divendres, 30 de juny de 2017

Transcripcions i queixes

Me'n vaig de cap de setmana i deixe arrere alguna transcripció possible de l'àrab, com ara d'un pobre xic, Muhsín, que va patir alguna de les injustícies quotidianes d'este món. Sembla turc, però aixina van les coses de les transcripcions. Això passava a Alhucemes (gec) que es veu que ha de ser Al-Hoceima. El penyal, en castellà, d'Alhucemas. Això de la interrelació entre les llengües i les sobiranies sempre provoca estranyeses. A més d'això, algunes respostes del Termcat i algunes queixes preparades perquè la Generalitat, les Corts i els ajuntaments valencians continuen sense aclarir-se sobre si continuen amb la discriminació lingüística injusta dels valencians o, per contra, proven a actuar amb respecte als drets lingüístics. Sempre estem igual a tot arreu.

dijous, 29 de juny de 2017

Llums d'orgull

S'està celebrant la festa de l'Orgull en Madrid. A pesar que l'endemà de la festa és possible que la discriminació dels homosexuals continue pels mateixos vials, la societat en conjunt està acceptant i digerint concepcions més amples sobre l'ésser humà i les seues peculiaritats. I es nota que avança molt més encara perquè s'ha aconseguit convertir —també— eixa festivitat dels drets de totes les tendències sexuals i asexuals en un element més del mercat, un generador d'ingressos, una part de la societat de consum.

Talment com les festes religioses o les esportives, doncs, les reivindicatives també aconseguixen l'èxit per la banda del benefici econòmic que generen allà on es produïxen. La reivindicació dels drets o el convenciment ètic i ideològic són uns afegits, uns annexos: el gruix de la simpatia i la participació pareix que tinga a vore, tal com assenyalen sempre els periodistes dels informatius, en el beneficis que deixen en el barri o la ciutat on tenen lloc eixes festes.

No és cap revolució ni cap descobriment. Al capdavall, l'economia de mercat funciona perquè genera beneficis, no tant per les adhesions inteŀlectuals. Les societats que conformem han despullat el valor de les idees fins a arribar al moll essencial: el benefici. Una volta que tenim la samarreta descoberta, cal que l'anem revestint de nou amb reflexió ètica i ideològica, perquè sí, el mercat és on vivim, però els sentiments s'han d'alimentar correctament. No fóra cas que, quan s'apaguen els llums i mos enlluernen de nou algunes de les fosques mentalitats de la resta de l'any. Com ara, he sentit que alguna estadística diu que la mitat dels jóvens veuen bé la pena de mort... T'encantes i te se fa fosc.

dimecres, 28 de juny de 2017

La seguretat en la xarxa

Els de Movistar m'han volgut posar fibra òptica i m'han canviat l'encaminador. M'ho van oferir mantenint-me la quota després que els diguera que no volia cap oferta que me la pujara. Ara estic mirant d'informar-me sobre les coses de la seguretat de la xarxa, això de les adreces ip i mac. El xic que m'ho ha instaŀlat en plena ponentada —sabia parlar en valencià, tot i que es notava que no tenia costum de fer-ho— m'ha comentat quatre coses sobre les millores, ha fet menys runa del que podia haver fet i ho ha deixat tot ben pulcre. Només en falta per identificar una de les adreces que apareixen en la xarxa local que apareix en el navegador teclejant 192.168.1.1. Ja he batejat tots els aparells, però n'hi ha connectat que no identifique. Ja eixirà. Si no, quan faça la llista d'adreces mac supose que s'aclarirà l'accés a la meua xarxa. I amb coses d'eixes, mentres vas desxifrant la informació, les hores et fan mossegar la terra, que dia aquell antic.

dimarts, 27 de juny de 2017

Quasi entesos en valencià

Estic detectant que les telefonistes —em sembla que solen ser xiques— que m'atenen en relació a serveis diferents, no em diuen que no m'entenen en valencià ni que els parle en castellà, cosa que no fan tants anys era un costum habitual. Fins i tot era habitual que et recriminaren que els parlares en valencià, no tant els qui no l'entenien, sinó més encara i més agrament els qui sí que el sabien parlar però tenien el prejuí de la submissió davant del castellà massa metabolitzat.

Pel que em responen actualment, dubte sovint si m'han acabat d'entendre. Em fan dubtar també els silencis que fan. En tot cas, es conformen. És possible que li ho consulten a algú, però no em diuen res. Vullc pensar que és un avanç en el respecte a la diversitat lingüística. Ja vorem si es confirme i un poc més avant fins i tot m'entenen i m'atenen en valencià. Em va passar no fa massa amb una telefonista de Movistar. Anem fent.

dilluns, 26 de juny de 2017

Demà un poc més de tot això

Em telefona un antic professor de la facultat i em demana si tinc documentació sobre l'ús de la llengua en les administracions públiques al País Valencià. No en tinc que siga massa recent o que siga de molt abast. Unes disposicions per ací, uns articles per allà, uns comentaris més cap allà. Això fa que m'adone que tinc pendent l'estadística sobre l'ús del valencià en l'hemicicle d'esta legislatura. A més, encara no he posat al dia la pàgina sobre legislació lingüística amb les últimes novetats. Uf, es veu que és temporada de gossera. Faig alguna consulta, recopile articles i disposicions d'última hora, faig una miqueta de reflexió, li ho deixe llegir a Takse, que em fa les esmenes adients, i li ho envie. Ara mateix, la millor informació és que hi ha un camp per córrer. Espere que li faça paper la informació i, més encara, espere s'haja adonat que hi ha molta faena per fer i que la universitat hi hauria de clavar cullerada. A mi, vaja, m'ha fet recordar la faena pendent i això ja és un pas per a continuar-la.

Mentres he fet la cerca, he topat amb tres webs municipals que no tenen versió en valencià. Això, demà.

diumenge, 25 de juny de 2017

Cita dominical / 449: Enric Sòria Parra

Mirant els imperis i les religions.
Com és obvi, abans d'atresorar-los, els coneixements que hem d'adquirir ens són aliens.
Enric Sòria Parra, «Temps i relat», L'Espill, número 1, hivern 1999.

dissabte, 24 de juny de 2017

El rostre delictiu

Algú explicava en alguna peŀlícula o en algun reportatge que no sabíem interpretar el somriure dels xinesos. De fet, és una mala pata, vaja, que no pugam jutjar les intencions. Jutgem la bellesa del rostre, el to de la veu, les cares que fan, els ulls com miren, el ritme de la paraula, i mos pensem que ho hem vist tot. Només al final, quan et semblava que te l'estimaves, t'adone que el botxí t'està ofegant amb les seues pròpies mans i un somriure a la cara. Les intencions, això sí que deu ser un repte per a la ciència. Mentrestant, hauríem de valorar els resultats, els fets, la història. A pesar de les males cares. Més encara, ¡a pesar de les bones! En tot cas, encara és més alarmant la qüestió quan mires les cares en les fotos i, en el fons prejudicial, encara arribaries a confirmar les teories de Cesare Lombroso.

divendres, 23 de juny de 2017

Falconet planejant

Possiblement, el soriguer o moixeta que vea estos dies pel centre de València de bon matí no siga un falco tinnunculus sinó alguna altra varietat de falcó. L'he tornat a vore planejant mentres corria pel riu. És a dir, no l'he vist per ara parat en l'aire aletejant, sinó sempre planejant o batent les ales amb normalitat. No crec que puga fer-li cap foto, aixina que espere que algú el veja i en deixe constància en algun lloc. Jo, sense poder-lo vore parat i quetet, no aclariré res. M'agraden molt els pardalets, però no arribe a memoritzar tanta varietat: consulte les guies d'ocells.


  • Pel riu, amb bona cosa de calor i merles encara: 7:20 + 7:08 + 7:12 + 7:05.

dijous, 22 de juny de 2017

Riscos semblants

Continue renyant els dirigents i funcionaris que discriminen injustament els valencians. Esta volta han estat els plans de prevenció d'incendis:
El web de la Generalitat valenciana relatiu als «Plans de prevenció d'incendis forestals de la Xarxa d'Espais Naturals Protegits» no té versió en valencià en la majoria dels continguts rellevants. Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.
Es veu que en lloc de tindre un protocol per a evitar la discriminació lingüística injusta en tenen un de discriminació lingüística injusta ben sistemàtic. En general, sembla que els humans són molt més eficients a l'hora de fotre els congèneres que a l'hora d'actuar amb un mínim criteri democràtic i de justícia. Els canvis polítics es suposa que haurien de servir per a millorar en això. Però cal començar per intentar-ho, i mala cosa és que els caps que hi ha baix dels barrets tinguen, en el fons, idees massa semblants.

