, pareix que mos exaltem més amb les dos primeres. En la primera, els hem guipat; en la segona —beŀligerància que preferim no animar—, mos escandalitza que ho exhibixquen. I en la tercera, mos quedem sense saber si convé reclamar la coherència dels actes o si millor anirem fent amb la declaració d'intencions.
La definició del substantiu valencià en els diccionaris dnv i diec, si és vol, obviant la paràfrasi, és equivalent:
Algunes polèmiques absurdes s'alimenten de les rutines que necessiten posar-se al dia, com si tota la vida haguérem d'anar repassant el mateix dictat tota la vida, tal com recorde que calia fer per a aprendre a escriure en francés. O els quaderns Rubio per a fer bona lletra en castellà —que també aprofitaven per a atres llengües.
Ara, també hi qui sembla disposat a desatendre les dades i tergiversar els fets fins que les seues preferències li se pansixquen.
Les esquerres fa una dècada que busquen maneres de combatre tot això, amb dades, verificacions i molta comunicació. Però el poder rau, justament, en el fet de prescindir de la realitat, i, sobretot, que no hi puguis fer res.
Ofèlia Carbonell Torrents, «Indefensió apresa», Núvol, 23.02.2026. 🔗
La tórtora a voltes mos pareix que està covant seguint l'horari funcionarial: a l'hora d'almorzar no la vegem damunt de l'ou, es fa esperar i mos preocupa si no s'acostarà massa una gavina de les que van guaitant pels terrats i les teulaes del centre de la ciutat. Hui plou i mos passa pel cap si el pollet eixirà avant o es costiparà i es quedarà dins la calentoreta de la closca.
De totes formes, si traguera ara el cap i vegera com van les coses, no sé, però passaria com mos sembla que passa sempre, «la primavera de l'esperança i l'hivern de la desesperació»,W per molt que PikettyW mos mostre les dades que anem millorant. Les dades, bé, ¿però i les sensacions? Cap a dins de la closca.
Els dibuixos vectorials mantenen les proporcions, la definició, les vores i els límits. En canvi, els humans solem pedre definició, perdem les referències i anem alterant les mides de les coses que hem vist. Més encara, de les que no hem vist. Però sobretot alterem les proporcions quan les passem pel pensament. Eixes desproporcions, eixos empastres mos delaten.
Passen els dies i el celler previst per a Nadal que sempre es queda acumulat, va reduint-se. A poc a poc, perquè ara mos preocupem per porgar excessos i fer una alimentació saludable: la cervesa doble zero és un lenitiu efectiu per a això.
Però ja queda poc de celler, aixina que rescate la llista de webs que oferixen productes de proximitat i que mostren interés per l'ecologia i la sostenibilitat —inclosa la lingüística—:
Un altre dia pensaré en les samarretes, que també n'hi han opcions per a ser ecològics i sostenibles (també lingüísticament).
No acabe de confiar que això siga aixina, però espere que tinga bona cosa de fonament l'informe de l'acadèmia que els ha dut a mantindre un accent improcedent en el nom de la capital del país i del poblet de la Vall d'Àneu, que no deu ser casual que compartixquen la pronúncia amb la vocal e tancada.
En tot cas, espere que el probable desgavell toponímic tinga alguna virtut sociolingüística, si això és possible. Diria que fins ara no l'ha tinguda i no veig que la puga tindre, tenint en compte les estadístiques i el fet que no són precisament els dogmes els que faran que millore la ciència, la democràcia i l'ús del valencià.
El pany de paret és l'ànima de la llibreria, la llibreria és la roba que vist el pany de paret, els llibres formen murs, els llibres són rejols que tomben muralles, la pols salpebra els llibres, els llibres adoben les idees... Entre els llibres i la paret, que córrega l'aire.
Tot i que el seu treball d'indagació, acumulació i classificació provisional de les dades és meritori i indispensable, la mera filologia és indigesta i amorfa. Prou explicablement, les seves temptatives de síntesi autàrquica han estat presidides per nocions metafísiques pròximes (o idèntiques) a les de l'antisociolingüística.
Lluis-Vicent Aracil Boned, «Sociolingüística», Papers de sociolingüística.
Per un encert de la ingenuïtat o per un error de la malíccia, pareix que una tendència preponderant del nacionalisme valencià d'esquerres és l'ànsia d'autolesionar-se ideològicament com a reacció davant de qualsevol poctrellat polític del nacionalisme espanyol, especialment dels desficacis que necessiten que les víctimes siguen els qui promoguen i agreugen el destrellat.
Ara no sé què amb què he topat hui que m'ho ha fet pensar, però podríem fer fàcilment una llista ben llustrosa en l'àmbit de la sociolingüística, començant per la simbolització dogmàtica i acabant en la salvació a través del martiri normativista. Els pòsits de la tradició van fent.
Òbric una finestra de la ràdio a France Culture mentres estenc la roba: 🔗
«Comment peut-on être détrompé ?» de Frédéric Worms:
«Les poblacions que han segut enganyades per dictadors, quan s’adonen que han segut enganyades, quan se’ls obrin els ulls, de vegades és massa tard, de vegades els crims, de vegades les guerres ja han tingut lloc, i mos demanem: tot això per a això, una propaganda mentirosa, una mitologia racista, milions de morts. De colp, mos s'obrin els ulls. Aleshores pensem, un poc tard, que ja no mos deixarem enganyar més, però el mal ja està fet. Val més que ho vejam vindre, val més desconfiar dels embolicadors, els embolicadors que actuen sobre les nostres passions per a fer-nos actuar per al seu interés i no per al nostre, i a voltes cometent crims contra altres persones.
En diuen détromper, que podria emparentar-se amb desenganyar —que inclou la part que mos lleva de l'engany—, però pensant més en escarmentar. Llàstima que evitar l'engany no done tantes satisfaccions com desbrafar la indignació.
Em llance a respondre uns companys de tfv i m'ix una última frase forçant l'accelerador de la retòrica:
L'avantatge de seguir el camí de la ciència serà que les propostes amb fonament són coherents, consistents i, com que fugen de l'arbitrarietat, tendixen a beneficiar el pensament, el benestar, la llibertat i la democràcia.
L'envie igualment i demane disculpes. A voltes em fa tanta iŀlusió que els convenciments me se convertixquen en certeses, que em deixe anar pel tobogan.
Veig versions diferents del nou empastre cultural que pretén dur a terme el govern dretà de la Generalitat valenciana. Segons l'article de Violeta Tena en El Temps, la la cosa està un poc com sempre: 🔗
La qüestió, com explicava Gemma Lluch en la connexió que ha fet hui per a La Selva, 🔗 no és cap romanç nou sobre l'entitat o origen de la llengua, sinó de nou es tracta de la censura. Però l'agreujant no és la censura concreta, sinó que es puga pretendre dur avant una educació «censora»: transmetent la censura, l'odi, el menyspreu com a «valors», i fent-ho no tan sols contra els «catalans» i qui siga, que ja és greu, sinó també contra els valencians mateixos.
De totes formes, em sona la falsa novetat: no deixa de ser un atre intent de la dreta valenciana d'imposar-se inoculant educativament la seua visió cultural mentirosa, degradant i excloent.
Tope amb l'article «Sobirania digital: una responsabilitat inajornable per a la universitat pública» d'Immaculada Coma (dlvpv, 20.02.2026) 🔗 que em fa pensar en la pràctica de l'externalització de funcions i recursos de l'administració pública.
Caldria acumular, consolidar, augmentar i millorar el batgatge de coneiximents i pràctiques laborals i professionals com una part més de les funcions de l'administració a disposició de tota la societat i que molt sovint provenen de la mateixa societat.
No acabe d'entendre com és possible que encara hi haja administracions públiques que tenen com a única via de connexió amb la ciutadania portals o programes privats que només permeten accedir a la comunicació amb l'entitat pública si et subscrius a una empresa privada. Encara que siga de forma gratuïta, perquè aleshores la mercaderia són les nostres dades, som la ciutadania que eixes institucions haurien d'atendre i protegir.
Hi ha prou programes i coneiximents de codi obert en molts àmbits de la gestió pública que garantixen que els coneiximents elaborats per la mateixa administració enriquixquen el funcionament de la institució i, en conseqüència, de la societat per a la que treballa. S'haurà de vore.
Sense pressió social, sense ruptura real amb les estructures de poder, sense una ètica que torni a vincular llibertat amb responsabilitat, el dret és quelcom absurd.
Magda Polo i Pujadas, «Epstein i els sofistes», Núvol, 17.02.2026. 🔗
Els dogmes, els fanatismes, els partidismes, les sectes... Passa un avió pel cel pintant eixes dos línies blanques que mos volen fer creure que és vapor d'aigua: mos estan fumigant. Deu ser això. Pel carrer de Sant Tomàs una dona jove està raonant-li amb convenciment els avantatges de creure en Déu —si creus i existix, has guanyat; si no existix, no has perdut res— a un xicon que està recolzat en una vespa i que pareix que no ho veu clar, a pesar dels avantatges innegables de la proposta. ¿Quantes religions deuen poder demostrar la veritat dels seus credos? Totes. Això deu demostrar també alguna cosa. «With God on Our Side» cantava Bob Dylan. 🔗 🎜
La vida, la llengua, la música que t'absorbix o l'equip de futbol que t'atrau..., casualitats, atzars i caramboles. Recorde que quan era menut jo pretenia que era del Saint-Étienne, perquè als anys setanta era l'equip que més sonava a França. En realitat, en aquell temps jo no sabia en què consistia el futbol. Però hi ha adhesions que van aixina, venen per l'aire, les has de respirar i les has de deixar volar.
Em torne a posar el disc Midnight Blue de Kenny Burrell. 🔗 El tinc en eixa coŀlecció de compactes de Blue Note que es dia, vaja, «The Blue Note Collection», que devien regalar amb alguna publicació, però no recorde ara quina. Una gran coŀlecció que em va arribar per una discrecionalitat editorial.
La fallida Renaixença valenciana, començant en el segle xviii i acabant en el segle xx, degué fallar perquè no n'hi havia dones pel mig. M'he llegit l'article «L’herència lingüística de la Renaixença valenciana» de Josep Daniel Climent (2007), i fent una llista de tots els qui sembla que han intervingut en el tema, m'ixen:
Personatges:Pere Miquel Carbonell, Jeroni Pau, Bernat Fenollar, Jaume Gassull, Bernat Fenollar, Carles Ros, Manuel Joaquim Sanelo i Lagardera, Joan Baptista Escorigüela, Constantí Llombart, Lluís Galiana i Cervera, Marc Antoni Orellana i Mojolí, Leopold Ignasi Planells, Teodor Tomàs, Miquel Rosanes, Vicent Salvà, Josep Escrig, Josep M. Cabrera, Josep Nebot i Pérez, Francesc Barber i Bas, Josep M. Bonilla, Josep Bernat i Baldoví, Teodor Llorente, Marià Aguiló, Antoni M. Alcover, W. Querol, Josep M. Puig i Torralba, Faustí Barberà, Lluis Fullana, Gaetà Huguet i Breva, Francesc Lliteras, Joaquim Garcia Girona, Roc Chabàs, Frederic Mistral, Menéndez y Pelayo, Bernhard Schädel, Torres i Bages, Lluís Bernat, Jacint M. Mustieles, José Martínez Aloy, Eduard Genovés Olmos, Bernat Ortín, Adolf Pizcueta, Carles Salvador, Enric Navarro Borràs, Eduard Martínez Ferrando, Artur Perucho, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Josep Giner, Francesc Ferrer Pastor, Germà Colón.
Autors reportats en la bibliografia:
Ferran Archilés, Manuel Martí, Josep Ramon Segarra, Antoni M. Badia i Margarit, Francisco Barber y Bas, Ricard Blasco, Josep Daniel Climent Martínez, Germà Colón, Alfons Cucó, Antoni Ferrando Francés, Teodor Llorente Falcó, Joaquim Martí Mestre, Francesc Pérez Moragón, Vicent Pitarch i Almela, Adolf Pizcueta, J. Rafael Ramos Alfajarín, Rafael Roca Ricart, Carles Ros, Vicent Salvador.
Llevat que algun nom corresponga al pseudònim d'una dona, ni una. De totes formes, n'hi havien, si fem cas de l'article «Dones renaixencistes» de Vicent Josep Escartí (Saó, 26.01.2021), 🔗 on Escartí rescata algunes autores conegudes i citades per Constantí Llombart: Maria Orberà i Carrion, Manuela Agnés Rausell, Lluïsa Duran de Leon i Magdalena Garcia Bravo. En el mateix sentit, l'historiaor Vicent Baydal va participar en un programa d'À Punt: «"Un passeig per la història" i les dones en la Renaixença valenciana», on va exposar que tant Magdalena Garcia Bravo com Manuela Agnés Rausell no van ser gens anònimes en l'època. 🔗
Un xic jovenet negre mos ha parat per la plaça dels Furs per a demanar-mos 🔗rosegant quatre paraules en castellà🔗 el camí cap a Barcelona. Mos hem quedat parats, perquè no enteníem massa bé què demanava: volia anar a peu a Barcelona, havia perdut l'autobús i demà havia de començar a treballar en la peixca... Li hem dit que a peu no podria arribar demà, que hi havia més de tres-cent quilòmetres.
No mos devia entendre bé del tot, perquè insistia que aniria a peu a Barcelona, mos ha dit que venia de Cadis i que havia perdut l'autobús, ha dit alguna cosa en francés i mos ha ensenyat el bitllet, absolutament convençut que havia d'empendre una odissea cap al nord... Mala cosa, si havia perdut l'autobús. Aleshores Takse s'ha fixat en la data d'eixida de l'autobús: ¡18 de febrer! Uf, s'ha aclarit el cel. Li hem explicat que hui era 17 i que no havia perdut l'autobús, perquè eixia esta nit a la una de la matinà. Li ho hem acabat diguent en francés, perquè anava prou perdut i no pareixia que mos entenguera del tot.
Venia de Càritas on li han donat coses, però li han dit que no es podien fer càrrec del viatge cap a Barcelona. Es veu que ningú ha notat la confusió del xic amb la data. Al final crec que mos ha entés i que s'ha sentit més tranquil tornant cap a l'estació d'autobusos.
Una societat que no humilie els seus membres.
Gustau Muñoz Veiga, «La mala imatge dels valencians», Espill d'un temps.
Com a regla general, tots els aliments són bons i saludables i els necessitem per a viure. Però hi ha trastorns intestinals, com ara la celiaquia, que compliquen l'alimentació diària, perquè obliga a evitar els aliments que contenen gluten, per tal de previndre problemes digestius i malalties derivades. Els que no patim eixe problema, podem anar despreocupadament de taverna en restaurant, de bar en paraeta, de mercat en supermercat triant els aliments pel sabor o per la pinta que tenen, aprofitant la riquesa alimentària i gastronòmica de què disposem en la nostra societat —dis-ne del benestar, de l'opulència, del malbaratament...
Hi qui es pensa que té una afecció semblant, però en una atra part de l'organisme, en la zona del cos on es processen els idiomes. Solen ser usuaris excloents de castellà-espanyol que tenen la sensació que no podem «digerir» cap llengua glutínica —serien el catallà-valencià, el basc o el gallec-portugués, en el cas de l'estat espanyol— i solen estar sarpa a la grenya amb els qui parlen amb ells en eixes llengües. Els intolerants a eixes llengües, no tan sols diuen que no les entenen, sinó que reclamen que els parlen en l'única llengua que poden assimilar, la «seua» llengua, el castellà-espanyol. M'ha sorprés trobar-ne unes mostres tan eloqüents estos dies en la premsa:
¿S'han donat casos d'intolerància al castellà-espanyol? Sí, se n'han documentat allà on el castellà-espanyol s'ha transformat en glutínica, diríem, com ara als eua o a les Filipines, però em sembla que no se n'han documentat a l'estat espanyol, cosa que induïx a pensar que el coneiximent i l'ús de les diverses llengües de l'estat és un factor preventiu d'eixes intoleràncies, naturalment, al costat d'una alimentació saludable, l'exercici físic i un mínim de reflexió democràtica diària.
Perquè, en realitat, no tenen cap afecció orgànica, no patixen cap trastorn de cap víscera idiomàtica: patixen un malabsorció ideològica dels valors i principis democràtics. Els valencianoparlants tenim un poderós efecte placebo en la punta de la llengua: es tracta de continuar parlant i escrivint en valencià.
Convé ser conseqüents amb les conclusions, i s'han de revisar periòdicament, perquè són una font constant d'inconseqüències. La biologia ho demana.
Acabe de llegir una frase de Josan Piqueres que diu «L’esquerra llig Gramsci, el PP l’aplica», 🔗 que és una expressió que mirant un poc en la xarxa, té una versió diferent en un escrit d'Iván Garrido en La Vox del Sur: «La izquierda lee a Gramsci pero no tiene la paciencia de saber medir los tiempos como era base fundamental en la estrategia del italiano», 🔗 que és possible que concorde amb la idea de Piqueres: és possible que «aplicar» les idees de Gramsci demane paciència.
Però el cas és que les oportunitats no saps mai si s'aprofitaran més amb el nervi o amb la paciència. La dita demana paciència per a vore passar el cadàver de l'enemic, però tampoc seria això. Al cap i la fi, la dreta —els diners, la borsa— es pot permetre la paciència, i tampoc és que l'esquerra siga ara la promotora de cap violència —fàcilment trobarem que la dreta violenta està en voga: Trump, Putin, Netanyahu, passant per Daniel Ortega o Khamenei—. No, segur que no es tracta només d'aplicar, sinó de pensar millor, seguint Gramsci o provant a seguir pensadores que pareix que no acabem de trobar rellevants: Charlotte Perkins Gilman, Judith Shklar, Vandana Shiva, Donna Haraway, Ruth Bader Ginsburg o Marina Garcés, per posar unes poques que no trobarem rebregades entre les referències de cada dia dels mitjans.
Perquè la política encara sol ser cosa de triar qui la té més grossa. La simpatia, posem per cas.
Som cíclics, pendulars, sinuosos, osciŀlants, titubejants i dràstics, convençuts i dubitatius, malicciosos, precisos i vagarosos, incrèduls i fervents, constants i impredictibles... És cert, probablement, és el vent.
L'aire ha estirat els núvols fins a deixar-los dolços i acotonats surant per damunt de la marjal. Molt d'horitzó retallat per glops de sol. Aguilots, esplugabous, corbes, agrons, picaports i garses... L'aire i el cel s'han fet nets, ha mogut tempesta mentres fregava el terra, pols només. Un moscós que podria durar anys.
El fals moderat va omplir la seua compareixença d'atacs contra tots amb els quals va intentar projectar una imatge de grandesa típica d'aquells que no reben l'admiració dels altres i sobreestimen les seues capacitats. En psicologia s'anomena síndrome d'hibris i s'associa a persones amb un ego exagerat, un menyspreu continu per les opinions que no són seues i una incapacitat manifesta per reconéixer la pròpia ineptitud.
Esther Palomera, «Feijóo y su lección de grosería», elDiario.es, 02.02.2026. 🔗
Em despista l'arruixó del núvol fosc que passava pels carrers de vora el forn: l'hem evitat tirant per la plaça del Collado i cap amunt. Al final, a l'hora de la becà, les gotes esguiten els finestrals. Aprofite i passe l'eixugavidres esperant que siga aigua clara. Es queden ben nets i mostren clarament la línia de teules i terrats. Vindran més núvols i me'ls entelaran.
Memòria selectiva, biaix cognitiu... La presència en el lloc de treball assentat en la cadira és més rellevant per a alguns que la qualitat i l'efectivitat de la faena.
Memòria selectiva, biaix cognitiu... Oblides la poca il·luminació, la falta de ventilació, el retard en els processos de millora professional, la degradació del mobiliari, l'incompliment de les regulacions laborals, el menyspreu per la qualitat de la faena, el menyspreu per la negociació sindical..., però tens una fixació pel presencialisme i perquè els teus subordinats complixquen l'horari assentats en la cadira, encara que hagen avançat la faena millorant els procediments o inclús venint més prompte, encara que complixquen l'horari general. No, això no és rellevant, han d'estar lligats a la taula del despatx, complint l'horari de «presència obligatòria», perquè el fet més rellevant per a tu és la presència, estar allí i que et vegen, i té igual què faces i com ho faces. Estàs allí.
Efectivament, complint els horaris, algun dia arribarà la gestió democràtica de l'administració, però serà per casualitat.
Com que no parlem massa entre mosatros —pel motiu que siga, no volem fussar per ahí, ¿oi?— podem provar a parlar —o a escriure-mos— amb l'algoritme informàtic, que sempre saluda i felicita tan amablement. I si un dia et fa recomanacions interessants per a resoldre els teus problemes personals i socials, com ara odiar els que són com tu —amb qui has de compartir la voluntat de justícia i equitat— i afalagar els rics —que imposen la seua voluntat i et deixen sense justícia i amb iniquitat—, ja que ho demana una entitat imaginària que tant mos vol i atén, i si damunt mos va bé per a no haver de sentir sorieries i insídies, ¿què farem?
Estan preocupats per l'accés dels adolescents a les xarxes socials, però no pareix que hi haja cap novetat realment: ara són les xarxes socials com abans eren tantes atres coses —els còmics, els futbolins, les drogues, els conjunts musicals dels peluts, els escacs...— amb què mos socialitzem sempre al caire de l'abisme.
I amb un poc de sort, sobrevivim, i mos preocupem per si sobreviuran els adolescents actuals en el món que han deixat els antics adolescents ara adults que van sobreviure i n'han fet de tots colors.
Deuen haver passat sis mesos i m'arriba el nou número de la revista Mètode. Recorde aleshores que a penes he començat a fullejar l'anterior. Les hores no s'estiren tant com voldríem alguns, els que tenim costum d'encantar-mos amb una mosca que passa... I quan ha passat, ja no sabem què estàvem fent i hem pensat un projecte nou, completar-ne un de vell o entretindre-mos abans qualsevol andròmina o problema amb què topem pel camí que va deixant l'adolescència ja molt arrere.
Pel que sembla, un sector ample de valencians —d'eixos que formem el goi de per ací— tornem a buscar un referent polític que mos permeta sentir-mos atrets per a coŀlocar la confiança electoral en una casella o atra. Diu que ha vingut Gabriel Rufián de gira per ací i que l'habitual repercussió mediàtica de les seues intervencions en el parlament i en la televisió espanyoles ha atret persones curioses i interessades pel personatge. També unes quantes atretes a la contra i que han considerat que havien de fer manifestació de rebuig, per a que quedara clar de què va el nacionalisme.
En qualsevol cas, Empar Pellisser («Tot està per fer...», dlvpv, 30.01.2026) 🔗 resumix alguna cosa que està fallant ara mateix:
De sobte, amb la primera intervenció, alguna cosa es torç. Què ha passat? Els somriures de més de tres-centes persones s’esvaeixen de cop. Fa un moment els caps miraven il·lusionats els ponents valencians que amb les seues paraules ens obririen un camí nou. Ara eixos caps miren tots a terra, alhora. NO pot ser. Hui no, que tenim convidats. Però el missatge que aporta ERPV no pot ser més poc adequat, incoherent i frustrant. No era el que volíem. No hi ha il·lusió, no hi ha encoratjament, no hi ha política.
Només hi ha democràcia quan una nació té un model econòmic basat en la producció de tecnologies estratègiques i, a més a més, el poble s’organitza en sindicats, associacions civils i partits polítics que defensen els interessos d’aquesta majoria productiva contra l’extracció de les elits i d’altres nacions rivals.
El dia que hi ha manualitats casolanes a fer —bricolatge, com es sol dir— fàcilment acabe baldat. Pot ser cosa de mobiliari, de penjar quadres, d'ordenar estants, d'aixetes, d'endolls, de desaigües, de cables i canaletes, o inclús coses de testos, terra i plantetes... Això que penses que t'estaràs una horetes i te se passa el matí volant, és hora de dinar i, en realitat, més que gana, tens ganes de pegar una bona dormida.
Per sort ha fet bon dia, a pesar de l'aire. A pesar del cansament, he vist els tenistes de l'Open d'Austràlia i, vaja, el meu cansament ha tingut més trellat encara que menys recompensa. Aixina va el món: els humans apreciem més l'espectacle, l'entreteniment, l'enlluernament. Que ixca l'aigua de l'aixeta —un invent tan socialitzat que no sé com l'ultradreta [sic] no ho considera «comunista»— no rep l'aplaudiment que realment mereixeria.
A pesar que estem acostumats a sentir descripcions més o menys carregades d'exaltacions sentimentals, no és ben bé aixina que es resolen les complicacions. Podem enumerar-les, descriure-les, detallar-les per a sentir-mos implicats, afectats, solidaris, però cal també proposar i posar en marxa polítiques i actuacions concretes per a atenuar o resoldre els problemes. A continuació cal avaluar els resultats, revisar els procediments i anar fent-hi millores.
