Els gramàtics de l'Edat Mitjana europea van considerar durant molt de temps que no era possible escriure les llengües romàniques vulgars que es parlaven aleshores, perquè no es fonamentaven sobre un art que permetia ser-ne conscient, sinó només sobre l'ús parlat.
Claire Blanche-Benveniste, Approches de la langue parlée. 🔗
La flor d'un cactus que encara no s'ha obert pareix treta d'un film de ciència-ficció.
Entren uns holandesos i la fornera els atén en anglés. Poca cosa, però un mínim de frases fetes i xifres que no aplica als parlants d'altres llengües més casolanes. Entrem mosatros, que no som clients diaris, però sí habituals, i mos atén en castellà, a pesar que li parlem sempre en valencià. Però no som forasters, som de la contornà, estem a casa i collats per la ideologia de la imposició del castellà i, per tant, sap que l'entenem. Bé, com a contrapartida, ella mos atén i entén, i entén què és el ségol —o m'ho sembla, perquè encerta el pa sense que li l'assenyale.
El periodista Bru Rovira ha escrit una noveŀla en castellà que ara es publica en valencià-català, Matar el director, 🔗 traduïda per August Rafanell. La presentava ahir a cal Grasset i Forasté —des de fa un temps amb el primer cognom amb les dos esses—, al Més 324. Supose que deu ser interessant, pel món periodístic que diu que descriu. Ara, és del gènere policíac, aixina que eixe cantó també pot aportar algun aŀlicient de cara a les lectures estiuenques.
A mi m'ha interessat l'entrevista perquè he tingut eixa sensació de «gira la roda del temps» 🎶 i que tornem sense enterar-mos al punt d'eixida: xarraven com dos amics que es donen la raó en tots els tòpics possibles sobre el tràfec actual, els mòbils, la immediatesa que mos distrau, la falta d'inversió en les redaccions i els mitjans, el poc temps per a la reflexió i la maüració que demana l'escriptura de les cròniques —aquelles cròniques de fa vint anys... Fa vint anys devien estar entrevistant-se dos periodistes que devien estar diguent-se tot això mateix d'aquell moment i de vint anys abans. I vint anys abans i vint anys abans. Apanyaven el món.
Va girant la cosa, anem rodant. Si en sabia Sísif d'això. 🔗
L'avl torna a llançar un bolletí —en torna a dir «butlletí»—, 🔗 esta volta és trimestral, i també t'hi pots subscriure. Ho faig. Ja n'hi han dos d'enguany. Els he de demanar que en facen una versió pdf o que miren el format que li donen per a que la conversió a pdf que pugam fer en línia —o en el mateix ordinador— per a alçar-mos-el mantinga l'estructura i tinga un mínim de qualitat que permeta la lectura.
Dels bolletins que van fer anteriorment, crec que el més elegant i ben fet era el primer, cap al 2011, que es convertia ben bé en un imprés. Després la cosa ja va anar destarotant-se entre els diferents codis de programació i d'edició per al web. I una cosa que no entenc és que l'acadèmia no oferixca un espai d'arxiu on pugues consultar tots els bolletins de la història de la institució. Són eixes coses que s'entenen quan les fas a pèl pel teu cómpter, però que són molt significatives i preocupants quan les fa una institució pública. Ja vorem com acaba esta nova etapa bolletinera.
Hem tornat a vore el film El nom de la rosa (1986) de Jean-Jacques Annaud. 🔗 Hi ha un moment en què Guillem de Baskerville li diu al seu deixeble Adso de Melk alguna cosa aixina com que si contradius un inquisidor t'acusaran d'heretgia... Ara no recorde per què, passant per ací i per allà arribe a l'article de la Viquipèdia sobre Francesc Ferrer i Guàrdia 🔗, on expliquen que va ser condemnat i afusellat després d'una farsa judicial... Mire pel balcó, pense en la faena, un poc diries que aixina van les coses encara. Hem millorat, ací es va abolir la pena de mort. Julian Assange 🔗 podrà sobreviure a la inquisició americana.
Em ressona el cap pensant allò de la història que no es repetix però que rima. 📖
M'escriuen de Movistar per a dir-me que necessiten que els done permís per a que m'informen de no sé què per tal d'estar sempre «a l'última» no sé de què... Esborre el missatge, però el torne a mirar, perquè em sembla curiós que em demanen permís per a fer una cosa que estan fent: informar-me de no res per a que els permeta continuar informant-me de no res... O és possible que m'estiga perdent tot lo del món. Va, m'ho hagueren dit. El deixe en la paperera.