dimecres, 21 de juny de 2017

Minuts i percentatges

Dia el Google Maps que m'havia de costar quaranta minuts arribar al taller a peu. Hi arribe en trenta sense forçar gens i a pesar de la solana que fa a les quatre passades. Pel camí, turistes en bicicleta i en plataformes de manillar fent voltes pel riu. Una merla ajocada en la gespa refrescant-se amb el bec obert. El cel no m'ha calfat el cap, pel riu hi ha prou ombra. Amb tot, sí que estic mig marejat, però a causa dels percentatges del llibre de Jordi Colomina sobre el sufix -al/-ar: els recomptes quasi sempre sumen més de cent. Cert que no sóc matemàtic. De fet, vaig abandonar eixos comptes en segon de bup quasi de milacre. Però no em quadra que unes dades percentuals siguen útils si no són homogènies amb el conjunt que pretenen descriure, és a dir, si no sumen cent. Continuaré calculant minuts i percentatges.

dimarts, 20 de juny de 2017

Embotinant el soliguer

Este matí he confirmat que el soliguer (Falco tinnunculus) que em va semblar vore fa unes setmanes era real. Hui l'he vist llançar-se des d'una barana cap a la muralla àrab, ha desaparegut darrere de l'edifici i ha tornat a aparéixer per damunt la muralla, ha volat cap a mi fins que ha girat a la dreta i se n'ha anat pel carrer de l'Àngel Custodi. Pareixia com si fugira de les falcies, que volaven i cridaven prop del falconet, com si l'estigueren embotinant.

Parlant d'embotinar, la resposta que m'han enviat per a justificar que facen una entrevista en un procés de provisió d'un lloc de treball de la Generalitat té l'aroma de la vella política dels fets consumats: en síntesi, que és legal, ja que el procediment el va regular aixina (les normes són del pp). Resulta embotinador que, vaja, els qui s'han preocupat de l'estilística d'esmenar «subsecretaria» amb «sotssecretaria» no tinguen espenta per a corregir les qüestions rellevants i necessàries, com ara els procediments arbitraris i subjectius en els concursos del personal que ha de treballar en la Generalitat.

dilluns, 19 de juny de 2017

Que tot siga això

Els profetes del desastre sempre l'encerten, perquè els humans tenim sempre ocasió de tirar pel camí d'un desastre o altre. Per això sol ser tan comuna, en qualsevol barra de bar o en qualsevol llista d'Internet on el rigor i el criteri científic siguen somnis anecdòtics, la figura de l'atrabiliari catastrofista sobre qualsevol tema. En el cas de l'ús de la llengua pretenen ser les figures que tot ho saben, que tot ho veuen vindre i que tot ho havien predit. Al capdavall, eixes prediccions són gratuïtes, no requerixen cap suport documental ni científic. De fet, l'absència de dades és la seua millor basa: sense informació, qualsevol por és possible. Ah, la gràcia: no poden ser mai desmentits, perquè, ¡ai!, el temps i els actes dels humans sempre estan a punt de complir una malvestat més grossa que l'anterior. I això no és una predicció atrabiliària, sinó un pronòstic optimista, com quan diem «que tot siga això».

diumenge, 18 de juny de 2017

Cita dominical / 448: Jordi Miralda Escudé

Mirant la ciència literària.
Probablement, Llull en tenia prou dibuixant amb compàs i regle les seves figures, i afegint a la seva impressió visual de la igualtat de les àrees la seva inspiració en Déu, que el convencia d'haver trobat la veritat.
Jordi Miralda Escudé, «L'obra luŀliana i la ciència moderna. Una revisió crítica sobre el pensament de Ramon Llull», Mètode, número 93, primavera 2017.

dissabte, 17 de juny de 2017

Silencis apresos

D'uns pocs anys cap ací la llista Migjorn s'està endormiscant. Sempre hi solen escriure els mateixos collistaires (hòmens tots, quasi sense excepció). S'hi solen donar més els aplaudiments acrítics i les desqualificacions igualment acrítiques que els debats raonats. Això sí, quasi sempre s'hi poden collir dades rellevants de dialectologia, terminologia, història de la llengua o filologia europea, dades que molts collistaires pareix que preferixquen desatendre quan el prejuí els és més complaent. Eixes dades, però, són la gràcia que fa que continuem connectats a la llista. Sol tindre igual, doncs, que a voltes parega que és un lloc on s'esbraven autohagiografies impúdiques, exposicions sexistes o nacionalitàries i dogmes normativistes encantats d'haver-se conegut.

