Una història que va repetint-se

Els suposats delinqüents que haurien de ser expulsats, migrants en centres d'internament, prioritat nacional —¿quina nació über alles?— o nazional, camps de concentració en països tercers —¿per què no en països segons?, ¿quins són els països segons?—, primer els valencians, o no, els espanyols..., ¿però els monolingües, els bilingües, els plurilingües?, ¿a Valladolid qui va davant?, ¿també a Madrid o a Gandia?

Quan te n'oblides, quan ho ignores, quan ho deixes passar, quan tanques els ulls, quan els sents però no els escoltes, quan no en fas cas perquè «no deu ser pa tant»..., va acumulant-se la infàmia. ¿De què em sona Goulag. Une histoire soviétique?, 🔗 que va repetint-se, que és més que soviètica.

Rovells

La cosa és que Jordi Nieva en «Jordi Pujol i la maleïda "immediació"» 🔗 ha exposat uns quants d'eixos elements que la justícia espanyola manté com si el cresol de la seua existència encara s'haguera de mantindre encés gràcies a les essències del pensament jurídic i social més rancis: la immediació que atribuïx poders psicològics extraordinaris als jutges, la desatenció dels biaixos sociològics, les possibilitats telemàtiques, la concepció del procés penal com a castic o venjança quan ja sabem massa bé que hauria de ser tractament i reinserció. I inclús el dret a defendre's u mateix, com a «romanticisme literari», diu.

I portant-ho més a prop, a la faena de cada dia, veig que ha institucions que necessiten eixir ja dels segles en què van congriar la seua raó de ser si s'han de mantindre en un sistema democràtic avançat i eficient, com seria el cas del parlament valencià, que va ser un element de construcció de la democràcia des del mateix procés de consolidació de la institució, però que ja fa uns anys que té els mecanismes rovellats i complix una funció mecànica que grinyola i ofega tant l'interior de la institució com els processos democràtics de la societat valenciana.

M'ha eixit un fragment massa redó. Fàcil, perquè és una opinió que no ha requerit afegir mostres i documentació. Si ho fera, el rovell s'escamparia com les llavors dels plàtans estos dies, que també serviria per a adobar amb un poc de romanticisme.

Cita dominical / 910: Lluís Vicent Aracil Boned

La lingüística moderna és igualitària per principi.

Lluís Vicent Aracil Boned, «Les etapes epistemològiques de la recerca sociolingüística», Papers de sociolingüística.

La foto del sàbat / 299

Invasió floral d'alguna varietat de bauhínia vora el trànsit de l'avinguda d'Aragó.

Binarismes

Continuen vigents i són molt interessants i complexes les percepcions que tenim dels cossos, de les identitats, de les nostres diferències, però haurien de tindre un valor secundari. Per contra, convindria aclarir per què hi ha d'haver categories masculines i femenines, per què no mos distribuïm tots per pes, altura, sou, patrimoni... En fi, el binarisme continua marcant la pauta. A voltes ho superem de manera anecdòtica —vàters unisex— i més tard patim retrocessos perniciosos —hi ha qui no pretén determinar mai el fet de ser homes, però sí què és una dona... 🔗

Rosa de tomaca i alvocat

El dia dels llibres, el dia de les llibreries i de provar a vendre i promoure la venda, la presència i la simpatia dels qui els escriuen. Aprofite per a fer recompte de presències en el catàleg de primavera-estiu que m'arriba de l'editorial Bromera. Hi ha 50 portades en miniatura que corresponen a 33 autors i 17 autores.

En la primera secció, noveŀla, la cosa sembla que es desequilibra un pèl massa (8 i 4), però després arriba la poesia —passant de la ciència: 2 a 0— i la rima pareix que sí que és cosa de dones (Mercé Estrela Tena i Maria Carme Arna Orts al costat de Josep Ballester). Però continue avançant i en la secció de passatemps, actualitat i teatre, tot són hòmens —«i estem sopant...», com el xiste aquell de Tarzan.

La secció de llibres iŀlustrats comença amb una plana on empaten (4 a 4), gràcies als dos llibrets de Yayo Kawamura, i es manté l'empat en la plana següent, amb la Magalí! de Núria Busquets, però l'impuls final deixa la cosa en 3 de 13, amb Louisa May Alcott, Teresa Broseta i Gemma Pasqual i Escrivà.

Amb una tomaca i un alvocat, una rosa. El dia del llibre té eixes primeres impressions de bon matí.

Hotelet d'insectes

«Demà cavalla», «demà acaba ja»... Takse crea jocs de paraules inesperats per a que jo m'entretinga demostrant que consevol destrellat em fa riure. Cavalla en carxofes per a demà, atra volta peix. Tornant pel riu, hi ha una reserva per a insectes on conviuen diverses plantes aromàtiques, unes mostasses altíssimes, gramínies...

No vegem els insectes, però s'intuïx que n'hi deuen haver, perquè hi ha un bon tràfec de pardalets: estornells, todons, tórtores, caragolets, gafarrons, merles, i uns palputs passejant tan campals fussant pels roglets de verd de fora del jardí, sense parar massa atenció a les neure de la prioritat nacionalista, però molta més als productes de proximitat.

Interferència casual

Estic en l'ordinador i estire la cama esquerra, aleshores interferixc en l'emissió de la ràdio del bany que té sintonitzà la ser, però només quan Takse està en alguns llocs concrets de la casa. Es veu que la conjunció de les nostres potències electromagnètiques crea combinacions que alteren els camins per on viatgen les ones de ràdio. I la cosa pareix que és que jo no estire la cama esquerra. Quines coses.

Una interferència casual, un senyal de coŀlaboració, una reacció davant una combinació de diferents punts de vista, la realitat no s'acaba mai de sotmetre del tot a les nostres prediccions.

Cels electrònics

L'Onyx Boox Note 13.3 encara resistix. Ara essencialment em servix per a escoltar la ràdio per internet, música i poc més, algun dibuix, alguna consulta al correu, però res ja de llegir llibres, perquè va lentíssima i necessita estar endollat per a mantindre's despert. A més, la lectura en paper continua sent més còmoda, agradable i absorbent, a pesar de les esperances lectores amb què m'il·lusionava —i encara ara— vegent els aparells.

Tots estos trastos envellixen, però este ho ha fet més ràpid del que jo esperava. A banda, la gran pega que li trobe és que sembla que no puc canviar-li el sistema operatiu ni activar-li res que li done un poc més de vida i aire, tal com he fet en ocasions anteriors amb altres aparells que vaig poder posar el dia pel meu compte. En el cas d'este aparell, tal com solen fer algunes empreses de les quals hauríem de fugir, l'han deixat de costat, ja no el posen al dia i busca qui t'ha pegat.

I ara, no sé si per parlar d'estes coses, l'ordinador està començant a imitar una tórtora. Trobe que l'hauré d'obrir i pegar-li una tocaeta. Té cels electrònics.

Cita dominical / 909: Rosa María Peris Cervera

Una societat no es mesura per la duresa de les prohibicions, sinó per la inteŀligència de les solucions.

Rosa María Peris Cervera, Diari de Sessions de les Corts Valencianes, 15.04.2026. 🔗

La foto del sàbat / 298

Un immigrant prenent possessió d'un territori imaginat.

Fent pols i aventant

No a pesar, sinó «a causa de tot» —diríem i crec que no cal donar més referències— sembla que convindria comprovar quins lligams de dependència poc saludable o directament tòxica s'han establit amb el conglomerat oligàrquic despòtic que controla els eua —alerta, que això del capitalisme sense fronteres, tots som copartícips en causes i conseqüències.

Pel que diu la notícia que he llegit («Sistemas críticos de España y otros 22 países europeos tienen un "botón de apagado" a disposición de Trump», Carlos del Castillo, elDiario.es, 16.04.2026), 🔗 una decisió del president americà mos podria tallar no tan sols el compte de correu de Gmail, sinó inclús un aparell de respiració assistida que funcionara amb tecnologia d'una empresa d'aquell país. És com el botó que té Musk per a controlar a distància la conducció sense mans dels seus cotxes, però ara de repica'm el colze.

Esta segona etapa del president americà Trump està fent pols i aventant el prestigi i la confiança que, a pesar de tot, encara emetia —com un far en la foscor, si mos deixen dur per l'imaginari que hem rebut— la representació de la democràcia americana —la democràcia més gran del món...—, sí, a pesar de tot.

Repicant els dits

¿Com diríem això de fer castanyetes si mos fixem en la definició d'eixa expressió que dona el diccionari?: «Esclafit que es produïx al fer esvarar amb força i ràpidament els polpissos del dit del mig i del polze.» No ho sé massa bé, però això d'esclafir no mos acaba de xocar.

Les castanyetes deuen ser una cosa d'eixes que va per pobles i barris. Al meu no té eixe significat. En canvi, hi ha qui en diu «repicar els dits», que tant pot servir per a marcar el ritme ballant —que seria el cas de les castanyetes, segurament emparentades amb les castanyoles— com per a mostrar nerviosisme, enuig o inquietud si repiques sobre la taula o el braç de la cadira.

Repiquem, però que no siga el colze, que seria una expressió diferent.

Reciclatge de la palla

L'acadèmia té uns criteris per a la fixació de la toponímia on fan dos afirmacions poc clares (seguixc l'edició del 2024). Primer, una classificació de topònims que denomina «toponímia major», però que no caracteritza ni explica (p. 45 i 86):

En canvi, en el cas específic de la toponímia major, la solució documentada històricament serà la que tindrà més pes a l’hora d’establir una forma normativa. [...] el cas de la toponímia major (continents, països, comunitats autònomes, regions, ciutats, etc.)

I després un criteri general sobre l'accentuació que no explica en quins casos ni per quins motius no s'ha d'aplicar (p. 53):

Accentuació
Accentuació de é/è: caldrà accentuar segons la pronunciació de la zona: francés, sénia, Novetlè.

¿Per què apliquen la idea més imprecisa i inconcreta (p. 45 i 86) en lloc d'aplicar el criteri més general (p. 53)? No ho expliquen en l'informe, on pareix que hagen oblidat el seu propi criteri sobre l'accentuació dels topònims, ja que després d'admetre que és «Valéncia», se'n van per peteneres a discutir sobre la classificació dialectal de la llengua, com si això fora rellevant per a decidir res.

Això sí, és innegable que la «solució documentada històricament» seria «Valencia» sense accent —no solia dur accent quan no hi havia regles clares i generals d'accentuació, o quan es considerava que ja s'entenia que era una vocal «tancada». Però estem d'acord que això no seria correcte ortogràficament. Per tant, s'hauria de recórrer al criteri de l'accentuació, no al de la documentació històrica, que servirà i tindrà valor determinant en atres casos, però no en este.

Ací sí que estem fent reciclatge de la palla.

Premisses sense conclusió

En l'informe de l'acadèmia diuen en el punt 2:

[...] un estudi tècnic preceptiu sobre la denominació oficial d’un topònim ha de circumscriure’s estrictament a l’anàlisi d’aquell nom propi concret. L’ampliació del marc a una revisió general del sistema d’accentuació de les é/è del valencià excedix i altera l’objecte de la petició.

Més avant, en el punt 4, l'informe tracta eixe sistema d'accentuació que han dit que no s'ha de tractar i, a més, reconeix de manera implícita que, etimològicament, l'origen del topònim té una e tancada. Per a reblar la manipulació, en les conclusions diuen que «per raons [...] etimològiques» proposen la grafia amb accent gràfic greu... ¿En quin moment les premisses no han de quadrar amb la conclusió?

En vorem de grosses.

Atabollant

Les eleccions a Hongria i el resultat electoral 🔗 són un airet que pot refrescar les estructures democràtiques de la Unió Europea. Però encara és una incògnita que vorem si no amaga darrere de la inconcreció programàtica —tractant-se de jocs de dretes— un relleu en l'ànsia oligàrquica. Les primeres declaracions en calent fan pensar més en un reforç de la progressió democràtica d'Hongria. Faena tenen si han de reconduir la deriva institucional del país.

