dimecres, 31 de maig del 2017

Escòries lingüístiques

Els tècnics lingüístics aficionats a fer i revisar la normativa no haurien de deixar arrere els llibres de sociolingüística, de llengua i de lingüística. No sóc jo qui els convencerà de res que no vullguen sentir, està clar, però descobrint o repassant Moreno Cabrera, Lluís-Vicent Aracil, Josep-Lluís Ninyoles, Steven Pinker, Noam Chomsky, Guillem Calaforra, Abelard Saragossà (i molts més) podran evitar confondre la ciència amb la religió o els raonaments amb els dogmes.

Encara que semble un debat tronat (n'hi ha que no recorden allò de la intervenció d'Stalin en lingüística), he hagut d'argüir hui encara que Pompeu Fabra va fer ciència i va fer normativa, dos aspectes diferents amb què mirar un mateix objecte. I que són aspectes que tenen requisits i objectius diferents. Per això podem dir que Fabra no va depurar la llengua: Fabra va fer propostes normatives.

Les llengües no es «depuren» més que metafòricament. La «puresa» aplicada a qüestions humanes (com és la llengua) no té cap fonament científic. Les llengües no són pures ni impures, són part de la nostra condició humana i es regulen per mitjans socials i per les normes que mos imposem socialment. En fi, a mi ja em va bé la tasca d'estudiar la llengua, fer propostes normatives i treballar contra la discriminació lingüística. Trobe que a Pompeu Fabra també li semblaria bé.

dimarts, 30 de maig del 2017

Retrets que són trets

Em diu Víctor que corregixca les «ammèrŀleres» que vaig escriure ahir amb «ammeŀleres». Fet. El cas és que ho havia apuntat bé en les notes que vaig prendre amb boli i paper mentres mos ho contava fent-mos unes cervesetes. Més tard, però, em va semblar que me s'havia despistat l'accent —per a fer-la esdrúixola— i una r per allà dins. Em vaig deixar dur per les inèrcies pròpies del meu dialecte i de la meua percepció de la llengua.

Coincidix que un poc d'això mateix mos passa a molta gent, però la gràcia deu ser contindre's si només pretenem imposar-li a algú la nostra percepció del que ha de ser la llengua sense atendre al fet que la llengua no serà mai com volem. En una nota Jordi Colomina mos envia un enllaç a un vídeo («per a que el vejau si voleu») on fa un resum del seu nou llibre sobre el sufix -al/-ar. I un dels «convidats», J. G., té l'humorada de respondre:

La frase «Vos envie el vídeo de presentació, per a que el vejau si voleu» no invita precisament a veure res.

En una altre lloc, un amic d'infantesa massa fa que em felicita l'aniversari: «¡Felicitats!» I un altre membre de la xarxa social no té altra idea més bona que retraure-li que això és castellanisme —¡damunt s'escuda en Gabriel Bibiloni!—. Em veig amb cor de replicar que l'expressió apareix en els diccionaris. Daltra banda:

Només falta que els qui volem promoure l'ús del valencià mos dediquem a retraure un suposat mal ús que només està en la nostra visió de la llengua i no en la llengua.

dilluns, 29 de maig del 2017

Cirers i ammel·leres

Pels voltant de Benissili, a la Vall de Gallinera, al maig pots sentir molts pardalets cantant. Deuen ser menudets, perquè només els podia sentir, quasi que no els veia ni tan sols volant. El company Víctor, després de fer un tomb amb bicicleta per les muntanyes i més amunt, mos obsequia amb la petita història dels cirers i amb dos duplicacions: els cirers que donen dos varietats de cirera, primerenca i tardana, i les «ammeŀleres», que no les vaig vore, però que que tenen una presència contundent en la pronúncia.

diumenge, 28 de maig del 2017

Cita dominical / 445: Karelia Vázquez

Mirant el futur professional .
Per a triar estudis, no penses en professions, pensa en ser professional.
Karelia Vázquez, «Qué hacer cuando no sabes qué hacer», El País, 21.05.2017.

dissabte, 27 de maig del 2017

Tolls infectes

Pel que diuen en la ràdio, està creixent el sector de l'agricultura «ecològica». Deu ser una dada certa, però com que eixa «notícia» em sona des de fa vint anys, més o menys, sembla que també està afectada per l'inconvenient del creixement escarransit que s'adjudica a la producció ecològica. És un sarcasme més del capitalisme, que és capaç de fer-te maleir l'ecologia perquè no dóna la producció suficient, mentres l'alternativa «normal» que oferix és una alta producció que malva el camp, l'aire, l'aigua i, en definitiva, les persones. Aquells són «ecològics» però el cas és que els altres haurien de ser «contaminants». El mercat i la propaganda preferixen estalviar-se la lògica, la salut i el medi ambient. Són aspectes que s'externalitzen, a la (mala) salut de tots.

