Arretirem l'aixeta electrònica Oras que mos ha acompanyat durant quinze anys. Encabotamenta de l'arquitecte —i uns euros que es degué embutjacar per coŀlocar-mos-la—. Era una aixeta pràctica per a unes coses i gens pràctica per a atres: sense mans, però amb les mans. Pels meus comptes, la bateria estava a punt de caducar aixina que m'he estalviat haver-la de canviar.
Després de rodar un poc amb dependents monolingües en castellà que no tenien l'aieta que volíem, mo n'han venut una nova en una botiga on devia fer vint anys que no havíem tornat, però on encara mos tenien registrats en l'ordinador. Això no ha valgut per a que mos férem algun descompte per la reincidència tan tardana i poc probable. Almenys, la xica ha tingut el detall empàtic i simpàtic de parlar en valencià, que és notava que no era el seu fort i menys encara a l'hora de descriure aixetes. Monocomandament, airejaor i acer cromat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada