dissabte, 31 d’agost del 2024

La foto del sàbat / 214

L'andragó estiuejant, a vore-les passar.

divendres, 30 d’agost del 2024

Antiguitats modernes

La becaeta des després de dinar m'anima a pegar-li de nou un repàs al vell Eee Pad Transformer (TF101), que encara s'encéni que va carregant la bateria després de fa més de deu anys —ara no recorde si en una revisió anterior em va pegar per desmuntar-lo i canviar-li la bateria—, tot i que el botó d'encendre s'acaba d'acatxar i no torna a traure el cap —em sembla que l'hauré de tornar a desmuntar a vore si li puc pegar un toquet.

De poca cosa em servirà l'aparell, perquè sí que va l'indicador de la connexió sense fils, però no es connecta a la xarxa. De totes formes, pot anar bé per a alguna emergència, té una pantalla que està bé i, a més dels 26 gigues de memòria, unes quantes funcions encara poden donar joc: llegir documents i llibres electrònics, fer fotos, escoltar música o inclús fer uns gargots amb el programeta SuperNotes —com ara la xancla que he esbossat amb un ditet—. Això sí, és desficaci econòmic, ecològic i humà que estos aparells estiguen pensats per a fer-los caducar i que hagen de ser reemplaçats.

dijous, 29 d’agost del 2024

Gust de meló d'Alger

Dos matrimonis en taules contigües que parlen en valencià amb els fills menuts. La pressió ambiental del castellà —certament més efectiva que la «violència ambiental» ideada per feixistoides diversos— s'exercix de manera subtil, però constant i ja de forma interioritzada pels qui la patim. La mare està parlant de què li agrà més i fa: «M'agrà més la que fa gust a... —dubte o èmfasi dramàtic— "huevo".» Els dependents de Consum fa uns dies parlaven de com de bones estaven les «sandies»... Les etiquetes que ocasionalment trobem en valencià en alguns supermercats són un palmito que intenta contrarestar una ponentà.

Els melons d'Alger d'aquell dia estaven bons, això és cert. I eixe «Alger» continua sent un nom propi, un topònim algerià 🔗 com el de les «panses de Dénia», a pesar que als del dnv 🔗 els haja semblat oportú canviar-lo a la categoria de misteri lingüístic... Com aquella dita de quan jo era menut i que no deuen conéixer: «verde por fuera, rojo por dentro, papitas negras, melón d'Algero» —la -g- esta com la de fetge, a la valenciana.

dimecres, 28 d’agost del 2024

Cinquanta maneres o milanta

A punt de pegar la cabotà del plemigjorn tinc temps de vore «Non, les Inuits n’ont pas 50 mots pour dire “neige”», 🔗 que és un d'eixos tòpics repetidament desmuntats però que no sempre recordem com es va crear i difondre ni com es pot desmuntar raonant. Al cap i a la fi, el tòpic sobre els inuits es fonamenta tant en el racisme com en les percepcions reduccionistes i autocomplaents que tenim sobre les llengües «dels altres». O els complexos induïts sobre mosatros mateixos per la interferència i la imposició d'una llengua tòpicament millor.

Certament, ni els inuits es dediquen a batejar la neu abans que desaparega del planeta ni els trets lingüístics dialectals pertanyen tots al registre vulgar o coŀloquial, per molt que això siga un recurs simplificaor per a fugir d'estudi i desatendre les complexitats de l'ús i més encara del desús del valencià-català. El desús és el que impedix el manteniment d'una comunitat lingüística on podríem tindre diferents maneres d'escriure les idees que mos ronden pel cap, amb els estats d'ànim i les intencions corresponents, en lloc de creure que convé fer sempre la mateixa redacció escolar.

dimarts, 27 d’agost del 2024

El geni del gènere

Pegant cabotaes durant el plemigjorn veig en el reportatge «La lanngue française doit-elle avoir un genre?» que els francesos estan molt avançats innovant en això del gènere gramatical.

Els lingüistes es suposa que tenen clar que el gènere gramatical no hauria de tindre cap relació amb el sexe o el sexisme, però els sociolingüistes saben que el gènere gramatica també és un fet social —tal com escrivia Vallverdú fa anys— 🔗 i que l'han d'entedre i d'atendre. Una altra cosa serà que la caligrafia arribe a incorporar cada sentiment personal, geniüt, animós o calmós, en un diacrític, una mossa o un encenall que els tipògrafs puguen fer créixer a les lletres.

dilluns, 26 d’agost del 2024

Unes illes lingüístiques

Acabe de vore com es poden cantar les absoltes d'una llengua —els agradava molt esta expressió a alguns collistaire de Migjorn, en particular a Jordi Minguell Roselló— matenint l'optimisme perquè sabem que n'hem vistes de més grosses. Es tracta del documental Gaèlique pour débutants d'Arte 🔗 sobre l'escolarització d'una xica de Dublín durant un curs de secundària en l'illa d'Inis Meáin.W És interessant, perquè mostra com acaba el camí que van prendre fa anys els irlandesos —l'irlandés, llengua oficial a la Unió Europea.

Al pas que anem, a poc a poc, alguns acabaran aixina, havent d'anar-se'n no sé si a les Columbretes o la Medes a aprendre el valencià de les gavines, perquè veig que els seus familiars els van transmetre hàbits de tots colors —l'educació a casa també va com va—, però n'hi han molts que ja ni els van transmetre el valencià, no fora cas que els pegara per no practicar la submissió davant del castellà.

diumenge, 25 d’agost del 2024

Cita dominical / 823: Ana Encinas

Mirant de desapendre la indefensió.

Eixe mantra de «tots els polítics són iguals», «no servixen de res les mobilitzacions», a més de ser fals, només mos conduïx a pensar que no podem fer res per a canviar la nostra realitat social.

Ana Encinas, «Desaprender la indefensión para defender nuestros derechos», elDiario.es, 22.08.2024. 🔗

dissabte, 24 d’agost del 2024

divendres, 23 d’agost del 2024

«Que si açò o allò»

Em sorprén un passatge inconnex i malicciós enmig de l'article «Denuncien que en un bar d’Altea prohibeixen parlar valencià a una clienta» de Saŀlus Herrero i Gomar (Diari La Veu, 07.08.2024). 🔗 Llegint aiguabarreigs aixina tinc la sensació que la sociolingüística que alguns han llegit no l'han entesa, no l'han pensà... O que només han adoptat els títols, les consignes i els lemes de les campanyes més militants, com si en algun passatge hagueren llegit que ara mos toca a mosatros:

Hi ha gent, inclús filòlegs reputats, hostils a la nostra estimada llengua, que ocupen poltrones en Acadèmies de la Llengua, reials o no, que s’entossudeixen a enredar, que si hem d’escriure «vullc» i no «vull», que si hem de fer servir «arena» i no «sorra», que si açò o allò, per tal d’embolicar la troca, castellanitzar al màxim el valencià i descatalanitzar-lo del tot, advocant «pel valencià que es parla al carrer» (com el gallec, castellanitzat, que es parla allunyat del portugués) … Imbecil·litats profundes per acontentar els que «governen», com uns lacais sempre al servei del sol que més escalfa, que volen satisfer els desitjos fanàtics, confessats i lingüicides dels que «manen» en cada moment.

Hostils o simplement desficiats n'hi han en tots els llocs i de tots els color. Però la boira en què mos fa entrar eixe passatge és clamorosa, i això que només cal repassar l'Aracil del 1979, «Educació i sociolingüística», 📃 per a aconseguir quatre idees clares per a circular amb serenitat per eixos temes sabent distingir la falta d'ètica, comprenent les possibilitats d'ús d'una llengua sense mitjans, acceptant que els somnis sobre la qualitat no concorden amb la matèria generada per l'ús, que la llengua ha de ser per a tots, per als que creuen que en saben més, per als que es pensen que no en saben prou i per als qui seguixen la veta de l'ús sense pensar-s'ho gens, que el gallec que es parla al carrer i s'escriu on convinga es castellanitza perquè s'imposa el castellà i es trosseja la comunitat lingüística galaicoportuguesa, i sort si encara es parla al carrer...

«Que si açò o allò»... Ahí ha estat encertà la cosa.

dijous, 22 d’agost del 2024

L'ús coŀloquial a tort i a dret

Els registres coŀloquials de la llengua apareixen poc en les gramàtiques normatives actuals. 🔗 🔗 Em sembla que només en tracten alguns detalls concrets, però de passà, com si només calguera indicar que algunes variants morfològiques o sintàctiques —poc o molt difoses— corresponen a eixe registre i no s'ajusten al que es considera prescrit per als registres formals.

El cas és que la informalitat —tal com es pot pressuposar si rep eixa qualificació, «informal»—, sembla que no ha de respectar regles i que deu ser complicat de descriure de forma estructurada i comprensible.

Entre els trets de la suposada informalitat, les convencions heretades per la tradició normativa aprofiten eixa etiqueta «informal» per a incorporar a voltes excepcions o variacions que no s'ajusten a les previsions regulars. Però també és una manera de desatendre trets de la llengua que són regulars i sistemàtics, que podrien tractar-se de manera completa i detallada i que, vaja, no corresponen a cap informalitat, sinó al registre general de les varietats dialectals.

Les institucions i entitats que treballen en i amb una llengua en desús com la nostra van obrint-se a facilitar la incorporació de les variants i estructures en qualsevol nivell d'ús. La submissió davant del castellà i la consegüent renúncia a mantindre l'ús del valencià provoca el desús i inclús el desconeiximent, o l'estranyesa inclús davant dels mateixos recursos de la llengua. De rebot arriben els prejuís sobre la forma o la qualitat de l'expressió en valencià-català.

Al final, si la llengua perviu, adoptarà una forma diferent de la que pensàvem que havia o que hauria de tindre, i mos trobarem amb el manteniment de trets heretats, amb la consolidació de tendències, amb canvis i innovacions, derivats tots de la pràctica, tant si esta és pacífica com si és conflictiva, tant si seguix estils populars com si és resultat de convencions sectorials de llenguatges d'especialitat o de prescripcions que fan fortuna per motius fonamentats o espuris.

En tot cas, i a pesar de les vanitats habituals, la faena i la necessitat sempre és la mateixa: els respecte dels drets lingüístics i, més encara, l'ús coŀloquial a tort i a dret.

dimecres, 21 d’agost del 2024

Tres majúscules en una

M'ho trac del pap, després que m'han estat pegant voltes pel cap les respostes en l'aoetic 🔗 sobre la consulta de majúscules i minúscules de les marededeus:

Em sembla que en això de les advocacions, ho tractem com si vivírem immersos en el catolicisme ambiental d'atres temps —que no dic que no—: si no m'enganye, mirant-ho des de fora del dogma catòlic eixe de la multiplicitat dins de la unicitat, les diferents i venerades «mares de Déu» són «marededeus». Ara bé, això seria idolatria, cosa que deixen per a religions «inferiors». En el dogma hi havia la solució (totes en fan una), i en això estem encara mosatros, mirant de pensar i fent com si creguérem que hi ha advocacions que són alguna cosa més que unes figuretes que es veneren.

