El company Víctor m'envia un article de Quim Monzó, «Prevenció de plagues». Parla d'Escif, un grafiter molt actiu a la ciutat de València. La cosa té relació amb això que diuen «gentrificació», que no deixa de ser un procés més de la societat de consum i del capitalisme destrellatat. La relació entre les necessitats socials, els individus que conformen la societat i els polítics que haurien de gestionar les necessitats, és un trencaclosques en què els interessos personals fan pressió sobre les (suposadament) bones intencions de cada u. Podria llogar turísticament el meu pis del centre de València per no sé quant i viure en un altre lloc amb eixa renda. I podria haver arrancat algun dels «banskys» valencians que he estat vegent —i em sembla que n'he fotografiat més d'un— des de fa uns anys sense pensar a fer-ho i vendre'l a un bon preu «artisticopolític».
L'abadejo, segons contava ma mare, era menjar de pobres quan ella era menuda, i ja veus ara a quin preu va. Es desprén un tros del gel de l'Antàrtida, la població mundial no para de créixer sense que sapiam per a què. I no sé si això de plorar és cosa de la biologia o de l'educació. No sé si l'experiment de Dunedin ho deu haver resolt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada