Per renovar la subscripció a la revista Núvol 🔗 em van dir de triar un llibre de regal. En tenien molts i ben interessants, però n'hi havi un que era inevitable per a mi: Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual de Joan Coromines i Joan Sales. M'ha arribat hui a correus, aixina que mos ha tocat acostar-mos a la plaça de l'Ajuntament de Valéncia. No hi havia massa gent, però també era hora de dinar dels oficinistes, aixina que he hagut de fer un poc de temps fins que ha eixit el número que ha tret la maquineta després de tocar la tecla de canvi d'idioma, on la tercera opció és el valencià.
El xic del taulell m'ha parlat en valencià i m'ha entés en valencià. Poca cosa més a rascar. Tornant passe per l'herbolària Navarro, on quasi tot és caríssim, però no sé cap atre lloc on tinguen paquets de garrofa en pols. Les dependentes m'entenen valencià, però parlen en castellà —una té accent sud-americà—. Més tard, el tiquet que li arriba de Zara a Takse a través d'un sms té també el contingut en valencià. S'estranya, perquè la dependenta, que dia que estava practicant el valencià, ha entés el seu número de telefon, però no li ha demanat de triar llengua —és possible que la cosa tinga a vore amb la configuració del mòbil.
Dolçament, mirant-ho bé, això que es diu morir dolçament.
No vaig tindre jo la mateixa sort en l'Starbuks del carrer Sant Vicent,on la persona que anava davant de mi l'atengueren amb un perfecte anglès i a mi m'atengueren amb el conegut per tots como?
ResponElimina