Això sí, «la pàtria», «la nació», encara que els convertim en tolls infectes, són sagrats.

divendres, 26 de maig del 2017

Llepolies polítiques

Escriu Soledad Gallego-Díaz —curiosament sol pronunciar «Díez» el cognom de la dirigent socialista Susana Díaz— que la política està en un estat «zarrapastroso», adjectiu que convindrà entendre més en l'accepció 'miserable, menyspreable', 'vil' fins i tot. Avisa que el govern de Mariano Rajoy està fent més mal que un pedregada. També em sembla que la seua barreja de desídia fingida, mala idea i corrupció persistents estan degradant la qualitat de la democràcia. Amb algunes excepcions ben raonables (com Compromís i algú més), però, sembla que l'oposició formada per Podem, el psoe i companyia, estan pensant més en les seues baralles pels vots o pels beneficis institucionals que en la seua capacitat d'oferir un —digam-ho aixina— «menor mal possible» per al govern espanyol.

Els llépols s'haurien de dedicar a la pastisseria o al quiosquet de gorrinades, no a la política. Les llepolies no els deixen vore la gent que s'ofega en la mar.

dijous, 25 de maig del 2017

Relax per a un viri

Un cosí meu necessitava centrar-se i se n'ha anat a unes jornades de meditació i relax a Tarragona. És el cosí que em va deixar el Kybalion. Era evident que el meu cosí necessitava alguna cosa que el centrara, que li llevara o li alleujara el nervi. Ja en tenia massa de menut —era un viri, que dirien ma mare o ma tia—, però es veu que l'edat no li l'ha calmat. Espere que li faça efecte.

Si no, em sembla que li deixaré el número 92 de la revista Mètode, on podrà trobar coincidències amb alguna de les coses que diu el llibret dels hermetistes americans, però amb un afegit de dades i experiències científiques que fan un poc més creïble qualsevol fantasia que tingam sobre un món que, sí, sovint resulta inquietant, estrany, fantàstic, aŀlucinant, però també el podríem fer d'una altra manera. I com que no ho fem, ja entrem en l'absurditat humana, que trobe que no s'analitza en este número de la revista.

dimecres, 24 de maig del 2017

Sense padrins

La millor notícia de hui no ha estat precisament la proposta de no fer res respecte a la reorganització de les Corts. Per a fer això no calia que moguérem. La política la fan persones, i si tens sort —abans era «si tens padrins», però això dels padrins ha adquirit uns connotacions procel·loses...—, et bategen. La primera institució de la democràcia valenciana, les Corts, necessita moltes millores polítiques, administratives i de gestió. Sembla que, almenys esta legislatura, no donen per a més i no arribarem a rams a beneir, ja mos han deixat caure que la muntanya de la negociació que havíem mamprés parirà uns ratolins (funcionaris), però no farà res amb la gàbia.

dimarts, 23 de maig del 2017

L'edra i la parra

L'edra va foradant la paret. Eixa és una de les facetes que coneixem de la planta i que mos fa desconfiar de la planta del veí. Hi ha però parres americanes (ara no sé si eixe nom és massa precís) que s'agarren superficialment a la paret amb unes petites patetes amb forma de ventosa. No fan malbé el suport i es poden assoltar estirant-les. (No localitze el verb «assoltar» en cap lloc, però no crec que me l'ha(va)ja inventat.) Però el prejuí és més fort que la comprovació: estires el llepó i quasi podries endur-te tota la planta darrere sense que la paret ho note, però no ho veus, el record dels efectes de l'edra supera la teua capacitat d'observació. I per poc no insultes i escridasses el veí jardiner que t'assegura que la parra —per molt que et recorde l'edra— no li fa res a la paret.

