Els valors originals

Em molestava que el Word s'obrira al seu aire, amb un document de fons blanc encegaor, i que el Windows posara els sons del sistema al màxim. Per a resoldre-ho, faig una macro Auto-Exec que m'apanya el color del fons del document que obri a l'inici —un gris clar tranquil— . A més, obri la interfície dels sons del sistema del Windows, els deixe a l'1 i evite que em pegue cada dia d'improvís la petardà que em sol pegar, perquè des de fa un temps de matí l'ordinador ha oblidat la configuració i torna a posar els valors originals.

Ja ho sé, a poc a poc m'estic deixant anar en l'estil d'estes notes, fent surar totes eixes variants que la literatura, l'ús administratiu i l'ensenyament han descuidat i deixat de banda, com si foren el verí que mataria la llengua, quan són les proteïnes o vitamines —no sé què quadraria millor— que l'alimenten.

Al cap dels anys de llegir i escriure, amb tota l'escola que tenim i, pareix mentira, però encara n'hi han tècnics lingüístics que actuen com si no hagueren llegit res de sociolingüística, com si hagueren assimilat més la ideologia dels quaranta anys de franquisme que no van viure que el solatge dels quaranta anys de la democràcia que han vixcut sense deixar-se impregnar per les idees bàsiques que la fonamenten.

Com a mostra desinfectant, l'article «Por qué no es tan terrible decir ‘mondarinas’ y ‘cocretas’» de Miguel Sánchez Ibáñez (El País, 18.09.2024) 🔗 és sobre el castellà, però va de classisme, de prejuís i de democràcia. Tal com passa amb la configuració de l'ordinador, en la llengua també, els valors originals o «genuïns» convé regular-los amb macros o a mà.

La cridà que assassina

No és tan sols la informació que obtenen de l'ús que fem dels aparells electrònics, ara els han trobat una funció més interessant encara: són executors portàtils. Han trobat la possibilitat de matar els usuaris dels aparells a distància i sense haver d'enviar botxins o sicaris (reals o de peŀlícula) a fer la faena bruta. Ara es pot fer a través de la xarxa o de les ones digitals, tal com diuen que ha pretés fer l'encara president israelià Netanyahu amb els usuaris d'aparells electrònics que, segons estimaven, havien de ser terroristes.

Si ho mirem seguint les dèries religioses de molts sionistes, sembla que hagen trobat la manera més aproximada a una mà executora divina, un buf electrònic infernal. Han ideat la capacitat de destruir vides de manera selectiva, electiva, delimitada i concreta. Neta, podrien dir-ne inclús, si no fora una aberració grossa recordar la pulcritud a l'hora de pensar en matances.

Ai, les persones amb infundades pretensions d'universalitat ètica podem tremolar sumant una democràcia que s'ha convertit en un estat criminal. Sorpresa relativa: l'Israel de Netanyahu, quan Netanyahu, mentres Netanyahu. ¿I després de Netanyahu? Doncs, més o manco això que diuen de després d'Auschwitz. 🔗

Foscor i ocurrències

La jornà mos se fa llarga ara que ha tornat l'activitat els diputats i diputades dels parlament valencià. La faena mos obliga a haver de sentir molta ocurrència discursiva adobà amb aplaudiments, crits i rialles partidistes que exposen més la temptació espectacular de l'hemicicle que una voluntat legislativa transcendent i efectiva per a la societat. Aixina, «vist» des de fora a través dels auriculars.

Des de dins, hem vist com plovia i la fosca del núvol ha enfosquit encara més el mobiliari negre que mos envolta i desanima laboralment. Les lleis es fan de manera que una «recomanació» de salut laboral, que promou el mobiliari clar, no és una obligació, mos diu una tècnica: entenem que, per tant, mentres no siga obligatori, no faran res. Com això mesurar la iŀluminació cada any, comprovar que no arriba al mínim necessari, fer un informe. I avant. Moltes ocurrències, poca saó. Almenys ha plogut hui.

La comoditat

«És més còmode»... Sol ser una raó que donen alguns per a adoptar decisions o imposar preferències que saben que són errònies, injustificables i possiblement —o consegüentment— injustes i arbitràries. I aixina anem fent tant si es tracta de justificar un cablejat que s'aguanta amb cinta aïllant, la punta d'un clau que sobreïx en un andami o la subordinació dels valencianoparlants davant els castellanoparlants.

