Pareixia que renegava un poc Salvador Vendrell («Escric com he aprés —i com em dona la gana») 🔗 pel fet que algun amic sense massa criteri li demanava per què no fea servir paraules «més valencianes». Curiosament posava l'exemple de quasi, que no diria jo que siga més valencià, sinó que és la versió absurdament etimologitzada de casi, que tampoc seria específicament valencià, sinó ben general —inclús si mirem el francés.
A banda d'això, no sé de quina manera subtil, la seua reflexió va derivant de la idea «més valencià» fins al punt d'identificar eixa qualitat com si fora només pròpia del registre «coŀloquial» oral, com si en la versió escrita de la llengua no hi haguera «més valencià» sinó que necessàriament no ho haguera de ser tant... I és possible que tinga part de raó, però només una part, perquè no cal oblidar que en l'escrit també hi ha molt prosa valenciana calcada del llenguatge juridicoadministratiu que, a força de voler ser més «docte», és simplement «més castellà».
En tot cas, no deixa de ser simptomàtic que pensant en «més valencià» acabe parlant de «conversa de bar» i de com és d'absurd pensar que «l’únic valencià legítim és el que ix de la boca sense passar pel filtre de la tradició». De fet, la confusió s'accentua quan diu: «Escric amb una llengua que ja no distingeix entre allò col·loquial i allò après» —i no sé si eixe últim accent és una errada o és un tret de la seua suposada «llengua natural» —tal com ho diu, com si fora possible una llengua natural—, que consistix a no accentuar tampoc en valencià, ara que per fi és ben lícit i acceptat.
Una llàstima, perquè haguera pogut fer precisament referència al fet que «literari» no té per què ser clavar uns quants accents al revés i —regirant la seua expressió «que els llibres “contaminen” el valencià és d’una ignorància preocupant»— els literats podrien aprofitar el valencià per a alimentar també els llibres.