Sense llançar les campanes al vol, és un dels pocs tocs d'atenció democràtic que està sonant en la campana d'oligarquies, dictadures, megalòmans i falsaris diversos que atabolla el planeta i la Lluna.

Cita dominical / 908: Michel Foucault

Cap llibre no pot existir per ell mateix; sempre es troba en una relació de suport i de dependència en esguard dels altres; és un punt en una trama.

Michel Foucault, «Resposta al cercle d'epistemologia», L'ordre del discurs i altres escrits, segons la traducció de Pompeu Casanovas.

La foto del sàbat / 297

Uns rosegons

Uns rosegons per a uns obrers sud-americans que mos han regalat uns trossos de la mobila que estan llevant d'una casa que restauren. Els hem avisat que estaven durs i que era una cosa típica de per ací. Un intercanvi, esta volta en castellà, perquè hem notat que no mos entenien en valencià. Esta deu ser una situació d'adaptació, la situació típica en què hauríem de posar en pràctica els nostres coneiximents lingüístics.

Més tard, al forn, la dependenta sud-americana mos ha entés perfectament. També la situació típica en què ella fa un mínim d'adaptació i ningú ha de subordinar-se sociolingüísticament. En parle massa, de la subordinació —ai, és lo que n'hi ha—, i convindria recordar els intercanvis adaptatius i equitatius. Quasi igualitaris, dins del que cap. Més rosegons.

Mala lluna

Les persones assassinades a l'Orient Mitjà a causa dels crims de guerra de Trump i Netanyahu contra la humanitat i el dret internacional, estaran desvanides quan s'enteren que uns astronautes americans li han pegat la volta a la Lluna.

Amb interés i voluntat

La recerca científica pot vore compromesa la seua qualitat si el treball partix de les conclusions a les quals es vol arribar, si la faena consistix a triar i disposar els fets que van bé a la conclusió preestablida.

Els fets són que es pronuncia «Valéncia» i s'escriu «València». I una cosa és explicar per què el topònim es pronuncia de sempre «Valéncia» ací i a l'Alt Àneu i una atra ben diferent és mirar d'explicar per què s'escriu «València». Les dos coses es poden fer seguint la metodologia científica. Però la qualitat d'eixa ciència serà ben pobra si es barregen les coses i es pretén utilitzar els procediments científics per a establir que s'ha d'escriure «València» adduint la normativa ortogràfica, la pronunciació de la zona, la història, la documentació i l'etimologia, com si estes disciplines ho imposaren.

Els membres de l'AVL ho saben i supose que algun dia explicaran les raons polítiques o conjunturals que els van dur no tan sols a fer fer prevaldre la conclusió preestablida, sinó també a provar de revestir la decisió d'aparença científica marejant i tergiversant dades i fets.

Els fets són constatables i les decisions de les autoritats poden seguir sistemes de decisió que es fonamenten en conclusions científiques, en idees polítiques, en potestats discrecionals o en preferències arbitràries. La pràctica del poder democràtic mira de combinar les conclusions científiques amb les idees polítiques, limita les potestats discrecionals i prohibix les preferències arbitràries. Per tant, pot ser complex, inesperat i innovador, però tampoc no és tan difícil. Cal interés i voluntat.

Solemnitats i ocurrències

Seguint l'opinió que es va publicar en el Diari La Veu del País Valencià («Cai» de Valentí Ros, 23.03.2026), 🔗 el criteri per a fixar la toponímia tampoc no és el que va fixar l'avl, sinó com diu la dita: «fer com fan, que no és pecat», esta volta seguint el suposat exemple del topònim Cadis, la ciutat d'Andalusia.

Com que en continuen apareguent, llegint les elaboracions teòriques d'eixe estil, llegint les opinions que —en el millor dels casos— s'enlairen sense més ales que l'intent de fer riure un poc o de sentenciar amb ironies, s'entén que es valide qualsevol cosa que complixca els desitjos, les preferències, els prejuís o les neures de cada u.

