dilluns, 21 d’agost de 2017

La música del camí

Fa unes setmanes, o uns mesos —ja no ho sé massa bé— que escolte bandes sonores de peŀlícules. Tot començà amb Elmer Bernstein i Bernard Herrmann, però m'he estés a uns quants compositors més, més antics i més moderns, dels simis de Jerry Goldsmith i abans, passant per Miklós Rózsa o Howard Shore i arribant a Jon Kull.

En tot cas hui he fet un petit canvi, he provat a trobar alguna cosa en àrab que m'agradara i, he tingut sort, he topat amb Souad Massi —سعاد ماسي; trobe que en català hauria ser Suad Massí—, que em sembla que m'ha atrapat un poc com quan vaig topar amb la cantant sueca Laleh, tot i que tinguen poc a vore.

Hi ha molta música que mos agradaria si no estiguera tan amagada. (I això que la xica no és gens desconeguda a França.) La faena de la «cultureta» que mos anem fent és també eixa, anar topant amb les pedretes del camí que mos fan caure en els detalls que l'empedren.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Cita dominical / 457: Ágnes Heller

Mirant els propòsits humans.
Estan en contra sense saber de què estan a favor. I això és un problema.
Ágnes Heller, segons Carles Capdevila en Entendre el món.

dissabte, 19 d’agost de 2017

Idiomes oïts i inoïts

La cadena ser ha posat durant estos dos dies més música en català que en la vida. És trist i lamentable constatar-ho i inclús sentir-ho, pensar-ho. Fins i tot pot ser una pensament o una percepció injusta, esbiaxada, perquè no conec les estadístiques sobre l'ús de les llengües en les cançons en eixa cadena. La cosa es que és tracta dels atemptats de Barcelona i Cambrils. I de rebot hem sentit parlar en català en les cadenes de televisió espanyoles, diria que més que en la vida també.

Doncs, no cal que hi haja més atemptats ni catàstrofes per a plorar-les en la llengua de les víctimes (cal dir que les víctimes em sembla que han segut majoritàriament turistes estrangers). En una societat que vol ser tan «global», podrien obrir la música a tots els idiomes estatals, i anar ampliant la llista amb els idiomes dels immigrants. Cançons en romanés, en àrab, en turc, en persa, en txec o suec, sí, i en alemany, en francés, en italià, en grec, en rus... N'hi han tants encara, d'idiomes, oïts i inoïts.

Segur que amb les cançons en tantes llengües diferents, la percepció d'algunes neures nacionals, nacionalistes, culturals o xenòfobes canviaria. Si més no, permetria defendre la diversitat amb dades, amb fets, amb actituds, no tan sols amb bones intencions repetides en uns idiomes interessadament mercantilitzats i suposadament més «grans» i útils que els altres. Estaria bé que fóra cert això de «no tenim por». La por dels altres, la por als altres.

divendres, 18 d’agost de 2017

Prevencions i avisos lingüístics

Fa temps que utilitze una aplicació de reserva d'habitacions. Em funciona molt bé i m'ha estat ben útil en els viatges. A més, dóna bons resultats això deixar-se orientar pels comentaris dels usuaris. Per això, també hi he deixat els meus comentaris, fàcilment i amb totes les precisions que m'han semblat útils i convenients. Ah, en català, és clar. Per contra, eixa aplicació, a causa de l'èxit que ha tingut en el sector, m'han dit que abusa de la seua posició de referència i cobra tarifes exagerades als establiments adherits. De fet, m'ho han comentat en més d'un lloc, on m'han passat el telèfon directe, per si hi volem tornar i deixar els diners en l'establiment més que en l'aplicació. Però això és un altre tema.
Evidentment, eixa aplicació que utilitze tan a gust no és Tripadvisor. Tripadvisor em va rebutjar fa uns anys, al 2014, uns comentaris, perquè no tenien personal capacitat en català per a fer de filtre de comentaris injuriosos o inadequats. Em van dir:
Muchas gracias por escribir una opinión en TripAdvisor. Lamentamos comunicarte que no podemos publicar tu opinión, ya que, por el momento, no contamos con la infraestructura para poder procesar opiniones en tu idioma, aunque esperamos, eso sí, poder hacerlo en el futuro.
Mientras, si lo deseas, puedes enviar tu opinión en uno de los idiomas que por ahora podemos procesar. [...]
Doncs, han passat tres anys i en Tripadvisor continuen sense acceptar els comentaris en català. Vaig provar a deiar-los-en un el mes passat, A pesar que han passat de 20 llengües (2014) a 27 (2017), continuen sense acceptar el català. En canvi, Booking, Google Maps i altres webs de serveis semblants són ben amigables i eficients en la gestió lingüística del català.
En fi, els tornaré a demanar que incloguen el català. És clar, passaré olímpicament de traduir els meus comentaris a les llengües que em diuen d'utilitzar. Al capdavall, si els els puc enviar en turc —traduint-ho amb el Google Translate, per exemple—, també podrien traduir-los ells del català a la llengua que els vinguera de gust.
Si no abans, ara quan Catalunya siga independent —l'endemà de la vespra, que dia ma mare—, segur que els de Tripadvisor s'ho fan mirar.


dijous, 17 d’agost de 2017

El luxe del cine

A Tolosa (Guipúscoa), vam anar a seure al costat de dos parelles de Beniparrell. Estaven fent-se una xulla de bou (de vora un quilo) entre els quatre, per tastar eixa carn que havia tinguta tanta anomenada últimament. Estaven entusiasmats. Me se va ocórrer comentar que alguna cosa era «de cine» (crec que estava comentant les temperatures de Normandia). I em va resultar curiós que el xic de Beniparrell li donara un sentit valorariu més intens encara a l'expressió quan la va convertir en «¡de lukho!».

Em va sorprendre, perquè eixa variant de l'expressió només li l'havia sentida fa uns anys a un obrer de Gandia, Paco, que tot ho deixava aixina, entaulellat «¡de lukho!», un terrat «¡de lukho!», uns acabats «¡de lukho!»... No sé com evolucionaran eixos luxes. De moment, el dnv ja inclou de cine. No sé quan van perdre el «cine» i el van canviar per un sentit menys metafòric i més directe com és el «luxe». En tot cas, el cinema en la gran pantalla, certament, encara és un luxe per als sentits.

dimecres, 16 d’agost de 2017

L'expansió de les distàncies

Els anys passen i la cultura s'expandix com ho fa l'univers. Les meues referències fílmiques o literàries segur que no quadren amb les de molts jóvens actuals. A mi em va semblar una cosa moderna i emocionant haver de llegir La noche en casa de José Maria Guelbenzu als anys huitanta en lloc del que em pensava que tocava llegir en aquell moment. Ara veig que convé llegir-ho tot però que és impossible. Ni antic ni modern.

Això sí, la «cultureta» comuna d'aquells anys, em sembla que era prou més compartida amb la de ma mare, naixcuda als anys trenta i sense estudis, però amb el bagatge d'haver vixcut a París als sixanta i setanta. En aquell temps, l'univers no s'expandia tant com ara.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Clòtxines de pot

Els mínims decoratius que fa el valencià en els supermercats i grans superfícies em sembla que no han aconseguit que les clòtxines deixen de ser «mekhillons» encara. Hi ha clòtxines valencianes, gallegues, també a França (les moules supose que no són «mules» ni «moles» sinó les clòtixes d'allà) De fet, en algun restaurant, les clòtxines són les del poble (com ara en Cullera), menudetes i de més qualitat; en canvi, els «mekhillons» són els de Galícia, més grans però amb menys sabor. Un tio meu fea quan jo era menut (i supose que encara la deu fer) la mateixa distinció entre les «bresquilles» valencianes i els «melocotons» de Múrcia.

