Desídia imperiosa

Fent un poc de recerca per la xarxa, em sorprén descobrir que l'Acadèmia Francesa, que semblaria que hauria de ser el model de les acadèmies de les llengües imperialistes —vivim immersos en eixa idea a causa de l'imperialisme espanyol associat amb el castellà—, 🔗 sembla que mostra una actuació prou deixà, abúlica, i des del mateix origen a pesar de l'ambició de Richelieu, segons l'article «Le problème avec l'Académie» de Jean-Benoît Nadeau. 🔗 Al final, nou edicions d'un diccionari en vora quatre-cents anys, 🔗 transmet sensació de gossera, o és que confien més que el personal s'apanye a soles, que la llengua, al cap i a la fi, funciona a soles —amb un estat darrere que va aplanant la resta de llengües, és clar.

Bé, la cosa és que no hi ha una edició acadèmica de l'ortografia del francés i no s'ha afonat res per allà per falta d'apòstrofs o d'accents... 🔗 Això era un acudit, perquè en van servits, de tot això. En canvi, ací sempre tenim la sensació que mos en falten, que necessiten que les acadèmies mos en vagen fabricant...