Ètica terrenal

Deu ser cosa de l'edat, o de les circumstàncies de cada u: no em sona haver sentit mai que ningú parlara de «la terreta» per a referir-se al seu poble ni al seu país —valencià—... Excepte quan ho dia gent d'Alacant, d'Elx o de la contornà aquella, que parlaven de «la millor terreta del món» fent referència a aquelles comarques del sud del país —o a Alacant directament, si agarrem la versió del poema de Mariano Roca de Togores y Carrasco: 🔗

Sépades, señor Bretón,

que de poniente a levante
es sin diputa Alicante
la millor terra del món.

Ara lligc que Joan Canela (Diari La Veu del País Valencià, 12.05.2025) 🔗 afirma:

La «terreta» era la forma entranyable amb què els valencians ens referíem al nostre país.

Ho hauré de consultar amb familiars i coneguts, a vore com ha anat evolucionant les coses amb l'edat, des dels terrossos que mos tiràvem de menuts entre els tarongers fins a la terreta 'terra d'escurar' que du el diccionari, que també l'ha convertida, «la terreta», en el país natiu de cada u. Si això fora cert més enllà de la lexicografia, seria una aportació valenciana peculiar i ètica —per diminutiva— davant dels nacionalismes pretensiosos amb què quadriculem la humanitat.