dilluns, 31 de juliol del 2017

L'accent de Fanny Agostini

L'accent en francés d'una dona del temps de BFM, Fanny Agostini, mos resulta curiós, xocant. Mire d'on és i veig que és de la Borbola, territori occità. No sé si serà l'accent dels que vénen d'allà, fa uns "di" inicials o finals estranys per a mi. És cosa de les "i" sobretot, però també de les consonants que inicien la síl·laba. Un guia francés opinava que el català que ensenyaven en escola no era com el d'Hispanoamèrica... Bé, coses de les confusions sobre les llengües. El xic ja fea prou que en parlava tres o quatre. No li he pogut preguntar per Agostini i tampoc li he aclarit que el català no és el castellà, no he volgut torbar-lo, tan segur com estava amb el que explicava.

diumenge, 30 de juliol del 2017

Cita dominical / 454: Àlex Broch i Huesa

Mirant la modernitat literària.
La paradoxa de la modernitat literària és que la «representativitat» i «temporalitat» d'una obra referent present no assegura —per llei— cap vàlua literària suficient, mentre que aquesta vàlua es pot donar en obres que no posseeixin la marca externa de «representativitat» i «temporalitat» que les fa ser i aparèixer com a aparentment «modernes».
Àlex Broch i Huesa, Literatura catalana dels anys vuitanta, 1991.

dissabte, 29 de juliol del 2017

Conills cretins

El món de demà, el de hui i el d'ahir són conformats per una informació que hem d'emmagatzemar, ordenar, revisar i transmetre. No tots els mitjans han de fer eixa tasca, però convé que n'hi haja que ho facen. El panorama audiovisual francés em sembla que ho permet. Entre altres raons, perquè té Arte. La televisió espanyola pareix que només arribe als programes de realitat fingida i sobreactuada. I volem donar-mos molt de bombo seriós, quan caldria que mos miràrem en un autoretrat de conills cretins de fantasia animada.

divendres, 28 de juliol del 2017

Mirant a fora

Entre els sis dies del Còndor i les entrevistes de Carles Capdevila per a entendre el món, dos lectures d'estiu bones per a fer camí. De totes formes, no les faig avançar massa. Les vacances també són per a mirar per la finestra.

dijous, 27 de juliol del 2017

La font i la ideologia

En la ràdio francesa un escriptor francoamericà dóna unes pinzellades de l'obra novel·lística d'Ayn Rand. És molt curiós per a ell que siga una desconeguda en França i que, en canvi, als Estats Units siga un dels pilars d'una certa ideologia dretana molt rellevant dins del Partit Republicà.
Lloa tant l'obra literària, que caldrà fer-hi un acostament. Per sort reconeix que el plaer literari i la curiositat per conéixer la ideologia representada en eixes ficcions, The fountainhead i Atlas Shrugged, no obliga a acceptar eixes idees, almenys en la versió que n'han fet alguns dels seus suposats seguidors.
Vaig vore el film The Fountainhead de King Vidor i, certament, el film era ben interessant, però la ideologia de fons em va semblar fal·laç en molts aspecte i, per dir-ho aixina, adolescent. Ben actual pel que diuen alguns, malauradament, però un destrellat com a proposta per a millorar una societat democràtica de les que considerem avançades. Amb tot, sembla que sí que mos podem quedar amb la novel·la, encara que no acabem conquistant Constantinoble de nou.

dimecres, 26 de juliol del 2017

Records en fotos

Toca fer fotos i vídeos. Un descans i un patiment. La cosa és quedar-se curt d'imàtgens però «sastifet» (com dia ma uela) de records. I aniran esborrant-se fins que només queden les imàtgens.

dimarts, 25 de juliol del 2017

L'ús del desús

Tenia quatre queixes per al síndic de greuges pensades, però m'ha agarrat el bou i només n'he pogut fer una. No passa res, no és que no s'acabe mai, és que el protocol de castellanització immanent de l'administració pública fa que eixa faena no s'acabe mai. Almenys mentres no decreten que decau la necessitat d'utilitzar el valencià per a res. De moment, hi ha polítics que uns dies firmen per l'ús del valencià i unes hores més tard abonen el desús i practiquen la submissió lingüística del valencià al castellà mentres demanen un cafenet al bar. O deu ser que pensen que algú que parla en castellà no tan sols desconeix qualsevol altra llengua sinó que són tots uns xenòfobs o uns racistes. ¡Quin patiment!

dilluns, 24 de juliol del 2017

Esmenes i errades gossarres

Vora un primer tram de vacances me s'acurta el temps per a tot i per a res. Tinc pendents dos petits reculls d'esmenes o comentaris a dos llibres: una (quasi)noveŀla d'un collistaire i un llibre de filologia. Com que ho faig perquè vullc, tampoc hauria de patir massa, però intente exigir-me un poquet en estes coses, ja que n'abandone unes altres.

Hauria d'haver enviat algunes esmenes a l'esborrany de llibre d'estil de la cvmc, però me s'ha passat l'ocasió. Espere que ho facen els companys que han estat més centrats en esta qüestió i han comentat en les llistes aspectes ben esmenables en uns criteris estilístics per a uns mitjans audiovisuals en valencià. Encara que anem avançant, pareix que ha de ser perquè el clau no entra per la cabota i no perquè s'hagen decidit a aplicar una ordenació de principis que permeta arribar a unes conclusions raonades.

Per sort, no han fet com un acadèmic espanyol en el diari de fa uns dies, que dia que als espanyols els costa pronunciar «iós» i per això diuen «irse» o «iros», vist que hi ha uns contactes vocàlics (ao, eo, io ben comuns en altres grups de paraules; estranyament, això no ho aclaria l'acadèmic) que tenen «una certa incomoditat articulatòria per als hispanoparlants». No cal buscar una explicació millor si tens a mà que els parlants són, dic jo exagerant, uns gossaros mal ensenyats.

Doncs, aixina està la «filologia normativa», sempre a punt de deixar-se dur pels prejuís i les presumpcions sobre els parlants. A voltes també fan ciència, és clar, però es veu que això ho deixen per als registres «formals».


  • Amb molta paciència i poca ciència, arribe lentament pel riu: 07:10 + 07:21 + 07:18 + 07:10.

diumenge, 23 de juliol del 2017

Cita dominical / 453: Umberto Eco

Mirant els perjudicis sobre les llengües.
Si les llengües no es van diferenciar per castic, sinó per tendència natural, ¿per què hem d'interpretar la confusió com una desgràcia?
Umberto Eco, La ricerca de la lingua perfetta nella cultura europeaa (a partir de la traducció al castellà de Maria Pons Irazazabal).

dissabte, 22 de juliol del 2017

Parlem-ne bé

El sistema econòmic d'una societat podria ser bo per al conjunt de la societat. Hauria de ser, per tant roín per als que tenen privilegis i prebendes injustos i injustificats que perjudiquen l'objectiu del bé comú. Per tant, hi ha una alternativa que es practica a tothora: publicitar-lo (políticament i mediàticament) com a bo per la majoria encara que només siga «bo» per a uns quants privilegiats mentres que és injust, insolidari i perjudicial per al conjunt de la societat.

Observe que una notícia d'Eldiario.es (21.07.2017) dóna una informació sobre Suècia de David Crouch que diu: «Fins ara, les mesures a penes han tingut cap efecte en la redistribució de la riquesa cap als més necessitats, però l'oposició política que generen és ferotge.» Tant ho podem trobar a Suècia, als eua (volen retirar l'assegurança mèdica a uns quants milions de persones per a enriquir-ne unes altres), com ací mateix, on als dirigents del pp sempre pareix que els falte un privilegi més, encara que hagen de delinquir econòmicament (o encara que siga un privilegi lingüístic).

Si l'estudi Dunedin no en diu res, preferixc creure encara que és cosa del capitalisme, no de la condició humana.

divendres, 21 de juliol del 2017

Els planetes dels simis

La primera d'El planeta dels simis (Franklin J. Schaffner, 1968) em sembla una gran pel·lícula en tots els aspectes, fins i tot en els defectes i, si vols, també en els cartó pedra dels decorats. La cosa és que la música és fantàstica i la història, si la veus de menut, d'eixes que te se queden en el cap tota la vida. I sempre es pot tornar a vore. La seqüela del 1970 (crec que en els crèdits diu 1969), en canvi, és un allargament prou inútil de la primera, mal feta i prou destrellatada. Cosa de traure diners degué ser. Ah, cap de les dos s'ajusta del tot al llibre de Pierre Boulle. Això sí, trobe que la primera el millora.

Mos estan passant hui la versió de Tim Burton del 2001, que s'assembla més a una barreja d'Espàrtac (Kubrick, 1960) amb La màquina del temps (George Pal, 1960), amb tocs ben recarregats de maquillatge i escenografia i amb un guió accelerat i poc interessant que va correguent amb presses cap a una sorpresa final en contrapunt amb el film original de Schaffner. Una llàstima. No puc dir que ni tan sols arribe a millorar el llibre.

dijous, 20 de juliol del 2017

El catanyol prejudicial

Les llengües les fem entre tots. La primera faena per a fer-ne una és donar-li un nom. Si jo dic que parle en «valencià», estic expressant la varietat de català que utilitze (o fins i tot, vist des de València, que parle en català). Són denominacions establides i acceptades. Si algú bateja res com a «catanyol», està concebent o creant una altra varietat (o llengua) que respondrà al que hi vullga posar, que en este cas és principalment menyspreu i presumpció. Malauradament, trobe que no estarà fent res de positiu per l'ús de la llengua. Eixe terme només té utilitat per simplificar i evitar fer l'esforç d'estudiar i raonar. És una etiqueta còmoda amb què es pot marcar i menysprear tot el que a u no li agrade de la llengua (o dels qui la parlen).

Al País Valencià, durant molt de temps s'ha fet servir el terme «apitxat» amb la intenció de menystindre i desqualificar els parlants d'una varietat (si vols, un subdialecte), i s'hi associava qualsevol tret que es considerara negatiu, fins al punt que es volia fer entendre que en realitat era simplement un castellà dissimulat. Això s'està superant amb informació i estudi en lloc de continuar amb el menyspreu o la desqualificació.

Per tant, el terme «catanyol» només veig que és una de tantes maneres que tenim els catalanòfons de malbaratar el propi patrimoni lingüístic per quatre duros a base de menyspreu i desqualificacions adreçats, ¡vaja!, contra mosatros mateixos. No sé si ho tracta Pau Vidal en el seu llibre, però sí que sé que, si el «catanyol es cura», deu ser utilitzant la llengua i reclamant el respecte dels nostres drets lingüístics i el compliment dels deures corresponents. A la Catalunya del Nord eixa situació és diferent, com són diferents les del País Valencià, Catalunya o Múrcia.

La llengua serà com vullgam que siga, però no serà mai la que voldríem que fóra.

dimecres, 19 de juliol del 2017

La raó no sempre convenç

Agror i tòpics rancis. Les llistes de la xarxa són una lent d'augment sobre les informacions, les dades i les misèries quotidianes, però són sobretot un altaveu per a molts silencis reprimits. Per això, hi ha converses que s'han de tindre, per mal que mos sàpia, sobretot per a continuar comprovant que la raó no sol garantir el convenciment ni la persuasió. I no acabe amb un aforisme de Lichtenberg per això mateix, perquè ningú no es convença massa.

dimarts, 18 de juliol del 2017

Els principis del llenguatge juridicoadministratiu

El llenguatge juridicoadministratiu d'una administració democràtica hauria de tindre uns principis i uns criteris clars, aplicables i revisables. Es suposa que els té. Podem pensar que començarà per no utilitzar un llenguatge sexista, continuarà amb la voluntat de ser clar i precís i acabarà sent respectuós i correcte sense separar-se innecessàriament de la llengua que utilitzen els ciutadans en general.

Dit això, sembla que hi ha tècnics lingüístics que obliden que els criteris que guien i conformen eixe registre no es resumixen, per còmode que siga, en: «escriurem en català oriental» ni «seguirem els criteris del llenguatge administratiu universitari»... De fet, l'administració que utilitza els trets del català oriental —posem per cas que ho fa la Generalitat de Catalunya a Barcelona—, es suposa que ho fa seguint uns principis. Eixos mateixos principis esmentats més amunt o pareguts. Aleshores, hem d'entendre que l'aplicació d'eixos principis —que haurien de ser comuns a les institucions democràtiques— provocarà resultats diferents en cada àmbit àmbit administratiu. No serà igual escriure un ban per a Lleida que un ban per a Simat. Ni tan sols seran iguals les lleis promulgades en Barcelona que les que es promulguen en València. Perquè els principis són els mateixos, però no els destinataris ni les varietats del català que s'utilitzen en cada territori del domini lingüístic.

Doncs, tot això que són obvietats que ja mos sabem massa (si més no, des del manual sobre el tema de Duarte, Alsina i Sibina), hi ha qui les bandeja per comodidad, per oblit o, també, per desconnexió conceptual entre la teoria i la pràctica. I ahí mos tens que pareix que estigam receptant xarop de normativa en lloc de fer documents jurídics o legislatius. Per posar uns quants exemples, ¿quin principi i quins criteris derivats fan que en lloc d'accentuar «interés» calga accentuar en oriental («interès»), que en lloc dels participis com «establit» hajam de preferir «establert», que en lloc de «si és el cas» o «quan pertoque» hajam d'utilitzar formulismes críptics com «si (s')escau», que en lloc de collir «ametles» o de «vetlar les guatles» hajam de «vetllar» per palatalitzar els «ametllers» i les «guatlles»?

Conec diverses explicacions per al fenomen, començant pel «resistencialisme» heretat dels anys del franquisme, passant per un cert elitisme de llanderola dels primers governs valencians i arribant fins i tot a la comoditat del seguidisme, on es coven idees tan absurdes com que la missió dels tècnics lingüístics de l'administració és utilitzar el llenguatge perdut del valencià que haguera pogut ser si no fóra com és.

En fi, la cosa va canviant, però tan a poc a poc que, quan arribem, no sé si encara hi haurà ningú interessat en redactar i llegir les normes en «esta» llengua. I amb este renegó m'allobixc i em desbrave jo a soletes.

dilluns, 17 de juliol del 2017

L'afició als dogmes

El món dels aficionats a la llengua, dels filòlegs i dels lingüistes s'ompli de persones creients dels dogmes i dels prejuís en una proporció que deu ser directament proporcional al fet de creure que la llengua és una conseqüència de la normativa i que, per tant, la normativa regix, conforma i determina l'existència la llengua. És una confusió que es pot aclarir llegint llibres, de llengua i lingüística, no de normativa, és clar.

diumenge, 16 de juliol del 2017

Cita dominical / 452: Antón Costas Comesaña

Mirant la cultura empresarial i administrativa.
L'empresa predominant a Espanya continua sent tradicional, jeràrquica, hereditària. Basada en el vell principi de l'«ordene i mane». No en els intangibles, la descentralització, la professionalització, la cooperació i el bon clima laboral.
Antón Costas Comesaña, «El ritual iniciático de la reforma laboral», El País, 09.07.2017.

dissabte, 15 de juliol del 2017

Subordinació estèril

Les filles de la meua amiga no coneixen els noms dels pardalets que veuen passar pel davant de balcó de casa. Quasi que no els han vist mai passant per les vistes sobre l'albufera. Bé, sí que en coneixen alguns noms, però només els vénen al cap en castellà. A més, fan un ús molt recurrent del «lis» (calc evident del castellà, almenys en València), tenen l'«antonses» com a connector privilegiat. Vegent això, em sorprén que parega que el més important per a l'aprenentatge del valencià siga accentuar en oriental «interès» en lloc del ben correcte i general per ací «interés»; que calga fer els incoatius en la imposició absurdament irregular -isc/-eix en lloc de la forma regular i habitual -ixc/-ix; fer el participi «establert» en lloc d'«establit»; pretendre que hem de dir les oracions finals final amb «per a» (reduït sovint a «pa») però haver d'escriure «per» segons un alambí de normes que no acaba mai de destiŀlar una llengua. Etcètera.

En canvi, sí que han assimilat clarament la part important del prejuí: com de malament parlem els valencians, que ni tan sols parlant i aprenent «normalment» la nostra varietat dialectal seríem capaços d'obtindre el mitjà de la junta. Perquè en lloc de seguir els principis generals de la «normalització» lingüística es veu que hem de seguir els dogmes de la subordinació. Al castellà o a la sospita de quintacolumnisme lingüístic.

divendres, 14 de juliol del 2017

Favors que no s'han d'acceptar

La ficció sol servir per a entretindre, per a ensomiar, i també per a precisar la realitat. Hi ha situacions que es donen casualment al mateix temps en la ficció que lliges o que mires al cinema i en la realitat que vius. En els films de sèrie negra un cap «mafiós» et pot oferir amb l'aparença d'una queixa una cortina de fum per a que pugues resoldre de manera eficaç —però fraudulenta— un problema que no volen resoldre, encara que siga una injustícia, perquè tenen altres interessos que desconeixes i que no són els teus alts propòsits de justícia, legalitat, democràcia.

I això mateix et pot passar en la realitat, mutatis mutandis que dirien els mafiosos de peŀlícula. Ara cal saber si acceptaràs el favor i resoldràs una injustícia cometent la irregularitat que et proposa. Doncs, no, això és bàsic, no li has d'acceptar el «favor», perquè estaràs en les seues mans.

En tot cas, ara que saps que hi ha un badall, que la irregularitat semble un accident.


  • Pel riu, amb solana i calina, després de dos setmanes, fluixege: 06:58 + 07:02 + 07:25 + 07:28.

dijous, 13 de juliol del 2017

La bionda de la legalitat

Com és habitual, acabe prou baldat després de pegar-me les cabotades corresponents contra la bionda que abraça les dos bandes de la carretera per on circula la legalitat. I no hi ha carril bici ni marge per als que intentem anar amb mitjans més saludables i sostenibles ambientalment. És a dir, que he tingut hui dos reunions sindicals i, com quasi sempre, els absurds han predominat sobre l'interés per avançar en un debat de millora laboral, professional o institucional. A més, la direcció política no sembla que haja previst que la institució parlamentària podria ser útil per a millorar la política i la societat. Les bandositats partidàries els tenen més entretinguts.

dimecres, 12 de juliol del 2017

La prova del grafit

El company Víctor m'envia un article de Quim Monzó, «Prevenció de plagues». Parla d'Escif, un grafiter molt actiu a la ciutat de València. La cosa té relació amb això que diuen «gentrificació», que no deixa de ser un procés més de la societat de consum i del capitalisme destrellatat. La relació entre les necessitats socials, els individus que conformen la societat i els polítics que haurien de gestionar les necessitats, és un trencaclosques en què els interessos personals fan pressió sobre les (suposadament) bones intencions de cada u. Podria llogar turísticament el meu pis del centre de València per no sé quant i viure en un altre lloc amb eixa renda. I podria haver arrancat algun dels «banskys» valencians que he estat vegent —i em sembla que n'he fotografiat més d'un— des de fa uns anys sense pensar a fer-ho i vendre'l a un bon preu «artisticopolític».

L'abadejo, segons contava ma mare, era menjar de pobres quan ella era menuda, i ja veus ara a quin preu va. Es desprén un tros del gel de l'Antàrtida, la població mundial no para de créixer sense que sapiam per a què. I no sé si això de plorar és cosa de la biologia o de l'educació. No sé si l'experiment de Dunedin ho deu haver resolt.

dimarts, 11 de juliol del 2017

Creïlles amb «musso»

Els de Pego els posen «musso» a les creïlles. «Musso», paraula que espere que prompte entre en el diccionari, encara que siga el d'epònims: 'maionesa a Pego', derivat de la pronúncia de la marca Musa. I que la corporació valenciana de mitjans tinga en compte que la televisió no la vorà Pompeu Fabra , sinó el comú dels mortals valencians que parlem com parlem i, per sort i encara, amb molt de goig. Això de la maionesa m'ho conta —adobat amb moltes més anècdotes— el company Víctor de Benirrama, que mos ha fet una visita al centre de València, un centre que ha canviat molt des que ell treballava per ací.

A la Marina també —no sé si a Pego concretament— «s'escarraixen», que és la fitxa de hui en l'fdt. A més d'això, en alguna ocasió, després de caure un bac amb la bici, Víctor va estar ben «acondolit», que també és una expressió que hauria de fer fortuna.

dilluns, 10 de juliol del 2017

Els ratolins i l'estoig

Supose que hi ha regals que cal fer, encara que al principi no desperten entusiasme. Li regalem a la filla d'una companya Maus d'Art Spiegelman. Els còmics no pareix que l'entusiasmen. Es fixa que són ratolins, perquè a sa mare li fan molt de fàstic. A ella tampoc no li agraden. Per les circumstàncies i perquè no estic segur de si cal, no li faig cap introducció als fets que narra el còmic. Em sembla que als dèsset anys ja té capacitat per a descobrir-ho sense que li posem massa èmfasi. És possible que m'enganye. Ja vorem.

