dissabte, 30 de setembre del 2017

No haver-hi i no deixar que n'hi haja

Un ministre espanyol ix a explicar tot el que no "n'hi ha" que garantixca el quasi nonat referèndum sobre el desig d'independència dels catalunyesos respecte a Espanya.
Em sorprén que el ministre no es penge les medalles que tant han fet per meréixer. Fa un repàs del que no "n'hi ha": no n'hi ha sindicatura electoral, no n'hi ha campanya, no n'hi ha cens, no n'hi han urnes, no n'hi han locals de votació, no hi n'ha convocatòria clara... Un munt de coses diu que no "n'hi han" per tal que es puga considerar un referèndum amb garanties... El que sorprén és que hauria d'haver dit "hem aconseguit que no n'hi haja" o "hem impedit que hi haja", segons com ho vullga fer de simple o embolicat.
Perquè si no "n'hi ha" res de tot això que diu, no és demèrit dels que han intentat que "n'hi haguera" sinó "mèrit" d'un govern espanyol que entén els referèndums i la democràcia no com a instruments per a resoldre conflictes pacíficament sinó com a entitats sobrenaturals que cal adorar però que no estan a disposició dels ciutadans sinó només a disposició del "poder" legal.
Sabem que els fonaments democràtics del Partit Popular són febles perquè provenen de la democràcia orgànica franquista (que encara lluïx en façanes i mirades interessades) i de la justificació electoral. I ara han convertit la possibilitat d'una anàlisi amb dades, debat i opinió ciutadana en una santificació d'una legalitat opcional que pretenen complir només per a impedir que els catalans "decidixquen" però no, per exemple, per a complir amb els refugiats i immigrants. Trobe que si els catalans decidiren fugir en barques, en lloc d'acollir-los com a refugiats, els deixarien enmig de la mar. Perquè pareix que se'n poden anar, mentres no s'emporten pacíficament i democràticament amb ells el seu país. El seu, el de Mariano Rajoy i "cierra Espanya". Es veu que els estats democràtics només es poden crear amb guerres. Croades, si convé.

divendres, 29 de setembre del 2017

La música dels dies que vindran

L'endemà dels atemptats de Barcelona i Cambrils d'este estiu, la cadena SER va «descobrir» («redescobrir», vaja, que ja ho sabien, però no en fan cas) que existia la música en català, i mos en van posar una bona mostra. Era cosa de vore..., de sentir-ho, més aviat. Ja els ha passat la neura catalanera i han tornat per on solien, música en anglés o en espanyol, i no ixen d'ahí. Ni deixen entrar, diríem. Esta setmana, amb la perspectiva engrescada del diumenge d'«empastre» democràtic monumental que es produirà en Catalunya, m'ha pegat per recuperar i ampliar estos dies la meua llista d'Spotify de música en català.

No crec que me se passe la neura, ixca com ixca el resultat, perquè no passaré de l'amor que ofega a l'odi que ignora. Al cap i a la fi, les meues «pàtries» són les meues llengües, començant per la meua varietat valenciana vallera cantada amb accents diversos.

dijous, 28 de setembre del 2017

Desapegat en xarxa

Ma uela em dia que era un desapegat, cosa que sap bé la resta de la meua família, sobretot perquè no em veuen el pèl i perquè sóc molt car de vore, que també diuen. De fet, practique eixe aïllament multitudinari amb tanta devoció que no tinc compte de Whatsapp (sí que faig anar el Hangouts, segurament perquè hi ha pocs que l'utilitzen) ni de Twitter.

En canvi, sí que en tinc en Facebook, però hi entre d'any en any. De fet, no sé massa com funciona ni per a què aprofita. A més, cada volta que hi entre —d'any en any, com dic— veig que tinc invitacions d'amistat de gent que conec però sobretot de persones que no sé qui són. A més, també hi ha invitacions que no he llegit que fan referència a actes ben caducats i complits, com ara quan els de la meua «quinta» d'escola o institut van fer una trobada en la Vall. El meu antic company Cebolla em va avisar, però ho acabe de vore hui. També em va avisar Francesc per correu electrònic: vaig perdre de vista el missatge i me se va oblidar. Tampoc hi haguera anat. M'agradaria vore-ho per un forat, però no estic fet per a eixes retrobades que sé que sempre acabaran tocant eixe tendre que fa mal.

A banda dels petits contactes humans de cada dia, la meua capacitat de socialització, doncs, es compon de missatges, comentaris i escrits fent anar amb el Gmail, el Blogger, el Wordpress i l'Outlook de la faena. Llàstima que les reunions sindicals encara les hem de fer com si vixquérem en el segle XVIII, amb despotisme iŀlustrat inclòs, si convé.

dimecres, 27 de setembre del 2017

Producte de proximitat

Dubte que la tàctica que havia adoptat últimament siga massa eficient: ara solc enviar ressenyes i comentaris per la xarxa sobre els restaurants i els hotels on he estat i deixe sempre un comentari sobre la disponibilitat que tenen respecte a l'ús del valencià. De moment, en general, he pogut assenyalar molta disponibilitat, amabilitat i capacitat verbal, però molta incongruència i mancança en els escrits.

Naturalment, hi ha uns casos molt cridaners: molts dels restauradors i hotelers sensibles per la cultura, l'entorn, la natura, el comerç just, els productes de proximitat, l'ecologia en general, pareix que no vegen que el valencià és un dels «productes» de la zona, un fenomen de la «natura» humana, un producte de «més proximitat, impossible», un factor essencial en l'ecologia lingüística i social del país.

Sembla que caldrà picar prou encara eixe clau fins desfer-ne la cabota. Mentrestant, per cert, també hi ha el Troballengua, que pot ser útil en eixe sentit.

dimarts, 26 de setembre del 2017

Desficacis legals i injusts

La legalitat és ben estranya, participa en la persecució dels rohingyes en Myanmar (antiga Birmània), en algunes injustícies que es cometen amb els interins en l'administració pública espanyola, en la injustícia de les clàusules sol, fins que la sentència de l'afer Bosman va fer que la canviaren, la situació d'alguns esportistes estrangers en la Unió Europea era legal i injusta... I tot això que es vea que era i és injust a una hora de camí —l'esclavitud, la discrminació de les dones, el treball infantil...—, doncs, era legal.

Escriure desficacis és legal, però sovint és ben injust. I aixina anem carregant-mos el medi ambient, amb legalitats i injustícies. El govern espanyol, que impedix legalment la promoció de l'autoconsum elèctric, és injust amb la natura i els ciutadans. Per no parlar de referèndums.

dilluns, 25 de setembre del 2017

De tots els pobles i del Kurdistan

Li estan molt de rebombori a la resposta de Carles Puigdemont a Jordi Évole quant a la votació sobre el Kurdistan i altres països en el parlament de Catalunya, però no sembla que els periodistes —sembla que ni tan sols l'equip Salvados— tenen clar que cal documentar i contextualitzar millor els fets. El Kurdistan deu estar tenint una repercussió mai vista en les xarxes arran d'això. Espere que algú es preocupe per «descobrir» què degué passar en el parlament, per si de cas el vot contrari de Puigdemont no era una demostració més de la incoherència que tenen tots els nacionalistes llevat dels propis.

N'he sentit l'explicació que fea l'alcalde de Tortosa, Ferran Bel, entrevistat pel programa Más Vale Tarde de Mamen Mendizábal. Per a la reflexió sobre què consideren important els mitjans queda el fet que en les notícies han continuant insistint en la possible incoherència de Puigdemont sense donar opció de vore si els fets no són tan simples. És possible que Javi Sánchez dona alguna pista útila en la seua informació «Recordamos a Puigdemont y a Évole por qué CiU votó "en contra" de un Kurdistán independiente» (Vanity Fair, 25.09.2017 ):

Va votar en contra de la forma i els temps (primer la llei de política exterior, després ja cada cas) que proposava ICV per a això. I va demanar a canvi reconéixer el dret a l'autodeterminació «i als drets coŀlectius dels pobles».

Certament, pregunta trampa i resposta poc acurada o poc hàbil. Els nacionalistes no són necessàriament incoherents.

diumenge, 24 de setembre del 2017

Cita dominical / 462: Karl Marx

Mirant el valor d'ús.
Qualsevol que siga la forma social de la riquesa, els valors d'ús constituïxen sempre el seu contingut, que en un primer moment resulta indiferent a eixa forma.
Karl Marx, Zur Kritik des Politischen Oekonomie, a partir de la traducció en castellà de Javier Merino.

dissabte, 23 de setembre del 2017

El centre del nucli de Mart

El govern espanyol triplicarà les dietes dels policies que destine a Catalunya per a reprimir la possibilitat d'un referèndum. Aprofiten l'ocasió, doncs, per a guanyar-se'ls per la butjaca i que no protesten per no tindre armilles antibales. Al cap i a la fi, no fan falta armilles per a parar els vots. I quan els tornen a destinar a les coses «normals» de la repressió democràtica, com ara la lluita contra les màfies de la construcció, de la prostitució, del terrorisme del signe que siga, si tanta falta els feen les armilles, que se les paguen amb les dietes extres estes de reprimir drets i votacions.

Eixa és la «legalitat» que tant han descobert alguns que es troba al centre de la democràcia. Tal com fan en l'anunci de la ràdio, si això és aixina, el centre de la democràcia està prop del nucli de Mart, perquè per ací hem vist com conculcaven la legalitat des del govern i el partit del govern, que fan riure (i vergonya alhora, tal com he assenyalat en altres ocasions) les cares que posen quan parlen d'això Mariano Rajoy, Soraya Sáenz o el mateix ministre Zoido.

No cal renunciar al referèndum (com demanava Mónica Oltra), no tindria massa sentit no acabar la festa, vistos els preparatius tan emotius, però ja que no serà conforme el volien fer, haurà d'arribar l'hora de fer-ne un de bo, bonic, legal i efectiu. La cosa seria que la resta d'«espanyols» (entre cometes, perquè no mos han consultat si ho som o voldríem ser una altra cosa, com ara ibèrics, o europeus, per ampliar les referències i les mentalitats) començàrem a preparar-lo també, per tal que la democràcia no continue depenent de falòrnies romàntiques i falsàries com la «unitat» i la «pàtria», sinó de les quatre coses que cal per a anar avançant pel camí de la democràcia que mai no arriben del tot com voldríem.


  • Anem fent pel circuit de muntanya: 14:02.

divendres, 22 de setembre del 2017

Reconnexió televisiva

Això de la desconnexió de Catalunya mos ha fet «reconnectar» amb la tv3, que no véem gens des que només la rebem per la xarxa, sobretot perquè és la versió «internacional», és a dir, .cat. Curiosament, la fantasiosa «indissoluble unitat de la nació espanyola» es va dissoldre fa anys com un terròs de gel un dia de ponentada davant dels interessos de les oligarquies polítiques, financeres i empresarials, que impedixen que impedixen que eixa comunió simbòlica siga alguna cosa més que una espanyolitat lligada a la imposició lingüística i cultural.
Podien haver-ho fet bé, però els va interessar més arribar al despropòsit nacionalista.

dijous, 21 de setembre del 2017

Més democràcia per al futur

És una exageració dir que ja no hi haja democràcia a Catalunya, al País Valencià o a Espanya, és una exageració dir que uns o altres se l'han carregada. Una democràcia de llanderola seria si ja haguera deixat de ser vigent. De moment, n'hi ha. I n'hi ha també conflictes (un de ben gros, però de caràcter nacionalista, no tant de perill per a la democràcia), perquè la democràcia també és això, conflictes, debats i pactes.

Dit això, la democràcia també pot tindre més o menys qualitat, o més o menys mals usos. Un partit polític que es finança il·legalment i aprofita eixa posició econòmica i social iŀlegítima; un ministre que utilitza el seu poder per a espiar els rivals polítics o per a afavorir els seus familiars, socis i amics; algú que indulta delinqüents per partidisme; un president que reduïx la separació de poders en lloc d'ampliar-la... Doncs, la qualitat de la democràcia va baixant. Però continua havent-ne.

Amb els canvis polítics que hem tingut últimament, pots participar en els pressupostos en molts ajuntaments. Més democràcia (però no necessàriament més bona inversió). Pots proposar lleis o ordenances amb menys facilitat: més democràcia (però no necessàriament normes millors)... És a dir, si no hi ha hagut més millores és perquè els ciutadans no han votat les forces polítiques que les proposaven i també perquè les forces polítiques que no les proposaven, a més, tracten d'impedir-les.

En el cas del referèndum sobre si els catalans volen ser o no ser independents, una democràcia millor l'haguera regulat i afavorit. Una democràcia de menys qualitat, com la que tenim, permet que uns demòcrates preferixquen «menys» democràcia i aprofiten els mitjans d'un passat encara menys democràtic per a imposar un futur que no necessàriament és millor del que podria ser si facilitàrem les consultes en llocs d'impedir-les. Però els càlculs electorals, socials i econòmics que reclama el capitalisme d'amiguets no és compatible amb la participació ciutadana, sobretot si en lloc de submissa o esclava és democràtica. Amb un referèndum homologable i just, amb independència o sense, hi haurà més democràcia. Però el futur no necessàriament serà millor. Ni pitjor.

dimecres, 20 de setembre del 2017

Els catalans fan coses

Tinc un atac de vergonya sentint el president espanyol Mariano Rajoy Brey. Però s'ha de reconéixer que és un artista a l'hora de no dir res de trellat. I damunt d'eixe buit sembla ben satisfet. Es veu que dins de l'estructura del seu partit (una organització de sobresous a dojo) eixa actitud li va anar bé fins a arribar a dalt de tot. Ara pretén que mos vaja bé a tots per baix d'ell: mos hem de rendir davant d'ell i deixar la voluntat democràtica només per a les ocasions que es podien imaginar l'any 1977. Sembla que no ha plogut massa democràcia més per ací. Els catalans fan coses... ¡Ai, tant que se'ls estimava per això!

dimarts, 19 de setembre del 2017

Jarmil indecís

A Sollana li diuen «gesmil» a la planta que per a mi és «jarmil». Això és sabut i no té massa interés. La dialectologia és una disciplina plena de curiositats, marcada per les petjades de la història. La cosa és la bona olor que fa el jarmil, quanta aigua necessita i com convé anar-la emparrant. No tinc massa idea de res d'això, però hi ha llibres que ho expliquen, tant si en diuen jarmil com gesmil com gessamí. El que tinc a la terrassa de ma mare està viu gràcies a les atencions de mon tio (i fins ara ha tingut sort que no l'haja ofegat). Quan jo era menut, el jarmil era la planta més exhuberant del corral de ca ma uela. Recorria tota la paret oest des de baix fins als quartets de dalt i la terrasseta on hi havia les alfàbies que feen de depòsit d'aigua. Això d'«alfàbia» ho dic jo, perquè no sé com en dia ma uela (ma uelo parlava poc; això sí, em guanyava sempre al truc).