Això és aixina —com diu la samarreta—, val, però també he de vore que després de més de trenta anys fent de funcionari de la Generalitat, si això es manté i reproduïx en eixos àmbits institucionals també puc pensar que és una conseqüència educativa, política, o ves a saber si atmosfèrica, genètica o biològica... Ara bé, també és una mostra dels meus límits i errors personals en l'ús de l'empatia, la simpatia, el tracte amistós, l'afabilitat, la ductilitat, l'ànim coŀlaborador, la claredat expositiva, el to expressiu... Tant pot ser el cansament, la frustració o la falta d'encert, d'ambició, la poca traça en eixes habilitats socials i d'actitud que em convindria saber explotar i que, per contra, he anat deixant de banda gradualment.

Dit això, agraïxc la sensació que tinc quan concloc que els meus límits són anecdòtics al costat de la magnitud del problema coŀlectiu. És més còmode.

Cuina sociolingüística democràtica

Dis-ne inèrcia o dis-ne tradició: tanquem l'etapa del ple estiu al Canalla Bistro com fem des de fa uns quants anys, possiblement des de l'estiu de l'any que van obrir. Un factor essencial que mos ajuda a mantindre la familiaritat amb el local és el fet que la majoria dels cambrers que mos han atés sempre són de bon tracte i agradables en valencià i inclús amb accents diversos. I quant a la cuina, l'única recepta que mos té el cor robat —sobretot a Takse— és l'hamburguesa, però la resta de combinacions curioses sempre mos sorprenen i mos agraden. 🔗

Ara bé, la submissió dels clients valencians davant el castellà és quotidiana i omnipresent i condiciona els inicis de les relacions personals i comercials. A pesar de les dades i les evidències, es veu que hi ha molts clients que imaginen que encara trobaran penjats aquells cartells sobre l'obligació de parlar en castellà —que estan penjants, certament, en la mentalitat de massa caps calents—. Això fa perdre a molts clients l'ocasió de comprovar que els professionals de l'hostaleria també han de tindre capacitació per a atendre els clients en la llengua dels clients. I aixina, les cambreres que mos van atendre ahir no van evitar uns breus comentaris de sorpresa plaents al canviar al valencià-català (dialectes diferents) quan van captar el nostre valencià casolà i planer, tal com proposen els manuals de sociolingüística democràtica.

La cosa és que és una recepta que ja proposava Aracil («Educació i sociolingüística»): 🔗 «Serà supèrflua aquella estructura lingüística per a la qual, per qualsevol raó, no podrem trobar cap aplicació pràctica.» Vaja, a pesar de la inutilitat, continuarem uns anys més fent entrar el cap per la cabota.

Cita dominical / 826: Xavier Mir Oliveras

Aquest 70 % a qui ens hem d’adreçar no és del tot neutre sinó que té una ideologia lingüística més o menys conscient: precisament la del bilingüisme. Per això, estic convençut que, mentre aquesta continuï sent la ideologia lingüística culturalment hegemònica, tots els esforços de foment de l’ús social del català toparan amb aquest mur. No dic pas que aquests esforços siguin inútils ni que hi hàgim de renunciar, sinó que els hem de combinar amb la batalla de les ideologies lingüístiques i fer de l’ecolingüisme la ideologia hegemònica.

Xavier Mir Oliveras, «El Moviment Ecolingüista: una ideologia lingüística», Núvol, 07.09.2024. 🔗

La foto del sàbat / 216

 

Notes al vol.

El camí que s'obri

Li agraïxc a un company de tfv que m'haja enllaçat un article de Montse Castellà, «Fem més curt lo camí» (ElNacional.cat, 09.09.2024). 🔗 Segons diu, és «una tortosina que escriu en un model que té uns quants punts comuns amb la teua manera d'escriure». Montse castellà utilitza els incoatius en -ix- (però no alguns participis, «crescut»; jo faria: «creixcut»), l'article lo (alternant amb el), el pronom mos, el verb agarrar (que és comú i sinònim d'agafar), la forma veem del verb vore... En este últim cas jo diria i escriuria vegem; i l'article lo només el conec fossilitzat en alguna expressió de caràcter peculiar de la Vall: «astà an lo bar»... (El denominat «neutre» és una altra història.) 🔗

A banda d'això, em sembla que compartim no tant les formes com el recurs estilístic d'escriure exposant els trets de la nostra llengua usual. Crec que això té la intenció de mantindre la proximitat amb la nostra expressió quotidiana, però també és una aposta per ampliar el filtre mental que imposa l'ensenyament de la normativa, de l'estàndard, de la literatura i una idolatria de l'escriptura que la convertix en un mitjà on només són admeses formes de la llengua que es pretenen més formals, rigoroses o encertaes que la llengua quotidiana, com si la llengua quotidiana no puguera ser formal, rigorosa i certa. I com si no es digueren absurds, destrellats, mentires i es cometeren errors lingüístics per escrit (podeu consultar l'últim llibre de Ruaix, Nous estudis de llengua: 🔗 un miler de pàgines on trobarem muntons de trets millorables de la llengua escrita que, vaja, oralment es solen dir molt millor.).