La por defuig les dades i convoca l'agressivitat.

dilluns, 22 de maig del 2017

Alguna volta sona

Al final, complint els pronòstics més optimistes, els socialistes s'han apanyat cristianament, amb tota la càrrega de «pecats» i «virtuts» que tenen eixes eleccions plenes de cerimonials democràtics que tenen més a vore amb la religió que amb la iniciativa política. Ho haurien d'haver fet a sorts i entre tots els militants. L'atzar, això sí que és una garantia d'encert innocent. Almenys alguna volta, encara que siga per casualitat.

diumenge, 21 de maig del 2017

Cita dominical / 444: Jules Romains

Mirant els temps prosaics.
Senc que em falta un plaer familiar, la felicitat m'arriba a les mans quan òbric un sobre, la pell me s'alegra tocant el paper, on persistix, enmig de les pàgines plegades, la presència immaterial d'un altre home.

dissabte, 20 de maig del 2017

Oronelles i falcies

Amb un poc de sort i d'escola, no acabarem observant el vol dels «vencells» i «golondrines», sinó que sabrem que són falcies i oronelles els ocells que s'acosten per ací cada primavera. Segons mon tio, en Carcaixent fa temps no havia «vencells», només «golondrines». Mon tio té molta tirada a la ciència heterogènia i heterodoxa, a les dades que confirmen la seua percepció sobre com de malament va el món i com de roïns som les persones.

Segons conta —i m'ho crec, perquè n'hem vist de més grosses— els generadors eòlics són un engany per a fer-mos creure que es genera electricitat amb el vent. En realitat, en generen una poca, però sense l'eficiència que seria suficient per a deixar de dependre d'altres fonts ni per a que deixara de ser tan rendible per a les empreses d'electricitat. ¿La prova? La diferència de grandària dels molins de gra antics —que movien la mola— amb quatre pales ben grans, en contrast amb les tres pales «menudes» que tenen els molins de l'electricitat.

Evidentment, conec prou bé les idees de mon tio i, al cap i a la fi, ha fet la faena d'adaptar morfològicament al valencià les paraules del castellà, llengua que és la via per la qual li arriba la cultura i la ciència que llig i escolta. La lingüística i la filologia també han de fer servir el mètode científic: amb eixe argument li puc recordar en algun moment que, si no ho diguem en valencià, és també perquè mos estan estafant. Científicament.

divendres, 19 de maig del 2017

El planeta de les mones

La música del film Planet of the apes (1968) és de Jerry Goldsmith. La pel·lícula m'agrada i em fa patir alhora. Diria que envellix prou bé, sobretot perquè m'he acostumat als moments de cartó pedra —al mateix Charlton Heston—. Més enllà d'això, es tracta de la banda sonora, una música que em resulta relaxant, quasi hipnòtica; quan pense en la història que narra, sobretot quan recorde el final del film, em fa vindre una sensació de justícia aterridora.

dijous, 18 de maig del 2017

Entropia de fitxes

Faig recompte i tinc més de dos mil sis-centes entrades en el bloc Fitxes de Dubtes i Terminologia. Tenint en compte el temps i els maldecaps que tinc amb això de les fitxes, em pensava que en tenia més. En realitat és que vaig fent fitxes en eixe bloc i en dos blocs més de caràcter professional i d'accés restringit. Al final me se multiplica l'activitat «fitxaora», però també me se dispersa. ¡I encara intente «fitxar» tots els llibres de no-ficció de la meua biblioteca! M'adone que em ric del vici de les llistes que, segons els films i les sèries americanes, pareix que tinguen molt arrelat per allà. Li diu el mort al degollat.

Bé, per sort no sóc tan sistemàtic com voldria, més aviat pegue en desastre, un desastre ben entròpic i viu, això sí. I si ho mire malament, encara podria repetir allò que dia ma mare —a algú, no a mi, ¡ei!—: «¡la runa et traurà a passejar!»

dimecres, 17 de maig del 2017

Merles cantadores

En la vida havia vist tanta merla mascle cantadora, o pot ser que siguen també festejadores. Consulte Els noms dels éssers naturals. Recerques etnobiològiques a la Vall d'Albaida d'Oltra, Durà i Conca. Per fi me l'han dut en Fan Set (havíem acordat que m'avisarien per correu electrònic, però no ho han fet: es veu que això no ho gestionen massa bé). El llibre no diu res sobre la vida i milacres de les merles. Sí que dóna unes quantes de les pronúncies habituals: [az'mεrla, al'mεrla].

