Suposicions indiscutibles

La nostra herència sociolingüística recent i el projecte castellanitzador i aculturitzador de la dreta valenciana en combinació amb les estructures estatals espanyoles i espanyolistes, mos afecten fins al moll de l'os social i, de rebot, també es filtren pel literari. Takse em passa un comentari que trobe que exemplifica dubtes, prejuís i inseguretats que mos arriben a causa de la pressió contra la llengua en què vivim i que a voltes pareix que vullgam atenuar fent força en el mateix sentit contra la llengua, «a vo» si la foradem i podem fugir per l'atra banda:

Una altra cosa és si, per exemple, ens podem estalviar un «aixina» —que el dnv de l'avl encara té catalogat com a col·loquial—, en un paràgraf narratiu (pàg. 33) impecable des del punt de vista de la normativa i l'estàndard literari. Reconec que, en aquest punt, em situe en terra de ningú. I potser ja és un debat superat.

Es tracta d'un fragment d'una ressenya de Xavier Aliaga sobre la novel·la Casada i callada d'Emma Zafón. 🔗 ¿Què deu ser un «impecable» vist per la normativa? ¿Què deu ser «impecable» vist per la literatura? ¿Què deu ser «estàndard» en literatura? Sí, deu ser un debat superat literàriament, però també és cert que els debats en literatura no paren d'obrir-se i tancar-se.

Això de barrejar «normativa», «estàndard» i «literari» d'eixa manera assenyala el camí de les pretensions estilístiques al gust de cada u. Crec que Aliaga fa pensar més en com l'esmussa haver de llegir en un registre formal (supose que en diu «literari» per inèrcia) una paraula tan corrent com «aixina». Corrent i normal, planera i d'ús general, però que pertany a eixa part de la llengua malmesa per la tradició educativa classista i presumptuosa de l'educació tradicional en castellà-espanyol que s'ha traslladat, en mètode i ideologia, a bona part de l'educació en valencià-català.

Ni més ni manco que hem «sabut» traslladar al valencià-català els prejuís tradicionals de bona part de la normativa —no sé si dir-ne «franquista», «autoritària», «classista», «despòtica i pretesament iŀlustrà»— sobre el castellà asina, tamién i tantes atres paraules i trets. Seria hora que, abans de desaparéixer ofegats per mosatros mateixos férem un pensament:

«La suposició indiscutida, l'error de pensar que tots pensem igual, el cometen amb menys freqüència els escriptors que pertanyen a una minoria o a un grup social oprimit.»

«Suposicions indiscutides», L'onada de la ment d'Ursula K. Le Guin (traducció d'Elena Ordeig)

Escriptors, doctores, ciclistes o passavolants, ho hauríem de poder entendre.