Dit això, m'alegre d'anar ampliant la llista d'escriptores —sobretot són escriptores— que trobe que va donant-li el valor d'això tan rimbombant de l'«scripta manent» a l'oralitat usual, tant si es tracta de parlar respectuosament amb una persona major —allà on encara es mantinga eixe costum— com d'explicar un problema d'escacs a un amic o una reivindicació ideològica rimada i satírica.

Febrà a l'armari

Una febrà d'estiu: massa vídeos de bricolatge, massa necessitat de ferramentes i materials, ben poc temps per a ajuntar-ho tot en harmonia i amb encert. L'estiu s'allarga amb calor, però la claror i el temps disponibles van reduint-se. Al final hauré d'esborrar això de l'accessori per a fer forats quadrats, l'altre per a fer ajuntar taulons en angle recte, els palets de les orelles per a reg gota a gota, el circuit commutat... I tants atres que esperava que m'adreçarien les manualitats amb enginy i bons acabats,

Ara bé, les canelleres, les genolleres i la resta de borumballa del futbet de fa ja massa anys han deixat un buit que ha millorat la convivència en l'armari. Això també és simple, necessari i eficaç, són faenetes de tot l'any que només m'atrevixc a complir amb calor i un pèl de desesperació.

Els onzes

Dates que es mengen la humanitat, El debat de Harris-Trump, un bombardeig on siga amb tantes víctimes com calga, les conxites americanes, dades sense data de caducitat.

Calderers

Sacristanes prenent el sol molt animaes prop de Los Pajaritos, tres o quatre calderers rondant per la gespa. Alcem el cap, quatre cabirols baixen la muntanya cap al riu. Molts idiomes amunt i avall pel carrer del Collado, accents àrabs, perses, paixtus celebren en un muntatge de vídeo cantat la llibertat d'expressió que permeten l'anonimat i la xarxa a la Plaza de las Mujeres de Sòria.

Una nit i una rata penà

 

A Sòria, l'anunci d'uns futurs apartaments turístics és un esclat d'alegria sobre la carcassa de l'autoservici de Muñoz. Encara n'hi han fardes al parc Cervantes. I una rata penà.

Cita dominical / 825: Carme Melo Escrihuela

Resistir la postpolitització del canvi climàtic en l’era neoliberal passa per defensar una política democratitzant i emancipadora, promoure una esfera pública verda per al discurs dissident (que visibilitze les injustícies sistèmiques que perpetuen la insostenibilitat de la vida) i la transformació social i reivindicar la política basada en la ciutadania. Això pot fer-se mitjançant la promoció de pràctiques de ciutadania ecològica i la creació del context col·lectiu que les dote de sentit i les possibilite.

Carme Melo Escrihuela, «Ciutadania i transformació social», Mètode, 110, 2021. 🔗

La foto del sàbat / 215

Com si anara a caure tot lo del món, però no res.

Gleichschaltung

En la cadena Arte.tv es poden vore documentals que analitzen des de diferents punts de vista l'ascens i la instauració del nazisme a l'Alemanya del primer terç del segle xx. 🎬 I vivint els temps que vivim, és cosa de vore com la història ressona encara en la cúpula del sistema judicial espanyol, com ara eixa política de «gleichschaltung»^W que van implantar a partir de l'any 1933 a Alemanya, i que ací podem vore com es va practicar contra els qui fomenten i porten a terme polítiques per a independitzar-se d'Espanya. Es practica quan cal «marcar el pas» de la «unitat de la nació espanyola» encara amerada del franquista constitutiu i consecutiu que patix —o que celebra, que n'hi ha de tot.

Mitjans a la brossa electrònica

El correu del Google envia les notificacions del Diari La Veu del País Valencià a la carpeta del correu brossa. Cada dia vaig i marque que no és correu brossa i em passa eixa notificació automàticament a la safata d'entrà. Una finestra emergent indica que els de Google tindran en cómpter el meu clic per a futures ocasions, però no pareix que funcione en el cas de les notificacions del diari.

Abans que desaparega la finestreta clique en el botonet «Més informació» que m'envia a una pàgina 🔗 que explica com «Evitar que els correus electrònics vàlids s'enviïn a la carpeta Correu brossa». Veig que hi ha dos opcions que puc aplicar en la meua bústia que no he provat. Però només farien efecte en la meua bústia. Demà provaré.