Ni intriga, ni debat sobre la independència del meu país, ni discussió sobre l'estafa dels qui recorren als tribunals per a imposar polítiques que no cal votar... Es poden fer apunts aixina. Ara, com que no tinc massa traça, els faig curts i torne a la lectura dels qui en saben un poc d'encerts i errors: Carles Capdevila, Richard Sennett, Tzvetan Todorov, John Gray, Saskia Sassen, Mario Bunge, Judith Butler, Zygmunt Bauman, fins i tot Richard Feynman enmig de les seues malifetes més o menys gracioses, Toni Mollà, Francesc Viadel, Joan Garí, Rosa María Artal i uns quants més. Ho hauré intentat, no resoldré res, però almenys sabré per què.

dilluns, 18 de setembre del 2017

L'escurada dels vots

Les bones intencions, les veritats a mitges, els experts que s'ho han mirat per damunt damunt, els qui pontifiquen sense saber, però sabent que no saben, els qui no deixen parlar als qui no tenen raó... ¿Con podríem decidir-ho democràticament? Referèndum: em toca escurar. I només hem votat els del pis. Uf, a vorem quan s'entere el president de l'escala de d'enfront.

diumenge, 17 de setembre del 2017

Cita dominical / 461: Katharine Hepburn

Mirant les petites misèries.
Rarament podem trobar la manera d’explicar quines són les coses que mos mortifiquen profundament. En general, solen ser estúpides. Alguna petita esperança o algun petit orgull.
Katharine Hepburn, Yo misma, a partir de la traducció de Susana Constante.

dissabte, 16 de setembre del 2017

Llengua paradoxal

La periodista de la televisió espanyola fea un reportatge sobre una ciutat francesa, Leiding, on resulta que els habitants parlen en alemany. Segons la periodista, això és «paradoxal». Cal dir que la ciutat és fronterera de Leidingen (la versió bessona de la part d’Alemanya). A banda de l’explicació sobre les vicissituds frontereres que havien separat la ciutat per un carrer «neutral» entre França i Alemanya, la qüestió és que el fet que a la banda francesa es consideraren francesos però parlaren en alemany, segons la periodista, era «paradoxal». Paradoxal deu ser tindre estudis i creure encara que la uniformitat lingüística és una característica «normal» i «general» del estats.

Supose que el dia que vaja a Suïssa i no trobe ningú que parle en «suís», la paradoxa la deixarà ben torbada.

divendres, 15 de setembre del 2017

L'urna té un preu

Una urna en Catalunya costa 40.000 milions d'euros en Espanya. Per això diuen que no es pot votar, la democràcia no és el seu negoci.

dijous, 14 de setembre del 2017

Els impossibles del passat

Encara que s'afirme amb rotunditat, no s'ha demostrat encara que el futur haguera pogut ser d'una altra manera. Tant si parlem de gramàtica com si parlem de democràcia, sempre el tenim com a possibilitat indemostrable.

dimecres, 13 de setembre del 2017

Coherència ecològica

Intente fer un petit gest pel medi ambient, per la natura i, en el fons i essencialment, pel benestar de les persones: quan vaig a córrer per la muntanya ixc amb una bossa de plàstic buida de casa. Una volta acabe la correguda, mentres torne a dutxar-me, vaig arreplegant de tot el que altres han tirat estúpidament pel bosc: botelles de plàstic, pots de llanda, embolcalls de condons, paper de plata, puntes de cigarreta, brics de suc... Òmplic ràpidament la bossa, ho tire al contenidor groc i me'n vaig content pels exercicis, físic i cívic.