En tot cas, diuen que és un «clàssic». Si és aixina, espere que trobe el seu moment. Llàstima que tampoc li haja entusiasmat la corretja roja del saquet gris. Per sort, l'estoig blau marí sí que li ha fet gràcia.

diumenge, 9 de juliol del 2017

Cita dominical / 451: Elvira Lindo Garrido

Mirant els límits del llenguatge.
Per a alguns la correcció política ha reprimit la seua legítima necessitat de sentir-se superiors.
Elvira Lindo Garrido, «Tuiteros que legislan», El País, 01.07.2017.

dissabte, 8 de juliol del 2017

Univers panxacontent

L'univers no sap que gira al voltant de l'ego d'unes quantes persones panxacontentes. En realitat, només gira al voltant d'una, i això encara els satisfà més. I allà mos tenen, pegant-los voltes a la panxa. Sort que mos ho fan saber i podem somriure i saludar mentre fem l'òrbita. Es fa fosc. Devem estar passant per darrere...

Hauria d'haver anat a córrer per la muntanya.

divendres, 7 de juliol del 2017

Citacions indegudes

Un collistaire s'indigna perquè algú de la llista utilitza captures de pantalla dels missatges per a reproduir-los amb noms i cognoms fora de la llista sense demanar autorització. Esta volta m'han «citat» a mi. Com que no semblava res de bo i no sabia fins a quin punt podia haver estat per a tergiversar, manipular o malparlar, m'envia l'enllaç a la piulada. Encara que haja estat un mal ús d'un collistaire de Migjorn, em sorprén que pareix que haja segut com a argument d'autoritat (no sé si autoritat bona o roín).

En fi, la meua vanitat s'ha unflat com una bóta. Però res més. És cert que és un mal ús dels missatges a la llista i, a més, tampoc és que la meua previsió reproduïda siga molt original o impensable. Ha estat passant fins ara i, si no canvien les coses, continuarà passant.

dijous, 6 de juliol del 2017

El problemeta dels diminutius

Xavier Rull tractava un poc la qüestió en el llibre La formació de mots. Indicava que els casos dels diminutius dels noms masculins acabats en -a, -o i -i estan per determinar normativament. He tractat de trobar algun apunt sobre la qüestió en la giec i el la gcc i no he vist que en comenten res.

Per les dades que tinc, en els acabats en -i fem tots -et, em sembla. Quant als que acaben en -o, al País Valencià solem fer -et: radiet, motet, fotet. Segons comenta Xavier Rull, hi ha qui fa moteta, radieta i foteta.

De totes formes, hem vist en Migjorn que hi ha variació dialectal. I en cas dels acabats en -a sembla tenim les dos possibilitats ben a mà. Dit això, la documentació llibresca (que en el cas de «poemet» mostra una acceptació molt general) recull les dos opcions:

  • «un dramet»: L'Igualadí (1918)
  • «un drameta»: Vicent Balaguer (Dénia, 1929)
  • «un mapet»: Massot i Muntaner, Miralles i Montserrat
  • «un mapeta»: Joan Fuster, Jaen i Urban
  • «un poemet»: 459 resultats
  • «un poemeta»: 9 resultats
  • «un problemet»: Blanca Busquets, Marí i Prunella, Elisenda Roca
  • «un problemeta»: Nicolau-Primitiu Gómez Serrano (pseudònim ¿Bacavia?)

A ull, diria que els valencians (no sé quants ni d'on) hem tirat pel dret i hem entés que els masculins acabats en -a fan acabar el diminutiu també amb -a. Al capdavall, si la -a final és bona per als masculins, no cal llevar-los-la. De fet, tenim possibles masculins que pareixen trets del mateix calaix: afaneta, burxeta, espieta, esqueta, fisgueta, foteta, fresseta, furgueta, manegueta, mofeta, palpeta, punxeta, tinyeta... És clar, també podria no ser gens estrany que el castellà hi tinguera alguna cosa a vore.

En qualsevol cas, per no moure brega en la llista Migjorn, que em conec i me'ls conec, deixe esta cabòria apuntada ací. I ja l'aclariran els gramàtics en futures edicions.

dimecres, 5 de juliol del 2017

Amb poc de gust

En la televisió mos han mostrat un fragment d'un col·loqui «d'amiguets» en què estaven xarrant ben satisfets i pagats els tres últims antics presidents espanyols. No en sé res més, però els meus prejuís em conviden al renec ideològic. Si algú em diguera que han debatut i han estat en desacords cordials, em semblaria una altra cosa. Però els periodistes han «informat» tan sols del bon tracte que es tenen i de com de pagats estaven d'ells mateixos.

El bon tracte polític personal hauria d'incloure la discrepància i la rèplica rigoroses. Més encara fora del parlament. Al cap i a la fi, en l'hemicicle —mig inutilitzat per les disciplines fraudulentes—, la cosa és fer el numeret. Per això convindria vore'ls debatre i replicar-se seriosament i amablement, de manera que entenguérem que hi ha darrere de les seues posicions partidistes algun contingut polític fonamentat. Encara que, vaja, això no fa lluïdor i, en certes classes socials i els actes a què acudixen, és de mal gust. Doncs, si això és el que s'havien de dir, també mos se queda mal gust.

dimarts, 4 de juliol del 2017

La porga espanyola

Senc que els periodistes de la ràdio diuen que Puigdemont ha fet una «porga» al destituir el conseller Baiget (per discrepàncies ideològiques, per fer declaracions que el president català considera errònies...). Em sembla que estan apeŀlant a la nostra memòria històrica i ideològica: les «porgues» polítiques són, quasi per antonomàsia, «estalinistes». Aixina em sonen a mi. Per mantindre l'esquema, els dirigents del pp que no destituïxen els qui defrauden, el president que no destituïx els ministres que defrauden, hi deuen estar en «conxorxa», en són «còmplices», actuen en «connivència»... Maneres poc adequades (i poc periodístiques) de contar les coses, ¿no?

I ara, a més, quan la ministra de treball diu que les coses van millor «per als espanyols que volen treballar», podem pensar que els qui no treballen són «espanyols que no volen treballar». Ací hem tingut un poc més de sort: continuen sent «espanyols». Això sí, la porga la tenen assegurada.

dilluns, 3 de juliol del 2017

Enveja matemàtica

Hauríem d'haver tingut una formació més intensa i àmplia en matemàtiques. Jo les vaig abandonar com a assignatura en segon de bup, tot i que no les he abandonades mai del tot. Ja me s'ha oblidat prou el càlcul d'àrees, no recorde haver aprés res sobre els sinus, el cosinus o la cotangent. Ni tan sols recorde si els trens que eixien en sentits oposats arribaven a trobar-se mai en algun lloc.

Em sembla que l'única cosa que me s'ha quedat, a banda de la resolució «per intuïció» d'alguns problemes, és la idea que la ciència hi ha de recórrer sovint, tant si es tracta de xifres com si es tracta de mantindre la consistència i la coherència en les matèries d'estudi. Per exemple, un cas que m'estic trobant en una altra lectura: no servixen de res els percentatges que superen cent, ¿oi?

Ara mateix m'estic llegint el número 93 de la revista Mètode. Estic descobrint tot un món paral·lel al que habitem en el dia a dia. És el mateix món, però descrit en una altra llengua. Més que això, una llengua i molta voluntat d'encert. No ho hauríem d'abandonar mai.

diumenge, 2 de juliol del 2017

Cita dominical / 450: Vicent Alonso i Catalina

Mirant les presumpcions literàries.
Eduard Verger, amb el discurs irònic que li brolla involuntàriament del cervell, ha suggerit que la comparació amb l'arquitectura pot induir-nos a creure que, si creàvem escoles superiors de creativitat poètica, tindríem garantida la bona poesia.
Vicent Alonso i Catalina, Trajecte circular.

dissabte, 1 de juliol del 2017

La pols dels estants

Trobe el primer volum de L'àrab del futur de Riad Sattouf en Abacus. Me l'enduc i aixina ja tinc els dos volums. Pensava regalar-los, però al final me'ls he quedat. Faig lloc a l'estant per a alçar-los. Això desplaça Historia de la educación y la pedagogía de Ramón Ruiz Amado, un llibre que em vaig trobar vora algun contenidor ja fa temps, però veig que encara no el tenia fitxat. El llibre és del 1925, però l'onzena edició no du cap data més.

Regirar estants, torcar la pols, regirar llistes de correu, torcar els vidres de les ulleres per a llevar el tel que hi deixen les acalorades... Si, m'hi he entretingut un poc, i he vist coses que no volia ni tan sols imaginar. La pols dels estants cibernètics.