L'escola no fa milacres si els supermercats no ajuden un poquet.

dilluns, 14 d’agost de 2017

Una subordinació o altra

Veig un anunci de la Generalitat valenciana en què promouen la protecció dels ciclistes. Ja l'havia sentit en la ràdio. Ara que l'he vist en la televisió m'ha semblat captar un detall d'eixes idees sociolingüístiques absurdes que hem heretat de les batalletes passades per la supervivència de l'ús del valencià. A força de mantindre's covant-se en la impotència d'una certa resistència política i lingüística, algunes idees latents no han hagut de superar cap prova d'assaig i error, només les de la repetició, l'adoració i el desig d'implantar-les. Segurament no ha segut objecte d'estudi, anàlisi o debat científic.

El cas és que en l'anunci escriuen «protegeix» però la veu diu «protegix». Es tracta de la vella idea que pretenia salvar-li la vida a la pronúncia dels incoatis en valencià salvant la idea tan estesa de considerar-la incorrecta, inútil, esmenable o perfectible, ja que quedava garantida en l'àmbit verdaderament vàlid, l'escrit.

Han passat els anys, la idea s'amollava en les llistes i els ambients voluntaristes per a no haver de discutir agrament amb els qui pretenien «depurar» la llengua que els parlants valencians malmetien quan la parlaven. O per a salvar alguns nacionalismes indòmits. Aleshores no hi havia més, perquè el poder polític promovia només el castellà i no havia arribat l'hora de fer les coses «realment» en valencià.

I va arribar el canvi polític. No diré que ara es facen les coses «realment» en valencià, perquè les dades i les estadístiques mostren que això no és cert, però si tan sensibles i doctes mos semblava que érem, hauríem hagut de comprovar que eixes idees tenen un fonament acceptable abans d'aplicar-les. Em pareix que no s'ha fet. I continuarem fomentant conscientment o inconscientment la divergència innecessària i contraproduent entre la llengua general i un registre escrit derivat del llenguatge juridicoadministratiu. Sí, perquè trobe que eixa divergència de «normatives» naix en els manualets de llenguatge juridicoadministratiu mal llegits, oblidats i, per a acabar-ho d'adobar, mal aplicats. Ai, una subordinació o altra, un complex o altre, els de costum o uns altres. Espere enganyar-me, però diria que en vorem de grosses en la nova cvmc.

diumenge, 13 d’agost de 2017

Cita dominical / 456: Travis Bickle

Mirant els diàlegs humans.
Estàs parlant amb mi? Estàs parlant amb mi? Estàs parlant amb mi? Si no, amb qui collons estàs parlant?
Travis Bickle en Taxi driver de Martin Scorsese.

dissabte, 12 d’agost de 2017

El relax del còndor


Un moment de relax i acabe The six days of the Condor de James Grady (traducció al francés de Jean-René Major i Sylvie Messinger), una noveŀleta que ara no recorde per què em va passar pel cap que volia llegir. Segurament perquè el film (Els tres dies del Còndor de Sidney Pollack) és una d'eixes referències importants per a mi del gènere d'espies, conspiratius i policíacs, d'eixos films que veia amb devoció quan a Espanya només hi havia una televisió pública i els dies de peŀlícula eren nits assenyalades, perquè tampoc acabaven a allà quina hora com ara.
Doncs, res, una noveŀleta entretinguda sense massa més. Com que l'he llegida en francés —traduïda de l'«anglais (États-Unis), diuen»—, m'ha servit per a marcar una miqueta de vocabulari d'un cert registre que no sol aparéixer en les noveŀles que solc llegir: conduite ('vehicle'), éclaboussé, bousillé, opiner du bonnet... Bona cosa de faena de repàs i recerca.

divendres, 11 d’agost de 2017

Els embats

El garbí fa unes ventades fortes a vora migdia. Es veu que en diuen «embatades» per totes les costes de la Mediterrània, començant per Gandia i Oliva i arribant a Xipre. Hauré de mirar si a la Vall tenien eixe nom, perquè no em sona de res. Encara que hem anat molt a la platja, no sóc gens de mar. L'ofici que vaig arribar a fer més a prop de la vora del mar va ser uns quants estius en un locutori telefònic al passeig de la platja de Tavernes de la Valldigna. Allà només hi havia «embatades» de turistes cap a les deu de la nit, quan les telefonades eren més barates. Ara ja no hi ha locutoris, però les «embatades» de turistes continuen donant-se per les carreteres de la costa.

El dnv sí que recull eixa accepció en embat, però no té entrada per a embatada. Ja els ho he proposta.

dijous, 10 d’agost de 2017

Dubtes de vacances

Es veu que no tenia jo molt de costum de fer consultes terminològiques en agost. Segurament perquè la tramitació documental d'estos mesos d'estius era rutinària i no requeria massa recerca. Enguany, però, tenim alguna faeneta un poc més tècnica i havia pensat de demanar-los l'opinió al Cercaterm. Però, no, resulta que fan vacances durant tot l'agost. No tan sols vacances de respostes, sinó que et faciliten també unes vacances de consulta:

Des del 31 de juliol a les 14.00 h fins al 31 d'agost el Servei d'Atenció Personalitzada del Cercaterm i el Servei de Documentació no estan actius. Us atendrem a partir de l'1 de setembre.

És a dir, ni tan sols pots enviar-los consultes i ja te les resoldran quan tornen. No m'ho esperava. Mosatros que quasi de sempre tenim tendència a posar-los —als de l'administració catalana, fins i tot amb altaret per a Pujol...— com a exemples de servei i eficàcia, mos topem amb la paradeta tancada com si estigueren adaptant-se al tòpic més tronat de l'administració en estiu... Sí, eixe que diu que quan no treballen és la resta de l'any, en estiu és que ni tan sols obrin.

En fi, quan tornen al setembre haurem de continuar necessitant-los, perquè són els encarregats de suplir les dècades de desídia i mala gestió que són els principis ja tradicionals que es veu que mos neguem a canviar per ací baix.

dimecres, 9 d’agost de 2017

Burocràcia lingüística

No entenc massa la idea que tenen en les institucions valencianes del que són les seues obligacions lingüístiques. Pareix que siguen una concessió paternal que mos fan si els va bé. En tot cas, no pareix que s'ho agarren com una obligació, com podria ser no discriminar per alguna altra circumstància, com ara el sexe o el color de la pell... Estic exagerant, em sembla que això del sexe tampoc està del tot clar.

Vaig fer una reclamació al síndic sobre una pàgina de la conselleria de medi ambient. No sé a qui es va adreçar el síndic, però està setmana m'arriba un informe del director general de política lingüística —segons ell, a petició del síndic— en què m'explica que si en la conselleria tal volen res, que el ho demanen. Doncs, si no els ho han demanat encara, em sembla que estan tardant, perquè tenen vint anys de males pràctiques lingüístiques a esmenar i no és cosa d'anar perdent el temps entre si ho faig, ho demane o no en sé més.

dimarts, 8 d’agost de 2017

Insectes prejudicials

El meu descobriment entomològic d'esta temporada és l'Evania appendigaster, un insecte que, a pesar de la forma amenaçadora que té, amb les pates posteriors tan llargues i el color negre intens, l'abdomen flotant darrere, doncs, pot tindre una funció en certa manera beneficiosa: parasita les panderoles roges (i s'alimenta dels seus ous), eixes panderoles enormes que mos van envair fa uns anys, les Periplaneta americana. Els prejudicis i les neures sempre s'han de sotmetre si les dades indiquen que són perjudicials. O més perjudicials que el malestar psicològic de vore passejar l'animalet per la casa.

dilluns, 7 d’agost de 2017

Tast de Gigondas

Hem estat estos dies passats de petites vacances per França hi hem acompanyat els dinars amb diverses begudes, des d'aigua de carafe (és a dir, en un pitxer), passant per cerveses (molt bones totes), sidra (amb gas i, encara que siguen brut, dolces) i dos copes de vi negre, perquè els preus dels vins francesos no permetien més alegries. La majoria de begudes tenia una qualitat i un preu correctes i, en el cas de les cerveses, molt bons en alguns casos. En canvi, les dos copes de vi han estat prou desagradables, aigualides o dessubstanciades i, a més, a un preu excessiu. Diria que amb la copa pagàvem en algun cas la botella sancera.

Com que no pot ser que el vi francés siga això, hem parat en un supermercat i hem comprat unes botelles de vi. De moment n'hem tastat un i mos ha agradat: Les Dentellis (d'Ogier, Gigondas, 2014; garnatxa, sirà i morvedre; 11,95 euros). Als preus que tenen els vins per allà, en un restaurant hauria passat la quarantena d'euros. Des de la nostra perspectiva, sidra als restaurants de Normandia i Bretanya, cervesa més cap avall, i vins del supermercat (o del celler) a casa.

diumenge, 6 d’agost de 2017

Cita dominical / 455: Agustín García Calvo

Mirant el temps.
Mos està matant, i ¿no mirarem ni tan sols de saber-ho? T'està matant, i ¿no faràs, si més no, per saber qui és?
Agustín García Calvo, Contra el tiempo.

dissabte, 5 d’agost de 2017

Dotors que n'hi ha

M'enganxa una dona major —vora la huitantena, trobe— per a explicar-me la pau i la vida eterna derivada de la fe en Jesucrist. És de Ciudad Real i viu en València des del vint-i-cinc. Entén el valencià i el català, però no els parla. Vol que els catalans es queden en Espanya, perquè va costar molta sang fer-la. Em té vora cinc minuts explicant-me religiosament (versió evangelista) això que la ciència sintetitza en les lleis de la termodinàmica. Acabe desitjant-li tota la pau per la qual prega. Supose que aixina haurà complit la seua tasca «evangelitzadora» del dia. Això és vora dels cines Lys de València. Una veïna està a punt d'entrar a vore Dunkerque. També és dotora, la xica, i m'esquadrinya les vacances. Quina calor.

divendres, 4 d’agost de 2017

Els sonem

El cambrer argentí mos demana "where do you come from?", i després diu que havia intuït que érem espanyols. El venedor de la botiga francés mos demana si parlem "espagnol", perquè li sona alguna cosa de l'escola. Els sonem, no del tot encara, però.

dijous, 3 d’agost de 2017

Capitalisme d'ostatges

He d'aclarir amb els de Facua com és possible que en les gasolineres de França em facen un emprèstit de 120 o 100 euros dels meus diners sense demanar-me l'opinió ni dir-me les condicions en què me'ls tornaran (ni quan ni res). Pose 30 euros de gasoil, però me'n lleven 120 del compte. A l'endemà, me'ns lleven 30. Als deu dies, em tornen els 120 euros. ¡Deu dies jugant amb els meus diners!, i no m'han fet cap ingrés d'interessos ni cap regal per eixe crèdit que els vaig fer. M'ho han fent en Intermarché i en Super U. Capitalisme d'amiguets i d'ostatges.

dimecres, 2 d’agost de 2017

Familiars aleatoris

A França estan mirant de reformar les cambres de representació política. La costra dels privilegis és més gruixuda que la voluntat democràtica. L'elecció aleatòria dels parlamentaris no forma part de les opcions previstes. Almenys pareix que llevaran l'opció de llogar familiars com a assessors. Xe, la família, això sí que és aleatori.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Turisme alienígena

Les meravelles de la natura, un espadat, un muntanyar de vora mar, el bosc de roures i voltors, són tan sols ja, quasi demà mateix, una simple memòria turística.