Segur que tire al contenidor alguna cosa que no toca, però seegur que convé més que estiga en el contenidor que no entre els pins. On, per cert, encara hi ha un matalap tirat a pesar que fa ja uns mesos que vaig avisar l'ajuntament per a que el llevaren. Un ajuntament d'eixos que fa rètols sense versió en valencià. Es veu que tenen criteris clars i semblants tant contra l'ecologia general com contra l'ecologia lingüística.

dimarts, 12 de setembre del 2017

Simbolisme ingenu

Apareix un aligot o una moixeta, no sé massa bé què deu ser. Per fi els socialistes, al cap dels anys, decidixen al parlament espanyol que és hora d'anul·lar la condemna de l'antic president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. Casualment, l'endemà de la diada pel referèndum i després d'haver-s'hi negat en diverses ocasions, als socialistes els pega per aprovar-ho, això sí, sense conseqüències jurídiques i esmenant-se la plana a ells mateixos sobre el que van dir en març d'enguany i anys arrere. Si no fóra perquè l'estiu s'acaba ja, eixa flor podria representar un nou estiu polític, però podem dubtar-ho prudentment, perquè l'oportunisme de l'endemà de la festa catalanista era una ocasió massa evident per al simbolisme ingenu. A més, tal com s'ha redactat la proposició no de llei, pareix que no pretén aprofundir en l'aigualiment del solatge tardofranquista que fonamenta la ideologia nacionalista espanyola, que recicla permanentment l'imperialisme i el dogmatisme, i no la democràcia, per a considerar-se legitimada.

A poc a poc, s'encén el vot.

dilluns, 11 de setembre del 2017

Unanimitats democràtiques

Torna a fer una ponentada de por, més que ahir encara. Deu ser que cosa dels catalans, encara que l'aire pareix que vinga de l'interior d'Espanya. Llàstima que no es produïxquen unanimitats per a dur avant els reptes de la vida en societat, tant si són referèndums de dependència com d'independència.

Una periodista demana a una participant de la concentració pel referèndum —i pel sí a la independència, majoritàriament, pel que sembla— si no hi haurien d'estar també representats els qui no volen la independència. La dona no sembla entendre la pregunta. Al cap i a la fi, es suposa que cal demanar un referèndum democràtic, és a dir, sense un resultat predeterminat. Una cosa és manifestar-se i una altra votar. Mirant-ho des de dalt, la càmera mostra una pancarta per la «Pau»: segurament caldria que la periodista demanara on estan els qui volen la guerra... Encara que parega mentira, ni en això n'hi ha unanimitats.

diumenge, 10 de setembre del 2017

Cita dominical / 460: Manuel Vázquez Montalbán

Mirant les amenaces dels malvats.
Vullc que veja esta pistola i que comence a tremolar pensant en què pot fer un malvat com jo amb esta pistola en la mà.
Manuel Vázquez Montalbán, paraules del personatge de Rafael Leónidas Trujillo, Galíndez.

dissabte, 9 de setembre del 2017

Les gavines i l'u a zero

Després de l'empat del Madrid contra el Llevant, pareix que en això del referèndum la cosa va u a zero. Aixina ho titulen: «Referèndum 1-O». Tal com diu Feynman, cal comprovar i revisar la teoria amb els resultats de l'experiència. La teoria de la democràcia necessita practicar-se per a comprovar en què falla i com cal esmenar-la. Hi ha qui està molt còmode sense fer experiments, amb teories i memorització de drets, deures, privilegis immotivats, tradicions lamentables i criminals, fins a arribar a suposades nacions derivades de la «gràcia de déu», tal com lluïa Franco en les monedes. I els que sentencien que els experiments, amb llimonada, només estan fent gala de la seua ignorància o mala fe. La llimonada té les possibilitats de diversió que té, però no permet comprovar com van l'estat social i de dret, ni la qualitat d'una democràcia que ha de ser un consense permanent, més participativa i més transparent en lloc de passiva i fòssil.

L'estat espanyol no és cap unitat de destí en res, sinó que hauria de ser un instrument social i democràtic de convivència. La democràcia es practica, no tan sols es regula o es sobreentén. També li cal recerca i innovació. Gens de recerca ni d'innovació s'observa en els qui pretenen resoldre problemes amb les taules empedreïdes d'una llei, la constitució espanyola, a vegades eterna i immutable, a vegades tergiversada i modificada sense debat ni participació democràtica.

Veig les Chroicocephalus ridibundus (antigues Larus) pasturant per la platja quan no hi ha quasi ningú. Solen fugir del personal, contràriament al que passa amb les Larus cachinnans del nord, per Bretanya o Normandia, que pareixen xiquets (o senyors, per la mirada seriosa) que esperen que els dones alguna cosa. O que simplement es deixen observar mentres esperen que els faces cas. I, ai, malament, quan els en fem. Espere que guanyen per la mínima els ciutadans i les gavines. Ja em van bé les gavines vulgars i l'u a zero.

divendres, 8 de setembre del 2017

Ois contra vots

Fa ois vore-ho i sentir-ho, i fa també vergonya. Es posaran tan solemnes com puguen, dissimularan les seues idees ràncies en públic, però fa riure que els «campions» de la Constitució i la democràcia —s'ho diuen i sembla que s'ho creuen— siguen els mateixos que han conformat durant dècades una organització dedicada als sobresous i el finançament il·legal, a la depredació urbanística i ambiental, que han unflat i desunflat les estafes immobiliàries i bancàries, a les quals van abocar quaranta mil milions d'euros de diners públics quan han confessat que han desaparegut —i no mos diuen qui se'ls ha embutjacat— quan van dir que no costaria ni un euro. Les urnes no haurien de servir només per a avalar eixos despropòsits... ¡En poden avalar més encara!

En fi, la legitimitat democràtica no s'aconseguix només en les urnes, és cert, i caldrà que el nou estat independent d'Espanya que els catalans volen conformar es consolide un poc més que Turquia, Polònia, Hongria o Romania, fins i tot un poc més que Espanya, un estat que no prové de la gènesi descrita en la Bíblia ni, per cert, de cap votació democràtica constitutiva. ¿Quan es va votar que Espanya havia de perdurar fins a la fi dels temps tal com va aparéixer després del franquisme? No mai. Accepten que es facen estats amb sang, però no amb vots.

dijous, 7 de setembre del 2017

L'espanyol i l'aranés

La papereta de votació del futur referèndum sobre la independència a Catalunya deu haver servit, i no és poc, per a que per Espanya hi haja qui s'entere que els catalans tenen en la mateixa consideració el català, el castellà i l'aranés, que és la llengua d'eixe «estrany» text que penjava al final de la papereta. Ara cal que aparega l'home aquell de l'anunci: «¿Y, Franco, qué dice de eso?»

Tenim davant una oportunitat nacionalista, secessionista, independentista, com vullguen dir-li. I per sort vol ser democràtica. Ja era hora que puguérem vore això per ací: com es posa a prova la voluntat i capacitat democràtica de l'«espanyolisme». La cosa serà que els ho neguen els qui encara mantenen el franquisme viu pels carrers i les places d'Espanya. Curioses ideologies demòcratiques.

dimecres, 6 de setembre del 2017

La pilota del xiquet

Hi deu haver un component biològic o sociològic entorn d'una taula d'hòmens que dinen, en un restaurant de capital de província espanyola despoblada, que els fa dir: "Jo seria partidari de suspendre l'autonomia." El xiquet s'endú la pilota perquè no el deixen guanyar sempre.

dimarts, 5 de setembre del 2017

El temps no viatja

Viatjar cap al centre de la península Ibèrica en cotxe fa la sensació que és prou com obrir un túnel cap al passat. Pel pobles aquells fan mostres i exposicions molt interessants d'arqueologia, de paleontologia, d'art antic, sobre llengües mil·lenàries actuals o desaparegudes, hi ha el silenci dels morts de la guerra civil en les cunetes i les exaltacions dels morts (i els morts vivents) del bàndol colpista en les places. De tant en tant penses que toparàs amb el boticari, el metge, l'alcalde, el retor i el sergent de la Guàrdia Civil. Segurament pareix ficció, però hi ha qui intenta que ho sentim ben present i real.

dilluns, 4 de setembre del 2017

Mascles com estruços

Hi ha periodistes que escriuen bovades, despropòsits, estupideses, imbecil·litats... I n'hi han que utilitzen un llenguatge no tant políticament incorrecte —que seria una de les estupideses que abunden— sinó un llenguatge que reflectix i reproduïx el seu masclisme ideològic o sociològic. Ho he llegit en la premsa en castellà: «Machada de Hamilton». Fa un temps va ser la selecció femenina espanyola de futbol la que havia fet la «machada», segons comentaren en la retransmissió televisiva. Als periodistes els va eixir aixina. No van saber dir que havien fet una heroïcitat, un esforç sobrehumà, un bon partit, una gran carrera... No, les jugadores s'havien comportat com uns mascles per antonomàsia.

Ho entenc perfectament, això de la «machada» es veu que és una qualificació que alguns periodistes es pensen que necessiten per a descriure esforços, proeses o èxits esportius. Eixa retòrica ideològica es conjuga amb la separació masclista entre dones i hòmens en la societat i en l'esport, que és una forma general de socialitzar-se, no tan intensa com fa anys, però increïblement vigent en el fons. I en la superfície de la publicitat, el cinema, la premsa, l'escola i l'institut, l'ajuntament o el parlament.

Mirant-ho bé, no m'agrada tampoc, però encara és preferible el llenguatge «animalista», el que interpreta virtuts humanes en lleons i lleones, per discriminatori que siga respecte a la resta d'animals. Les aranyes, les oques, les tortugues, els bonobos... Els malinterpretem i, pitjor encara, mos malinterpretem. Com als estruços.

diumenge, 3 de setembre del 2017

Cita dominical / 459: Richard Feynman

Mirant com aprenem.
No sé què els passa a les persones: no aprenen comprenent; ho fan d'alguna altra forma, per la rutina o d'una altra manera. ¡Que fràgil és el seu coneiximent!
Richard P. Feynman, Surely you're joking, Mr. Feynman. Adventures of a curious character, a partir de la traducció al castellà de Luis Bou García: ¿Está usted de broma, Sr. Feynman?

dissabte, 2 de setembre del 2017

Periodisme que fa mal

Una de les conseqüències de la llibertat de premsa és que Eldiario.es (com ara Rosa María Artal: «Nube tóxica tras la "exclusiva" de El Periódico», 01.09.2017) et pot explicar per què tenen alguns periodistes i mitjans tant d'interés en entretindre-mos amb el sainet dels avisos d'uns o altres relatius a possibles atemptats en Barcelona. O almenys mos podem aclarir que això no té cap més interés que crear un bullim-bullam que òmpliga informatius o diaris, a més d'alimentar una possible neura sobre la impossibilitat de l'existència de Catalunya com a estat independent. Em sap mal que les cadenes habitualment informatives que mire o escolte hagen tirat per eixe camí, el de la desinformació i la manipulació que amaga fets i en prepara.

¿Què estan preparant? Doncs, no tardarem massa a vore-ho. Per sort, són desmanotats. Malauradament, això no evita que facen mal.

divendres, 1 de setembre del 2017

Ingredients en valencià

L'ecologisme pareix que estiga mentalment compartimentat, cosa que deu ser un dels errors de base d'eixe moviment. Netege el cotxe amb l'aigua del riu i el contamine, però salve els dofins dels parcs aquàtics. Supose que això no tindria massa sentit. Una cosa semblant deu passar quan vas a un restaurant que recicla els residus, no malbarata els productes i no té la carta en valencià. Amb sort, el personal del local sí que hi parla, però l'ecologia (ambiental, cultural, sentimental) se'n va en orris pels descosit de sempre: l'ecologia lingüística. Hi ha uns quants restaurants amb interés en la cosa cultural, ecològica i sostenible. Segur que els interessarà incorporar el valor afegit dels ingredients en valencià.