El mal és que estem tan acostumats a escoltar les descripcions més o menys carregades d'exaltacions sentimentals que tant mos alleugen que en tenim prou amb el placebo polític que mos regalen amb la papereta.
A través de la premsa podem tindre la sensació que encara hi ha rastre dels poders i contrapoders a l'estat espanyol, dels mecanismes de fiscalització, control i limitació dels poders. Si s'articulen o no d'una manera adequada, deu dependre l'esperança de democràcia que cada u tinga com a iŀlusió.
Per tant, entenc que, a pesar del que mos arriba pels mitjans, als eua s'han de posar en marxa els mecanismes per a atenuar les malvestats de les desviacions autoritàries del poder democràtic. També és una esperança que espere que es concrete en dimissions i en el processament judicial de la colla que ha segrestat i alienat el funcionament de l'administració pública en aquell país i pels voltants, amb víctimes mortals arreu del món.
Tot esperant el míssil, podríem parafrasejar Beckett —o Godot.
Acabe el Papers de sociolingüística de Lluís Vicent Aracil Boned i, tal com explica ara en la ràdio Borja Barragué —entrevistat per Aimar Bretos en la Cadena ser— en algun moment es van condensar totes les confusions entre causes i conseqüències, entre objectius i mitjans, entre idolatrar i reflexionar...
Tinc la sensació que em van exposar un ídol: davant la revelació salvífica i amb uns quants catecismes per a resar seguint el dogma, molts dels qui pretenen «salvar la llengua» van oblidar que, en primer lloc, s'ha d'alliberar els parlants, que són els qui fan la llengua.
Tinc quimera que, si l'han llegit, una relectura d'este llibre reorientaria algunes professions de fe. O les entossudiria, ves a saber. A vo com ho aclarix Calaforra. 🔗
La mort del cantant i guitarrista Remigi Palmero Ruà 🔗 em sorprén, perquè fea temps que no en sabia res. Toca posar l'únic disc seu que tinc, Provisions, comprat l'any que va eixir, 1987, quan encara això dels vinils era la norma. Crec que només el coneixia de nom en aquell moment, però sobretot em va cridar l'atenció més encara la fotografia de l'àlbum. I es va convertir en un clàssic de les cançons que de tant en tant encara em puc posar a xiular, encara que no entenga massa el sentit o el trellat d'algunes lletres. Eren provisions per al futur.
El que més em fascina no és que tot això haja passat davant dels nostres ulls. El que més em fascina és que tantes persones d’esquerres, en lloc d’estar emprenyades per aquesta presa de pèl i per aquesta oportunitat perduda, es dediquen a negar les evidències i a enaltir, com si foren un ramat de borregos, un règim que no ha funcionat bé.
Emma Zafón García, «¡Que viva Nicolás Maduro!», Núvol, 14.01.2026. 🔗
En un restaurant, la cambrera argentina mos comenta que podem continuar parlant en valencià, que mos entén, però que no el parla. De fet, acaba diguent algunes coses en valencià, i mos confita el comiat amb un «moltes gràcies».
En canvi, en un atre restaurant, la cambrera castellana de no sé on —no mos ho diu i no li ho preguntem per no esquadrinyar— mos entén perfectament, mos parla en castellà i no diu res en valencià, però en una taula de la vora parla en anglés. A poc a poc, si anem insistint a parlar-li en valencià, estic segur que farà com l'argentina de l'atre local. Apendre a parlar les llengües és cosa de rutina i d'agarrar-s'ho amb humor.
Mentrestant, per compensar que no dirà res en valencià —segons intuïx Takse—, mos destaca els productes «locals» que inclouen en algun pla, com ara la confitura molt aconseguida de ravanell que corona unes postres —ella en diu rabaniza.
L'adjectiu natural apareix en el diccionari 🔗 amb algunes accepcions que tenen variacions significatives (per a això són les accepcions, supose). Però diria que en falta una: 'cosa bona i indiscutible'. Molt sovint és un comodí argumental que sol aconseguir l'efecte de la pedra filosofal. I no cal dir res més, m'ix aixina de natural.