En fi, de moment, ¿no ho ha resolt l'AVL ja? Doncs, ara, amb calma, els qui no ho hagen fet, poden aprofitar per a llegir un poc la documentació i aplicar el mètode científic i un mínim de reflexió. És possible que descobrixquen algun argument amb fonament lingüístic i toponímic. I també pot ser que hajam de lamentar uns quants anys més que l'entitat que més rigor hauria de mostrar es dedique a vagarejar entre solemnitats i ocurrències.

A la farmàcia

La dependenta de la farmàcia està parlant en anglés amb unes turistes. Després amb unes expats o erasmus, diria jo. I quan em toca a mi, que demane el medicament tal «o una cosa aixina p'al costipat», em respon en valencià amb un accent exòtic —que no sé identificar—. Les expats diuen «adeu» eixint.

Parlant en valencià sempre apareix l'ocasió d'aconseguir anècdotes significatives.

Cita dominical / 907: Maria Bohigas Sales

Falta avui un gran poeta que pregunti com es corromp el cor quan la riquesa material mou el món sense cap volta que l'aturi.

Maria Bohigas Sales, «Els miserables», Núvol, Nadal 2025.

La foto del sàbat / 296

Ni uns segons de coherència

Senc Papi Robles per la ràdio declarant coses sobre la ciència, la llengua, l'informe de l'acadèmia i m'ha semblat que acaba pronunciant «València», esta volta —i no com sol fer habitualment, quan pronúncia «Valéncia», com es suposa que s'ahruai d'escriure segons els criteris toponímics generals— reproduint oralment eixa e oberta gràfica. És a dir, acaba una declaració pretesament fonamentada en les recomanacions de l'avl anant contra la recomanacions de l'avl. Tot un símptoma de lo que es suposa que ella no hauria de representar, si diu anar amb la ciència i pretén ser mínimament coherent. No n'hi ha mans.

Havia pensat d'escriure-li a Papi Robles per a demanar-li coherència en les declaracions, encara que siga dins d'un mateix paràgraf, però crec que no ho faré: si acabe de dir que no n'hi ha mans, més valdrà que ho assumixca jo també. Si els votants de dretes i d'ultradretes no els la demanen als seus polítics, ¿els l'hem de demanar als d'esquerres?: no fa tant es suposava que sí. Vorem.

Pressió apresa

Al forn, no sé si mos ha sentit abans, però una xica entra demanant en valencià. Curiosament, la dependenta —sud-americana— li respon també en valencià. Mosatros continuem encomanant coses. I senc que la xica, quan la sud-americana ja no li respon en valencià, canvia al castellà. M'havia alegrat de sentir una xica que entrava parlant en valencià, però li ha durat poc la «normalitat», interferida per la pressió apresa de la subordinació davant del castellà.

Em queda al cap el dubte de saber com es pensa la xica que entrava que la dependenta sud-americana havia d'ampliar els seus coneiximents de valencià, si ella li'ls amagava.

I ases a totes

Acabe de recordar que la dirigent política Mónica Olta va haver d'insistir per a que s'acceptara que la direcció de l'accent del seu nom és la que correspon a una vocal tancada. En una entrevista en Vilaweb (2015) 🔗 explicava:

[...] jo sóc Mónica amb accent tancat. Però de vegades l’han escrit amb o oberta i jo no he cridat a ningú perquè me’l canviés, m’ha semblat que no calia. Cadascú que faça allò que vulga. Però el meu nom s’escriu amb o tancada [...]

Doncs, com que era poc després que fixaren la forma «València», però ara veig que ha acabat passat amb el nom de la capital del país com li passava a la política valenciana: «de vegades l'han escrit» com l'han escrit i ningú no ha dit res, perquè semblava que no calia, que tot arribaria a bon port —i arribarà, espere—, però hem vist que hi ha efectes o conseqüències que no sempre voldríem ni esperàvem, com ara que podem descobrir partidistes i dogmàtics, com dia aquella dita, 🔗 «a totes les cases».