La xica de la paraeta mos atén amablement. Mos diu que és de Verona i, després de disculpar-se per si no encerta totes les paraules, es llança a parlar-mos en valencià: està fent un curset. Li falta practicar més, diu, però reconeix que la distància lingüística és essencialment la vergonya... En italià, vergogna, que es pronuncia igual. Per tant, ja s'ha reduït molt la distància. Fora vergonyes, mos acomiada amb un «adeu».
Vergonya, que ve del llatí: verecundia... Ve del verb verēri (‘sentir respecte’, ‘temer reverencialment’ o ‘tenir por respectuosa’) que es vincula a l'arrel indoeuropea: "Ver" o "Uer", o "wer", que vol dir respecte, cautela, temor reverencial...
ResponEliminaSeria fascinant poder anar seguint l'origen d'un mot, viatjant cap enrere en el passat; en algun moment, arribaríem a un so.
Si la ciència i la ficció no ho han pronosticat malament, algú arribarà a vore-ho, però probablement no podrà tornar per a contar-mos-ho. Ja ho vorem..., amb temor reverencial, certament.
ResponElimina