De totes formes, em sembla que algú més hauria de clicar en el botonet «No és correu brossa» de la bústia per a que la cosa tinga efectes per a tots. No anem tan sobrats de mitjans en valencià que els podem deixar pedre entre la brossa electrònica.

L'estafa habitual

Entre les ocasions i oportunitats que els polítics haurien d'aprofitar per a assentar i impulsar les seues idees polítics hi ha les intervencions públiques, més encara si es produïxen en llocs rellevants i amb possible repercussió en la societat. Hem sentit en l'última sessió del Senat espanyol els senadors Eduard Pujol i Bonell i Enric Morera i Català com intervenien en castellà-espanol i no en valencià-català.

No sé com d'absurd i incoherent és això en el cas del senador català, però en el cas del valencià Morera la qualificació hauria de ser una desqualificació estrepitosa i vergonyant per a exercir càrrecs públics relacionats amb l'exposició i defensa d'idees polítiques. Podem arreplegar en una cerca en Google 🔗 un bon grapat de titulars sobre l'ús i el foment del valencià-català. Doncs, es veu que és una política suposadament promoguda per Morera per a fer titulars, però que es convertix en l'estafa habitual que practiquen alguns polítics quan es tracta d'aplicar amb coherència les idees que proposen.

M'haguera agradat, però no he trobat que Morera diguera mai allò tan tronat de «vergonya, cavallers, vergonya». En el seu cas seria una descripció evident.

Ocasions per al desconeiximent

Un article del Diari La Veu («El 7 que val un C1: l’estafa lingüística de la Llei de Llibertat Educativa», 03.09.2024) 🔗 de Vicent Brotons em suscita un comentari que no sé si apareixerà publicat en el wel del diari —es veu que a voltes no els funciona la interfície—:

Segur que Vicent Brotons té molta idea sobre l'ensenyament de les llengües i deu ser per això que agrana cap a casa quan exagera la implicació entre (des)coneiximent i (des)ús del valencià. En tot cas, diu que ho fa sense proves: «Sé que les meues taxatives afirmacions no les puc demostrar»... Doncs, no cal preocupar-se per aconseguir eixes proves, perquè no es tracta de demostrar que eixe que parla en castellà té el nivell C2 de valencià. Seria una dada rellevant, sí, però per tal de demostrar que no es tracta d'un problema de coneiximents ni de titulació.

En realitat, els gestors de la Generalitat podrien regalar el C2, ja que el desús del valencià no es deu a desconeiximent i no es compensa aprenent gramàtica ni receptes de normativa per a l'estàndard o per a registres formals. El problema és més greu: molt poquets es trobaran en la necessitat real de demostrar que tenen els coneiximents de valencià suficients per a exercir el lloc de treball que ocupen. Tot s'escriurà en castellà —sense preocupacions de nivell ni de concordances verbals o d'oracions clavillaes— i, com diuen, parlant la gent s'entén, ¿oi? I rarament serà parlant en valencià, perquè la submissió al castellà és encara una norma social que, a pesar del que pareix que pretenen els qui gestionen eixe apartat burocràtic de la llengua, no es canvia aconseguint el nivell C1 ni C2 de valencià.

He escrit que és «encara una norma social», perquè en les meues fantasies polítiques i sociolingüístiques mos encaminàvem a estendre i aplicar els drets lingüístics i a enterrar la discriminació lingüística injusta. Ah, eren fantasies sobre l'esquerra. Malsons a banda i banda.

Temporà a crits

El Barça ha començat la temporà a bon ritme, a molta «velozitat», tal com ho pronuciava l'atre dia el periodista Jordi Grau, que a més té excusa per a cridar, perquè és el que s'estila en els programes d'esports —no sé si és un requisit internacional o només espanyol—. Ara bé, no entenc per què ho han de fer Helena Garcia Melero i Josep Palau en este inici de temporà del Tot es Mou... 🔗 Deu ser una sobreexcitació per la novetat o perquè és l'estil que creuen que deu captar més televidents. Li abaixe la veu a l'aparell. No ho sé, és possible tinga les orelles sensibles encara per la pausa vacacional.

Ja tot comença a posar-se a lloc per a continuar la quotidianitat laboral. Només falta que ploga tot el que no ha plogut enguany, que si cau tota alhora, haurem de rescatar els gomàtics. 🔗 Farà fredat.

Cita dominical / 824: Josep Lacreu Cuesta

El parlar de cada dia, el que fan servir els parlants en les seues relacions quotidianes, no és una expressió degradada de la llengua culta. És una altra modalitat de llengua que s’obri camí des de l’oralitat fins a la lletra impresa.

Josep Lacreu Cuesta, «Les paradoxes de la coŀloquialitat», Pren la paraula, 08.06.2018. 🔗