Doncs, això, anote per al futur que el dia 17 de maig canten i ballen bona cosa pel riu de València. Fins i tot quasi entropesse amb una que planava creuant el circuit.


  • Planant pel riu al ralentí: 7:03 + 7:06.

dimarts, 16 de maig del 2017

Esperança en la ficció

Podríem fer un max-mix (vaja, diria que eixa paraula ha passat de moda) de les rodes de premsa i declaracions als mitjans en què apareixen polítics exhibint la seua honradesa, honorabilitat i honestedat (que es veu que són termes que han d'anar juntets, com podrien anar tots els delinqüents del pp que hem conegut estos últims anys). Al final voríem que no en podem traure l'aigua clara. No és en les declaracions, sinó en les proves, els documents i els fets, on es demostren els delictes, les irresponsabilitats i les responsabilitats. La bona o mala cara, la simpatia, el somriure o el morro tort, mos fan la visió més o menys agradable, però es suposa que la funció dels periodistes hauria de ser, precisament, que tot això no mos despistara del moll de la qüestió. Tanmateix, no podem deixar passar una bona mentira ben simpàtica i enginyosa, estem educats per a la ficció i la ficció és el fonament de la vida. De l'«esperança» de vida, si més no.

dilluns, 15 de maig del 2017

Cibernètica evolutiva

L'atac cibernètic d'este cap de setmana passat mos ha deixat sense Internet en la faena. No mos ha arribat el virus, però sembla que s'estan preparant a fons per a evitar-lo. La millor mesura davant d'eixe problema sembla evident: la desconnexió. Això de viure «connectat», en contacte amb propis i estranys, és una font de virus i bacteris de tot tipus. I sembla que hauríem de saber que aixina hem arribat ací. Però també és cert que cada «contaminació» ha tingut efectes negatius, quasi tants com ara pretendre evitar-los. La termodinàmica, la biologia, la física, la cosmologia... Tenen eixes coses, que no n'eixim indemnes.

diumenge, 14 de maig del 2017

Cita dominical / 443: Gustavo Esteban Romero

Mirant la mort termodinàmica .
Quan el nostre cos arribe a una temperatura uniforme i aquesta temperatura siga la mateixa que la de la cambra on ens trobem, llavors aquesta cambra contindrà el nostre cadàver.
Gustavo Esteban Romero, «Espai, temps i irreversibilitat. Problemes filosòfics de l'astrofísica contemporània», Mètode, número 92, hivern 2016-2017.

dissabte, 13 de maig del 2017

Nursery rhymes

El llibre National nursery rhymes set to music by J. W. Elliot Illustrated que tinc, que no recorde ara si ve de França o me'l vaig trobar en algun altre lloc, té una dedicatòria en la guarda anterior que no es llig massa bé:

To dear little Sillie & Arthur with aunt [un nom que no endevine] best love. April 8th 1874

El llibre és ja antic, diríem, però no té massa valor. Es veu que se'n degueren vendre molts. És bonic, això sí. Encara té una altra dedicatòria en la pàgina següent:

Del 1877 ai 10 marzo. Sovenir de la siniora Elvira Cabrino al signor Campagna. Luigi.
Supose que no incorporen massa d'això en els formats amb què es fan (o al qual es convertixen) els llibres electrònics, ni dedicatòries a mà ni l'olor ni el daurat de la vora de les pàgines. Amb tot, trobe que un bon pdf que incloguera les il·lustracions també resultaria atractiu encara que no fóra en paper. Bé, motes voltes pareix que, hui en dia, això d'editar és un malson de persones que no somien. Ni canten cançonetes als xiquets.

divendres, 12 de maig del 2017

Cal dir «grok»

La paraula del Merriam-Webster de hui ha segut grok ('to understand profoundly and intuitively'), que diuen que deu ser l'única paraula anglesa que prové del marcià...:

Grok may be the only English word that derives from Martian. Yes, we do mean the language of the planet Mars. No, we're not getting spacey; we've just ventured into the realm of science fiction. «Grok» was introduced in Robert A. Heinlein's 1961 science fiction novel Stranger in a Strange Land. [...]
Això de tindre paraules marcianes és ja un altre nivell. Es veu que són previsors, estos americans. Anem a degradar el planeta a base de carbó, plàstics i radiacions diverses, però ells ja estan pensant en tot, encara que ho neguen (Eldiario.es, 12.05.2017):
ENTREVISTA | Gavin Schmidt, directivo de la NASA
«Emigrar a Marte por culpa del cambio climático es pura fantasía»
Això sí que són «fake news» que diu aquell. Mos volen enganyar. ¿«Fantasia»? ¡Està clar que no hi ha més alternativa! Això també, no tots podrem fer eixe viatge. Només els qui aprengam marcià a temps.

