dissabte, 15 de juliol de 2017

Subordinació estèril

Les filles de la meua amiga no coneixen els noms dels pardalets que veuen passar pel davant de balcó de casa. Quasi que no els han vist mai passant per les vistes sobre l'albufera. Bé, sí que en coneixen alguns noms, però només els vénen al cap en castellà. A més, fan un ús molt recurrent del «lis» (calc evident del castellà, almenys en València), tenen l'«antonses» com a connector privilegiat. Vegent això, em sorprén que parega que el més important per a l'aprenentatge del valencià siga accentuar en oriental «interès» en lloc del ben correcte i general per ací «interés»; que calga fer els incoatius en la imposició absurdament irregular -isc/-eix en lloc de la forma regular i habitual -ixc/-ix; fer el participi «establert» en lloc d'«establit»; pretendre que hem de dir les oracions finals final amb «per a» (reduït sovint a «pa») però haver d'escriure «per» segons un alambí de normes que no acaba mai de destiŀlar una llengua. Etcètera.

En canvi, sí que han assimilat clarament la part important del prejudici: com de malament parlem els valencians, que ni tan sols parlant i aprenent «normalment» la nostra varietat dialectal seríem capaços d'obtindre el mitjà de la junta. Perquè en lloc de seguir els principis generals de la «normalització» lingüística es veu que hem de seguir els dogmes de la subordinació. Al castellà o a la sospita de quintacolumnisme lingüístic.