Mos colpix el documental del Sense Ficció sobre Gisèle Pélicot i la submissió química. La combine amb un film típic de «pinyau-pinyau» que reduïx els valors de la vida a l'individualisme contra la massa irraccional enemiga alienígena que cal destruir. I aixina és possible que anem entenent de què va tot, en versió reduïda, amb dosis homeopàtiques.
Aprofite una pausa que ha dut el solet i, a l'obrir les actualitats d'OpenEdition, vaig baixant i repassant les moltes lectures que m'hauré de pedre tope amb el llibre Dire le silence à la Renaissance editat per Pascal Mounier, un grapat d'articles per a pensar sobre els sorolls en què vivim bussejant sense quasi aire, més encara ara durant les Falles.
Enllaçant amb la recomanació que m'ha fet Anaïs, la «Senta-Ballade» de l'òpera Der Fliegende Höllander de Richard Wagner —vaig canviant versions des de la de Flagstad de l'any 1948 passant per Destinn, Varnay i Caballé i acabant en Asmik Grigorian—, veig que hi ha un article que comenta una peça d'un llibre que fa referència a l'«òpera», però en un atre sentit: «La Description du Silence de Celio Calcagnini» de Romain Menini, 🔗 que comenta una obra breu, Descriptio Silentii inclosa en el llibre Opera editat en 1544:
La Descriptio Silentii és un dels texts més curts de la col·lecció de 1544: només quatre pàgines. Es presenta com una narració en primera persona, en passat, que relata com el narrador, passejant pel Temple de la Fortuna a Praeneste, descobreix una pintura (tabella) molt difícil d'interpretar, ja que presenta una escena complexa amb un alt valor simbòlic i al·legòric. Només la intervenció del guardià del temple, és a dir, l'ús d'una altra veu, permetrà revelar el significat oblic d'aquesta pintura.
L'article és ben substanció, aixina que me l'alce per a més avant. Acumule soroll tipogràfic en el disc dur mentres deixe sonar l'òpera completa. 🎜
La normativa de la llengua hauria de ser com la vora de la mar, com la ribera d'un riu, un ecosistema en contacte permanent amb la natura fluent de la llengua.
La llàstima és que mos acomodem i tendim més a busscar els bassals i, encara més senzill i casolà, a omplir poals. Hi afegim unes gotes de lleixiu i ja tenim una aigua que desinfecta, que és bona per a passar la fregona pel terra i per a acabar abocant el poal al vàter. I millor si la depuren abans de tornar a la mar.
Fer-ho sense dir-ho; fer-ho i dir-ho; dir-ho i no fer-ho; no dir-ho i no fer-ho... Totes les combinacions són possibles, i podríem descartar l'última, si no fora que cal assumir que no dir-ho no evita pensar-ho, ajornar-ho, per a dur-ho avant en un atre moment. La cosa és que en açò de la sociolingüística mos movem també dins d'eixes possibilitats, i sovint l'última és l'habitual, no en parlem i no fem res, i avant, ho deixem pensat, per si de cas.
En el mateix camp, pareix que mos exaltem més amb les dos primeres. En la primera, els hem guipat; en la segona —beŀligerància que preferim no animar—, mos escandalitza que ho exhibixquen. I en la tercera, mos quedem sense saber si convé reclamar la coherència dels actes o si millor anirem fent amb la declaració d'intencions.
La definició del substantiu valencià en els diccionaris dnv i diec, si és vol, obviant la paràfrasi, és equivalent:
Algunes polèmiques absurdes s'alimenten de les rutines que necessiten posar-se al dia, com si tota la vida haguérem d'anar repassant el mateix dictat tota la vida, tal com recorde que calia fer per a aprendre a escriure en francés. O els quaderns Rubio per a fer bona lletra en castellà —que també aprofitaven per a atres llengües.
Ara, també hi qui sembla disposat a desatendre les dades i tergiversar els fets fins que les seues preferències li se pansixquen.
Les esquerres fa una dècada que busquen maneres de combatre tot això, amb dades, verificacions i molta comunicació. Però el poder rau, justament, en el fet de prescindir de la realitat, i, sobretot, que no hi puguis fer res.
Ofèlia Carbonell Torrents, «Indefensió apresa», Núvol, 23.02.2026. 🔗
La tórtora a voltes mos pareix que està covant seguint l'horari funcionarial: a l'hora d'almorzar no la vegem damunt de l'ou, es fa esperar i mos preocupa si no s'acostarà massa una gavina de les que van guaitant pels terrats i les teulaes del centre de la ciutat. Hui plou i mos passa pel cap si el pollet eixirà avant o es costiparà i es quedarà dins la calentoreta de la closca.
De totes formes, si traguera ara el cap i vegera com van les coses, no sé, però passaria com mos sembla que passa sempre, «la primavera de l'esperança i l'hivern de la desesperació»,W per molt que PikettyW mos mostre les dades que anem millorant. Les dades, bé, ¿però i les sensacions? Cap a dins de la closca.
Els dibuixos vectorials mantenen les proporcions, la definició, les vores i els límits. En canvi, els humans solem pedre definició, perdem les referències i anem alterant les mides de les coses que hem vist. Més encara, de les que no hem vist. Però sobretot alterem les proporcions quan les passem pel pensament. Eixes desproporcions, eixos empastres mos delaten.
Passen els dies i el celler previst per a Nadal que sempre es queda acumulat, va reduint-se. A poc a poc, perquè ara mos preocupem per porgar excessos i fer una alimentació saludable: la cervesa doble zero és un lenitiu efectiu per a això.
Però ja queda poc de celler, aixina que rescate la llista de webs que oferixen productes de proximitat i que mostren interés per l'ecologia i la sostenibilitat —inclosa la lingüística—:
Un altre dia pensaré en les samarretes, que també n'hi han opcions per a ser ecològics i sostenibles (també lingüísticament).
No acabe de confiar que això siga aixina, però espere que tinga bona cosa de fonament l'informe de l'acadèmia que els ha dut a mantindre un accent improcedent en el nom de la capital del país i del poblet de la Vall d'Àneu, que no deu ser casual que compartixquen la pronúncia amb la vocal e tancada.
En tot cas, espere que el probable desgavell toponímic tinga alguna virtut sociolingüística, si això és possible. Diria que fins ara no l'ha tinguda i no veig que la puga tindre, tenint en compte les estadístiques i el fet que no són precisament els dogmes els que faran que millore la ciència, la democràcia i l'ús del valencià.
El pany de paret és l'ànima de la llibreria, la llibreria és la roba que vist el pany de paret, els llibres formen murs, els llibres són rejols que tomben muralles, la pols salpebra els llibres, els llibres adoben les idees... Entre els llibres i la paret, que córrega l'aire.
Tot i que el seu treball d'indagació, acumulació i classificació provisional de les dades és meritori i indispensable, la mera filologia és indigesta i amorfa. Prou explicablement, les seves temptatives de síntesi autàrquica han estat presidides per nocions metafísiques pròximes (o idèntiques) a les de l'antisociolingüística.
Lluis-Vicent Aracil Boned, «Sociolingüística», Papers de sociolingüística.