dijous, 11 de maig del 2017

Estols cridaners

Fa una setmana que han arribat els falciots, però enguany em sembla que hi ha també una novetat: dos aratingues de màscara roja (Aratinga erythrogenys; Psittacara erythrogenys) fan escalada per les parets de rajoles antigues del centre de València. Dos el primer dia. Un altre dia ja n'eren quatre. De moment, però, no sembla que hagen fet niu per ací, pel centre antic. A voltes passa un estol d'una xixantena d'exemples per allà dalt cridant sense parar, mentres estic estenent la roba en el terrat. Em pensava que devien ser cotorretes de pit gris (Myiopsitta monachus) (o cotorres argentines, que diuen també), però també pot ser que siguen les aratingues.

Hi ha diputats que fan preguntes al govern com si foren un estol de psitaciformes d'eixos: una pregunta per cada poble del País Valencià; fins i tot es decuiden i en fan més d'una. Hui m'ha sorprés una pregunta que demanava per la situació dels llibreters «de la Comunitat Valenciana». El diputat ha estat capaç de contenir-se. Deu ser això la diferència amb la xarrera de les cotorres.

dimecres, 10 de maig del 2017

Bona intenció i molta idea

Hem tingut una conversa prou depriment a l'hora de l'almorzar. Resulta que el canvi polític al País Valencià, que esperàvem que tinguera algun reflex en una millora institucional de les Corts Valencianes, és possible que es quede només en un alleujament psicològic personal dels funcionaris. (Dels funcionaris que no siguen del pp, és clar.) Perquè es veu que hi ha qui té bona intenció, però poca idea, hi ha qui té mala intenció i poca idea, però també hi ha qui té mala intenció i molta idea. És evident que només falta una combinació. Doncs, no l'han trobada, de moment. I la legislatura va avançant.


Me s'està fent costera amunt això d'anar el córrer al riu: 6:54 + ? Toque malament el mòbil i me s'esborra la segona part.

dimarts, 9 de maig del 2017

Carnets i lectures

Perc dos hores instaŀlant el lector de carnets electrònics. Ara sembla que finalment funciona. Però em sembla que he d'aconseguir un certificat que ara mateix no tinc. També ho haguera pogut pensar abans de posar-me a trencar-me el cap amb tot això del libpkc i tota la peixca. Per sort el web Llavors per al Canvi ho explica prou bé i pareix que el lector funciona.

Ara el navegador es dedica a preguntar-me: «Please enter the master password for the Software Security Device», cosa que crec que no em demanava abans o que no ho fea tan seguit. A més, sembla que és una contrasenya que cal recordar. Mira, l'apunte ací i aixina no me s'oblida: «termcatfaenatermcatfaena4». Evidentment, no és la contrasenya, sinó la manera que tinc de recordar-la.

He pensat de reprendre Schumpeter (Capitalisme, socialisme i democràcia) des del principi. Al cap del temps ja no recorde quasi res del centenar de pàgines que vaig llegir, que anaven sobre Marx. Tornaré a començar, repassaré les notes i —si és tinc res encara viu en d'eixa lectura— refrescaré algunes idees. Per sort, això no és com les contrasenyes: no convé tant recordar-ho com rellegir-ho.

dilluns, 8 de maig del 2017

Contaminació mental

¿Per a què servixen els «errors» dels governs? (Eldiario.es: 05.05.2017):

El Ciadi multa a España con 128 millones por el recorte de las primas a las renovables
Fa uns dies va ser la indemnització i la factura social permanent pel fiasco del projecte Castor davant de Vinaròs. I pel cantó de l'ètica, apareix la pornografia íntima dels Pujol-Ferrusola, cap a l'any 1995, aquells temps d'uns socialistes valencians mig decandents enfangats en la desídia i la corrupció al detall. S'anunciava la corrupció a l'engròs que va arribar a continuació.

Els diaris no en parlen prou, però la sort farà que la capa de contaminació, que embolica la franja nord del planeta, mos ofegue lentament. Tot i que la corrupció, principalment, contamina les ments.

diumenge, 7 de maig del 2017

Cita dominical / 442: Snoopy (Charles Monroe Shulz)

Mirant les idees sobre u mateix .
Quan em muiga, vullc que diguen de mi alguna cosa diferent de: «Era un bon gos, ¡mos tornava totes les branquetes que li tiràvem!» Snoopy, segons Charles Monroe Shulz, en Peanuts à vendre.

dissabte, 6 de maig del 2017

Servir en valencià

Fa uns anys començaven a ser habituals els jóvens dependents que t'atenien en un valencià d'escola molt formal i limitat. Això continua, però pareix que la fluïdesa va millorant, tot i que continua sent valencià d'escola. Una dona major li agraïx al caixer de Consum que li parle en valencià i ell li confirma que ho fa perquè ho ha aprés a escola, perquè ell i la seua família parlen en castellà en casa. Podem dir que anem millorant, però sense oblidar que és la dona major la qui parla en valencià i que el jove només està disponible en eixe context. Més val això que una punyà en l'ull, que diria ma mare.

També s'estila últimament que els cambrers més o menys castellanoparlants responguen en català oriental. Es suposa que aixina són les societats modernes, composter per persones multilingües i obertes a la llengua pròpia i la forana. Un canvi en la situació sociolingüística: mos havien educat per a «servir» en castellà, però ara resulta que hem arribat a l'edat que mos atenen en valencià. Sí, d'acord, per simple educació comercial. Com dia ma mare... No, que ja ho he dit. Això sí, la llengua és un mercat, que dia aquell.

divendres, 5 de maig del 2017

La conquista interminable

És cosa de vore com passa el temps mentres fas qualsevol xorradeta. Ara mateix, aclarir en el paper del Sermó de la conquista de Gaspar Albuixech que el Cival conté una errada, ja que dóna «assumpte» allà on el paper diu «assumpt». Estava pensant d'enviar una queixa al síndic de greuges per la manipulació interessada i tendenciosa que fa de la documentació de l'avl sobre el nom de la llengua. ¿El síndic de greuges (Cholbi Diego) vol fer entrar el clau per la cabota políticament quant al nom de la llengua? Pareix que sí, ja que admet una queixa per «catalanismes» i, a més, en la seua recomanació, «oblida» citar el dictamen de l'acadèmia que resolia la sinonímia denominativa. Caldria vore si admet una queixa en castellà per «veneçuelanismes» o «peruanismes»... Ara me s'ha passat la vesprada i no vaig a embolicar-me en això. Eixa «conquista» interminable de la raó, un altre dia.

dijous, 4 de maig del 2017

Enfits d'irrealitats

Ho confesse: a més dels llibres que consigne en la secció de la franja d'este bloc titulada «I ara hauria d'estar llegint», encara vaig llegint-ne més. El desastre argumental i temàtic en què acabe podria explicar moltes de les meues divagacions sense rumb o les eixides destarotades que adornen estos apunts. Podrien, però tampoc vaig a llevar-me mèrits. La cosa és que si ara barrege la traducció del Mein Kampf de Hitler al francés, les eleccions franceses amb qualsevol dels Le Pen, la invasió de tórtores turques que mos fa pensar en el president Recep Tayyip Erdogan i un grams de bonigismes estrafolaris —Isabel Bonig Trigueros fa mèrits per a tindre el seu propi corrent demagògic—, pots acabar pensant qualsevol cosa i component qualsevol apunt.

Sort que les lectures mal digerides també es poden porgar: algun episodi de Big Bang Theory i avant. L'excusa de la ciència no tan sols crea monstres, també fa somriure sobre les irrealitats que mos enfiten.

dimecres, 3 de maig del 2017

Falciots accentuals

Han arribat els falciots que recorren el centre antic de València, el rovellet del jardí que envolta el tros de muralla àrab que no s'acaba de restaurar mai. Des de fa anys que apunte el dia en el bloc de notes en paper. Faig un dibuixet amb més o menys poca traça, però que deixa clar que ha arribat el dia. Espere no cometre tants errors escrivint a mà en el paper com els que faig en este bloc digital. El corrector desmanotat, seria el meu cas per als meus papers.

