Devocions i manies

Com és habitual, hi ha petits detalls que fan més nosa que una brossa en l'ull:

Sebastià Carratalà afirma en un article: 🔗 «“Vixca“, una paraula no reconeguda per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)»... Bé, en la taula 35.1 de la gramàtica, l'acadèmia recull la interjecció «vixca». Per tant, no és cert que l'acadèmia no la reconega.

Podria haver dit que no l'ha inclosa en el diccionari, però continuaria sent una paraula reconeguda per l'acadèmia, atés que, tal com diu la mateixa gramàtica, els verbs incoatius amb xeix «tenen una important tradició escrita». Reconec que l'expressió acadèmica és diplomàtica i insinua sense acabar de dir, però els cas és que «reconeix» la història de l'ús escrit de les formes incoatives amb palatal.

D'altra banda, en les Normes del 1932, en la introducció mecanografiada, apareix la forma verbal «afeblixca». Aixina, l'afirmació que la paraula vixca «no figura en les Normes de Castelló del 1932» no seria del tot ajustada a la realitat, ja que en eixe text, si no ho ha mirat malament, no apareix cap atra forma incoativa. També seria una afirmació absurda, ja que les normes ortogràfiques no arrepleguen totes les paraules de la llengua.

Un dels problemes normatius que tenim són tant les coses que es diuen com les que no es diuen. A més d'això, a voltes s'arriba a solucions de compromís a causa de les urgències (cosa que es va fer l'any 1932) i després pareix que s'oblida eixa circumstància i hi ha qui es pensa que els pedaços per a eixir del pas eren una solució definitiva. Per sort, els gramàtics i l'acadèmia han revisat, ampliat i millorat les normes ortogràfiques, cosa que fan constantment.

I que espere que continuen fent-ho sense deixar-se lligar les mans per devocions o manies.