Els silencis van estenent-se i allargant-se. Seria un bon senyal si foren la mostra de les lliçons apreses.

divendres, 16 de juny de 2017

Asus i mosquits

Fa molta basca quasi de colp. El mosquit tigre vola per les oficines de les Corts. Me s'ha escapat. El Termcat em deixa mitjos dubtes per resoldre, com ara que no accepten «uniformitat» amb el valor d'«uniforme» ('vestit específic i distintiu') en singular o com a coŀlectiu. Algú s'ho haurà d'engolir, els qui fan les lleis o els qui fan la terminologia, vist que les lleis de policies que van fent han trobat que això s'ha de dir aixina, per poc útil que siga fer eixos jocs de paraules.

A pesar de la calor, agarre l'Asus Eeepc 1000-H, que no sé què li ha passat que s'ha polit el sistema operatiu Mint. Li pose el Lubuntu, que diu que també és llauger. L'instaŀle amb un usb. Eixe petit ordinador quasi no té res del que sembla necessari actualment per a funcionar, però encara aguanta per a les coses més rutinàries i senzilles.


  • Innove pel riu, per mirar que no m'agarre una torba: 07:26 + 07:04 + 07:05 + 07:52.

dijous, 15 de juny de 2017

Peatge a l'ombra

Les llengua s'estira i s'arronsa... Bé, som mosatros que li fem eixe favor seguit seguit. Hi ha qui mira de tarús una paraula que algú va fer servir una volta al segle xiv i sense saber ben bé si ni tan sols significava el que ell es pensa, ja ha trobat un substitut imprescindible per a que mos desfem del terme ben corrent que es fa servir actualment. No cal dir que restituir els mals provocats per la interferència del castellà (no tant del francés, ¿oi?) és un dels deures del profeta de la llengua antiga. A banda, supose que deu escriure ben satisfet de posar-se ell mateix per damunt de la tropa de parlant ignars. La història de la llengua aprofita, si més no, per a inventar remordiments històrics.

Per un altre cantó, la interferència permanent dels mitjans en castellà allà on mires i escoltes, mos fa oblidar si les dents van amb l'article el o la (amb bràquets, això ho tenim clar, perquè ve de l'anglés), si olorem bé o mos oloren a una hora de camí i si tantes altres coses que, si vixquérem en un altre món on no haguérem de traginar tot lo sant dia amb la sensació que mos estan cobrant sempre un peatge per parlar en valencià, doncs, és possible que no passaren.

Per sort, la realitat i la llengua existixen, d'alguna manera newtoniana, més enllà de les nostres neures d'amargs genis ordenadors.

dimecres, 14 de juny de 2017

La casa en català

L'editorial Norma em comunica que no tenen previst traure en català el còmic de Daniel Torres La casa. Crónica de una conquista. Veig que sí que n'han tret la versió en anglés. Llàstima, me l'havien recomanat, hauré de mirar alguna altra cosa per a regalar. La mateixa editorial sí que té còmics en català en el web normaeditorial.cat, tot i que en la meua família, com que és llarga i d'edats consecutives, el Persèpolis de Marjane Satrapi comença a semblar massa recurrent.

Hi ha una coincidència de títol que pot ajudar: La casa de Paco Roca (editorial Astiberri), que sí que té versió en català. S'assemblen només en el títol. En fi, segur que fa el fet.

dimarts, 13 de juny de 2017

El corn del com

Els descuits i errors en la correcció i la traducció són instructius i, sovint, divertits. Depenent del tipus de lletra, és fàcil vore un «corn» com si fóra un «com». La gràcies de passar-ho pel programa de traducció Salt és que et torna un «turullo» en castellà, que és una paraula que, vaja, fa gràcia, ¿no?, sobretot si l'associem al molt semblant zurullo. Aixina sí que és útil el Salt: et permet localitzar errors i t'ensenya vocabulari curiós.

dilluns, 12 de juny de 2017

En cas de discrepància

Em responen una pregunta que vaig enviar a la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Els demanava on havien publicat o on es podien conéixer els criteris que tenen per a valorar les proves de llenguatge administratiu. La resposta ja la sabia, i me l'han confirmada: no és pot saber, això, no tenen cap document de referència. Amb tot, em van alleujar: si en algun punt de l'examen descobrixen que és possible aplicar criteris diferents (com ara els de la dgpl, els de l'avl o els de les universitats valencianes, tal com els vaig mostrar), no comptarien eixa pregunta. Per tant, si l'encerte, l'endevine.

Trobe que, al cap dels anys, no podem continuar improvisant com si encara estiguérem estudiant les bases de la gramàtica amb les campanyes de resistència d'aquells temps del Centre Carles Salvador.

diumenge, 11 de juny de 2017

Cita dominical / 447: Zygmunt Bauman

Mirant la fal·làcia de la nació.
Quan la societat falla, la nació apareix com l'última garantia.
Zygmunt Bauman, Desconeguts a la porta de casa.

dissabte, 10 de juny de 2017

El prejudici de la lectura

La lectura és un instrument al servei del cap de cada u. A pesar de la fama que té, els seus efectes no són tan greus com es diu: estigues tan convençut com encabotat en unes idees i, no patixques, que la lectura no te les farà canviar sense que tu ho acceptes. Pots continuar llegint durant molta anys i molts milers de pàgines sense que això et faça canviar ni un «ansigne» (o insígnia, accepció 3) les teues idees, ara ja elevades a la categoria de prejudicis.

divendres, 9 de juny de 2017

Demagògia de rics

Diu que un ric regala uns equips per a detecció del càncer a la sanitat pública. Els dirigents polítics, sense fer cap estudi de necessitats, pressionats per la sensació que políticament no s'entendria que rebutjaren la donació, els accepta i, clar, es veu obligada a dedicar diners i personal a utilitzar-los i mantindre'ls, tot i que no necessita tants aparells per a detectar eixa malaltia. En conseqüència, els gestors polítics lleven recursos d'altres necessitats i suspenen vies de recerca per a poder sufragar eixa despesa induïda pels aparells regalats. Hisenda li desgrava el regal al ric, que s'ha fet immensament ric de manera inversament proporcional a la justícia en la redistribució de la riquesa. A partir d'ara, a més, la sanitat serà directament proporcional als interessos i necessitats del ric.

No sabem massa bé si això va passar al Sudan, a l'Afganistan o al costat de casa, però això és com el canvi climàtic: passa sense que te n'adones. Fins i tot sense que vullgues adonar-te'n.


  • Amb calma, però sense pausa pel riu. I esta volta me s'ha oblidat el rellonge en casa.

dijous, 8 de juny de 2017

Cansera vivificant

L'excés de pràctica normativa i la mancança de pràctica «científica» són els llasts que més cansera provoquen en els debats sobre la llengua i la gestió lingüística. Els científics estan farts de «descobrir» i de repetir quines són les formes que més afavorixen l'aprenentatge i l'ús de les llengües, però pareix que no ho vullgam sentir ni llegir perquè hem convertit eixe debat en un penjoll de la «identitat», de la «nacionalitat» o de qualsevol altra creença dogmàtica o estètica, (com ara sobre la genuïnitat o la puresa). Això sí, en cosa de drets anem de gairó i a voltes a recules, pel mateix motiu, perquè la ceguera de la justícia és molt selectiva.

En fi, tornant a la ciència (que es suposa que fa temps que va deixar arrere els mites, però torna-li...), hauré de mirar si els creacionistes americans —als eua es veu que tenen molta parròquia encara— no estan passant-se al castellà o al català, que es veu que, cada una d'elles, és per a alguns la llengua més genuïna, pura i necessària per a qualsevol pàtria de mèrit. Això sí, la llengua medieval que imaginen i recreen en els seus somnis. O malsons, vist que no hi ha res a fer per ahí.

No res, que per ara no podem fugir de l'augment de l'entropia que tant vivifica com destruïx. Ja ho dia Joan Fuster: «La veritat engendra violència».

dimecres, 7 de juny de 2017

Profusament escrit

Aconseguixc que el meu barber —que és de vora Xàtiva— em pronuncie espontàniament «l'Énova», i ho fa aixina, amb e tancada. No sé com degué anar la cosa, però la cosa és que, si ho he vist bé, l'any 1989 van decidir fixar el nom en valencià, però van escriure «l'Ènova» (amb e oberta). En aquells temps supose que tot era possible i no ho va ser, i per això arrosseguem un munt de traumes resignadament. Com que en l'avl van traure una llista de noms de municipis on distingien entre «nom oficial», «nom en valencià» i «nom en castellà». Curiosament, en este cas usen el nom oficial com si fóra també la forma en valencià.

L'argument més sorprenent per a mi és que la forma amb accent obert «és una forma documentada profusament a nivell escrit», cosa que seria un fet tangencial ben explicable perquè, al capdavall és la forma oficial. Amb tot, reconeixen que: «No obstant això, si el municipi iniciara un procediment de canvi de nom, la Secció d’Onomàstica valoraria positivament el fet que la pronúncia majoritària de la zona és amb e tancada a l’hora de prendre una decisió sobre esta qüestió.»

En fi, l'Énova és un poble que no arriba al miler d'habitants, l'ajuntament no té adreça electrònica. No sé si tenen mitjans i interés per a revisar la decisió del 1989. Em sembla que l'acadèmia hauria de coŀlaborar un poc més en eixa qüestió. Es suposa que eixa és la seua funció, sobretot per ajudar a no embolicar innecessàriament la percepció que tenim els valencians a través de la llengua de mosatros mateixos.

dimarts, 6 de juny de 2017

Espanya desconnectada

El nacionalisme (dels altres, ¡sempre!) es veu que consistix sovint a fer el mateix que jo faig (o a ser com jo), però jujtant-ho des de la hipocresia o la tergiversació (El País, 02.06.207):

Vivir en España al margen de España

Em sembla que en Sòria (en Burgos, en Toledo...) hi ha una llibreria que no té cap llibre en català. ¿És això Espanya? ¿Quan es va «desconnectar» Espanya?

dilluns, 5 de juny de 2017

Sobrecàrrega sentimental

Si els periodistes i els telenotícies mos relataren tots els atemptats terroristes d'arreu del món amb el mateix detall: identitats, biografies, comentaris dels familiars i de les amistats, costums, aficions..., és possible que no mos sentírem tan llunyans i freds respecte a les víctimes dels crims que passen de fora del nostre país o del veïnat europeu. Supose que la quantitat sempre insensibilitzarà algú respecte a eixes notícies, però diria que la «qualitat» de la informació seria una sobrecàrrega ètica i moral tal que possiblement mos obligaria a no acceptar les simplificacions i banalitats malvades que acompanyen el racisme i la xenofòbia més o menys subtils. O el cinisme i la hipocresia dels polítics tan habituals, explícits i acceptats.

diumenge, 4 de juny de 2017

Cita dominical / 446: Llucia Ramis i Laloux

Mirant la morfologia dels llibres.
Quan m'atabal, o simplement vull posar-se de bon humor, no entr a Twitter, que augmenta el meu neguit, sinó que agaf Novelistas malos y buenos, trii qualsevol fragment a l'atzar, i ric.
Llucia Ramis i Laloux, «Escriptors dolents i bons», El Temps, núm. 1.720.

dissabte, 3 de juny de 2017

El pou i la nuclear

Una arquitecta, Anne Lacaton, considera (El País Semanal, 28.05.2017) que cal fer el que és necessari, cosa que possiblement és més ètic que estètic: com ara fer un pou d'aigua a l'Àfrica en lloc d'una obra en la Biennal de Venècia. En un altra banda de la mateixa publicació, Milagros Pérez Oliva cita un estudi de Bloomberg que diu que l'electricitat que genera l'energia nuclear no produïx emissions. Certament, sí que produïx la invisibilitat del que no es vol vore.

En tot cas, són visions de l'ètica i l'estètica que s'haurien de complementar. Ja posats, a més d'un pou —que no van fer, per cert—, podrien posar-los al costat una central nuclear. L'Àfrica, ben mirat, que és un nom tan inconcret per a un espai tan gran, sense haver de concretar massa a on, podria acollir de tot ben escampat per allà on faça falta. Mos hi podríem «refugiar» un poquet. Aixina és possible que arribaren a tindre alguna cosa més que un pouet o un escoleta, com a cosa estètica. ¿Un poc més d'ètica del capitalisme? Tot és possible.

divendres, 2 de juny de 2017

M'enfoque mentres córrec

Volar baix pel riu és un moment que aprofite per a pensar i repassar qualsevol xorrada que m'haja passat pel cap durant el dia. Em ve al cap allò de «s'escolta quan parla». Trobe que, moltes vegades, hi ha qui ho fa, però no sent el que diu. Eixe sentir no és de tindre sentiments, sinó de captar per les orelles. Curiosament, en este cas el verb sentir li furtaria un poc de significat a escoltar. Ja dic que vole baix.

Més avant de les merles, «enfoque» una altra qüestió: una petita discussió absurda —que va provocar l'apunt de dimecres passat— em fa tornar a topar amb persones que tenen algun manualet que els diu que hi ha una cosa que es parla però que ja no és ni llengua, sinó tan sols un aplec de sons que consideren sobrers, aliens i —també ho sembla, pel que diuen— inclús àliens lingüístics.

Em retrauen la suposada maldat d'enfocar i em proposen la bondat de focalitzar perquè és més antiga i «adaptat» al català. En canvi, l'altra paraula vindria del castellà... (Quan lligc això no puc reprimir-me les carasses, però no dic res.) A banda que eixes dades no acaben de ser massa encertades (enfocar és més antic), sembla que algunes persones solen utilitzar l'excusa de la llengua i la normativa (i de la pretesa «puresa» o genuïnitat del seu model lingüístic) per a passar amb el seu vehicle «depurador» autopropulsat a tota virolla arranteret de la vorera escampant els tolls d'un dia de pluja. I qui diu un dia de pluja, diu uns quants segles de discriminació lingüística. Acabem xopats per tots els costats.


  • M'escolte les alenades: 6:54 + 6:45.

dijous, 1 de juny de 2017

Resclosit lingüístic

Certament, ha canviat el «règim» polític al País Valencià, i des del primer moment vam sentir eixa alenada d'aire fresc que pareixia que no arribaria mai. I la vam sentir en molts àmbits, començant per la percepció psicològica amb què tornàvem a mirar la política.

Malauradament, ara, al cap de dos anys, de tant en tant sentim que en alguns àmbits continuen respirant un ambient resclosit que pensàvem que no tornaríem a sentir. Molts càrrecs polítics «professionals» ja han «apamat» els nous dirigents i suposa que els consideren «desactivats», si és que no venien aixina ja, sobretot pel que fa a la gestió lingüística de les administracions públiques. Pel que sembla, encara no han implantat cap reglament o protocol d'actuació que aplique uns criteris de respecte i compliment dels drets lingüístics dels ciutadans.

Per això em veig obligat a comentar en algunes queixes al síndic de greuges algunes coses com les següents:
Lamente haver de constatar que, una vegada més, alguns dirigents i càrrecs polítics del País Valencià desconeixen o infringixen els seus deures pel que fa a la legislació lingüística. La directora de la Fundació Comunitat Valenciana Regió Europea, en resposta a la queixa 201702642, apeŀla a un tripijoc per a justificar el seu incompliment: el fet que el web de la fundació que representa reproduïxca informacions que han aparegut en castellà en altres webs no l'eximix d'haver de complir els deures lingüístics que ha de complir la Generalitat valenciana. De fet, el tripijoc és més evident i trist encara si observem que les informacions de l'apartat de notícies són elaborades per la mateixa Generalitat valenciana. Dit això, he de fer notar també que, a més, m'han traduït el nom, supose que accidentalment, tot i que em senc benèvol pensant aixina, vista la poca responsabilitat i la lamentable gestió de la Generalitat pel que fa a la gestió lingüística.

Lamente haver de constatar que, una vegada més, alguns dirigents i càrrecs polítics del País Valencià desconeixen o infringixen els seus deures pel que fa a la legislació lingüística, vist que la conselleria ha utilitzat només el castellà davant el requeriment del síndic de greuges en un procediment que s'hauria d'estar seguint en valencià, que és la llengua triada pel ciutadà que l'ha iniciat. Eixa actuació devalua la resposta del subdirector general a la queixa 201705910, ja que mostra que en eixe departament no han establit un protocol d'actuació per a respectar els drets dels ciutadans: els lingüístics, si més no.