Espere que no m'ixca ningú ofés a discutir això de l'«uno y trino» 🔗 —quan jo era menut, el castellà també valia per u i per tres i pel que fera falta, vaja— i atres idees paregudes amb què s'adoben algunes creences.

dimarts, 20 d’agost del 2024

L'àrnica del temps

Un tub d'«Arnicón Cusí», dels laboratoris Cusí, SA, del Masnou —ús tòpic; 46,60 pessetes; registre sanitari17.762; director tècnic: R. Beaus Codes—, sense destapar-lo ja em fa viatjar en els records, però quan olore la pasta marró lluenta que hi ha dins, em produïx l'efecte de la magdalena del temps perdut. Em sembla que no n'hi havia fins ara cap foto en la xarxa. No indica de quin any és ni quan va caducar. Ja no deu fer massa efecte. Me'n pose a l'índex del peu esquerre, on m'he pegat un colp i tinc morat per baix de l'ungla. M'empastre el ditet de marró. L'oloreta és lo que més em refà.

dilluns, 19 d’agost del 2024

Indigestió lingüística

En estos temps vacacionals i acalorats, per sort les publicacions periòdiques continuen funcionant, encara que siga amb refregits i recalfats, i hi ha articles que em salven de calfar-me massa el cap, com ara l'interessant reflexió per a emmarcar sobre gestió lingüística estatals de Ramón d'AndrésW que conté un principi general que les administracions espanyoles haurien de seguir:

El català com a representació de l’indigerible (anàlisi d’una notícia)

[...]

No ho oblidem: l’objectiu és no tocar els nassos a la ciutadana. Així doncs, si resulta que l’Administració rep un certificat redactat en una llengua no castellana (català, anglès, portuguès, francès, etc.) i necessita la seua versió en castellà, el que no pot fer és causar molèsties a la ciutadana i posar-la en situació de desavantatge enfront d’altres candidats. És la mateixa Administració la que ha d’encarregar-se de donar la validesa al document per la via que considere oportuna (traducció o qualsevol altre mètode).

[...]

L'article acaba amb el fatalisme esperançat —ben digerible— que hem de mantindre en el nostre rebost anímic:

D’aquí a cinc-cents anys, contemplaran la nostra època amb la mateixa curiositat pintoresca amb la qual contemplem nosaltres el segle XIX en matèria de desigualtat racial, de sexe o de religió.

Aixina siga.

diumenge, 18 d’agost del 2024

Cita dominical / 822: Lluís-Vicent Aracil Boned

Mirant el raonament antidemocràtic.

Podem entendre racionalment els problemes —i entendre'ls es el primer pas cap a resoldre'ls—. Obstinar-se a resoldre'ls sense entendre'ls —ni tan sols airejar-los i discutir-los— és pur irracionalisme. I es també —diguem-ho de passada— procaçment i revoltantment anti-democràtic.

Lluís-Vicent Aracil Boned, «Educació i sociolingüística».

dissabte, 17 d’agost del 2024

divendres, 16 d’agost del 2024

S'accentua la «sequéra»

La neboda de Takse ha tingut un xiquet americà, Pol, que no podrà ser president dels eua perquè va nàixer a Valéncia... Deixe l'accent tal com sona el topònim. Eixe «Pol» —de moment, amb o oberta— que arriba no sé si tindrà ocasió de debatre esta qüestió de noms.

El dia que veja escrit i puga llegir el nom de la ciutat on va nàixer, hauria de poder llegir «Valéncia»... No crec que la fictícia «normalització» del valencià que vivim done per a que, al País Valencià, els qui diuen el «València» ortogràfic tan estrident arriben a consolidar res més que l'abandó de la llengua, ja que eixa versió escrita en veu alta no funcionarà si no té suport oral més enllà de l'alfabetisme escolar.

Ahir van caure quatre gotes, però torna a fer calor. Els andragons guaiten. No sé què trobaran, perquè la sequera —que s'ha accentuat este estiu: «sequéra»... Xiste roín— sembla que s'ha carregat els mosquits.

dijous, 15 d’agost del 2024

La roba dels seus morts

A mitjan agost hauria d'haver pegat eixa tronà que mos avisa que l'estiu s'ha d'acabar en un moment o atre, encara que ara pareix que les tronaes només anuncien més calor i més tronaes. «La ropa de mis muertos», l'amic colombià fa broma amb les bosses de roba que du darrere i que l'ajudem a pujar-les a sa casa. Els hàbits de la vida adquirixen atres vides després de la mort.

dimecres, 14 d’agost del 2024

Pànics normatius

Els francesos de França es veu que solen lletrejar les sigles: 🔗

La plupart des sigles se prononcent alphabétiquement, c’est-à-dire en épelant les lettres qui le composent.

Mosatros, per contra, a voltes lletregem, a voltes a mitges, a voltes ho llegim com una paraula sancera, a voltes creem acrònims... La cosa és que la falta de mitjans i la imposició i la pressió constants dels costums lingüístics i ortotipogràfics castellans mos condicionen, no tant perquè no pugam resoldre els problemes sistemàticament, sinó perquè estem sempre en pànic entre la imitació i la diferència.

dimarts, 13 d’agost del 2024

Contratemps colombià

Després que li demanara per Gabriel García Márquez, que no li acabava d'agradar —prefería a Vargas Llosa i a Paulo Coelho, més nets, més tècnics, em diu—, un conegut colombià m'ha recomanat el llibre En la diestra de Dios padre de Tomás Carrasquilla (1897), W escriptor colombià que va anar a contratemps dels estils de la seua època i que per això no va ser apreciat durant molt de temps.

Hauré d'aprofitar l'estivalitat per a aparcar atres lectures, com ara El llano en llamas de Juan Rulfo, que m'està deixant fred per ara. Miraré d'acabar Le tableau noir de Jean Vaudal (1937), que també és una obra amb poca nomenà, a pesar que em sembla ben escrita i que no es queda en la nostàlgia d'un xiquet afectat de coxàlgia, que és el resum que fan les referències que trobe.

A vo si trona ja d'una.

dilluns, 12 d’agost del 2024

S'amaguen en la verdor

Un dels meus informants de Sollana m'ha fet figa —per dir-ho amb un sentit de l'humor grosser—. I això que ahir li vaig demanar com estava: «tendre» em va respondre des de la cadira de rodes i amb els tubets de l'oxigen al nas.

Pels colors, em pensava que havia vist dos gomets (Ixobrychus minutus)W entre ahir i hui mentres conduïa per la marjal, que ara està amb els arrossars verds, alguns ja espigant. Però eren unes aus més menudes. No les he vistes prou bé i no sé si les podré tornar a vore. S'han deixat amagar per la verdor. Aixina passen les coses.

diumenge, 11 d’agost del 2024

Cita dominical / 821: Chantal Ferrer Roca

Mirant les revolucions científiques.

Hussam al-Attar, encara pràcticament un xiquet, no té escola on anar ni dibuix a entregar. Amb ventiladors trencats ha muntat un petit aerogenerador. Les seues revolucions encenen l'única bombeta amb què la seua família s'iŀlumina en la nit obscura en el camp de Rafah (Gaza), on avui, a finals de febrer de 2024, hi ha més d'un milió de refugiats.

Chantal Ferrer Roca, «Llum de revolucions», Mètode, 121, 2024.

dissabte, 10 d’agost del 2024

divendres, 9 d’agost del 2024

Medalles de demèrit

Esperant per on apareixerà Puigdemont, mos arriba el cap de setmana en que acabaran els Jocs Olímpics de París, aixina que encara seria possible que apareguera per allà, si l'«escapisme» fora olímpic. No ho és, però segons alguns periodistes i opinadors no sé si més acrítics o més «espanyolistes», l'expresident català no fa més que fugir. Em sembla xocant que no tinguen en cómpter el detallet que Puigdemont està localitzable al seu domicili i que es presenta a totes les citacions judicials que li envien pels conductes legals que pertoquen. Clar, alguns jutges preferixen anar de cacera, botant-se els tràmits administratius i legals. Medalla d'or al demèrit judicial, si n'hi haguera.

Són uns quants jutges i polítics espanyolistes els que mos fan vindre ganes de fugir també, però per no aguantar com manifassegen la legalitat, la justícia i la democràcia.

dijous, 8 d’agost del 2024

Siroll «repreziu»

Hui tocava anar amb l'ai al cor patint per la sort de Carles Puigdemont, que ha aparegut i desaparegut ràpidament vora l'Arc de Tromf de Barcelona —ha fet un discurs polític reivindicatiu breu—. 🔗

Puigdemont ha pronunciat la paraula repressió com és comú, «reprezió», amb eixa esse sonora que em sembla que encara és rebutjada acríticament a causa de les inèrcies normatives, tal com va dir proposar Fabra fa cent anys per a un grapat de paraules «d'origen erudit»:

No havem, doncs, d’atenir-nos a la pronunciació, sovint defectuosa, sinó a l’etimologia, i a l’ortografia etimològica subordinar llavors la pronunciació.

«Subordinar la pronunciació», «pronunciació, sovint defectuosa»... No anem bé. Erudició i etimologia són massa sovint una combinació capciosa. El rigor científic no tan sols és compatible amb la democràcia, sinó que la millora. L'erudició i l'etimologia són devocions que cal aplicar només supletòriament, sense que mos lliguen la devoció o les circumstàncies del passat.

Em deixe dur per la sessió d'investidura escoltant trossos de Batet i de Jové, intentant botar-me les banalitats tedioses del candidat socialista Illa —les eles intervocàliques li se liqüen: «Cataünya»—, escoltant Oques Grasses 🔗 i no fent massa cas de la recomanació sobre el grups de metal català (Siroll i Vidres a la Sang), que no és un estil que em vaja massa. Puigdemont va fent «siroll», i segurament «etimologia» de la política que farà Salvador Illa com a nou president.

dimecres, 7 d’agost del 2024

Encà podríem

«Ira, a vo’ si encà mo’ nem d’anar, ità’ que sí? No sé com pot haver gent que sostinga que el valencià s’ha d’escriure igual que es parla… Definitivament, m’agradaria creure en Déu per a donar-li les gràcies per fixar un estàndard. Així que gràcies, Pomeu Fabra.», és un comentari d'Eugeni Alemany del 4 de juliol del 2022, és a dir, encara en l'antic Twitter. 🔗

Això de «Pomeu Fabra» apareix escrit aixina en el tuit. Casualment, eixa «errada de picatge» és una demostració que posa en evidència que no és possible escriure tal com es parla: l'oralitat i l'escriptura són mitjans d'expressió diferents connectats a través d'un filtre que produïx variacions en el resultat. El filtre és invisible, però no és neutre ni infaŀlible, tal com podem vore en el resultat escrit.

Per atra part, l'estàndard no és un recurs per a escriure bé o «com toca», sinó que és una base mínima gramatical i ortogràfica d'elements comunicatius orals i escrits utilitzada per una comunitat lingüística. Eixa base mínima sol incloure trets dialectals i trets funcionals. En general, inclou els trets que es consideren necessaris en cada moment i circumstància per a establir una comunicació compartida intel·ligible.

I encara que a voltes ho parega, la funció de l'estàndard no és «impedir» l'existència de les varietats i els registres en l'escriptura. La funció de l'estàndard és intentar garantir l'èxit de la creació i la interpretació dels continguts lingüístics en tots els mitjans i de totes les varietats dialectals i funcionals.

Les convencions orals de la llengua pertanyents a les varietats dialectals i funcionals es poden codificar i traslladar a l'escriptura. La part mínima reconeguda per la comunitat lingüística per a expressar i interpretar els missatges conformarà la part estàndard. L'estàndard no pot incloure tots els trets possibles de l'oralitat i de l'escriptura, perquè la seua utilitat deriva d'obtindre la màxima eficàcia amb el mínim ús de recursos. Això sí, l'estàndard pot incloure marques per a indicar trets i connotacions que s'han d'adaptar en el trasllat entre els mitjans expressius.

Per concloure el cas amb alguna concreció, podem considerar que la frase utilitzada per Eugeni Alemany és plenament viable per escrit. La meua versió, d'acord amb la meua varietat dialectal i seguint la meua intenció expressiva —encara que es tracta d'un fragment hipotètic d'ús dubtós—, seria:

Mira a vo si encà mo nem d’anar. ¿Vitat que sí?

El problema que tenim al País Valencià és que no hem convingut encara com es marquen la major part dels trets que en l'escrit servixen per a identificar varietats dialectals ni tampoc els que han de servir per a les varietats funcionals informals. Per comparar dos casos que en venen al cap:

  • En francés, l'ús de «P't'être» o «P't'êt» ('Peut-être') 🔗
  • En castellà-espanyol, l'ús de «pa» ('para') 🔗
  • En català-valencià, «aviam» ('vejam' ≡ 'a vo') 🔗

En conseqüència, massa sovint es barregen prejuís sobre els dos tipus de varietats —dialectals i funcionals— i eixa confusió, en les circumstàncies socials i polítiques actuals de la nostra comunitat lingüística, provoca rebuig i desqualifica la llengua mateix, la llengua sancera. I l'estàndard no és la llengua, és només una mostra instrumental de la llengua que té un interés convencional concret i limitat.

Els mitjans (ràdio, televisió, cinema, premsa...) encara precaris en valencià, la subordinació sistemàtica davant l'ús del castellà, el fet que les institucions normatives no poden arribar a atendre necessitats inexistents, les variants dialectals i funcionals condemnades a la inexistència escrita en valencià però que sí que acceptem i utilitzem convencionalment en castellà-espanyol, la problematització de l'ús del valencià, la sacralització de les versions formals i estàndards escrites amb exclusió de la resta dels registres i de la major part dels dialectes... A vo si ho resolem algun dia. Encà podríem.

dimarts, 6 d’agost del 2024

Passallibres, passa el temps

Buscant l'ombra i un poc de frescor, canvie el recorregut per a tornar. Passant per la plaça del Carme, tirant cap a dins buscant el carrer de Fenollosa pel de Pineda, i al cantó de la plaça han posat una caseta per a practicar això del passallibres —informalment, sense haver de registrar-los—. Com que estan a l'ombra, em pare a pegar una miraeta. N'hi han alguns en valencià-català. Em sorprén trobar la noveŀla L'americà que estimava Moby Dick de Xavier Moret Ros, 🔗 que és un d'eixos llibres de quasi tota la meua vida. Ara no sé si el tinc esperant en algun estant. Per això no l'agarre.

Una altra curiositat és una versió en castellà d'Exodus de Leon Uris. El llibre no té les cobertes. Em recorda els llibres que llegia ma tia Xelo mentres fea de taquillera al cine Roma de Carcaixent. És possible que passaren el film d'Otto Preminger, 🔗 perquè era per aquell temps: 🔗

17 de gener de 1958: S’autoritzà l’obertura del desaparegut Cine Roma, al comerciant Vicente Vilarroig i Tárrega. L’edifici fou projectat per l’arquitecte Manuel Romaní, de Castelló de la Plana.

El camí de tornar, per això de buscar l'ombra, ha segut un terç més llarg. La paraeta per a regirar llibres i topar amb algun record ho ha compensat.

dilluns, 5 d’agost del 2024

Informalment, la llengua

Cosetes per a combatre la caloreta de l'agost, com ara una arreplega de termes nous aprovats pel Termcat —que penge en el dtl🔗 o una revisió de la quotidianitat de la variant xixanta, que convindria tindre en compte en les indicacions normatives sobre trets dialectals... ¿Dialectes? I també dels registres, encara que s'ha de tindre en compte que, encara que siga habitual, és una manera irregular i poc adequada d'incorporar els dialectes a l'escriptura: menystindre'ls com versions usuals i útils de la llengua i tractar-los com a estils connotadors d'alguna deficiència.