Llavors es tanca un cercle viciós: l’extrema dreta que neix de la por i la por a l’extrema dreta es troben juntes a l’hora de desconfiar de la democràcia.
Salvador Cardús i Ros, «Observar Europa amb mentalitat oberta», Ara, 12.06.2024. 🔗
Des de fa uns anys s'ha produït un canvi de concepció respecte a la funció de la normativa i de les gramàtiques. Ara ja no es tendix a prescriure o proscriure paraules i estructures, sinó que ara sembla clar que és preferible atendre-les, estudiar-les, explicar-les i classificar-les des dels diversos punts de vista que poden facilitar els diferents usos associats als contexts temporals, històrics o geogràfics.
Eixa nova perspectiva, que allibera els usuaris, però que fa més complexa l'activitat normativa, tècnica i estillística, em sembla que encara no ha segut plenament incorporada pels lingüistes, docents i tècnics lingüístics a la seua tasca habitual. El recurs a les receptes estandarditzadores conegudes, els compendis d'errors «inadmissibles» que desballesten l'ús general i entrebanquen l'expressió són més còmodes i recurrents, i el personal ja fa tants anys que espera la «garrotà correctora», que ho té assumit.
Bé, de totes formes, per continuar en la línia, insistixc davant l'avl que incloguen la variant tamé ('també') en el diccionari:
És general al País Valencià i s'estén pel català occidental, tal com documenten Alcover, Gimeno Betí, Montoya Abat, Beltran Calvo i Segura-Llopes, Buj Alfara...). A més, té ús literari (Pascual Tirado, Guinot i Vilar, Maria Barbal, Gordí i Pérez...), és una variant identificativa de diverses varietats (Rodríguez Mariné) i és la forma més usual dels diputats de les Corts Valencianes en les seues intervencions parlamentàries. Inclús és una forma que han exportat els valencians que han emigrat a Andalusia.
Tot arribarà. Tamé.
Em sap mal pensar-ho, però no em sap mal haver tingut ocasió de repensar-m'ho: pareix que sí que hi ha persones de la dreta política autòctona que tenen un cert interés per l'ús del valencià, tant en la seua expressió quotidiana com inclús proposant alguna iniciativa política. Em ve al cap això després de vore alguns vídeos 🎬 de l'actual president de la diputació valenciana, Vicente Mompó Aledo, que si mos pren el pèl, almenys mos el pren —quasi segur, perquè és cosa de guanyar vots— expressant-se en valencià amb la normalitat estàndard casolana del discurs polítics de la contornà.
Una oroneta no fa estiu, ho sé, està clar. I tampoc és una qüestió ornitològica, que ací som molt del pardal que vola, a la cassola, aixina que caldrà anar a espai, sense esperar res, i desitjant-ho tot, com sempre. Que vaja fent.
M'he vist botant en la cadira i teclejant al compàs. Pels auriculars entrava el Cantabile de Michel Petrucciani. 🎹 La resta del dia, cosa estranya, ha anat passant aixina.
Vaig avançant en les lectures de sociolingüística seguint la guia de l'últim llibre de Miquel Àngel Pradilla, enllaçant referències bibliogràfiques i localitzant articles al vol. Des haver perdut l'hàbit de situar-me en una perspectiva teporica, no arribe a entendre que les coses s'hagen de vore tal com les enfoquen: parlen de llengües dominants i subordinades, de les virtuts que aporta l'estandardització a la llengua, de la variació que destorbar... I sempre tinc la sensació que atribuïxen a la llengua els problemes dels parlants, com si la llengua fora l'element o l'entitat que patix o que és afectat per les interferències, pressions i percepcions. Mirant-ho aixina el tema es convertix en una afició acadèmica o una varietat de retrat antropològic.
La sociolingüística que estic llegint exposa el tema massa asèpticament: hauria d'anar associada al dret i a la política, perquè quan es parla de subordinació o de minorització, es parla dels drets socials i polítics de les persones que conformen eixes comunitats lingüístiques o que les intenten mantindre vives, perquè és la manera com es van construint les societats democràtiques, proposant intercanvis equitatius i equilibrats d'espais, de llengües i de poders. I respectant-los o reparant-los quan fallen. La minorització no demana llàstima per la llengua, sinó respecte per les persones.
Les dones, pel simple fet de ser-ho, no som ni més bones ni més empàtiques ni menys bel·licoses ni necessàriament pacifistes. Com els homes, som individualment diverses i no responem a cap essència innata.
Najat El Hachmi, «Si manessin les dones», 🔗
Encara n'hi han abelles, i alguna vespra, traguent el suc de les floretes de la parra.
A pesar que la genuïnitat és un concepte viscós que hem d'evitar que mos taque massa les neurones a l'hora de pensar en les coses humanes, les dos propostes de Xavier Rull relacionades amb la vitalitat de l'ús de les varietats no són tan sols convincents, són necessàries:
Convindria posar en pràctica eixe rigor en la captació més fidel de la realitat en lloc d'abandonar-se a la perspectiva entelada per la subordinació persistent.
La diputada va dir: «Estem a favor d'acabar amb el pensament únic». I va ser l'únic pensament. La resta, sense pensar-s'ho gens, estava tot claríssim.
Per fi cauen quatre gotes de les bones. I amb sarau polític que està removent-ho tot un poc, seria un bon moment per a escampar un poc més la tempesta sociolingüística que s'està coent, segons l'article «De l’autoodi a l’autoestima dialectal: el català occidental es reivindica» de Laura Serra (Ara, 09.06.2024). 🔗 De totes formes, cal estar alerta, perquè pot ser que siguen eixes coses que passen a l'estiu, que tota cuca viu i dura mentres no faça una bona ponentà.
Ara, si no fora habitual, seria cosa de vore com funcionen les antiparres «autonomistes»: «el nou orgull dialectal que va dels Pirineus a l'Ebre»... ¿De veres? ¿Les llengües es reclouen administrativament? Bé, si és per orgull «dialectal», el valencià no és tan nou i deu ser per això que no el tenen en compte. Ara bé, seria bo que que el mercat català estiguera ara enterant-se del valor de la diversitat interna. A vore si per fi deixem l'estàndard dessubstanciat per a les utilitats conjunturals que puga tindre —és una mostra d'empobriment utilitari, per eixir del pas—, i mos dediquem a dinamitzar i fer fluir el conjunt com a instrument de cohesió, de comunicació i d'enriquiment patrimonial.
Amb una miqueta de sort, a vo si els valencians mos apeguem a roda.
Abans de vore com el murcià Alcaraz guanyava el Roland Garros per primera volta, vaig anar ahir a tirar el vot de les europees. No hi havia massa gent. Inclús en les taules estaven un poc en quadre, sense sobreabundància d'interventors com en altres ocasions. Quan ja he farcit el sobre amb la papereta m'acoste a l'urna i els allargue el carnet amb un «bon dia» casolà: els tres em responen «buenos días». No sé si els hauria d'haver dit «xe, ¿ni un rutinari "bon dia"?». Estem malament. No els dic res enguany. L'any passat sí que els vaig esmenar quan em van traduir el nom, però enguany no senc què diu la xica. Vote i me'n vaig.
Amb sort han anat a votar poc més de la mitat del cens —hi ha llocs on encara han anat per baix d'això—, 📃 i és indicatiu de la paradoxa democràtica que mos fan viure els demòcrates per antonomàsia que no paren de renegar i fer bromes contra eleccions i referèndums. Més que se n'haurien de fer, inclús sortejos a l'atzar per a ocupar càrrecs i gestionar l'administració, no tan sols per a fer la faena bruta de les votacions.
Ni «bon dia», no fora cas que perillara algun centenar de milions de parlants del castellà-espanyol.
Idealitzar [...] un suposat passat arcàdic per oposar-lo tot seguit a un present decadent i mancat de vigoria és una tendència ben coneguda de la natura humana, i alhora —com remarca, entre d’altres, Curtius— un topos retòric molt antic, que trobem ja en els autors de la tradició grecollatina (Hesíode, Ciceró o Lucreci, posem per cas) i que han aprofitat a bastament els apocalíptics de tots els temps, com aquella mena de profeta atrabiliari que cap a mitjan segle xx, segons reconta la gent del lloc, recorria diàriament mig despullat els carrers de la vila mallorquina d’Artà, proclamant, esgargamellant-se i amb una remarcable creativitat conjugativa: «Es món està corrompongut, i cada dia va corromponguent-se més!».
Josep Antoni Aguilar Àvila, «pròleg» a Escrit a València d'Albert Hauf Valls. 🔗
A la Universitat Jaume I es mouen contra la massacre de palestins en Gaza, 🔗 diverses propostes perquè el valencià-català s'incorpore a la Unió Europea han segut assumides per diverses candidatures, 🔗 i alguns jutges amb idees gens democràtiques es dediquen a perseguir per terrorisme periodistes i qualsevol que actue contra l'ideari nacionalista espanyol. 🔗
La sensació que el món gira sempre en el mateix sentit és inevitable, i és cert tant astronòmicament com humanament. I convé posar-li una música d'eixes que mos du al futur i al passat alhora, la banda sonora 🔗 de Jerry Goldsmith per a Planet of the apes. 🔗
Un italià que viu al centre de Valéncia —davant del mercat central— des de fa uns anys, es sent ofegat pel turisme quan ix al carrer. Ja no queda quasi veïnat ni les botigues on tenia familiaritat. ¡Ho diu un italià! Està pensant d'anar-se'n a viure a un barri o a un poble que estiga ben comunicat amb Russafa, però diu que es difícil, tal com funcionen els rodalies, els autobusos, el metro, o les limitacions del carril bici.
Uns francesos estudiants de la Universitat Europea viuen en un pis llogat amb un contracte de tres anys al centre de Valéncia, fins que acaben els estudis. Els costa un bon pinyol, però han trobat com aprofitar el sistema: quan se'n van de vacances fora dels períodes lectius, relloguen el pis. Ara són uns italians i el replà fa una olor de maria que et tomba de tos. De ser algun ingredient de la pizza. No m'estranyaria que els francesos tragueren més diners que el propietari del pis. Els italians acaben d'arribar. Estan pegant colps, han llevat la mosquitera de l'habitació. Vorem si també tenen visió comercial o es dediquen al dolce far niente.
El sistema polític ha creat el monstre econòmic en què es suposa que hem de viure dependents d'atraure turistes i diners amb la depredació del veïnat, dels mitjans de vida, de les relacions socials, del que mos convertix en ciutats i pobles habitables, en societats articulades, complexes, variades i democràtiques
Ja podem anar a la provessó i escriure-ho. En vaig parlar l'any 2019 («Amprant i adaptant», 31.01.2019) 🔗 quan vaig vore que eixa variant no apareixia en el diccionari de l'acadèmia (ni en el de l'institut). Vaig enviar la proposta a l'avl i ja no en vaig saber res. Al cap del temps, enguany m'hi vaig tornar a fixar i els ho vaig tornar a proposar, al mes de febrer, i esta volta vaig fer una fitxa per a documentar l'extensió i vigència de la variant. 🔗
Per alguna conjunció d'astres afortunada, l'acadèmia ha pegat cabotà i ha acceptat que la variant provessó mereix poder-se escriure, encara que la restringixca a la col·loquialitat, cosa que seria discutible i que espere que revisen dins t'un temps, ara que podem sentir que s'utilitza en les intervencions parlamentàries de les Corts Valencianes —en la fitxa documente una intervenció del diputat Baldoví Roda—. Al cap i a la fi, un poc de mà esquerra sociolingüística bàsica —l'últim Pradilla, 🔗 per exemple, ho tracta en algun punt, encara que siga de passà— mos hauria de fer vore que els dialectes tenen registres i que no són registres.
Bé, em sap mal, hem repicat, però no mos voran en eixes provessons. En tenim atres que van més per dins.
Vivint entre dos alienacions, obligats a triar, tendirem a optar per la que sembla que oferix més avantatges. Les dos opcions deixen un estrat erm darrere. Per a evitar-ho, seria bo treballar en equip, aportant d'acord amb les característiques de cada u. La secessió no és produïx només quan algú fuig, també quan a algú l'expulsen. 📄
Coeduquem conjuntament, tingam relacions interdialectals. No hauríem de suar debaes.
¿Què hauria de passar-li al món? No arribem tan llunt per ara. Però la gràcia de la democràcia a mitges que tenim és que podem fer-la avançar o podem fer-la recular. Mos sembla incompleta i defectuosa, excessivament ritualitzada i encotillada per un sistema electoral que sobredimensiona la ideologia fòssil, reforça la confrontació i el partidisme, restringix les opcions de tria, evita que el mèrit o l'atzar intervinguen en la conformació de la representació política... L'instrument per a orientar-ho en un altre sentit és la participació política i, sobretot, el vot. ¿Votaré diumenge que ve? Clar que sí. ¿A qui i per a què? No ho sé encara. Per ben intencionada que siga l'opció que puga trobar en la premsa («Quina és l’opció valencianista a Europa?»),🔗 el vot valencianista en esta ocasió ha de ser europeista. No mos salvarem a soles.
La Llei 9/2017, de contractes del sector públic, ha baixat el contracte menor a 15.000 euros. Per lo tant, n’hi ha una enorme coincidència, i valga la broma, de que els informes «a demanda» antes valien 18.000 euros: ara tenen una rebaixa de 3.000 euros, perquè valen 15.000. Para ser exactes, 14.999 euros, ¿eh?
