Arrere torna a ser avant

Els moscosos que tenim els funcionaris, els dies de festa, els permisos... Cada volta em pareixen més ficcions, fantasies, anhels, records. Les circumstàncies laborals es fan personals i de tant en tant senc que la jornada laboral me se fa molt carregosa, em desconsola, la vista me se cansa com si tinguera els ulls unflats —probablement hauria de mirar si tinc les ulleres com toca—, el cos me se desconjunta en posicions impossibles, la ment me se satura captant pressions ambientals defensives dels qui volen amagar les seues limitacions amb una capa de cara d'orso, desinformació autoritària, fiscalització supèrflua i arbitrària, emporuguits quan intuïxen algú un interés per la recerca i per les possibilitats de millorar la qualitat.

De vesprà he anat a córrer al riu. Hi ha un tros en obres. Baix d'un pont uns xics jóvens migrants discutixen, criden i pareix que s'espenten un poc. Cent metres més avant la policia regira les pertinences de dos jóvens on pareix que han trobat alguna cosa que no tocava. Em despiste i per poc no trobe la fita per a tornar arrere. I arrere torna a ser avant.