Em ve al cap algun cas, com ara, quan es fa un recull de les paraules amb ʃ inicial en valencià, xixanta hauria d'aparéixer al costat de xaloc, xarop, Xeresa. No s'entén massa que l'avl incloga eixa forma de raspallà com a possibilitat de pronúncia en el llibre d'estil per als mitjans 📃 però que en el diccionari 🔗 no aparega ni com a variant possible ni com a pronúncia.

Desentendre's informalment de la llengua per escrit no és gens eficient. 🔗

diumenge, 4 d’agost del 2024

Cita dominical / 820: Miquel Àngel Pradilla Cardona

Mirant l'educació en la variació.

¿L'ensenyament ens ha de servir bàsicament per consolidar, per modelitzar formalment la llengua o, a més a més, l'ensenyament ens ha de servir també per donar continuïtat a la varietat tradicional? [...] El que ha de fer l'ensenyament sobretot, per a mi, és crear una actitud de respecte cap a la variació.

Miquel Àngel Pradilla Cardona, fragment d'una intervenció durant el seminari «La variació territorial i els diccionaris», Institut d'Estudis Catalans, 13.06.2024. 🎬

dissabte, 3 d’agost del 2024

La foto del sàbat / 210

A l'autofocus de la càmera li costava enfocar esta palometa grossa sobre la pols de l'última ploguda.

divendres, 2 d’agost del 2024

Incomplint les causes

Havia començat per la votació de la militància d'Esquerra Republicana de Catalunya (erc) que ha avalat l'acord que permetrà que Salvador Illa serà president de Catalunya. Serà bo de vore com se les apanya ara Illa per a incomplir l'acord sistemàticament i presumir que l'està complint.

I pensant en això, no sé com, he arribat a pensar si no s'utilitza a voltes el concepte dialectalització en lloc de parlar de castellanització o de glotofàgia, que serien els processos contra els quals intenta actuar això que es denomina «purisme» —entenc que «purisme» és un concepte amb unes connotacions que supose que no deuen acceptar els qui són qualificats d'això.

En tot cas, la senda de la dialectalització 🔗 està ben asfaltà, ja que es mantenen o s'empitjoren les causes i les circumstàncies que l'afavorixen, com ara que «manquen o són escassos els vincles socials i geogràfics entre les poblacions dels diversos dialectes».

Pel que fa a això de pensar que cal centrar-se en això que es denomina «estàndard», trobe que enmig de la dispersió, la desarticulació, la interferència, l'aculturació, la discriminació, la subordinació, el desús quotidià... Elaborar i reelaborar propostes d'estàndards estan fent joguets polítics per a entretindre-mos i marejar-mos fent-mos creure que, si tens la cirereta, el pastís apareixerà per baix. En vorem de més grosses, i mos les creurem.

dijous, 1 d’agost del 2024

Fins que tragam cómpters

Em va pegar per inventar-me el nom d'un poble valencià. Sense calfar-me massa el cap vaig idear Benitinguem (els primers pobladors devien barrejar àrabs i germànics) i Benitingam (els primers pobladors devien barrejar àrabs i anglosaxons). Ara ja sé que no apareixen en l'Onomasticon de Coromines ni en la xarxa —de moment—, però no ho vaig comprovar abans de llançar-los al món. Tampoc té massa transcendència la cosa, era només per contextualitzar la possible existència d'una església amb una capella i un retaule en un poblet, un intent imaginari de repensar criteris per a usar majúscules i minúscules.

Eixe poble ja no existirà més enllà d'eixos pocs bits que el retindran en la memòria de la xarxa, mentres n'hi haja, fins que les calors del canvi climàtic i la possible hecatombe que ha d'assolar tot el que siga sobrer per a la supervivència humana mos forcen a traure cómpters del nostre pas pel planeta com a comunitat vivent i inclús a voltes sintents. 🔗