A banda de València —que fa poc que ha fixat la forma oficial del seu nom en valencià, amb un accent obert escrit habitual però, de moment, més militant que encertat—, veig que també l'Énova ha fixat un nom oficial que s'adiu més amb les burocràcies normatives i les inèrcies ortogràfiques que amb els criteris habituals en toponímia: «l'Ènova». També és possible que en els últims anys haja canviat la pronúncia del nom del poble. És possible. Per si de cas és aixina, o hi ha alguna altra raó, els ho demane als de l'avl. Hi ha qui s'esforça a dir «València». Els falciots han tornat. Tot és possible.

dimarts, 2 de maig del 2017

Dretans d'esquerres

El suposat auge de l'ultradreta entre els votants de l'extrema esquerra mos fa patir les neurones. Els mitjans en van plens. Però tampoc és un fenomen tan nou. Les idees i les actituds són les que tantes voltes hem vist repetir-se. No fa tant, quan mos iniciàrem ací en això de la democràcia i anàvem de míting en míting, recorde que hi havia en la Vall una dona ja majoreta que era «comunista» (com l'alcalde, i ben devota seua). El cas és que aquell alcalde es va retirar i la dona, no m'estranyaria que moguda per les mateixes idees, donava suport no ja al pp, sinó a Fuerza Nueva. Més tard ja no sé què va fer. Però el pòsit de les idees estava en el seu vot. I això mos hauria de fer pensar per què hi ha qui li té tanta fe a l'autodestrucció.


Hui, amb molta calma, autodestruint-me pel riu: 14:02 (7:04 + 6:58).

dilluns, 1 de maig del 2017

A punt per al valencià

Intervinc amb una síntesi d'este apunt en els comentaris de La Veu que seguixen la notícia «L'AVL recomana a À. que utilitze un valencià "pròxim" per a "guanyar credibilitat"» (28.04.2017), on comence assenyalant que la nova televisió hauria començar per contractar el personal legalment seguint els principis de mèrit, capacitat i publicitat. A continuació, quant al personal que ha de ser la veu del mitjà (locutors, presentadors i periodistes), caldria seguir el «sentit comú» que heu comentat, però eixe sentit comú que permet pensar que són les persones que parlen en valencià espontàniament i quotidianament (en la varietat dialectal que siga) les que tenen l'estil de pronúncia que preferim. Són persones que és possible que cometen errors de normativa, però que no solen cometre errors de llengua. A més, diria que són més fàcils de resoldre els errors de llengua (habitualment deguts a la interferència del castellà) que els de normativa, sobretot quan la normativa és entesa com si fóra una matèria docent que cal anar aprovant dia a dia.

La llengua no és la normativa (ni en valencià ni en cap altra llengua), és molt més que eixa síntesi de prescripcions i preferències. I molt més encara si la normativa pretén imposar arbitrarietats dialectals o filològiques més o menys tradicionals o repetides, però que ni tenen fonament ni consistència.

El llibre d'estil de l'AVL per als mitjans és una bona base per a començar. Per exemple, per a evitar transmetre la confusió en les pronúncies de València, Dénia, Novetlè, etc. Sabem massa bé que el fet normatiu que València s'escriga amb accent obert a pesar de la pronúncia és conseqüència de la trista història de l'ús del valencià fins ara. A mi m'és igual que s'acabe pronunciant de manera general València o Dènia, si és que hem de tirar per eixe camí i els parlants més jóvens ho aprenen aixina (també aprenen «olora» en lloc de «fa olor», «els dents» en lloc de «les dents», «hombros» en lloc de «muscles», «antonses» i no «aleshores» o «llavors»...), però preferiria que sabérem que ho fem perquè triem eixe camí i no perquè siga un fenomen natural que no podem controlar o evitar ni perquè tinga més fonament que una interpretació correcta de les dades i les possibilitats.

Tenim exemples que no hauríem de seguir, com ara la poca traça en valencià de molts locutors de la ser quan pretenen deixar volar un poc de valencià per la ràdio (una miqueta de bona voluntat, d'això sí que en deuen tindre) o la mala tria general dels locutors que fan les campanyes de publicitat institucional: hui, després de molt de temps i unes quantes campanyes d'este nou govern, he sentit una veu (masculina) que no estava impostant la llengua. Això hauria de ser normal, si és que hi ha res normal en este món. «Normalment» amb mitjans audiovisuals democràtics i bona cosa d'ús del valencià, segur que es poden resoldre les discordances derivades del desús del valencià i la discriminació lingüística.